La marató d’avui transcórrer per una zona en la
que no hi he corregut mai, però que tinc
el pressentiment que ha de ser realment ben parida. A més, l’adjectiu de
salvatge que acompanya el nom de la cursa, desperta encara més la meva inquietud
per conèixer aquest territori. En el breafing ja que veig que serà una cursa de
les guapes, de les d’estar per casa, molt millor, pel meu gust, que d’altres on
aparentment hi ha molta més categoria.
Els primer km estan sent de bastanta pista, massa
pel meu gust, però vull pensar que és el preu que toca pagar per arribar a la
zona salvatge. Arribem al km 10 en poc més d’una hora, la qual cosa indica que
fins aquí no hem deixat de córrer pràcticament en cap moment. Comença el primer
corriol, guapo, molt guapo, la cosa es comença a posar interessant... Arriba la
primera baixada, però quina baixada més ben parida, un corriol dret com una
mala cosa que requereix de la màxima concentració. Intueixo que aquesta cursa no em deixarà
indiferent!
Passat el segon avituallament i superada una
petita pujada, arribem a una baixada dins d’un bosc immens en la que m’adono
que l’anterior era de joguina en comparació amb aquesta. El pendent és tan fort
que cal frenar de collons, deixar-te anar aquí podria ser un suïcidi... A més,
el terra està ple de fulles i això en dificulta encara més el descens. No parem
de baixar, cada cop més tècnic, cada cop més ben parit, cada cop més divertit.
Ara ja entenc d’on surt l’adjectiu de Salvatge... Veig a venir que anirem fins
el fons de la vall per, seguidament, remuntar tot el que estem baixant i així
acaba sent.
Creuat el riu, pugem per un corriol de les
mateixes característiques dels que hem estat baixant, però ara de cara amunt. Ara,
per força, tocarà pujar estona, la sorpresa és que anem a parar a una pista que
va pujant lleugerament. Pista i més pista i no para de pujar, però s’ha de
córrer sí o sí. Uffff com està desgastant aquesta pista, un desgast tan físic
com mental i la pista que no s’acaba mai, auxiiiiiiiiiiili!!!
Per fi s’acaba la pista i el corriol que hem
agafat ens porta a un racó en el que es veu tot el Pirineu nevat a l’horitzó i a
sota el pantà de Susqueda, quina panoràmica més guapa! Després d’anar alternant
pujada i baixada, arribem a l’avituallament del km 30. Les cames estan amb
força, així que com m’agrada dir-me, “Ara és l’hora, Salvador!” Incremento el
ritme i les cames responen, perfecte! Miro el rellotge i porto 3:45 h, no sé si
serè capaç de baixar de les 5 hores, però ho intentarem.
Quan fa molta estona que estic pujant, em trobo un
home que em diu que ja estic a punt d’arribar a dalt i que després ja tot serà
baixada fins a l’arribada, li dic que de conya i em respon que ja em parlarem a
Sant Hilari si de conya o no... Uffff que poc m’ha agradat aquest comentari, o
la baixada serà molt fotuda o és que no tot serà baixada, a veure que ens
trobem...
La baixada es deixa fer força bé, la qual cosa vol
dir que m’espera alguna sorpresa. Efectivament, de sobte toca tornar a pujar,
ara bé, tot i que toca caminar, no em genera excessius problemes. Fa estona que
no veig ningú ni per davant ni per darrera, no crec que pugui avançar a cap
altre corredor, però també dubto que em puguin atrapar els que venen per
darrera. Veig que serà impossible baixar de les 5 hores, tot i així estic
satisfet perquè m’he trobat molt bé en tot moment. De sobte m’apareix el poble
de Sant Hilari, però si encara falten més de 4 km per arribar als 42? Ja veig
la zona d’arribada, ja? Doncs sí, amb 4:47 h i abans del previst arribo a la
línia de meta. Abans del previst perquè aquesta marató tan sols ha tingut 39
km...
La veritat
és que el recorregut m’ha encantat, llàstima dels excessius trams de pista, ara
bé, la varietat dels boscos és realment destacable. Hem passat per zones amb
molta alzina, d’altres amb uns pins o uns avets immensos, fagedes enormes...
Quina zona més guapa i com he gaudit! Tal i com intuïa, Les Guilleries no m’han
deixat indiferent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada