dimecres, 16 de març de 2016

UT Les Fonts - 120 km 6.000 m D+

El divendres al matí, mentre estic treballant, rebo una foto del casal Xertolí on es veuen les taules parades i l’escenari muntat. La foto va acompanyada d’un missatge que diu: “Tot a punt!! Fins després!!” De sobte, se’m humitegen els ulls i és quan realment me’n adono que el venir a córrer a Xerta és només una excusa per estar tot un cap de setmana acompanyat d’una bona gent entregada al màxim. Una bona gent que es desviu per fer les coses al màxim de bé. Una bona gent disposada a donar-ho tot. Una bona gent que, any rere any, es fa estimar cada vegada més. I aquest és l’inici d’un cap de setmana que s’intueix que serà replet d’emocions.

En el moment d’entrar al poble, de nou, papallones a la panxa. No pas pels nervis dels km que tenim per davant, ni perquè en menys d’una hora començarem a córrer, sinó pel retrobament tindrem d’aquí uns minuts amb tota aquesta colla de voluntaris.

Entrem al casal Xertolí per cinquè any consecutiu. Un casal Xertolí amb un alt contingut emocional, amb molts records i molts grans moments viscuts en el seu interior. Petons, abraçades i, per segona vegada en el que portem de dia, se’m humitegen els ulls...

Arribo tard a la sortida de la Nocturneta. Quan estic corrent cap a la sortida sento el compte enrere. Ostia! No fotis! Imagino que m’ha passat per ser nou en tot això... L’única complicació de la primera etapa és per mi el control del pulsòmetre. Enlloc de tenir en la pantalla del rellotge els km i el temps com tinc habitualment, en aquesta ocasió només hi tinc els batecs del cor. Uns batecs que haig de cuidar al màxim. Uns batecs que no es poden embalar més del compte. L’excés de batecs avui, són cames de fusta per demà. Això ho tinc clar i aquesta és la meva principal preocupació. Intento anar tranquil, molt tranquil i el temps de 1:56 h m’indica que he fet el que tocava. Sopar ràpid i a dormir que demà a les 6:00 h Sant Tornem-hi!

Abans d’iniciar la segona etapa ens anuncien que avui bufarà molt de vent. Sembla que a les hores centrals del dia fins hi tot pot fer certa caloreta, però bé, esperem que el vent ens refrigeri una mica l’ambient.

 A partir de Paüls és quan la cosa es comença a posar interessant. Entrem en el territori que tant ens agrada. El territori dels grans desnivells. Un territori sense grans alçades, però amb unes pujades i baixades de collons. I, sí, confirmat, el vent bufa amb molta força. A més a més, és fred. Tan fred que per uns moments em fa perdre totalment el tacte a les mans. De baixada cap a Prat de Comte, pel mig del bosc, la situació es tranquil·litza, les mans es recuperen i el que queda clar és que amb aquest vent d’avui el cel estarà més net de núvols que mai.  

L’ascens fins al Tossal d’Engrilló no perdona. Deixa descansar un moment, però només un. Això sí, l’espectacularitat de la panoràmica és la millor recompensa a l’esforç necessari per arribar-hi. Des del Tossal te’n adones que aquests és un altre dels regals que ens ofereix l’ultra de Les Fonts. Impressionant!


Després de recuperar forces a l’avituallament de Sant Roc, la pròxima pujada se’m travessa bastant. Costa anar amunt. Vaig fent, però no amb l’alegria que m’agradaria. M’adono de la situació i començo a maquinar per tal de sortir-ne ràpid. Aconsegueixo aclarir la ment. Les cames van igualment feixugues, però amb el cap al seu lloc. Baixant a Alfara de Carles arriba la calor. Per sort, fins al moment ens n’havíem escapat prou bé. De nou avituallament. De nou l’Alba, l’Aina i tota la família Trencacims al peu del canó. Així dóna gust. Així qualsevol.

Objectiu Coscollosa. Pas ferm i decidit cap al cim. En aquestes alçades, ni les forces ni el ritme són gaire convicents, però l’estat anímic sí. De nou toca concentrar-se al màxim amb l’objectiu i fer fugir de la ment la negativitat que em voldria entorpir el pas. L’entorn, per sort, ajuda a fer-ho tot més fàcil. Un entorn que desprèn bellesa pels 4 costats!

Els últims 7,5 km des de l’avituallament de la Font Nova fins al final es fan durs. Molt durs. Cada any són igual de durs. Bé, potser cada any ho són una mica més. Cal paciència. Molta paciència. Deixar que els km vagin passant. Però com costa, per Déu! Arribo molt cansat. 20 minuts més que l’any passat, però igual de cansat. Cansat, molt, però content, més!

Passem tota la tarda al casal Xertolí compartint experiències amb uns i altres. Fem petar la xerrada amb els voluntaris que s’interessen per com ens ha anat la jornada. Mengem i bevem. Xerrem i compartim. La segona etapa està molt bé, sí. Ara bé, la post-etapa al casal Xertolí ja és la ostia. El complement perfecte. La cirereta del pastís.

La tercera etapa és molt intensa. Els que només corren en el dia d’avui imposen un ritme ràpid, mentre que la resta ens hem d’esforçar al màxim per poder avançar amb un mínim de dignitat. Les cames tenen la força justa per pujar. Per sort, a l’hora de baixar encara se’n surten prou bé. Toca prémer les dents molt fort. Al màxim de fort. Estar prement constantment. En ocasions el cor sembla que vulgui escapar-se de la seva ubicació. Però arribem de nou al Cim de la Coscollosa. Arribem de nou a l’avituallament de la Font Nova. Avui són 8 els km que ens separen de la meta. Els últims 8 km d’aquest cap de setmana. Uns últims km on consumeixo tota la força que em queda. Consumeixo tota l’energia que hi ha dins meu i sense ni un gram d’energia sobrant torno a creuar la línia d’arribada.

La tercera etapa ha esta molt intensa, però el final de festa que es viu al Casal Xertolí després d’aquesta última etapa encara més. Dinar deliciós. Cares amb grans somriures. Mirades que desprenen molta alegria. Total complicitat entre corredors i voluntaris. És la culminació del munt d’emocions viscudes al llarg del cap de setmana. He utilitzat molts qualificatius per aquesta cursa al llarg de les 4 anteriors cròniques que he anat escrivint, però aquest any em quedo amb un nou concepte d’ultra, l’ultra de les emocions.



2 comentaris: