Tor des Géants - 360 km 26.000 m+

Tot i que sempre procuro que el desenllaç de la cursa no m’influeixi en la introducció de la crònica, crec que és un tant inevitable. Així que per tal de que en aquesta ocasió no hi pugui haver influència possible, la introducció la faig 4 dies abans de l’inici de la cursa.

Fa mesos que el Tor no para de donar voltes pel meu cap. El Tor, l’única cursa que m’ha fet experimentar el desig de no voler que s’acabés el que estava vivint tot i portar més de 100 hores. El mateix Tor que 3 anys més tard també ha estat l’única cursa que m’ha fet anar per terra una vegada i una altra (literalment) fins deixar-me sense energia per poder-me aixecar. El Tor, una experiència de dimensions tals que el seu record perdura en la meva ment amb la màxima intensitat. El Tor, on el dolor del moment que em tallaven el “braccialetto” quan ja no em quedaven forces per tornar-me a aixecar, encara el tinc present com si fos ahir.

Si bé és cert que els motius que em van portar fins al Tor per primera vegada l’any 2011 eren per un afany del màxim nombre de km i desnivell sense saber massa bé on em ficava, els motius d’ara són totalment diferents. Ara són les ganes de sentir de nou la màxima connexió amb la immensitat de la Vall d’Aosta, la majestuositat dels seus 4.000, l’exquisit tracte de la seva gent. Una connexió que incrementa a passos agegantats a mesura que passen els km, a mesura que passen els dies de cursa.

Doncs res, aquí estic de nou a la Vall d’Aosta, disposat a oferir-li al Tor la millor versió de mi mateix, tot esperant que, ell a canvi, em faci experimentar de nou el desig de no voler que s’acabi el que estic vivint. I què carai, a 4 dies de l’inici de la cursa, m’he la jugo i m’atreveixo a dir que de ben segur que serà així

1.- Courmayeur – Valgrisenche (52 km i 3.850 m+):

Arrenquem. Courmayeur, 10 h del matí del dia 11 de setembre. Dia molt important a Catalunya, també a la Vall d’Aosta. La sortida és el màxim d’emotiva. Moltíssima gent animant. Els seus crits, brutals, amb molt de sentiment. Els meus ulls humits, molt humits. El meu cor batega fort, molt fort. De tots els crits que sento, el que més m’arriba és el de “buon viaggio”. I és que aquí es parla d’un “lungo viaggio”. Un llarg viatge que acabem d’emprendre. Tan llarg com incert. Poden passar tantes i tantes coses que cap dels que l’iniciem podem saber com acabarà, a on, ni quan...

Tot pujant cap al Col Arp (2.571 m), els primers 1.300 m+ del dia, el meu cap treu fum. No puc parar de rumiar amb la infinitat de decisions que caldrà prendre. Quins seran els millors moments per dormir per tal d’aprofitar al màxim el descans? Quanta estona? A On? Què anar menjant per tal de nodrir-me de la forma més òptima possible? Què anar bevent? Quin ritme a les pujades? Ritme a les baixades? Com afrontar les nits?... Si això hi sumem tots els imprevistos que poden anar sorgint, molèsties, llagues, meteo... La resolució de l’equació es fa extremadament complexa.

Assolit Col Arp, primer regal de la jornada, unes enormes glaceres a l’horitzó configuren una panoràmica realment espectacular. Pell de gallina! A la Thuile hi ha el mateix ambient o potser fins hi tot més que a Courmayeur. Amb tants crits de “Bravo! Grande! Bravissimi!” Les cames van soles. Crec que estic anant a un ritme superior al correcte, però són els crits de la gent els que imposen el ritme a les meves cames, no jo!

Els ascensos al Passo Alto (2.857 m) i Col Crosatie (2.829 m) els faig amb les mínimes dificultats. Les cames van molt lleugeres. La connexió amb el medi és absoluta. Avanço sol, però avanço amb total convenciment. Sensacions brutals. Tracte dels voluntaris exquisit i els crits d’ànim de la gent m’acaben portant fins a la base de vida de Valgrisenche sense ni adonar-me’n.

En aquesta primera base de vida és tot força estressant. Hi ha una zona pel menjar i una altra per la bossa de vida (la bossa que l’organització et porta de base de vida a base de vida). És a dir, primer menges i després et canvies. Però jo vull estar amb l’Alba i fer ambdues coses alhora. Així que agafo el menjar i me’l emporto cap a fora. He preparat un check list per tal de que no se’ns oblidi res per fer en les bases de vida, així que mentre vaig menjant, l’Alba va revisant el check list. Tot i la incomoditat de la situació, n’acabem sortint prou bé. Una forta abraçada amb la meva Trailer Assistant, frontal al cap i amb una lleu pluja, emprenc la segona etapa.

2.- Valgrisenche – Cogne (62 km i 4.360 m+):

És de nit i no veig massa bé cap on estem anant, però el que sí que tinc clar és que no estem anant pel mateix camí que en les anteriors edicions. Després m’acabaré assabentat que degut a un tema de permisos o quelcom similar hem tingut que fer un camí diferent per arribar al Rifugio Chalet de l’Epée que ha implicat fer 6 km més i 400 m+ addicionals.

A la base de vida hi he arribat amb molta set, m’hi he trobat un suc d’albercoc que m’entrava la mar de bé i m’he excedit bevent-ne. Error! Ara m’està costant moltíssim fer la digestió. No vaig còmode, però és el preu que haig de pagar per prendre una decisió errònia.

Superada la mala estona i recuperades les bones sensacions, supero el Col Fenêtre (2.854 m) amb la mateixa alegria que els anteriors. Segueixo avançant sol i segueixo avançant amb el pas ferm. A Rhêmes Notre Dame, tot i que siguin gairebé les 00:00 h m’hi trobo l’Alba esperant-me. Aquí li dono la meitat del menjar que hem carregat a la motxilla en la base de vida. No hem tingut en compte que ens tornaríem a torbar al cap de 15 km i hem carregat la motxilla de menjar per 62 km, però a més l’hem carregat com si no hi haguessin avituallaments. Error! He estat portant un pes totalment innecessari. Segona decisió errònia.

En els dos Tors anteriors, en el Col Entrelor (3.002 m) hi he passat molts mals moments. Concretament traient tot el sopar. Exactament la mateixa situació, en el mateix punt i en les dues edicions. Però sembla que aquest any tot va molt millor. Arribo al coll amb força. Amb fermesa. Amb al situació sota control. Sí, senyor!

A les 3:40 h parteixo cap al Col Loson (3.299 m), el punt més alt del recorregut. Encaro els 1.600 m+ amb moltíssimes ganes, perquè sé que superar-los significarà que ja l’hi hem començat a dir alguna cosa en aquest Tor. L’ascens és molt lent. Anem molta estona per dins el bosc i es fa etern. De sobte arriba la maleïda son. Merda! Començo a entretenir la ment pensant en infinitat de coses i així fer fugir la son. No ho aconsegueixo. Sortirem a uns prats i allà sé que hi ha una font, em mullaré la cara amb aigua ben freda i segur que la faré fugir. No funciona. Merda! Segueixo amunt. M’empuntego una vegada i una altra, però em nego a aturar-me a dormir. A la que passo els 2.500 m comença a baixar la temperatura. Ara sí que no puc aturar-me, però la maleïda son segueix apretant. Error! Ara ja no em puc aturar, però segur que si ho hagués fet quan anava per dins el bosc, hauria pujat molt millor. Una altra decisió equivocada...

En l’horitzó s’intueix que vol començar a clarejar. Va! Va! A la que surti el sol estic salvat! No paren de ressonar aquestes paraules dins el meu cap, fins que finalment acabo parant el frontal. Ostia! Ara sí, aquest nou dia l’hi ha donat la volta a la situació com un mitjó. M’estava arrossegant i de sobte, ara ja per sobre dels 2.900 m, avanço 4 corredors. No sé massa bé d’on surt aquesta energia. Estic flipant. Seran coses d’aquest “lungo viaggio”...

 A la base de vida de Cogne, l’Alba ja ho té tot a punt. Dutxa. Canvi de roba. Menjant i bevent amb molta moderació per tal de no cometre el mateix error que a Valgrisenche i endavant.

3.- Cogne – Donnas (48 km i 2.300 m+):

                Surto pletòric d’energia i amb el cap clar. Per davant tinc l’etapa més assequible i, si no hi ha contratemps, m’he la ventilaré abans de que es faci de nit. Segueixo avançant amb convenciment, òbviament les cames ja no tenen la mateixa força que ahir quan van sortir de Courmayeur, tot i així, estan prou bé... Supero el coll de Fenêtre di Champorcher (2.827 m) i una nova estampa davant meu. Una nova vall. Un nou regal per la meva vista. Realment preciós!

30 km fins a la pròxima base de vida i tot baixada, som-hi! Bé, això de tot baixada és relatiu, ja que entre el poble de Chardonney i Pontboset hi ha unes pujadetes de les que no apareixen al perfil, però que fan mal i entre Pontboset i Donnas, més del mateix.

Abans no s’arriba a la base de vida, cal travessar un parell de pobles llarguíssims. Corro per anar més per feina, però els meus genolls es comencen a queixar. Vaig corrent fins que els genolls em fan parar. Camino una estona i torno a córrer fins que de nou els genolls m’aturen. D’aquesta manera és com acabo arribant a la base de vida, anar alternant el córrer amb el caminar.

A la base de vida un fisio em revisa els genolls, em diu que tranquil, que no és més que una mica de sobrecàrrega, “It’s not dangerous!”. Una mica de gel i tira milles. Seguim el protocol establert per les bases de vida amb la meva Trailer Assistant, revisem el check list i acordem que ens trobarem de nou a Perloz i que allà hi dormiré una mica.

4.- Donnas – Gressoney (59 km i 5.100 m+):

                Etapa clau. Molts km. Molt desnivell. Partim del punt més baix del recorregut (330 m) i d’una tacada fins al Rifugio Coda (2.224 m). Segona nit per davant. Aquí errors els mínims, Salvador!

                A la que començo a córrer em fan mal els genolls, però veig que aquest mal només és al córrer en pla o en baixada i en asfalt, així que no m’hi preocupo en absolut, ja que de trams d’asfalt tampoc seran els que em trobaré i si toca caminar, doncs caminarem.

                Al poble de Perloz hi ha una ambient brutal, com si fos festa major, o més. Impossible dormir, però ara mateix tampoc em convé, així que ho faré més endavant. Després de passar diversos poblets, just abans d’iniciar el camí cap a Coda, a sobre l’herba, en un raconet, al costat d’una ermita, hi dormo 45 minuts. La primera dormida d’aquest Tor. 45 minuts aprofitats al màxim! Bona!

                Pujo cap a Coda molt concentrat. Concentrat al màxim. Estem ja plenament immersos en la segona nit. Ara ja, plenament immersos en aquest “lungo viaggio”. Arribo a Coda poc després de les 3:00 h. La decisió està clara, aquí hi dormo 30 minuts. Crec que el temps suficient per acabar de superar amb garanties aquesta segona nit. Dormo com un rei, o més. El voluntari que se’n ocupa de la gestió de les dormides té a sobre la taula un full amb tots els llits, un llapis i una goma i va anotant l’hora que ha de despertar a cadascú. Molts Tors a les esquenes també. Quin crack! M’estic una estona al Rifugio menjant i xerrant amb els voluntaris. La veritat és que fa bastanta mandra sortir. Són els 4:00 h. A fora hi fa fred i aquí amb aquesta gent s’hi està molt a gust. Però no hi ha temps per la mandra, així que m’abrigo i som-hi. Al sortir per la porta un voluntari em dóna la mà amb molta força i mirant-me fixament als ulls em diu “Courmyeur!”. Li responc, “Sí, i tant, Courmayeur!”.

                La parada se’m ha posat de conya. Estic eufòric. Avanço amb plena sintonia amb el medi. Crec que aquesta segona nit ja la tinc superada. Doncs, no! Quan són entorn a les 5:30 h, la son ataca de nou. Merda! No, un altre cop, no! Passem pel Lago Vargno on els altres anys hi havia un avituallament, però aquest any l’han traslladat al Rifugio Balma. Tot plegat només implica fer 3 km més i 300 m+ addicionals. Uns valors que aquí són insignificants. De la mateixa manera que ahir, fins que no comença a clarejar, ho passo molt malament.

                Mentre estic menjant al Rifugio Balma, apareix un corredora francesa que s’acaba de llevar. Resulta que ella dorm dues hores cada nit. Com?!?! Ella ha dormit 4 hores i jo 1:15 h i estem al mateix lloc. Bé, de fet, ella està davant meu perquè mentre jo estic menjant ella ja ha tirat. Error confirmat! Dormir poc no vol dir avançar més. Ni dormir vol dir perdre el temps.

                De la mateixa manera que ahir, l’inici d’un nou dia suposa una important injecció d’energia. Col Marmontana (2.350 m) i Col della Vecchia (2.184 m) els faig pletòric de bon rotllo. Màxima sintonia. Màxima fluïdesa. Màxima immersió en el “lungo viaggio”. Bé és cert que la ment està començant perdre la seva nitidesa per submergir-se en un estat d’un cert surrealisme. Immersió en un món un tan irreal. Immersió en un món un tan fantasiós. Un viatge al més enllà.

                Superat el Col Lasoney (2.364 m), ja una mica més justet de forces, acabo arribant a la base de vida de Gressoney. Segons l’organització km 205,9, segons el track facilitat per ells mateixos i segons les indicacions del meu Suunto, km 221. Aquí toca posar ordre a una ment molt desendreçada. Dutxa. Canvi de roba. Menjar i beure amb seny. I, tot i que voldria no fer-ho per l’hora que és (16:30 h), dormida obligada de 45 minuts per tal de fer un reset físic i mental. Dormida obligada per tal d’intentar recuperar una serenor imprescindible per afrontar la tercera nit.

5.- Gressoney – Valtournenche (36 km i 2.700 m+):

                Al sortir de la base de vida me’n adono que no l’hi hem fet res als genolls, ni gel, ni fisio, absolutament res. Error! De camí cap al Col Pinter (2.776 m), a la que surto del Rifugio Alpenzu, punt on vaig plegar l’any 2014, em comença a fer molt mal el genoll esquerra. Està començant a caure la nit. Un genoll que fa mal. Unes cames que comencen a anar escasses de força. Un Col Pinter que en l’anterior edició no es va deixar creuar i que sembla que aquest any vol fer el mateix. Situació crítica! Moments molt crítics! Salvador, reacciona! Salvador, què fem? Així que decideixo canviar d’estat i passar del mode competició al mode supervivència. Mode de supervivència serà aquell que caldrà activar d’ara en endavant quan les coses vagin maldades. L’únic objectiu d’aquest mode és el d’avançar. Sigui al ritme que sigui, però avançar. Supero el maleït Col Pinter. Em poso una vena elàstica al genoll i noto certa millora. Vaig lent, però vaig avançant. Intento no preocupar-m’hi.

                Arribo a Champoluc a les 23:22 h, l’Alba posa ordre a la situació. Em fa dormir 1 hora, jo no vull, però em fa dormir. A la que porto 20 minuts ja em llevo, no puc dormir. Li dic que dormiré al Rifugio Grand Tournalin que de ben segur que allà hi estaré millor. L’estratègia és dormir fins per allà a les 5 h i d’aquesta manera evitar la problemàtica de les dues nits passades que entorn a les 5:30 h i fins que comença a clarejar ho he passat molt malament.

                De camí cap al Rifugio Grand Tournalin, hi ha molta humitat i començo a tenir molt fred. M’empuntego una vegada i una altra. Sinònim de que m’estic adormint. No! Concentra’t, Salvador! Concentra’t! Ara no et pots adormir! Has d’arribar al refugi com sigui! De sobte m’apareix un llum per darrera, convençut que és un corredor li dono pas, però em diu que és un voluntari i que si em pot acompanyar. Doncs bé, més que un voluntari, acaba sent el meu àngel de la guarda, ja que es queda al meu darrera tota la estona donant-me conversa i combatent així la son que es volia apoderar de mi. M’explica que ha treballat tot el dia, que a la nit se’n va a fer de voluntari al Rifugio Grand Tournalin (2.535 m) per l’endemà tornar a treballar. Chapeau!

                A la que arribo al refugi, abans d’anar a dormir, m’entaulo a menjar una “minestrina” de verdures amb la companyia de dos corredors italians i una corredora també italiana. Estem els 4 menjant i mantenint una agradable conversa com si ens coneguéssim de tota la vida i resulta que ens acabem conèixer. En aquests moments és com si cap dels 4 portés dorsal. Això és el que realment fa gran aquest “lungo viaggio”.

                Dormo 1:30 h i a les 5:00 h emprenc de nou el camí. El Col di Nana (2.770 m) el faig sense complicacions i tot baixant cap a Valtournenche se’m fa de dia, perfecte! Tercera nit superada!

                A la base de vida el primer que faig és anar a veure el fisio per tal de que m’intenti arreglar el que pugui dels meus genolls. Em toca un noi jove i aparentment amb poca experiència. S’hi està molta estona i no m’acaba fent massa res. Però bé, en aquestes alçades tampoc es poden demanar miracles...

                Mentre estem preparant les coses per la pròxima etapa amb l’Alba, li veig en els ulls un cansament similar al meu. Aquesta nit ha dormit més o menys el mateix que jo, és a dir, ben poc. Això seu sí que és gegant!

6.- Valtournenche – Ollomont (51 km i 4.100 m+):

                Aquesta és per mi l’etapa més dura. Etapa llarga i amb molt desnivell. Estem entre els 2.500 – 2.700 m durant molta estona i, a més, amb 250 km a sobre.

Surto ja bastant just d’energia. En els 10 primers km m’acaben avançant 3 corredors. Els intento seguir, però no puc. M’hi capfico. M’hi atabalo. Ho passo malament. Error! No he recordat d’activar el mode supervivència. En aquestes alçades de la cursa ja no puc anar amb el mode competició. Arribo al coll de Fenêtre du Tsan (2.738 m), per mi una de les panoràmiques més espectaculars de la cursa. Panoràmica de dimensions majúscules. Impressionant. Realment, impressionant! De nou recupero la connexió amb l’entorn. Per fi aconsegueixo sortir d’aquest mal moment que estava passant. Aquí nova modificació del recorregut. Baixem fins al Rifugio Magià per pujar al Rifugio de Cunéy. 2 km i 300 m+ addicionals, novament valors sense major importància.

Al Rifugio Magià em trobo la Silvia Trigueros i em demana d’anar junts. Cap dels dos estem massa pletòrics, així que plegats anirem bé. Pujant cap a Cunéy penso en l’última vegada que he dormit i fa ja 12 h, així que crec que convé tornar a fer una dormida d’1 hora que suposi arribar amb certes garanties a la pròxima base de vida.

La dormida es posa prou bé. A la Silvia l’haig d’anar esperant, però no em preocupa en absolut, ja que al anar amb el mode supervivència, no hi ha cap pressa. Error? No! Anar amb el mode supervivència no pot ser mai un error. Tot el tram fins al Col Vessonaz (2.788 m) és d’una bellesa sublim. Tota aquest sector potser és el que es fa més dur, però val moltíssim la pena.

Arribem a Oyace i la Silvia diu que vol dormir un parell d’hores. Jo no. Jo prefereixo tirar fins a la pròxima base de vida i dormir allà. L’ascens al Col Brison (2.492 m) és molt llarg. M’avancen 2 italians i un francès que ens acabem reagrupant sota una mica de toldo que hi ha en un avituallament a 200 m+ del coll quan cau un aiguat de collons. Com que sembla que no té previst afluixar, veig que decideixin sortir i jo m’enganxo a ells. Amb la que està caient no em ve gens de gust anar sol, així que no deixaré que se’m escapin. Segueixo darrera seu en el primer tram de la baixada que és molt dret i complicat i un cop el terreny millora em poso a córrer i els deixo enrere.

Última base de vida. Aquí cal rumiar molt bé com optimitzar al màxim el temps. Ens assentem amb l’Alba i decidim que primer menjaré. Mentre mengi ho faré amb gel als genolls per tal de desinflamar una mica i a posteriori a dormir. Davant de la base de vida hi ha una carpa, però a dalt hi ha uns llits que s’hi està molt millor. Demano d’anar a dalt i cap problema. Dormo de les 3:15 a 5:15 h. Perfecte! Mentre tornem a preparar-ho tot per sortir de nou estic amb gel als genolls. Preguntem per la meteo i la cosa no es gens esperançadora. Ens espera un temps “bruto” tot el dia. Aquesta paraula si s’aplica a una baixada vol dir que és plena de rocs i complicada, per tant, amb la meteo dedueixo que deu tenir un significat similar. Al Col Champillon sembla que no hi nevarà, al Malatra, sí.

7.- Ollomont – Courmayeur (52 km i 3.600 m+):

                Quan són les 6:00 h del matí, sota pluja i amb un panorama no massa engrescador, emprenc el camí cap a Courmayeur. Surto molt concentrat. Ha arribat l’hora d’exprimir la ment al màxim i així ho faig. No paren de ressonar dins el meu cap missatges de tirar endavant. “Road to Courmayeur! Salvador! Road to Courmayeur!”. “Vinga nanu, recorda que la veritable força està en la ment!”. Recordo també les paraules plenes d’energia d’en Pau Escalé, “Com és que ets tan gandul i t’estimes tan poc a tu mateix que no lluites?”. “Va, Salvador. Lluita! Lluita!” “Resistir és vèncer!”. Amb un parell d’hores i més bé del que podia imaginar arribo al Rifugio de Champillon. A la que sortim del refugi per encarar el coll, sota una intensa pluja, surt una dona de protecció civil (que per edat podria ser la meva mare, uns 60 anys...) i acompanya un corredor que no es troba gairebé fins el coll. D’acord que només siguin 300 m+, però Cheapau per la dona!

                Superat el Col Champillon (2.709 m) anem ja de cara, ara sí, a l’última part del recorregut. Vaig molt moll i tinc molt fred. Truco a l’Alba i li demano que em prepari roba seca que necessito canviar-me. Una vegada més, és clau la seva ajuda.

                A Saint-Rhémy en-Bosses un “comissionari” de cursa em fa una revisió exhaustiva de tot el material, sí senyor! També val a dir que al llarg de tot el recorregut me’n he trobat un munt de “comissionaris”. Això li dona la seriositat que una cursa d’aquestes dimensions mereix.

                Un cop amb la roba seca i havent menjat un exquisit plat de macarrons, li faig una forta abraçada a l’Alba i li dic que la pròxima ja serà a Courmayeur. Surto direcció al tan preuat Malatra amb aquest pensament, “Va, Salvador, que la pròxima abraçada ja serà a Courmayeur!”. L’ascens fins al Rifugio Frassati és el que se’m fa més dur de tot el Tor. Cada pas em requereix un esforç sobrehumà. Per cada pas necessito destinar-hi tota la meva energia. Estic avançant com qui fa un 8.000. Cada pas és un victòria. Ja no plou. Hi ha molta boira, però no plou. Em costa gairebé 3 hores arribar al Rifugio Frassati. Entro, menjo un mica i miro d’estar-hi el mínim temps possible. Com en tots els avituallament, un tracte exquisit, els voluntaris m’ofereixen infinitat de coses, però els hi dic que el que vull es diu Courmayeur i d’això aquí no en tenen.

                Surto del refugi enmig d’una espessa boira. Ara sí. Ara sí que realment ha arribat l’hora de la veritat, l’hora d’activar el múscul en el que m’hi queda més energia, el cor! Aquests últims 400 m+ els penso pujar amb el cor! De nou, cada pas requereix tot el millor de mi. De nou, cada pas m’exigeix al màxim mi. De nou, cada pas és una victòria. Vaig tan concentrat que de sobte em trobo a sota del desitjat Col Malatra (2.936 m). Última pujada fins al coll. Dreta més no poder ser. Aquí toca esgarrapar amb ungles i dents. El cor em batega fort. Molt fort. Ja sóc dalt!!! Ueeeeeeeee!!!

                A l’altra banda del coll una lleu capa de neu fa que sigui tot encara més místic. Descens fins a un nou avituallament que han muntat i per acabar d’arrodonir la festa, el Tor ens obsequia un últim coll de 200 m+. Per sort en el múscul amb el que he pujat Malatra encara m’hi queda força per un altre coll, ja que si no fos amb el cor no sé pas com el pujaria.

                Creia que el baixar d’aquest últim coll aniríem a parar directament al Rifugio Bertone, però no, anem a sortir al camí que va de Bonati a Bertone, però a 5 km d’aquest últim.

                Costa moltíssim arribar a Bertone, però quan per fi veig l’avituallament, es com si estigués veient ja la línia d’arribada.

                Trepitjo l’asfalt. Avanço per dins de Courmayeur. L’Alba m’està esperant enmig de la foscor a 1 km de l’arribada. Ara mateix no em sobra ni un gram d’energia. Anem plegats fins a la meta, braços enlaire per fi aconsegueixo creuar-la. Per fi aconsegueixo fer-li a l’Alba aquella tan desitjada abraçada que m’ha fet pujar el Malatra. Moltes gràcies, Alba! El que tu has fet durant aquests 4 dies sí que és realment gegant!

                No puc finalitzar aquesta crònica sense fer una menció especial als 2.000 voluntaris que ho donen tot en els seus torns de 8 hores en ocasions durant més d’un dia i una menció especial a l’excel·lent tasca de l’organització fent un desplegament humà i material realment extraordinari. Sense ells no seria possible aquest “lungo viaggio”. Sense ells no seria possible una vivència que et transporta lluny, molt lluny. Un viatge al més enllà.