La Ronda dels Cims - 170km 11.900m D+

Són les 7:50h del divendres 15 de juliol quan arribem al centre d’Ordino per iniciar un viatge que fa molts mesos que estem esperant i del que en desconeixem bona part dels molts secrets que té amagats. El que sí que sabem del cert és que ens acompanyaran infinitat d’emocions fins a la fi d’aquest viatge i que aquestes quedaran per sempre...

Quan són les 8:00h es dóna la sortida, per davant tenim 170km, 11.900m de desnivell positiu, havent de superar 15 punts de més de 2.400m, amb una altitud mitjana d’entorn als 2.000m i on el 75% del recorregut té una dificultat tècnica considerable. El temps màxim per finalitzar el recorregut és de 60 hores. La veritat és que aquestes dades fan molt de respecte, però aquest respecte és el que ens ha portat a preparar aquesta prova des de fa mesos. Des de l’organització insisteixen que volen més d’un 70% de Finisher, tant debò sigui així i tant debò nosaltres estiguem dins d’aquest 70%, però les dades de la prova no acompanyen excessivament per tal de que el resultat final sigui aquest.

Sortim amb en Jordi, l’emoció del moment no es pot descriure i els meus ulls, totalment cristal·lins, estan a punt de deixar escapar alguna llàgrima origen de la felicitat del moment...

Arribant a la Collada de Ferreroles, 2.532m, se’ns posa la pell de gallina amb la immensitat i la majestuositat de les muntanyes andorranes, a més fa una temperatura ideal i la previsió meteorològica és de bon temps per córrer tant divendres com dissabte (a diferència de les dues anteriors edicions on les tempestes sempre han estat presents). Sembla com si tots els astres s’hagin orientat de forma especial per tal de que nosaltres gaudim al màxim...

Amb en Jordi hem sortit amb una previsió de finalitzar la prova en unes 37h, mirant d’evitar d’aquesta manera la segona nit. Ens sembla un temps força exigent i al arribar a la Coma d’Arcalís, quan portem 32km, uns 3.000m de desnivell positiu i fa més 8h que correm, comencem a adonar-nos que serà bastant difícil completar la prova amb el temps previst.

Al Coll de la Botella ens hi trobem a la Txell, la Sara i la Neus que han vingut a animar-nos, veure-les quan portem més de 12h corrent ens suposa una injecció d’energia brutal.

Al Bony de la Pica, 2.406m, arriba la nit amb una lluna plena que ens dóna la benvinguda. A continuació toca baixar 1.600m de desnivell fins a La Margineda, el primer tram és amb cordes i cadenes i a continuació el segueix un camí tant amagat sota l’herba que sembla inexistent, els cops de cul a terra són constants...

Arribem a La Margineda, km 72, quan són les 23:30h i amb en Jordi, conscients de que fer 37h és pràcticament impossible, decidim deixar el crono de banda i si la segona nit ens vol atrapar li permetrem que ho faci... Fem doncs una parada d’uns 50 minuts amb l’ajuda de les nostres mànagers que té un valor incalculable!!!

Sortim de La Margineda amb en Philippe i en Josep, que al ser d’Andorra i conèixer bé el recorregut, deixem que lideri el grup. Al arribar a Naturlandia, quan comença a fer-se de dia, en Josep decideix quedar-se a dormir una estona i seguim amb en Jordi i en Philippe.

El pròxim objectiu a assolir és el Coll del Bou Mort a 2.501m d’altitud. Per arribar en aquest punt caldrà superar un desnivell d’uns 1.250m, però sabent que serem ja al km 106 i que això suposarà una gran aportació de moral, pugem a un ritme molt bo.

Un cop superada la Collada de la Maiana, 2.424m, el Port de Vallcivera, 2.540m i el Coll dels Isards, 2.552m, arribem al Pas de La Casa, km 131, quan són les 16:30h i fa més de 32h que estem corrent. En aquest punt, on hi torna a haver les nostres mànagers disposades a que no ens falti de res, optem per fer una bona parada de la mateixa manera que vàrem fer ahir a la nit a La Margineda.

Mirem el perfil i per davant ens queden tres desnivells importants, el Pas de les Vaques, 750m +, la Cresta de la Cabana Sorda, 800m + i la Collada dels Meners, 500m +, però la proximitat a Ordino ens ajuda a seguir avançant. En l’ascens al Pas de les Vaques, en Jordi va fortíssim, en Philippe aconsegueix fer-nos entendre que li fa molt mal al cap i jo avanço a un ritme més aviat lent, però sense parar.

Al deixar l’avituallament de la Vall d’Incles, km 134 i quan la nit està a punt d’arribar de nou, després de molt insistir, aconsegueixo convèncer en Jordi perquè avanci al seu ritme que és molt superior al nostre i en Philippe i jo anirem fent com bonament puguem.

L’ascens a la Cresta de la Cabana Sorda es fa molt dur, a més se’m acaba de trencar el segon bastó i el fet de pujar sense ells dificulta encara n’incrementa més la dificultat.

La Collada dels Meners sí que es fa extremadament dura, havent de parar a agafar aire en vàries ocasions, els 3km de distància del Refugi del Coms de Jan es fan eterns, a més en l’últim tram i bufa amb moltíssima força un vent molt fred.

Al arribar a dalt el coll ens separen només uns 15km d’Ordino i a més tot és baixada, per tant, sembla que no ha de suposar excessives dificultats superar-ho, però la nit, la poca llum del frontal fins que no canviï-ho les piles al Refugi de Sorteny i un dolor als quàdriceps increïble, no em permeten gaire bé ni córrer.

Finalment, quan són els 4:00h de la matinada del diumenge 17 de juliol i quan fa 44:01h que vàrem iniciar aquest viatge, arribem amb en Philippe de nou a Ordino en les posicions 11 i 12. En Jordi fa més de 2h que ha arribat. La felicitat dels 3 és absoluta!!!

Abans de finalitzar aquesta crònica agrair a l’organització la perfecció de la prova en tots els seus aspectes, no fallant en cap detall i agrair molt especialment l’esforç dels 267 voluntaris que han fet possible que podem gaudir d’aquesta extraordinària cursa.

Per cert, tant l’altímetre del Jordi, com el meu, van marcar més de 12.500m de desnivell positiu...