dijous, 27 de juny de 2013

Emmona - 106 km 7.500 m D+

Ja tornem a estar a punt de prendre la sortida de l’Emmona i aquest serà el tercer any consecutiu. Sí que és cert que de curses de llarga distància n’hi ha tantes que cada any se’n podrien fer vàries sense necessitat de repetir, però l’Emmona és molta Emmona i el seu recorregut i la seva duresa m’encanten. Aquest any la neu impedeix que passem per les cotes més altes i de major encant, tot i així, segur que l’essència es mantindrà.

Comencem pujant al Puig Estela que es troba a una altitud de 2.000 m, és a dir, que per anar escalfant motors fem una primera pujada de 1.200 m. La novetat d’aquest any és que junt amb l’ultra trail també hi ha la marató que finalitza a Núria. Per tant, caldrà estar molt a l’aguait i que els corredors de la marató no em facin tirar més del compte.


Amb 2:15 h arribo a Pardines, les sensacions són bones, les cames sembla que responen correctament, però hi ha un factor que em comença a preocupar i és la calor. A les cotes més altes no li temo gaire, però a la que perdem alçada, aquesta calor pot jugar males passades, així que caldrà estar molt al cas i cuidar la hidratació al màxim.

Passem pel Coll de Tres Pics, aquest any el punt més alt del recorregut, 2.405 m, amb 3:56 h i les sensacions que segueixen sent d’allò més positives. Acompanyat per una gran baixadora com és l’Olga Manko, la baixada fins a Daió es fa el màxim de divertida. Es tracta d’una baixada una mica tècnica, però que permet córrer força, així que gaudim com nens petits...


Arriba el primer moment complicat de la cursa, pujant de Daió cap a Núria, no córrer gens d’aire i la sensació de calor és terrible. Procuro anar bevent amb molta freqüència, tanta que se’m acaba l’aigua. La calor que no afluixa i l’aigua que se’m ha acabat. Ho estic passant molt malament, sinó trobo aigua ràpidament no sé que em passarà... Per fi veig un petit canal d’aigua, no és gran cosa, però suficient per mullar-me el cap, la cara, els braços i omplir els bidons, estic salvat!!!

Ja refet de la calorada, arribo a Núria quan el campanar toca 12:45 h.  Aquí xerro una mica amb alguns corredors de la marató que ja han acabat la feina mentre em menjo un plat de pasta i, sense perdre gaire temps, reprenc de nou el meu camí.

El tram fins al Collet de les Barraques es força tranquil, per més que miro endavant i enrere, no veig cap corredor en cap moment. Al arribar a Planoles em trobo en Jordi i en Genís que m’han vingut a veure a Núria, però ja havia passat. La presciència d’aquest parell em dóna una energia brutal per seguir endavant. 


Són les 15:20 h, una mala hora per pujar fins a la Covil per la calor que pugui fer. Just abans de començar la pujada baixo fins al riu i em mullo la cara i el cap, almenys començar la pujada ben refrescat. Al principi el pendent és molt pronunciat i molt exigent, així que toca una bona dosi de motivació per no defallir. Les cames comencen a anar una mica feixugues, segueixo anant totalment sol, cap corredor a la vista, així que no puc fer una altra cosa que pensar en la Covil fins que hi acabo arribant amb 10:58 h.

Aquest any sota la Covil hi ha un avituallament (que l’any passat no hi era) i s’agraeix d’allò més. Pregunto quan queda fins a Campelles i em diuen que 12 km, tant??? Sé que no serà un tram complicat, però sí que es pot fer llarg, així que tocarà buscar la manera de distreure la ment per tal de no capficar-m’hi. Vaig pensant amb el que em queda i sé que un cop arribi a Campelles, només em faltarà baixar a Ribes, pujar al Taga i ja està, això em motiva i em dic a mi mateix: “Endavant Salvador, a per totes!!!”.

Ja estic a Ribes, ara sí que ja li tinc el peu al coll, només em falta coronar el Taga i ja estarà. A més, aquest any hi arribaré de dia, perfecte!!! M’han dit que vaig a la posició 10, i des de Núria que no he vist cap corredor. A mesura que vaig pujant, em giro de tant en tant i mai veig a ningú, sembla doncs que si no passa res podria mantenir aquesta posició. Em proposo assolir el cim sense parar cap vegada, però en l’últim tram haig de parar un moment a agafar aire. Just quan són les 21:30 h passo pel costat de la creu, ara sí que això ja està, tot baixada fins a Sant Joan, ueeeeeeee!!!

A l’avituallament del Coll de Jou, quan els hi dic que ara ja només em deuen faltar uns 12 km fins a l’arribada (com l’any passat), em diuen que no que me’n falten 18, que com que s’ha tret algun km de la zona de Núria, s’ha allargat pel final per mantindre la distància de 106 km. Surto de l’avituallament direcció cap avall (com l’any passat) i em diuen que no, que és cap amunt, cap amunt??? M’ensorro de cop!!! De sobte m’acaben de caure 6 km i 400m de desnivell positiu que no tenia previstos. Això em suposa un defalliment impressionant i no tinc el cap pel que l’haig de tenir. No vaig gens bé, avanço molt a poc a poc, estic molt atabalat i necessito sortir d’aquesta situació com sigui. Solució? T10, sense dubte! Decideixo estirar-me a dormir 10 minuts i això de segur que m’ajudarà. Abans dels 10 minuts m’aixeco i noto com el descans ha fet molt bon efecte. Ja tinc les energies renovades i el que és més important el cap al seu lloc!!!

Els últims kms no són fàcils, amb petites pujades que es fan molt llargues, però tot i així ho supero a bon ritme. No hi ha manera de veure els llums del poble i fins a menys de 2 km no s’arriben a veure.

Trepitjo els carrers de Sant Joan i tot i que siguem de matinada, encara hi ha gent animant, un 10 companys!!! Finalment creuo la línia d’arribada amb 18:48 h i en la posició 11. Aquests últims 18 km no han estat gens fàcils, però els he acabat superant força bé.


Abans d’acabar la crònica agrair molt efusivament la gran tasca de l’organització i de tots els voluntaris que han fet que ens sentíssim com a casa, moltes gràcies per deixar-nos gaudir d’una cursa tant gran!!!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada