dimarts, 27 d’octubre de 2015

Marató Sant Llorenç - 42 km 2.000 m D+

Ara fa uns dies l’amic Jaume Folguera em va ensenyar que posar-se un dorsal no necessàriament ha de ser sinònim de competir. A vegades, l’anar uniformat amb un dorsal, pot servir per donar un cop de mà a algú que ho necessita. Reflexionant-hi, em va venir a la ment com fa uns anys el també amic Jordi Armengau, es va despreocupar totalment de la cursa, centrant tots els seus esforços en fer-me sortir del pou on havia caigut. De ben segur, que si seguís fent memòria, recordaria molts d’altres moments en els que companys s’han oblidat del dorsal i han fet el possible per ajudar-me. Així que ja comença a ser hora d’aplicar les lliçons dels grans d’aquest esport. Les lliçons dels mestres. Avui em toca aplicar la lliçó. Avui seré jo qui li doni un cop de mà a l’Alba a conquerir la seva primera marató.

Estem a punt de començar. Hi ha nervis. Molts nervis. Hi ha tensió. Molta tensió. Sortim amb la màxima concentració. Avui cal cuidar tots els detalls i per això cal molta concentració. El ritme ha de ser el precís. Que no sigui més alt del compte, però tampoc insuficient. Les torçades de peu. Avui, ni una! L’alimentació. L’adequada. Ah, i els maleïts temps de tall. Bé, d’aquests ja me’n ocupo jo. Per més que s’esforcin en fotre’ns fora, tranquil·la, que aquests maleïts amb nosaltres no podran!

Primer temps de tall, km 13, ens sobra 1:15 h. Anem molt bé. (Resulta que en realitat només ens sobren 15 minuts. Jo convençut que per aquest primer tall teníem 3 h i només n'eren 2... Ups, hi havia de ser jo qui se'n encarregués dels temps de tall, quin desastre!).

Enfilem camí cap a La Mola. La pujada costa, sí, però seguim molt concentrats. Seguim avançant al ritme precís. Sembla que l’avituallament del Coll d’Eres es posa bé. Per moments, l’eufòria vol agafar el protagonisme i fer-nos córrer més del compte. Cal lligar-la curta. Encara no. Ens avancen, però també avancem i quedem en paus.

Segon temps de tall, km 29, ens sobren 35 minuts. La baixada ha costat.

Arriba l’hora de la veritat. Les cames comencen a anar feixugues. Cada cop costa més fer-les anar endavant. Tranquil·la, Alba, el primer segur que també s’hi ha trobat i nosaltres tenim avantatge. Nosaltres tenim 4 cames que corren i 2 cors que bateguen. 4 cames, 2 cors i 1 sol objectiu. 4 cames, 2 cors i un 1 sol camí. 4 cames, 2 cors i 1 sola línia de meta. Ningú va dir que seria fàcil, d’acord, però amb 4 cames que corren i 2 cors que bateguen tenim més força.

Els km cada cop passen més lents. El rellotge cada cop córrer més ràpid. El cansament cada cop és més agut. Això sí, l’energia que fa avançar aquest tàndem cada cop és més forta.

Últim avituallament, amb aquest no hi comptàvem. Última pujada, tampoc la teníem prevista. Sant Llorenç, als nostres peus. Sí, és molt dreta, ho sé. És extremadament llarga, d’acord. Són moltes hores d’esforç, també. Ja no pots més, val, però és l’última.

Trepitgem l’asfalt i m’emociono més que tu. Ho dissimulo. Sé que t’ha costat molt i que ho has lluitat al màxim. Sé que has patit molt i que ho has aconseguit. El repte era enorme i la victòria ha estat incontestable. L’objectiu no era fàcil i tu l’has conquerit. Enhorabona, campiona!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada