Trail Valle de Tena - 76 km 6.600 m+

                Aquesta serà ja la quarta edició del Trail Valle de Tena i la meva quarta participació. Una cursa que per mi és perfecte. En quant a la distància, ni molt curta, ni massa llarga. En quant al desnivell, metres i més metres, un bon grapat de metres. En quant al recorregut, sublim. En quant a l’entorn, extraordinari. En quant a la duresa, per marxar ben servit cap a casa. En quant al tracte, excel·lent. Una cursa ideada per ser gaudida al màxim. Per ser gaudida a cada pas. Per ser gaudida amb els 5 sentits. A més, aquest any, per primera vegada, la correrem plegats amb en Jaume. Així que tots els ingredients per una grandíssima jornada estan sobre la taula. Sols toca deixar fluir.

                Avui és Campionat d’Espanya d’Ultra Trail i també Campionat d’Aragó, la qual cosa implica que hi hagi molt nivell de corredors. Prova d’això és que en la primera pujada és llarguíssima la filera de frontals que divisem a la llunyania. Entre que nosaltres sortim bastant enrere i que sortim tranquils, són centenars els corredors que tenim davant. Això ens preocupa poc. Bé, no ens preocupa en absolut. Nosaltres hem vingut a un altre tipus de campionat. Un campionat on prima el gaudir. El compartir. El viure. El sentir.

                Arribant al primer coll del dia. L’espectacle és absolut. Enorme. Màxim. Quin entorn, per Déu! Baixem una mica i arriba el primer “ara ens entenem” d’en Jaume. El “ara ens entenem” és una altra de les expressions del nostre vocabulari particular i el seu significat vindria a ser un “Sí, senyor!” quan ens plantem davant d’una senyora pujada, una d’aquelles que cal tractar-les de vostè. Li faig saber a en Jaume que avui de “ara ens entenem” n’hi haurà uns quants. Som-hi, doncs!

                A mesura que anem avançant es confirma que avui tornarem a compartir una d’aquelles jornades que deixen una forta empremta. Una d’aquelles jornades d’impossible oblit. Una d’aquelles jornades que es guanyen el seu bon raconet al fons del cor.

                Arribem al Balenari de Panticosa. L’Albet@ ja està preparada amb tot l’arsenal del meu avituallament particular. Com sap el que em convé. Com coneix el que necessito en cada moment. Als teus peus, “jefa”. Amb el dipòsit ben carregat encarem el pròxim “ara ens entenem”. Anem a fer-li una visita al Senyor Garmo Negro. La pujada no dóna treva, pràcticament ni un moment de respir, però això ja és el que ens agrada. A més, és aixecar la vista i la panoràmica ajuda a passar tots els mals. Última tram per la cresta i ja som al cim. Majestuós. Elegant. Sublim. Així és el Senyor Garmo Negro. Com diria aquell... Ole! Ole! I Ole!

                La baixada cap al Refugi de Bachimaña és força tècnica i requereix de la màxim concentració. Tot i així fotem algun cop de cul a terra. Avui, que tot gira entorn a l’UTMB, amb en Jaume fem la conya de que aquest tram és molt similar al tram que hi ha entre Chamonix i Les Houches. Doncs sí, més o menys la mateixa autopista... ;-) Poc abans d’arribar al camí que uneix el Refugi de la Casa de Piedra amb el Refugi de Bachimaña, se’m trenca un bastó. Exactament en la mateixa zona on se’m va trencar l’any passat i es trenca exactament pel mateix punt, de la punta. Que fort! Just arribar al camí ens creuem amb en Daniel Torrijo i em veu només amb un bastó i l’altre plegat a la mà. Em pregunta “¿Que se te ha roto el bastón?” i automàticament em llença el seu, “Toma el mío ¿quieres el otro?” “No, amb un ja faig, merci company!”, li responc. Quina casualitat, resulta que és la mateixa marca, mateix model i mateix mida que el meu, no m’ho acabo de creure... Que se’m hagi trencat el bastó al mateix lloc és fort, però més fort encara que no hagin passat ni 5 minuts i ja en tingui un altre d’exactament igual. Tela!

                A Bachimaña ja hi ha l’Albet@ preparada per ajudar-nos. De sobte es troba amb un bastó trencat i 4 bidons per omplir, els dos meus i els dos d’en Jaume, li falten mans, pobra. L’avituallament és completíssim, bé, com tots els que hem trobat fins el moment. Com es nota que darrera de tot això hi ha gent que hi entén de la matèria i sap molt bé el que es fa. Així que amb les energies renovades continuem el nostre viatge particular.

Que minúsculs que arribem a ser...

                En el tram fins al Refugi de Respomuso definitivament ens quedem sols amb en Jaume. Ara sí que sí. Només ens faltaria la Boira per tal de ser els 3 de sempre. Al Coll de Tebarray una forta abraçada amb l’Óscar, que cada any està aquí, i continuem. L’hi comento en Jaume que el pròxim coll que vindrà, el Coll de Musales, a mi m’encanta. Està encaixat en una raconada d’un gran encant. En Jaume aixeca el cap i ràpidament dedueix del coll que l’hi estic parlant. Sense conèixer-ho i des de la llunyania intueix com ha de ser i coincideix amb mi que ha de ser molt potent. A mesura que ens hi anem acostant es confirmen els pronòstics. Jo, que ja serà la quarta vegada que el faig, flipo com sempre. Ell, que és la primera, també.

                La baixada fins a La Sarra és llarga. Molt llarga. Fa calor, bastanta calor. Tot i així en fa menys que en d’altres anys. Així que ja tenim un element positiu on aferrar-nos. Amb en Jaume coincidim que les cames comencen a anar una mica “tovetes”. Em diu que muscularment se sent força fatigat. Sé que de fatigat ho està més aviat poc i que ho diu per consolar-me, però m’ho crec i així el consol em fa el seu efecte ;-)

                A La Sarra l’Albet@ m’ha preparat un arròs amb verduretes que està brutal. A més, llet de civada fresquíssima. Quina crack, la tia! M’haig d’obligar a deixar de menjar i de beure perquè sinó em faria mal. Aquí també han vingut en Salvador i l’Olga a donar un cop de mà. Que grans que sou!

Penúltima pujada de la jornada. A pel Collado Foratata. Som-hi! La pujada és contundent i les forces són les que són. La pujada tira fort amunt i cal un bon esforç per anar guanyant metres poc a poc. La gran sort, tenir en Jaume al darrera empenyent. Així que ja pot pujar tant com vulgui, que aquest parell, pujarem. Potser no massa ràpid, però pujarem. I tant que pujarem!

                A Sallent de Gallego torno a menjar una mica més de l’arròs amb verduretes i beure la llet de civada súper fresqueta. De nou, m’haig de retenir abans que no em faci mal. 10 km ens separen de Panticosa, vinga última empenta. Aquí, a més d’en Salvador i l’Olga, també hi ha en José Luis i en Raül de Dements. Quina sort i com mola trobar-se tan bona gent pel camí!

                Ha arribat l’hora de la veritat i en Jaume agafa el timó de la situació. Això vol dir que en Jaume es posa a davant i comença a tirar del carro. Quina sort la meva. Sigui des de darrera empenyent o des de davant tirant, sóc un autèntic afortunat. M’encanta! A l’avituallament de la Sierra Plana ens hi trobem en Massa i l’Yves (entre d’altres voluntaris). Ja sabíem que els trobaríem aquí i sabíem que ens donarien la dosi extra d’energia per fer els últims 6 km. I així és. Una bona encaixada de mans amb aquest parell d’enormes persones, un bon “xute” d’energia i directe cap al poble de Panticosa. Frontal altra vegada al cap i un últim tram que l’acabem resolent sense excessives dificultats.

By Massa. No sé si és un efecte fet a pròposit o que el seu mòbil està tarat, però mola! 

                Segurament la crònica dels tres anys anteriors tindrà un final molt similar al que ara escriuré, però necessito reiterar-ho. Aquesta cursa està sustentada per una extraordinària organització. Una organització capitanejada per unes extraordinàries persones. La seva humanitat i humilitat fan que siguin acompanyades per d’altres extraordinàries persones anomenats voluntaris. Els quals, amb el seu extraordinari treball, esforç i dedicació fan possible aquest extraordinari esdeveniment. Moltíssimes gràcies a tot aquest munt d’extraordinàries persones per oferir-nos el privilegi de poder gaudir-ne tant i tant. Perquè un cosa és ben certa, de gaudir no ho hem deixat de fer en cap moment. Paraula! Fins l’any que ve!