Ultra Trail Valls d'Àneu - 94 km 7.200 m+

                Falten pocs minuts per les 00:00 h i amb en Jaume ja estem a les portes de la que serà la 5a edició de la UTVA (Ultra Trail Valls d’Àneu) i la que serà la nostra 5a participació. Després de la d’avui entre les nostres 4 cames sumaran un total de 10 edicions d’aquesta INDÒMITA. Una INDÒMITA que ens té el cor robat. Una INDÒMITA amb la capacitat de fer-te acariciar el cel, però també d’apropar-te al foc més roent de l’infern. Una INDÒMITA que no dóna treva. Una INDÒMITA tan anhelada com salvatge. Una INDÒMITA tan desitjada com feréstega. Una Indòmita que necessàriament cal escriure-la en majúscules.

                Els primers compassos de la cursa són una còpia exacta de l’any passat. En Jaume i jo anar xerrant i un munt de frontals en fila índia darrera nostre. Pugem al Coll de Botiero sense excessives dificultats amb una lluna absolutament plena i una nit absolutament càlida. Després de l’avituallament d’Espot, encarem direcció el Coll de Fogueruix amb el desig de quedar-nos sols, però tenim tres o quatre corredors al darrera. De moment, tocarà esperar.

                A l’avituallament de Planes de Son una forta abraçada amb el capità de la tropa, en Ramon Villuendas. També estava a Espot, el tiu! Per alguna cosa és el capità. Que gran que és, per Déu! De camí cap a l’imponent Tèsol finalment ens quedem sols amb en Jaume. Per fi sols. El tren de corredors que portàvem a l’inici de l’ascens, amb el pas del m+ ha acabat descarrilant. Ja hi ha ganes de que es comenci a fer de dia, però falta una estoneta. Al arribar al Cim del Tèsol es comença a albirar aquest nou dia que vol anar per despuntar. Les llums dels frontals es comencen a fondre enmig de l’elegant silueta d’una cresta que comença a intuir-se. I... pam! Arriba l’èxtasi. Ara sí. Una lluna plena que es va acomiadant enmig d’un tel de fines boires i nosaltres plenament immersos en la majestuositat del tram més salvatge d’aquesta INDÒMITA. Escena brutal. Realment, brutal.

                Tot el tram fins al Refugi de Saboredo, passant pel de Mataró, se’ns posa d’allò més bé. Gaudint-lo al màxim. Gaudint-lo tant com es deixa. Noto que ho estem passant de luxe. Noto que la cosa flueix. La xerrera no cessa. Cau algun acudit. Felicitat. Moment d’absoluta felicitat.

                De camí cap al Port de la Bonaigua anem prenent consciència del que ens ve. La temuda i maleïda pista. Una pista plena de rocs. Una pista de molt mal fer. Una pista que en Jaume em diu que sempre se l’hi entravessa. I a mi, també. Finiquitada la temuda pista enfilem el corriol que ens ha de dur al Port de la Bonaigua. Miro el rellotge i estem anant 45 minuts més tard que l’any passat. Com? No ho entenc. Però sí sembla que haguem anat més o menys com l’any passat. No ho entenc. Ascens en silenci. Estic ruminat això dels 45 minuts que no em quadra. En Jaume tampoc diu res. Iep! Aquí està passant alguna cosa... Va, mirem d’arribar ja a l’avituallament i tot canviarà. De lluny ja sento els crits de l’Albet@. Per fi.

                Com sempre, un cop de mà que no té preu per part de l’Albet@. Una assistència del màxim nivell. Una assistència que val un imperi. Una assistència que coneix el que em cal en cada moment. Una assistència amb moltes hores a l’esquena. Una vegada més, milions de gràcies, Albet@!

                 Reprenem la marxa cap al Refugi d’Airoto i amb en Jaume comencem a prendre consciència de que la cosa no va del tot bé. Ell em confessa que, a més d’estar-hi 45 minuts més que l’any passat en aquest tram, les seves sensacions són pitjors. “I tu, Salva, com vas?” Em pregunta en Jaume “Com tens la guardiola?” La meva resposta: “La guardiola? S’ha ben trencat la guardiola i tota la calderilla que hi quedava, tota per terra”.  L’any passat pujant al Mont-roig amb en Jaume i l’Isra vam estar fent la conya que, després d’Eufòria, la meva guardiola havia quedat ben buida. Doncs aquest any sembla que encara pitjor... En Jaume em diu que trencada segur que no, com a molt s’ha esquerdat una mica. Bé, sigui com sigui, ha arribat l’hora en que la INDÒMITA ens fa prendre consciència de la situació i coincidim amb en Jaume que estem començant a acusar el no parar mai de fer activitat. Ja sigui cap de setmana. Ja sigui entre setmana. Sí, d’acord. Anem tous. Sí, d’acord. Ara és la INDÒMITA la que mana. I ara què? Doncs res, activem el mode DURO DE COCO i endavant. No en queda altra. A més, fa bastanta calor. Sort que sovint bufa un airet força fresc que ho fa suportable. Comencem a posar-hi humor i a tirar de la saviesa popular: La mala hierba nunca muere. No está el horno para bollos. En todos los sitios cuecen habas (bé, no sé si aquesta aplica massa en el moment que estem, però també acaba caient)... I sense perdre l’humor, al contrari, amb més humor que mai, amb la guardiola ben trencada (sols esquerdada segons en Jaume) i acompanyats per un entorn d’un encant de gran magnitud acabem arribant al Refugi d’Airoto. Aquí ens hi trobem a la Mireia, la Txell, la Boira i la Mia. La veritat és que això ens anima bastant i la baixada fins a Isil la fem prou alegres.

                De nou sento la cridòria de l’Albet@. Ja ho té tot a punt. Aquí un arròs amb verdures i un llet de civada ben fresqueta, que més bé no em pot entrar. M’haig d’obligar a parar de menjar i beure que si no em farà mal. Si ja ho dic jo que la jefa té molt clar el què em cal en cada moment.

Quina qualitat humana a banda i banda. Equip indestructible ;-)

                Després de la bona recàrrega d’energia efectuada a Isil, reprenem el camí cap a l’últim terç de la cursa. Per un moment sembla que tinguem a la fera agafada per les banyes. Per un moment l’entusiasme ens fa semblar que tinguem a la INDÒMITA controlada, però sabem que no. A la INDÒMITA no hi ha qui la controli.  Fem una parada ràpida a l’avituallament de la Borda de Pina i anem per encarar la pujada clau. La pujada al Coll de Mont-roig. Anem xerrant i xerrant i, de sobte, ens apareixen dos corredors per darrera. Dos corredors que a priori estaven molt lluny. És aquí quan ens adonem que ens hem relaxat. Així que en Jaume diu que ha arribat l’hora de que el gregari comenci a tirar. I així és. En Jaume és posa a davant i comença a tirar com un animal. Bé, com un animal per mi. Per ell és sols un caminar ràpid. Intento mantenir la distància i que no se’m escapi. Més o menys ho aconsegueixo. Toca pencar de valent, sí. Però m’encanta. M’encanta veure com tirem fort amunt. M’encanta veure com, tot i tenir la guardiola trencada, ens anem distanciant considerablement dels corredors que tenim darrera. És aquí on em considero un autèntic afortunat de formar equip amb un corredor de la talla d’en Jaume. Un autèntic luxe. Un 10 com a persona. Un 10 com a company d’equip i un 10 com a corredor (per això haurà fet segon en un parell d’edicions d’aquesta endimoniada INDÒMITA). L’altre dia sentia que aquest Tour l’ha guanyat el gregari d’en Froome. Ja voldria en Froome tenir un gregari com el meu ;-)

                Els ascensos al Pic de la Coma del Forn i al Pic de Campirme els fem com bonament podem. No estem massa catòlics, és cert. Toca fer-los sota les directrius d’una INDOMITA que ens recorda que això de tenir-la agafada per les banyes que creiem fa unes hores, res de res. Doncs el què la INDÒMITA mani. Manarà el que vulgui. D’acord. Però amb el nostre mode DURO DE COCO no hi té res a fer. Ens farà anar més a poc a poc si ella vol, però no deixarem d’avançar.

                Arribem a l’avituallament del Coll de Canpirme i ens queden sols 8 km fins al final. Fa estona que estem amb l’interrogant de si arribarem a Esterri amb llum de dia. Hi ha hagut moment que ha semblat molt difícil. Ara sembla més factible. No ens sobrarà massa, però, a priori, no hauríem de tornar a encendre el frontal. Aquests últims 8 km es fan força llargs. Però les ganes d’arribar i el mode DURO DE COCO ens fa tirar endavant. Primer Burgo. Després Escalarre i finalment Esterri. Com ha costat avui arribar a Esterri. Una hora i mitja més que l’any passat. Gairebé 22 hores. Gairebé 22 hores de gran valor que se’n van, al que jo dic, directe a la caixa de pi. 22 hores molt treballades. 22 hores per prendre consciència que qui mana en el terreny indòmit és la INDÒMITA. Però també 22 hores per deixar palès que el nostre mode DURO DE COCO ha pogut per 5a vegada amb la versió més feréstega de la INDÒMITA.

                I encara que el final pugui ser sempre el mateix, no puc acabar sense agrair al capità Ramon Villuendas i a tot el seu exercit de ben parides i ben parits que ens han obsequiat el poder gaudir amb tots els luxes d’aquesta INDÒMITA. Moltíssimes gràcies per fer-ho possible, exercit! ;-)