La Ronda dels Cims - 170 km 13.500 m D+

La Ronda, aquella cursa que comença molts dies abans de creuar la línia de sortida d’Ordino i que acaba molts dies després de tornar a creuar aquesta mateixa línia d’arribada. La Ronda, aquella cursa que et fa cavil·lar dies i dies. Que et fa rumiar i rumiar. Que fins hi tot t’hi fa somiar. A vegades somnis dolços i agradables, d’altres, no tant. La Ronda, aquella cursa que cada vegada que hi ha lluna plena et fa posar en alerta i comptar les que queden fins a la seva, enguany la de juliol. La Ronda, aquella cursa que dius que de ben segur que no tornaràs a fer mai més i repeteixes any rere any. Imagino que tot això i moltes d’altres coses fan que La Ronda tingui aquesta màgia tan especial. Som-hi doncs, a per la cinquena Ronda!

Surto concentrat, molt concentrat, concentrat al màxim. Portem pocs minuts i ja començo a menjar i a beure. Poc, però sovint, aquesta ha de ser l’estratègia. Són molts factors els que cal controlar. Molts detalls a tenir en compte. Moltes petites coses que cal cuidar. Ho vull tenir tot molt ben lligat. És imprescindible tenir-ho ben lligat i per això necessito absoluta concentració.

Passat el Coll d’Arenes, la Collada de Ferreroles, el Refugi de Sorteny i ja de camí cap a la Portella de Rialb, les sensacions són brutals. Les cames sembla que vagin soles. El dia és absolutament radiant. Cel totalment serè. Corre una mica d’aire i la temperatura és perfecte. De cara amunt vaig a un ritme suau i de cara avall encara més. “Oblida’t de la resta, Salvador.” “Deixa’ls que facin.” “Tu tranquil i a la teva.” Són paraules que van ressonant dins el meu cap, conscient de tot el que tinc per davant.

Estem al Refugi del Pla de l’Estany, als peus del Comapedrosa. Tenim per davant la pujada més imponent del dia. Una pujada complexa i que cal gestionar degudament. Pugem plegats amb en Xavi Capdevila i en Josep Pera. Ritme tranquil, però constant. Ritme d’anar fent, però sense parar. Pas a pas i ja som dalt. Bona feina, companys!

Tot segueix fluint al màxim, les cames van lleugeres i el cap segueix serè i amb la mateixa concentració que en el moment de la sortida, fins que arribant al Coll de la Botella, sembla que la situació té la intenció de torçar-se. Conscient del moment, em centro en tornar les coses al seu lloc. A l’avituallament m’assento, menjo, bec i em recupero prou bé. Potser la cosa fluïa massa i m’he deixat portar per les emocions, però seny, toco de peus a terra i tot torna a la normalitat.

L’ascens fins al Bony de la Pica el gaudeixo amb la màxima intensitat. Vaig sol, però amb absoluta harmonia amb l’entorn. Són quarts de vuit del vespre, hem superat ja les 12 h de cursa i estic vivint un moment molt dolç. A no molt tardar estaré a La Margineda i això serà un important punt d’inflexió.

Bé! Bé! Encara és de dia i ja sóc a La Margineda. Aquí hi ha l’Alba que ho té tot preparat. Bé, també hi ha l’Eli i l’Albert. Les instruccions del que cal fer en aquest punt estan escrites, tan sols cal seguir els apunts. Menjar el que toca. Beure el que toca. A la motxilla posar-hi només el necessari fins a Coma Bella i allà hi tornem. Poc més de 20 minuts i de nou en marxa, ara amb el frontal al cap.

Cames, bé. Peus, perfecte. Cap, al seu lloc. Energia, ara mateix, per anar molt lluny i un nou convidat que entra en escena, la nit. D’altres anys m’ho ha fet passar realment molt malament, però estic convençut que avui no podrà. Aquest any tinc molt clar a qui li toca manar i, precisament, no serà ella!

A Coma Bella hi torna ha haver l’Alba. Jo no en sóc conscient, però són les 00:46 h i ella està allà. Fa fred, jo no el noto, però ella sí. És hora de dormir, jo no tinc son, però ella sí i allà està, esperant-me assentada al terra. Això sí que té mèrit! Això sí que és fer un Ultra! Torno a menjar, torno a beure, torno a omplir la motxilla amb el que toca i amunt.

De camí cap al Pic Negre, a la llunyania, es veuen 5 frontals totalment equidistants entre ells. Una imatge d’absoluta elegància posada sobre la silueta d’una muntanya totalment pelada. Fa un vent bastant fred, incrementem el ritme per entrar en calor, però sembla que els 5 frontals que tenim a la llunyania fan servir la mateixa tàctica perquè segueixen estant sempre a la mateixa distància.

Una mica abans del Refugi de Prat Primer tinc la primera mini crisis de panxa. Conscient de la situació, em centro per sortir-ne el més aviat possible. Tots els meus esforços els dedico a sortir-ne i me’n acabo sortint prou bé. M’imposo un termini màxim de no menjar, compleixo el termini i ho aconsegueixo. Menjo poc, però l’adequat perquè la panxa torni al seu lloc. Amb el tema de la panxa ja superat, queda acabar de vèncer la nit. Passat el Refugi de Perafita es comença a apreciar certa claror a l’horitzó. Baixant del Pic Negre m’he tret el paravent i fa estona que tinc bastant fred, però no me’l vull tornar a posar. Vull tenir fred, sé que això em mantindrà despert. Fins poc abans del Refugi de l’Illa no em comença a passar el fred, però l’estratègia ha funcionat a la perfecció i la son no s’ha ni acostat.

L’ascens a la Portella Blanca i el posterior Coll dels Isards es fan molt durs. Portem ja més de 24 hores en cursa i, òbviament, les cames ho estan acusant, però el fet de veure que podem arribar al Pas de la Casa entorn a les 11 h del matí suposa una injecció d’energia brutal. Tot apunta que si la cosa segueix així i res no es torça més del compte, a diferència dels altres anys, la segona nit pot ser molt curta i això sí que dóna energia.

Al Pas de La Casa un munt de cares conegudes disposades a posar el seu granet de sorra, impressionant! De nou toca seguir el guió del que està escrit. Menjar, beure i carregar la motxilla per arribar fins a Incles. De la mateixa manera que a La Margineda, avituallament ràpid i a seguir endavant.

La pujada fins al Pas de les vaques és d’allò més dolenta al principi i d’allò més dreta al final. Les forces són les que són. Més aviat justetes, però suficients per poder avançar sense parar. Fa estona que anem plegats amb en Ruben i en Carlos i sembla que els tres plegats anem prou bé. La unió fa la força i en aquests moments, la nostra unió és clau.

Les dues últimes pujades a la Cresta de Cabana Sorda i la Collada dels Meners es desenvolupen de forma molt similar. Resistir. Resistir. Resistir. Pas ferm i resistir un nivell de cansament extrem. Pas ferm i resistir els pendents imponents que hem de vèncer. Pas ferm i resistir la dificultat que el terreny d’Andorra imposa. Va, Salvador, resistir és vèncer! Em dic a mi mateix.

El tram de Sorteny fins a Ordino és una autèntica festa. Però una autèntica festa perquè el munt de cares conegudes que hem anat trobant animant durant el camí s’han proposat que sigui una festa. Ens els trobem una vegada i una altra. Pitant per aquí i cridant per allà. Això sí que és animar, ostia santa! Que ben parits que arribeu a ser, per Déu! Seguim plegats amb en Ruben i en Carlos. Intentem córrer tota l’estona, però de tant en tant necessito caminar una mica... I entre tots plegats, els uns que criden, els altres que piten, els de més enllà que aplaudeixen, en Rubén i en Carlos que es posen a caminar quan jo no puc córrer, m’acaben fent creuar la línia d’arribada com si a sobre d’un núvol estigués. Realment increïble, de debò!

I aquests són els pilars que han sustentat la cinquena Ronda. Concentració. Hores d’entrenament. Nits a la muntanya. Adequada gestió de l’alimentació. Constant hidratació. Assistència de luxe. Ànims de gent que es fa estimar un colló. Sense dubte, aquests dos últims pilars, els més importants i els que realment han sustentat La Ronda. La meva única tasca ha estat posar l’equilibri suficient per igualar les forces entre els diferents pilars, res més. La feina de veritat l’heu fet vosaltres! Moltes gràcies a tots!

La gent que forma un dels pilars principals.

El pilar principal.