dimarts, 30 de març del 2021

Començant la partida des del minut 0

Nota: Aquesta crònica l'he escrit prèviament a mà (a diferència del que faig habitualment), per tal de treballar l'escriptura, ja que el fet de mantenir les mans mínimament quietes (sense tremolors) és una de les meves majors dificultats al sortir de l'hospital.

Començarem amb una introducció del viscut en primera persona des de l'interior de l'hospital i a posteriori la crònica del què va viure l'Alba des de fora...

Obro els ulls. Miro al meu entorn. No el reconec en absolut. Però on soc? Però què hi faig aquí? Però per què estic estirat en aquest llit? Masses preguntes sense resposta... Ràpidament se'm esgota l'energia per seguir-me qüestionant coses i, de sobte, se'm tornen a tancar els ulls.

Em torno a despertar i segueixo amb els mateixos interrogants. Malgrat tot, em sento molt confortable. La problemàtica està en que el confort i jo no som amics durant gaire estona seguida i intueixo que ja he superat, amb escreix, el temps màxim de confort que puc suportar.

Estic lligat per un munt de cables i tubs a un grapat de màquines que em mantenen totalment immòbil. De nou, em tornen a aparèixer els mateixos dubtes, però, de nou, se'm esgota ràpidament l'energia i, de nou, sóc incapaç de mantenir els ulls oberts. 

Mica en mica, amb la informació que em van donant metges i infermeres, acabo deduint que me'n ha passat una de molt grossa. Però quan? Però on? Segueixo sense entendre massa res.

De sobte, i després d’uns quants dies de divagar en un món d’incertesa en el que no tenia l’energia per mantenir-me despert gaire estona, un raig de llum m'il·lumina amb la màxima potència. És l'Alba que està entrant per la porta de l'habitació. Aquesta llum és la que sempre apareix en els moments més decisius. En els moments que realment necessito ajuda. Estic salvat!

La primera pregunta que em fa l’Alba és: “Com em dic?” Em sorprèn tant aquesta pregunta que li responc amb un nom que no és el seu a propòsit. Crec que la seva cara té el mateix grau d’estupefacció que la meva de sorpresa a la seva pregunta. Abans de que la dona se’m segueixi acollonint, li dic: “Dona, Alba, quines preguntes de fer-me!” Sembla que es queda més tranquil·la.

L’Alba em comença a resumir com he arribat fins aquí. Cada cosa que m’explica és més sorprenent que l’anterior. Quan em diu que vaig tenir una parada cardiorespiratòria, em deixa bastant acollonit. Tot el que m’ha succeït em deixa absolutament estupefacte, però més estupefacte em deixa totes les ajudes i mostres de suport que em diu l’Alba que han estat arribant durant tots aquests dies de totes bandes. Així que, malgrat el mal tràngol que he fet passar a la meva gent més propera, sembla que han estat molt ben acompanyats. Tot d’un plegat, l’Alba em diu que ha de marxar. Noooooooooo!!!” “Tranquil, demà torno, Salvador”.

De sobte una immensa sensació de solitud em deixa totalment fulminat i, de nou, infinitat d’interrogants em tornen a invair. Sortosament, els infermers i les infermeres, que em cuiden com un nen petit, són molt bona gent i m’alcen l’estat d’ànim amb l’exquisidesa del seu tracte. Després de donar-li unes quantes voltes al “coco”, acabo prenent consciència de tot plegat i, com que tot és tant incert, m’adono com és totalment inútil pensar a un termini més enllà del dia de demà...

Em diuen que m'instal·laran un DAI (Desfibril·lador Automàtic Integrat). Amb aquest dispositiu instal·lat, en el supòsit de tornar a tenir una arrítmia ventricular com la que m'ha portat fins aquí, actuaria i evitaria que es produís el fatídic desenllaç que m'ha conduït fins al llit on ara mateix estic lligat.

Un cop a quiròfan, el Doctor que m'operarà m'explica en què consisteix l'operació i em transmet una absoluta tranquil·litat. Primer m'explica que la meva patologia és una miocardiopatia arritmogènica del ventricle dret. Que traduït seria que, en un determinat moment, la freqüència cardíaca d’aquest ventricle dret es desbordi i sigui tan elevada que impedeixi que la sang acabi sortint del ventricle produint l’arrítmia.

Fa uns anys, en una ecografia que em van fer al cor, la Doctora em va comentar que tenia un ventricle més gran que l’altre, però en aquell moment no i va donar cap importància. Vist en perspectiva, si li hagués dit que feia molta activitat física, potser li hauria donat una major importància. Però res, a hores d'ara, això ja és aigua passada. L'operació queda resolta en un tres i no res i de nou ja torno a estar a l'habitació. "Així que si ja tinc el dispositiu instal·lat, ja puc marxar cap a casa, oi?" La resposta que em donen és que caldrà esperar un parell o tres de dies per tal de confirmar que està tot estable. Afortunadament, el dia següent els meus pares i l'Alba ja són a l'hospital per emportar-se'm cap a casa. Així que arribada a l’hospital amb helicòpter el dia 26 de desembre, uns 10 – 12 dies en coma (fins el 4 – 6 de gener que començo a despertar) i el 16 de gener cap a casa. Prou bé. L’eufòria de la sortida de l’hospital queda esvaïda instantàniament en el moment que faig l’intent de caminar. Les cames no tenen gens de força (però gens) i, a més, em costa moltíssim mantenir l'equilibri. Entre l'Alba i la meva mare m'agafen una per cada braç per tal de que no caigui. Hòstia, aquesta sí que no m'he l'esperava. En aquests instants soc exactament igual que un avi de molt avançada edat.

Arribar a casa suposa un important alleujament de la situació. Desafortunadament, en Salvador que arriba en aquesta casa, dista una infinitat amb en Salvador que en va marxar. Tenim feina, nanu!!!

A la que intento pensar en el futur, tot és incertesa. La feina? L'activitat física? El meu dia a dia? És tal el grau d'incertesa que opto per aparcar el futur per més endavant. De moment, tocarà viure i avançar dia a dia. El què està clar és que per tal de que en Salvador d'ara torni a ser el mateix Salvador d'abans (o el més similar possible) tocarà pencar de valent. Cosa que em preocupa més aviat poc, sinó tot al contrari, és una injecció de motivació enorme.

A les cames els hi falta moltíssima força. El sentit de l'equilibri justeja una barbaritat. Les mans em tremolen. Tinc uns espasmes als braços totalment involuntaris que em resten tot el control. Resumint, pràcticament sense força i sense equilibri, les extremitats i les mans van per lliure i, a sobre, uns espasmes realment desesperants. Aquest és el punt de partida. 

Els primers dies caminem un parell de km, al cap d'una setmana 4 km i mica en mica noto com va incrementant lleument (però molt lleument) la força de les cames. Veig que l'evolució serà molt lenta i que caldran grans dosis de paciència. Malgrat tots els malgrats, en cap moment m'he sentit defallit i estic cada dia més motivat i els ànims més amunt que mai. Sense cap mena de dubte, estic davant del repte més complex de la meva vida. Però també tinc l’absoluta certesa que res m'aturarà.

Ara que estic de baixa, tinc més temps per pensar i, tot hi estar molt animat, si penso massa en el meu futur, una absoluta incertesa m’envaeix amb una força que, per moments, està a punt d’abatre’m. Podré seguir treballant en el mateix? Podré tornar a córrer? Podré tornar a pedalar? Què serà de la meva vida després d'aquesta sotragada? M'exigeixo un moment de quietud mental i, un cop assolida, aconsegueixo treure'm de sobre una enorme llosa que tenia sobre el cap i estava a punt de fer-me esclatar el cervell. 

De moment ho deixem aquí... M'aferro a la paciència (en caldrà moltíssima). Màxima confiança en mi mateix i deixar que la màgia de la vida vagi fent la seva feina i, de ben segur, que amb el pas del temps (sembla que no serà poc) tot acabarà tornant a on hagi de tornar. No sé si serà en el mateix punt en el que ho vam deixar el dia 26/12/20, abans de que succeís tot això, però una plena confiança i un absolut convenciment en mi mateix em diuen que el futur que vindrà no estarà mancat en cap moment de l'energia,  la motivació i l'actitud que sempre m'han acompanyat.

Agrair infinitament la força, el suport i l'ajuda rebuda de totes bandes. Tant a mi com a la meva gent. Una ajuda que ha arribat i segueix arribant des de totes direccions i en tots els sentits i que ha fet que el desenllaç hagi estat el millor que podria imaginar. Una vegada més, moltíssimes gràcies per seguir-hi sent!!!

Arribada a casa el 16/01/21

Continuarà...

24 comentaris:

  1. Un comentari que m'ha agradat molt, es d'agrair l'explicació pels que poc o molt ens em interessat del teu estat i acompanyat a la teva família que ho va passar molt malament. Ets un lluitador i de béns segur que et tornarà l'energia que tenia en Salvador BEN PARIT, Com tu dius sempre. Moltes felicitats a tu i a la família per haver superat aquest pal tant fort.
    Una abraçada.
    Alfredo

    ResponElimina
  2. "El futuro es impredecible y su control sobre él es solo una ilusion."
    Sempre endavant, ets admirable salvador i tens a una dona espectacular i junts feu un equip envidiable. Una abraçada ben parit!!!!!

    ResponElimina
  3. Vamosss!! Tot això és passatger!! Ja veuràs com et recuperes més aviat del que't penses!
    Les hores són cansines i lentes però els anys van que volen...per tant, i mi jugo un sopar, que l'any que ve et tenim donant guerrilla....
    Una abraçada company!!

    ResponElimina
  4. Molts ànims i molta força. A seguir lluitant en el dia a dia i poc a poc veuràs com tornaràs a ser el Salvador d'abans.

    Josep Gibert

    ResponElimina
  5. Gràcies Salvador per compartir aquestes paraules, per compartir aquests sentiments i emocions, per recordar-nos,a tots els que hem llegit aquestes linies, que vida sempre està suspesa d' un fil i com n' és d' important valorar-la, estimar-la i viure-la amb intensitat, sigui quina sigui la cursa que ens toqui córrer.
    Gràcies per compartir el teu coratge i valentia i tambe els teus temors. Gràcies per ser,com sempre, un exemple a seguir en multitud d' aspectes.
    Molta força i a seguir sent tu mateix!

    ResponElimina
  6. Ja eres un referent, però aquesta història t'ha fet més gran.
    Moltes gràcies per compartir. Encara em queden moltes coses per aprendre de vosaltres.
    I qui sap, potser ens podrem veure i compartir uns quants kms a ritme de gruixut ;)
    Una abraçada ben parit!
    Pau Correcat

    ResponElimina
  7. Estimado Salva:
    Espero que te repongas rápidamente y bien. Que seas muy feliz y que los demás te veamos y brindemos por ello.
    Ese DAI no sabe en qué pedazo de corazón le han instalado 😜
    Un fuerte abrazo
    Pepe “Ppong”

    ResponElimina
  8. Som molts els que vàrem patir i seguir el teu estat. Els missatges de veu de l'Alba explicant la teva evolució corrien pel whattsap dia a dia i eren una necessitat per nosaltres. Força i muntanyes!

    ResponElimina
  9. Ànims Salvador. Molt bèstia el que t'ha passat. Tota la força i empatia!
    He estat 10 anys amb control metge amb permís per fer esport i apretades per una cardiopatia congènita.
    Ara mateix estic d'alta, ja no faig controls. Però solament jo sap lo malament que ho he passat, ecos, holters, ressonància, moltes visites...
    Amb coratge te'n sortiràs i valoraràs encara més l'eix principal de la vida. La Salut!! Amunt doncs, les muntanyes t'esperen!!
    Joan ilercavó

    ResponElimina
  10. "Mestre" Salvador
    Espero que et recuperis bé i aviat d'aquesta sotragada.
    Per sort tens una bona "guerrillera" al teu costat per afrontar i lluitar contra aquestes coses que no ens esperem.
    Et desitjo moltes coses bones, que de ben segur n'hi haurà.
    Comparteixo les paraules d'en Ppong: Aquest DAI no sap en quin tros de cor l'han instal·lat.
    Una Forta Abraçada "Mestre" Salvador i Alba.

    ResponElimina
  11. Molts anims salva!! Tu pots en aixo i molt més una abraçada molt forta per tu i l'alba

    ResponElimina
  12. Hola com sempre dius tu podem amb això i molt més.
    No ens para ningú.
    Endavant ben parit.

    ResponElimina
  13. Sempre he pensat que eres un geni. Un geni, per a mi, és algú que destaca per sobre dels altres perquè ha nascut a una època abans del que li tocava; és algú que dóna als demés individus alguna cosa de la qual en podràn treure profit ells i tots els seus descendents, és algú que quan se'n va deixa una petja tan profunda que se'n parlarà pels segles dels segles. Que sempre has destacat ningú en té cap dubte; que dónes als demés, qui sap què és la quedada ja sap de que parlo; i per sort, encara no has marxat, i no ho has fet perquè encara del millor de tu està per arribar. Els que estem al teu voltant restem impacients a l'espera. Tros de bemparit!!!

    ics

    ResponElimina
  14. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  15. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  16. Molts ànims Ben parit!! Ets referent pel positivime i l'energia que tens. Ara més que mai, molta força!!!

    ResponElimina
  17. Hola Salvador, probablement no sabràs qui soc, no ens coneixem personalment. Soc un bon amic dels teus pares, els quals sempre m'han parlat de tu amb molt de orgull i agraint a la vida la possibilitat de haver-te pogut estimar.
    No et càpiga cap dubte, estas en el cami correcte. Els paranys que et depara la vida se superant amb l'esforç i l'actitud dels valents.
    Tu, donat el teu coratge, fa de la teva persona un amic admirable i en crea un bon referent.
    Tal i com va dir algú algun dia.. QUE LES DIFICULTATS DEL CAMI NO ENS FACI PERDRE LES GANES DE FER CIM
    Una forta abraçada
    Joan Vilaplana

    ResponElimina
  18. Venparit!!! espero que et recuperis aviat company, una forta abraçada a tu i l'Alba!!!

    ResponElimina
  19. Fa molt temps que et segueixo via xarxes socials i per mi ets un referent i una motivació molt important en el meu dia dia!Gràcies a tu he conegut un una part de mi que desconeixa. No se com dir-ho...però veient el que feies m'has ajudat a intentar millorar i intentar coses que veia totalment impossibles per mi. I més després de sortir d'una dura operació. (Pensava no poder tornar a corre mai més).

    Vaig intentar buscar informació de que et passava i ara he sapigut que t'ha tocat viure una part molt fosca de la vida. Nomes dir que sortiras endavant segur com tot el que t'has proposat fins ara. Una abraçada Salvador!

    ResponElimina
  20. no conec ningú amb tanta força i motivació per continuar mirant endavant!!!! Molta força Salvador!!!

    ResponElimina
  21. hola Salvador, sóc el noi que diumenge passat vam intercanviar unes paraules per "allà dalt". Segur que amb la teva força i coratge també superaràs aquest sotrac com tants altres reptes i històries has aconseguit. I volem seguir llegint les teves cròniques, tens molta traça a escriure. Enhorabona i la lluita continua!

    ResponElimina
  22. Tot i la teva juventut ets un mestre per molts amb la teva filosofía, voluntat i registencia.
    Salvador tenim moltes sortides pendents,es un honor poder sortir amb gent com tu.

    ResponElimina