Ehunmilak - 168 km 11.000 m D+

Falten pocs minuts per les 18:00 h del divendres 12 de juliol i amb en Jordi Codina i en Joel Jou estem a Beasain (Guipúscoa), a punt de prendre partida de la IV edició de l’Ehunmilak Ultratrail, una prova de 168 km i 11.000 m de desnivell positiu. Avui competim amb l’equip que porta per nom “Tuga – Els Segadors”, la segona versió d’aquest equip que va néixer el passat 2012 amb en Jordi Armengau i en Pep Cabanas per competir a l’Emmona i a la Petite Trotte a Léon.

Sortim molt il·lusionants i amb moltes ganes de passar-ho bé, intentarem aconseguir el millor resultat per l’equip, però sempre tenint molt present que el principal objectiu no és altre que gaudir al màxim. Amb en Jordi ens fa una mica de por que en Joel, que és molt esvarat, ens faci tirar més del compte, ell és un gasolina amb 24 vàlvules, mentre que en Jordi i jo som uns diesels que ens calen moltes hores per posar el motor en estat òptim de funcionament...

La temperatura és pròxima als 30º C i la humitat superior al 80%, així que, de partida, se’ns presenta una prova amb certes dificultats. No portem ni mitja hora corrent i ja estem suant d’una manera desmesurada. Amb en Jordi i en Joel ens anem recordant que avui és més important que mai anar bevent amb molta freqüència. Arribem al primer punt elevat de la cursa, hi ha molta gent animant i nosaltres avui estem més motivats que mai. Es veu a venir que serà una cursa molt dura, però a la vegada una cursa molt divertida. En Joel s’ha adaptat perfectament al nostre ritme, de moment l’equip funciona perfectament!!!

Arribem a Zumarraga, km 20, amb 2:50 h. L’ambient en aquest poble és impressionant, està plegat de gent per tot arreu animant d’una forma extraordinària, pell de gallina, de debò!!! Pujant cap a Irimo, comença a ploure, el cel està totalment negre i l’horitzó s’il·lumina constantment amb uns llamps que no paren de caure. Al cap de poca estona deixa de ploure i el que semblava que havia de ser el diluvi universal acaba quedant en un no res. La nostra esperança era que aquesta pluja refresqués l’ambient, però al final l’efecte ha estat al contrari i s’ha acabat incrementant la sensació de xafogor. Tot i així, seguim molt motivats, anem xerrant amb en Jordi de València, amb l’Óscar de l’Apuko, amb d’altres corredors que no sé ni com es diuen ni d’on són i entre uns i altres ens ho estem passant d’allò més bé.

Quan són les 2:00 h arribem a Azpeitia, portem ja 53 km i de moment l’equip segueix en bon estat de funcionament. Aquí fem una bona parada per avituallar-nos bé ja que ens esperen entorn a 1.000 m de desnivell positiu. A mitja pujada i en plena nit comencen els primers símptomes de son. Tocarà doncs distreure la ment, intentem anar xerrant, però tot i així costa molt vèncer la son... L’avituallament de Zelatun, una mica abans del cim d’Ernio, costa molt d’arribar, la son, la llarga pujada de 13 km i els primers indicis de cansament que comencen a aparèixer, fan que l’últim tram fins a l’avituallament acabi resultant més dificultós del previst.

Quan estem a punt de comença la baixada fins a Tolosa, tenim un moment de crisi que ens obliga a fer una T10. Són les 5:25 h, així que poso l’alarma a les 5:35 h. Els efectes d’aquesta T10 són extraordinaris, han estat 10 minuts aprofitats al màxim!!! El ritme, que estava decaient, s’ha recuperat, avancem a una sèrie de corredors que s’han posat davant nostre mentre dormíem, es sorprenen que els apareixem per darrera, els hi diem que ens hem parat a dormir i em sembla que no ho acaben d’entendre...

Un cop arribem a Tolosa, cal creuar tot el poble fins arribar a l’avituallament, la veritat és que portem gairebé 13 hores de cursa i la gana a mi ja em comença a apretar. Entrem al pavelló i veiem el segon equip format pel Samuel, en Txomin i l’Unai que està a punt de marxar, ens comenten que l’equip del portuguesos acaben de sortir. Aquí nosaltres fem una molt bona parada, en Jordi i jo mengem força i fins hi tot ens dutxem, pel contrari, en Joel no menja pràcticament res. Fa estona que no està menjant, amb en Jordi li insistim que ha de menjar sí o sí, ho ha de fer com sigui, sinó costarà molt tirar endavant. No hi ha manera, en Joel no pot menjar! Mentre estant, arriba l’equip que anava darrera nostre, es canvien ràpidament de roba i en menys de 20 minuts ja surten a gran velocitat. Nosaltres ens hi acabem estant més d’una hora...

Són les 8:00 h, tenim per davant un dia radiant, un dia que es presenta molt calorós, un dia en el que previsiblement haurem de vèncer moltes adversitats. Mirem amunt i veiem a l’equip que ha sortit davant nostre, ens fixem amb el punt on els hem vist i nosaltres hi passem just al cap de 5 minuts, vinga que els tenim aquí mateix! En Jordi planteja a veure si val la pena incrementar el ritme per intentar-los atrapar, però decidim no estressar-nos, anar fent i segur que tard o d’hora els acabarem atrapant. L’equip segueix avançant força bé, els més de 80 km que portem a les cames es comencen a notar, tot i així l’estat d’ànim encara està força amunt.

A Amezketa, km 96, ens hi esperen la Txell i la Neus, tota una alegria veure-les i una important injecció d’energia. Aquí, en Joel segueix sense poder menjar i això ja comença a ser preocupant. A davant tenim el Sr. Txindoki, ens diuen que no pujarem al cim, que ens quedarem al coll, tot i així tenim més de 1.000m de desnivell positiu i, si en Joel no menja, serà molt complicat arribar-hi.

Estem pujant enmig d’un entorn d’una gran bellesa, però amb una calor terrible. A mitja pujada se’ns acaba l’aigua. Ens diuen que aquí mateix tenim una font, però com costa arribar-hi... Ens refresquem a la font i seguim pujant, però en Joel demana d’asseure’ns un moment a veure si es recupera una mica. Un cop al coll, agafem una carena preciosa per on fem varis cims. Anem pujant i baixant, són pocs metres de desnivell cada vegada, però que amb el que portem a les cames, aquests pocs metres es comencen a notar. Aquí hem d’asseure’ns vàries vegades per tal de que en Joel pugui recuperar les forces. En aquests moments, l’equip està en hores baixes, li està costant molt avançar, cada vegada més, però que hi farem, ningú va dir que seria fàcil...

Arribar a Lizarrusti, km 115, costa una barbaritat, en Jordi es queixa de son, en Joel que no hi ha manera que li entri res i jo que tampoc vaig massa fi... Decidim menjar fort a l’avituallament i després fer una T10. Entre la parada a l’avituallament que la fem molt llarga i la dormida de 10 minuts posterior, hi acabem invertint molt de temps, segurament massa, però era el que l’equip necessitava per poder tirar endavant, així que ja està bé. Després de la T10 jo m’he animat moltíssim, en aquests moments em trobo molt bé, estic eufòric, així que ho hem d’aprofitar per tirar de l’equip. En Jordi també va molt bé, fins que de sobte es desvia totalment del camí i en Joel a darrera. Jo me’ls miro i els pregunto: “però on aneu???”, en Jordi respon, “Ostia, ostia, estava caminant amb els ulls tancats!!!” Solució? T5 d’urgència. Mentre estem dormint ens avancen uns corredors que ja ens havien avançat quan estàvem fent al T10 anterior. Quan els tornem a passar, un d’ells ens diu que això nostre sembla la història de la llebre i la tortuga, quanta raó company!!!

Quan portem 25:14 h arribem a Etxegarate, km 130. Aquí hem quedat amb la Txell, ens ha portat pizza, donuts, suc... Això ens suposa una important bronca de l’organització ja que el reglament ho prohibeix. Ens ha semblat que això podria ser la solució per fer menjar al Joel i per això li hem demanat a la Txell que ens ho portés, però novament el intent és fallit. Insistim i insistim, “Va Joel, que has de menjar! Va Joel, encara que només sigui una mica!” No hi tenim res a fer, avui no hi ha qui faci menjar al Joel!!!

Pròxim objectiu el cim de l’Aizkorri, ens plantegem a veure si serà possible arribar-hi de dia, però veiem que al ritme que anem serà molt difícil ja que ens queden poc més de 2 hores abans no arribi la nit. A l’avituallament de San Adrián, just abans de encarar el cim, un tracta realment excepcional, bé, com a tots els avituallaments que estan formats per grandíssims voluntaris, moltes gràcies companys!!!

Just quan comencem a pujar en Joel ens demana de fer l’última T10 del dia, pensem que això ens pot ajudar a pujar millor, hagi que novament dormim 10 minuts i amunt. A la que reprenem la marxa, ja  toca encendre els frontals, la nit ja està aquí. L’ascensió a l’Aizkorri de nit és veritablement espectacular i més en el tram final un cop hem sortit del bosc. La llum dels frontals li dóna un toc molt especial, senzillament impressionant!!! Abans d’arribar al pròxim avituallament, hem de parar a seure vàries vegades. Està clar que avui costarà molt arribar a Beasain, costarà molt i no en tenim ni idea de l’hora que serà, al ritme que anem, impossible fer pronòstics, però arribarem!!!

Ja som a l’últim avituallament, només arribar ens diuen, “Por fin habéis llegado, los famosos catalanes que siempre durmen!”. Només faltava que a sobre en Jordi digués que volia dormir 10 minuts. “Como vas a dormir, pero si solo os faltan 10 km para la llegada!!!” En Jordi diu que ha de dormir sí o sí i mentre estant amb en Joel els hi expliquem als de l’organització en que consisteixen les T10. Crec que no ho acaben d’entendre...

Portem 34 hores en cursa i estem a 10 km de l’arribada, a veure si aquest últim tram el podem fer sense haver de parar gaire i arribem d’una vegada per totes. Amb en Jordi comencem a tirar a bon ritme, les ganes de creuar la meta se’ns emporten, en Joel com bonament pot ens va seguint uns metre més enrere. La Txell ens diu que a la web de la cursa no surten els nostres temps des de Etxegarate, en Jordi diu que potser ens han desqualificat pel tema de la pizza, “vols dir, Jordi?” “No m’estranyaria, em respon”. Això ens genera una mica de mal estar, però intentem oblidar-ho i pensar únicament en Beasain.

Ja trepitgem el poble, som a l’altra punta, però ara ja sí que res ens pot aturar. Últims metres, ens posem a córrer, ara sí que ho tenim, vinga que hem de baixar de les 36 hores. Finalment creuem la línia d’arribada amb 35:57 h. Mai hauríem dit que costaria tant i tant fer arribar aquest equip, però avui a tocat lluitar més que mai i hem lluitat fins al final!!! El millor de tot ha estat la unió de l’equip, un equip que només s’ha preocupat d’estar unit per anar endavant, un equip que només ha pensat en col·lectiu,  mai en individual. Moltes gràcies Jordi i moltes gràcies Joel per regalar-me aquesta experiència que mai oblidaré!!! I com no, moltes gràcies Txell per estar en els llocs més adequats en els moments més oportuns!!!