dimarts, 23 de juliol del 2019

Eufòria - 233 km 20.000 m+

                Más abajo en Castellano (para mi compañera de lujo ;-))

                Quan va sorgir l’opció de fer Eufòria plegats amb la Nerea, crec que cap dels dos en vàrem dubtar gens. La cosa ens motivava molt. Un parell de missatges de Whatsapp i ja hi podem anar. Val a dir que en el meu cas la dosi de motivació de fer-ho amb ella era total, però major n’era el respecte. M’atreviria a dir que fins hi tot n’era major que la pròpia Eufòria. No seria tasca fàcil estar a l’alçada d’una corredora de tal magnitud... Tocava donar-li nom a l’equip. Jo proposo “Andorra Addict” i ella proposa “Vegan Warriors”. M’agrada l’opció de que el nom giri entorn al concepte “Vegan”, si els dos ho som, ara bé, “Warriors” no fa per nosaltres, és una paraula excessivament bèl·lica. Hi dono unes quantes voltes i crec que l’adjectiu “Fighters” ens identifica força millor. Així que ja ho tenim, “Vegan Fighters”, 4 llunes plenes per davant per pencar al màxim i a esperar que es fongui la neu per trepitjar terreny Andorrà. Ens emplacem a finals de juny principis de juliol per fer alguna sortida plegats i acabar d’ajustar els últims detalls.

                Arriba Sant Joan i amb en Jaume comencem a voltar per les muntanyes andorranes. Hi invertim plegats un parell de caps de setmana i jo hi afegeixo una setmana addicional que tinc de vacances. Això és el que realment mola de l’Eufòria, haver-la de preparar. Malauradament, amb la Nerea no acaben quadrant les coses i no podem fer cap sortida plegats.


                Quan falten pocs dies per iniciar aquest viatge anomenat Eufòria, amb una méteo a priori no massa favorable, més dubtes de l’habitual em ronden pel cap. Serem capaços de compaginar els ritmes amb la Nerea? Ja ens entendrem? Si se’ns torça gaire la méteo, com ens ho farem? A més, durant les 3 setmanes prèvies a l’inici de la prova, he caigut dues vegades exactament igual, picant amb les costelles a terra i la veritat és que em fa força mal. Cullons, què passa? És la tercera Eufòria i més dubtes que mai??? Ruminant-hi al respecte, recordo la fórmula per finalitzar amb èxit que vaig idear l’any passat que deia:

Èxit Eufòria = [(Motivació + Il·lusió + Optimisme) x Actitud] Assistència
                              
                La Motivació, la Il·lusió i l’Optimisme sumen i són imprescindibles. L’Actitud té encara més importància perquè multiplica. Ara bé, el realment important és l’Assistència que n’eleva el seu valor al màxim exponent.

                Doncs bé. Motivació, màxima i, fent-ho amb la Nerea, un plus més. Sé del cert que d’aquesta dona n’aprendré molt i això em motiva al màxim. Il·lusió, com un nen petit. Tota la del món. Fent allò que més m’agrada. Fent-ho on més m’agrada i fent-ho molt ben acompanyat. Optimisme, forma part del meu ADN. Igual que l’Actitud, que és la de donar-ho tot fins l’últim gram d’energia que tingui. I, com no, l’Assistència està igual de motivada i il·lusionada que jo. Per tant, amb aquesta hi puc comptar al 100%, sé que no fallarà. És a dir, que fora tonteries, fora dubtes i a per totes. El mal a les costelles? Doncs sí, emprenya una mica, però no corro pas amb les costelles i amb el fart d’inspirar que em faré, ja les acabaré posant al seu lloc...

                Els primer compassos de la cursa són de poc enraonar i molt pensar. Un cop ja estem liats, s’esvaeixen tots els dubtes. De totes maneres, el cap no para de rumiar amb tot el que ve per davant. De seguida ens unim amb en Mario i en Jose Manuel, Els Primos. Molt bona gent. Anem els 4 plegats. Amb en Jose Manuel és amb qui vam acabar plegats l’any passat. En Mario va haver de plegar al Pas de la Casa per mal a un tibial. Hi ha molt bona sintonia. A més, la Nerea és l’entrenadora dels dos. Tot flueix. Molaria molt poder fer tota l’Eufòria els quatre. Però Els Primos a les baixades se’ns en van i una cursa de dimensions com aquesta ja és prou difícil fer-la dues persones juntes, imagina’t quatre... Tot pujant cap al Pic de l’Estanyó, en Mario comenta quelcom que mai m’ho havia plantejat així, però que és ben veritat i jo, després de les dues edicions anteriors, ho puc ben ratificar. Diu, “lo que me gusta de esta carrera es que antes de salir, no puedes mirar a nadie como rival, ya que cualquiera de los corredores que veas, puede acabar siendo tu compañero de equipo”. Sí, senyor. Una veritat com un temple. Potser això és un altre dels aspectes que dona un toc d’especial en aquesta cursa.

                Baixant del Pic de la Serrera Els Primos marxen. La Nerea baixa més a poc a poc i em diu “Ya lo siento”. Li dic que no lo sienta i que tranquil·la, que jo no tinc cap pressa. “Hombre, a mi me gustaría llegar el sábado por la mañana”. “Vale, pues vamos allá!”


                El tram del Refugi de Sorteny al Pic de la Font Blanca, el fem de nou amb Els Primos. Com que ja hem passat de les 6 hores de cursa, ja s’ha anat posant tot al seu lloc. El cap, el cos, les cames... Mentre estem pujant al cim el cel cada cop és més negre i just al arribar a dalt es posa a ploure. Li pregunto a la Nerea com va i, amb cara de dolor, em diu que li fa una mica de mal la panxa. Hostia! Merda! La panxa no! De sobte, baixa molt la temperatura i hem de parar a posar-nos el Gore. Observo com la Nerea de seguida té molt de fred. Un punt molt important a tenir en compte. “Tranquila mujer. A la que perdamos una poco de altura, entramos rápidamente en calor, ya verás”. Efectivament, anem perdent alçada i al cap, de com a molt, 30 minuts, deixa de ploure i ens hem d’acabar traient el Gore. Ja vaig veient com haurà de funcionar aquesta Eufòria. Procurar de cuidar al màxim a la companya d’equip. Si ella va bé, l’equip anirà bé. Seguim!



                Amb 11:20 h arribem a Arcalís. Portem 46 km i 5.000 m+. Del que amb en Jaume n’anomenem un tato i Déu ni do amb el tato... La Nerea em pregunta si ens canviem els mitjons. La resposta és totalment taxativa, sí, imprescindible! Portem els peus molls i no podem continuar masses km així. Els peus cal cuidar-los al màxim des del minut 0. Bé, més ben dit, cal cuidar-los des de mesos abans. Aquí ja hi tenim a l’Albet@ i als meus pares. Ja els tenim aquí. Perfecte! També hi ha en Dani, el xicot de la Nerea, que aniran plegats amb l’Albet@ fent tot el seguiment.

                Al cap de pocs minuts d’estar a la base de vida la Nerea ja em diu de sortir. Collons, va per feina la dona. Sortim amb les forces prou renovades i pugem cap al Pic de Cataperdís amb bastanta alegria. Just al coll sento a la Nerea cridar. Em giro i la veig a terra que ha caigut. Té la mà ben ensangrentada. Just en aquell moment coincidim amb Els Primos de baixada. Trec el iode i una vena adhesiva i li faig una reparació com si fos un metge professional. Diu la Nerea que li fa bastant mal la mà. Jo, en conya, li dic que tranquil·la, que ha de córrer amb els peus i no amb els mans ;-)

                Baixant del Pic de Les Fonts parem a agafar aigua del riu i aprofitem la parada per treure el frontal. Encara falta una estona per encendre’l, però ja l’haurem tret. Pujant a Malhiverns la Nerea s’empuntega una vegada darrera l’altra. Em diu que l’enlluerno amb el meu frontal i decidim que jo em posi a davant. En aquesta pujada, dura perquè sí, es quan es comença a notar tot el que portem a sobre. Just al coll, la Nerea em diu que para un instant a beure. Només un instant, està clar. Perquè ella no para més d’un instant. Treu l’ampolla i beu amb els ulls tancats. La miro i la seva cara mostra un cansament més que notable. “Nerea ¿Estás bien?”. La seva resposta, amb un monosíl·lab, contundent, “Sí”.

                Quan falta poc per arribar al Port de Cabús, la Nerea em diu que ha de vomitar. Ho fa en un parell o tres d’ocasions. Això sí, vomita i continuem com sí aquí no hagués passat res. “Venga, Nerea, que ya llegamos al Port de Cabús y allí estarán Dani i Alba y nos recuperamos bien”. Al arribar-hi sorpresa i de les grans. En Jordi Codina, hòstia santa, quin tiu més gran, per Déu! Moments que donen sentit a tot plegat! Al parar, tot i estar a dins la furgo, la Nerea comença a agafar molt de fred. Però molt. Per més que l’abriga en Dani, no para de dir que té molt de fred. Doncs va, anem i entrarem ràpid en calor. Pugem al Pic dels Llacs i de baixada, per tot un tram sense gens de camí, ja no en queda ni rastre del fred. La nit, el cansament i el no haver-hi camí, fan que els 9 km que separen el Port de Cabús amb el Coll de la Botella hi estiguem més de 2 hores.



                Al arribar al Coll de la Botella de nou l’Albet@ i en Dani esperant-nos. L’Albet@, la punyetera, comença amb les seves delicatessen. La veritat és que sempre aconsegueix sorprendre’m. Sempre innovant. Aconsegueix que si no tinc gana, me’n entri. De fet, m’haig d’acabar moderant per no menjar excessivament. Com s’ho coneix això de l’Eufòria, l’Albet@. Bé, de fet, en portem les mateixes a l’esquena ;-)

                Pujant al Bony de la Pica se’ns comença a fer de dia. Això vol dir que estem anant de cara a les primeres 24 hores de cursa. Personalment, em sento de collons. En la llarga baixada fins a La Margineda, la Nerea va per terra una vegada i una altra. S’aixeca i torna a caure. Normalment cau de cul. Quan sento que diu “Joder! Otra vez! Me caugen Diós”. Vol dir que ja ha tornat a anar per terra. En conya li dic, “Nerea, tu en lugar de tocar de pies al suelo, lo que te gusta es tocar de culo al suelo, eh ;-)”. Això sí, per més que li pregunti, “Nerea ¿Estás bien?”, la seva resposta, sempre acaba essent el mateix monosíl·lab i amb la mateixa contundència, “Sí”. Quina tia. Amb tot el que portem de cursa no s’ha queixat mai. Ni una sola vegada. I mira que ha vomitat, que ha caigut, que s’ha fet un tall a la mà... I mai s’ha queixat. Ella bé. Sempre bé.

                La parada a la base de vida de La Margineda és clau. Aquí, com sempre, l’Albet@ ja ho té tot preparat. Decidim primer menjar i després una dutxeta. Em menjo un fajol amb verdures que m’entra d’allò més bé. Com sempre, m’haig de moderar per no menjar en excés. La Nerea, que també té l’assistència de luxe d’en Dani, va al podòleg. A mi no em cal, de moment tinc els peus perfectes. Aquí hi ha també la Laura, la dona d’en Mario i els seus dos fills. La Laura, me’n diu una de molta bona, “Haces muy buena cara, parece que hubieras empezado a córrer ayer...” Que bona la tia!





                 Sortim de La Margineda molt motivats. Aquests base de vida ens ha deixat com nous. Per davant tenim uns 1.600 m+, però ens preocupa més aviat poc. Quan no falta massa per arribar a la Collada de la Caulla, la Nerea s’ha de treure les polaines i afluixar les bambes perquè diu que li fan molt de mal els peus. Diu també que l’any passat li va succeir exactament el mateix en aquest punt. Al cap d’una estona, arribant ja al Coll del Bou Mort, torna a parar i crida de dolor als peus. Hòstia! Realment li haurà de fer molt mal perquè es queixi, ja que amb tot el que portem i amb tot el que ha passat, no s’ha queixat en cap moment. Em diu que pujant li fa molt mal als dits. Ruminant-hi, li pregunto que si el que li ha fet aquest any el podòleg és el mateix que li van fer l’any passat i em diu que sí. Doncs ja està, si li han fet el mateix i el mal és el mateix, vol dir que el problema està en el que li pugui haver fet el podòleg. Arribem a la conclusió que el taping que li han posat a la part de davant dels peus li fa massa pressió i això és el que li provoca el mal.

                Després de pujar al Pic Negre, la Torre dels Soldats i Pic de Monturull, anem perdent alçada fins al Refugi de Perafita on hi ha en Dani esperant-nos. Aquí li treu als maleïts taping que li fan veure les estrelles a la Nerea. Mengem una mica, bevem, ens acomiadem d’en Dani i seguim cap a la Collada Maiana. De camí cap al Refugi de l’Illa el cel es va posant cada cop més negre. La previsió inicial abans de sortir era dimecres i dijous, molta probabilitat de tronades de tarda. Pujo al Refugi a buscar unes aigües amb gas i la Nerea m’espera a baix. Comentem una mica la jugada amb la gent del Refugi i tiro cap avall. Quan arribo on està la Nerea, ja m’he la trobo morta de fred. Es posa ploure. Em diu de quedar-nos a dormir aquí mentre esperem que passi la pluja. Entrem de nou al Refugi, mirem el radar i no pinta pas malament. De totes maneres, truquem a l’organització i ens confirmen que podem estar tranquils. Que no hi ha previsió de tempesta on estem. De sobte la Nerea diu, “Joder! Joder! No me lo puedo creer!” Resulta que li ha quedat el frontal a La Margineda. “Tranquila mujer, ya te iluminaré yo con el mío”. Pugem i baixem el Pic de la Portelleta i en la baixada fins als estanys de la Muga, acabo sentint tres o quatre “Joder! Otra vez! Me caugen Diós”. Altra vegada tres o quatre vegades de cul a terra.

                A la Cabana dels Esparvers toca treure el frontal. Provem de tirar els dos amb el meu, però es fa força difícil. Li trec el mòbil de la motxilla i a veure com va la llanterna. “Pero no gastará mucho?” Fem una cosa. Mirem quanta bateria té ara i ho tornem a mirar d’aquí 10 minuts i, fent una regla de tres, podrem calcular quan gasta a la hora. Inicialment està al 95% i al cap de 10 minuts segueix al 95%. “Perfecto, Nerea, gasta un 0% a la hora ;-)”.

                Al arribar al Coll dels Isards hi ha dos nois francesos que fan l’assistència d’un equip que ve per darrera. Els hi demanem si tindrien un frontal de sobres i un d’ells ens deixa el seu. A més, és un Petzl Nao igual que el de la Nerea. Hòstia, quina bona gent que hi ha pel món!

                A la base de vida del Pas de la Casa hi arribem pels vols de la 1:00 h. Acordem parar a dormir 1 hora. Així que primer mengem i després dormim. Bé, el que menja sóc jo, la Nerea no menja pràcticament res i de fet, fa hores i hores que no menja pràcticament res. No ho entenc com pot tirar, la tia. Una altra sorpresa, en John Fields, cullons, quin nivellàs, tu! Merci, tiu! Tot i ser l’hora que és, els meus pares també estan aquí. A ells els hi ha tocat anar a comprar les Pizzes. “Mare, em podries cosir aquest forat de la motxilla, sisplau?”Però d’on vols que tregui el fil i l’agulla?” L’Albet@ ho té preparat i li treu a l’instant. Abusant de la meva mare fins hi tot aquí. Ja em val...

                Sortim del Pas de la Casa entorn a les 3:00 h. Sóc conscient que m’haig de concentrar al màxim per fer tota la pujada de la vall del Rebaixant de Maià pel camí menys dolent. Bé, de camí es pot dir que pràcticament no n’hi ha. Tot i no haver-n’hi, caldrà anar el màxim per sobre track ja que serà el pas menys dolent. Doncs la veritat és que aconseguim seguir bastant fidelment el track i sortir-ne prou ben parats. Tot i així, la pujada es fa d’allò més dificultosa per l’alçada de l’herba. Hi ha punts en els que gairebé arriba fins a la cintura.

                De camí cap al Pic de la Cabaneta es comença a fer de dia i entrem en un punt una mica crític, tant pel que fa al fred com la son. És el pitjor moment del dia per ambdues coses. Això sí, quan estem passant pel Port Dret veiem una estampa brutal. A l’horitzó, un dia que despunta i a la cresta de davant la silueta d’en Miquel Pera i de l’Albert Vilardell, l’un darrera l’altre. Una estampa realment brutal! Impressionant!

                Omplim els bidons amb aigua fresqueta de la font del Refugi de Siscaró i tirem cap a la Vall d’Incles on l’assistència ens està esperant. Del fred i de la son ja ni rastre. Tot baixant cap a la Vall d’Incles ja sentim els crits d’ànim de l’Albet@ i en Dani. També hi ha en John. Assistència de luxe. Així qualsevol fa una Eufòria! Després de passar per l’Estany de l’Isla i el Refugi de la Cabana Sorda baixem cap a Ransol. Com que coincideix que baixem bastant de cota i estem a les hores centrals del dia, la temperatura comença a incrementar notablement. Quan ja som a l’asfalt de Ransol la Nerea es queixa de mal de peus. Si es queixa sé del cert que li ha de fer molt de mal, però per treure-li una mica de ferro a la situació, li recordo unes paraules que ella mateixa va escriure “Cuando pienses que te duele todo, deja de pensar”. Em dóna la raó i em diu que fa molta calor. Com que la frase també és d’aplicació, li dic, “Nerea, cuando pienses que hace mucho calor, deja de pensar”. Al final la tia em diu, “Joder ¿pues que pienso?” “Fàcil, cuando pienses que no hay nada positivo en que pensar, piénsalo ;-)”.

                Arribem a Ransol i aquí sí que l’assistència ja ha tirat la casa per la finestra. Aquí han muntat un avituallament que ja en voldrien moltes curses tenir-ne sols una quarta part. Patates fregides acabades de fer, quinoa vermella amb sofregit de tomàquet, xips vegetals, cireres, Vichy... Realment espectacular! Després d’hores i hores de no fer-ho, aquí, per fi, aconseguim que la Nerea mengi una mica.

                Amb la panxa una mica més plena del compte i amb una calor notòria iniciem la pujada cap a la quarta i última base de vida, Solanelles. Enguany m’he proposat aïllar-me dels pensaments de “Quant queda? Quants metres? Quantes pujades? Quantes hores?...” Fora tots aquestes pensaments! Sigui el que sigui, igualment s’ha de fer. La veritat és que ho estic aconseguint i això m’està ajudant moltíssim a fer que tot flueixi encara més. A Solanelles no s’hi arriba amb cotxe i la nostra assistència no pot arribar-hi. Així que optem per no parar-hi i trobar-nos amb l’assistència a Cortals d’Encamp, 4 km més endavant. Seguint la tònica habitual, luxe d’avituallament el que ens està esperant! I Com no, luxe d’assistència, el meu pare, la meva mare, l’Alba, en Dani, en John, en Jordi Codina (que ha tornat a venir). Tela!



                Li comento a la Nerea que hauríem d’intentar arribar la Vall de Madriu abans de que es faci de nit, ja que l’últim tram de baixada és molt cabró, ja que no hi ha camí i costa molt de trobar el punt més òptim per baixar. Em diu que ja ho recorda de l’any passat amb en Nahuel que era de nit i els hi va costar moltíssim. Doncs vinga, a veure si ho aconseguim.

                El rellotge corre més ràpid del compte i nosaltres anem més a poc a poc del que hauríem d’anar, així que ens toca encendre el frontal just al arribar al punt que li havia comentat a la Nerea. Afortunadament, em concentro al màxim i aconseguim baixar pel camí que toca. Afortunadament, tot i ser de nit, ho acabem resolent exitosament. Quan ja som a la Vall de Madriu, trec un crep i ni dono una mica a la Nerea i per setena o vuitena vegada, vomita. En aquest cas ho vomita a l’acte. Cullons! No hi ha manera de fer-li menjar res en aquesta dona.

                A la baixada fins a Escaldes sé que la Nerea s’està morint de mal de peus. Tot i així, li pregunto per enèsima vegada “Nerea ¿Estás bien?”, la seva resposta, el mateix monosíl·lab de sempre i amb la mateixa contundència, “Sí”. Quina fortalesa que té aquesta dona, per Déu. Quin capacitat de sacrifici. De suportar el dolor. Quin forma de donar-ho tot. Quina lliçó m’està impartint. Lliçó en majúscules. A mitja baixada a mi em comença a fer mal a la zona dels ronyons. Ho acuso al pes de la motxilla ja que és justament el punt en el que està en contacte amb l’esquena. Tot i així em noto l’esquena torta. Quan arribem a Escaldes, m’ho ratifiquen. “Hostia, Salvador, vas ben tort”. Em diu l’Albet@. És que aquesta Eufòria ho acaba torçant tot... I segueix creixent l’equip de suport, l’Albert Torrent s’afegeix a la festa.

                Pujant al Pic de Padern m’estic adormint. De fet, en un parell d’ocasions estic a punt de perdre l’equilibri i anar-me’n avall. Li dic a la Nerea que no puc seguir així, necessito parar a dormir 10 minuts o al final prendré mal. Són les 2:48 h i poso el despertador del mòbil fins a les 2:58 h. De sobte, em desperto alarmat pensant-me que he posat malament el despertador i que ens hem adormit un munt d’estona. Resulta que són les 2:56 h. Doncs va, ja podem seguir. Arribant al Coll d’Ordino comença a ploure i el cel s’il·lumina vàries vegades a conseqüència d’uns llamps que cauen a no sé on. Truco a l’organització per preguntar sobre aquests llamps i em diuen que tranquil. Que és una petita tempesta que hi ha a la zona d’Arcalís i que ràpidament marxarà. Doncs va anem-ho a rematar això!

                Pujant cap al Pic del Casamanya paro un moment ha treure’m el Gore i la Nerea posa la directe. Quin ritme, nanu! Com hi va! Aquí es nota que hi ha pota. La tinc a 50 m i per més que m’hi faci no tinc nassos d’atrapar-la. Ja li deia jo al principi d’aquest viatge que la meva era una companya de luxe i aquí queda demostrat. Sí, senyor! En l’última baixada em fa molt mal l’esquena i vaig totalment tort. La Nerea li fan un mal als peus de por. Intento no queixar-me ja que ella no ho fa. Tot i així algun gemec de dolor se’m escapa, cosa que a ella no. No cal dir res més...

                Finalment, després de 75 hores d’haver iniciat aquest viatge arribem al poble d’Ordino. Jo totalment tort i la Nerea amb uns peus totalment destrossats. Tot i així, felicitat màxima. Felicitat pel viatge. Felicitat per tot el que hem après. Felicitat per la companyia. Felicitat per tota la gent que ens ha acompanyat al llarg del viatge. Felicitat de fer-ne d’un altre somni una realitat. Felicitat màxima. Felicitat absoluta per la feina feta.

                Òbviament agrair a tothom que ens ha facilitat el camí i ens ha portat fins aquí. Menció molt i molt especial a la tasca incansable de l’assistència. Albet@ i Dani us heu guanyat el cel. L’organització i voluntaris vetllant per la nostra seguretat. A qui ha estat empenyent des de la distància. Milions i Milions de gràcies a tots. Enormement feliç! Enormement agraït! Agrair també la tasca de l’osteòpata que em va adreçar l’esquena. Resulta que el dolor de les costelles va ser el que va fer que el cos, per protegir-se, s’anés desplaçant cap a l’altre costat, fins acabar-se torçant com es va torçar... Però bé, a dia d’avui ja està tot al seu lloc! ;-)









                Cuando surgió la opción de hacer Euforia juntos con Nerea, creo que ninguno de los dos dudó demasiado. La cosa nos motivaba mucho. Un par de mensajes de Whatsapp y ya podemos ir. En mi caso la dosis de motivación de hacerlo con ella era total, pero mayor era el respeto. Me atrevería a decir que incluso era mayor que la propia Euforia. No sería tarea fácil estar a la altura de una corredora de tal magnitud... Tocaba darle nombre al equipo. Yo propongo "Andorra Addict" y ella propone "Vegan Warriors". Me gusta la opción de que el nombre gire en torno al concepto "Vegan", si los dos lo somos, ahora bien, "Warriors" no hace demasiado para nosotros, es una palabra excesivamente bélica. Le doy unas cuantas vueltas y creo que el adjetivo "Fighters" nos identifica bastante mejor. Así que ya lo tenemos, "Vegan Fighters", 4 lunas llenas por delante para currar al máximo y a esperar que se derrita la nieve para pisar terreno Andorrano. Nos emplazamos a finales de junio principios de julio para hacer alguna salida juntos y terminar de ajustar los últimos detalles.

                Llega San Juan y con Jaume empezamos a dar vueltas por las montañas andorranas. Hay invertimos juntos un par de fines de semana y yo añado una semana adicional que tengo de vacaciones. Esto es lo que realmente mola del Euforia, tener que preparar. Desgraciadamente, con Nerea no terminan cuadrante las cosas y no podemos hacer ninguna salida juntos.

                A pocos días para iniciar este viaje llamado Euforia, con una meteo a priori no muy favorable, más dudas de lo habitual me rondan por la cabeza. ¿Seremos capaces de compaginar los ritmos con Nerea? ¿Ya nos entenderemos? Si se nos tuerce mucho la meteo ¿cómo se nos dará la situación? Además, durante las 3 semanas previas al inicio de la prueba, he caído dos veces exactamente igual, golpeando con las costillas en el suelo y la verdad es que me hace bastante daño. Cojones ¿qué pasa? ¿¿¿Es la tercera Euforia y más dudas que nunca??? Dándole vueltas y más vueltas al respecto, recuerdo la fórmula para finalizar con éxito que ideé el año pasado que decía:

Éxito Euforia = [(Motivación + Ilusión + Optimismo) x Actitud] Asistencia

                La Motivación, la Ilusión y el Optimismo suman y son imprescindibles. La Actitud tiene aún más importancia porque multiplica. Ahora bien, lo realmente importante es la Asistencia que eleva su valor al máximo exponente.

                Pues bien. Motivación, máxima y, haciéndolo con Nerea, un plus más. Sé a ciencia cierta que de esta mujer aprenderé mucho y eso me motiva al máximo. Ilusión, como un niño pequeño. Toda la del mundo. Haciendo lo que más me gusta. Haciéndolo donde más me gusta y haciéndolo muy bien acompañado. Optimismo, forma parte de mi ADN. Al igual que la Actitud, que es la de darlo todo hasta el último gramo de energía que tenga. Y, como no, la Asistencia está igual de motivada e ilusionada que yo. Por lo tanto, con esta puedo contar al 100%, sé que no fallará. Es decir, que fuera tonterías, fuera dudas y a por todas. ¿El dolor a las costillas? Pues sí, fastidia un poco, pero no corro con las costillas y con el hartón de inspirar que me haré, ya las acabaré poniendo en su sitio...

                Los primeros compases de la carrera son de poco hablar y mucho pensar. Una vez ya estamos liados, se desvanecen todas las dudas. De todos modos, la cabeza no para de pensar con todo lo que viene por delante. Enseguida nos unimos con Mario y Jose Manuel, Los Primos. Muy buena gente. Vamos los 4 juntos. Con Jose Manuel es con quien terminamos juntos el año pasado. Mario se tuvo que retirar en el Pas de la Casa por dolor en un tibial. Hay muy buena sintonía. Además, Nerea es la entrenadora de los dos. Todo fluye. Molaría mucho poder hacer toda la Euforia los cuatro. Pero Los Primos, en las bajadas, se nos van y una carrera de dimensiones como ésta ya es bastante difícil hacerla dos personas juntas, imagínate cuatro... Subiendo hacia al Pic de l’Estanyó, Mario comenta algo que nunca me lo había planteado así, pero que es verdad y yo, después de las dos ediciones anteriores, lo puedo ratificar. Dice, "lo que me gusta de esta carrera es que antes de salir, no puedes mirar a nadie como rival, ya que cualquiera de los corredores que veas, puede acabar siendo tú compañero de equipo". Sí, señor. Una verdad como un templo. Quizás este es otro de los aspectos que da un toque especial a esta carrera.

                Bajando del Pic de la Serrera Los Primos se marchan. Nerea baja más despacio y me dice "Ya lo siento". Le digo que no lo sienta y que tranquila, que yo no tengo ninguna prisa. "Hombre, a mí me gustaría legar el sábado por la mañana". "Vale ¡Pues vamos allá!"


                El tramo del Refugio de Sorteny al Pic de la Font Blanca, lo hacemos de nuevo con Los Primos. Como ya hemos pasado de las 6 horas de carrera, ya se ha ido poniendo todo en su sitio. La cabeza, el cuerpo, las piernas... Mientras estamos subiendo a la cima el cielo cada vez es más negro y justo al llegar arriba se pone a llover. Le pregunto a Nerea como va y, con cara de dolor, me dice que le duele un poco el estómago. ¡Hostia! ¡Mierda! ¡El estómago no! De repente, baja mucho la temperatura y tenemos que parar a ponernos el Gore. Observo como Nerea enseguida tiene mucho frío. Un punto muy importante a tener en cuenta. "Tranquila mujer. En la que perdamos una poco de altura, entramos rápidamente en calor, ya verás". Efectivamente, vamos perdiendo altura y al cabo, de como mucho, 30 minutos, deja de llover y nos tenemos que acabar sacando el Gore. Ya voy viendo cómo deberá funcionar esta Euforia. Procurar cuidar al máximo a la compañera de equipo. Si ella va bien, el equipo irá bien. ¡Seguimos!



                Con 11:20 h llegamos a Arcalís. Llevamos 46 km y 5.000 m +. De lo que con Jaume llamamos un tato (cuando los dos primeros dígitos del desnivel superan a los de la distancia) y tela con el tato... Nerea me pregunta si nos cambiamos los calcetines. La respuesta es totalmente taxativa, sí. ¡Imprescindible! Llevamos los pies mojados y no podemos continuar demasiados km así. Los pies hay que cuidarlos al máximo desde el minuto 0. Bueno, mejor dicho, hay que cuidarlos desde meses antes. Aquí ya tenemos a Albet@ y a mis padres. Ya los tenemos aquí. ¡Perfecto! También está Dani, el novio de Nerea, que irán juntos con el Albet@ haciendo todo el seguimiento.

                A los pocos minutos de estar en la base de vida Nerea ya me dice de salir. Joder, va al grano la mujer. Salimos con las fuerzas bastante renovadas y subimos hacia el Pic de Cataperdís con bastante alegría. Justo en el collado siento a Nerea chillar. Me giro y la veo en el suelo que ha caído. Tiene la mano llena de sangre. Justo en ese momento coincidimos con Los Primos de bajada. Saco el yodo y una venda adhesiva y le hago una reparación como si fuera un médico profesional. Dice Nerea que le duele bastante mal la mano. Yo, en coña, le digo que tranquila, que debe correr con los pies y no con las manos ;-)

                Bajando del Pic de Les Fonts paramos a coger agua del río y aprovechamos la parada para sacar el frontal. Aún falta un rato para encenderlo, pero ya lo habremos sacado. Subiendo a Malhiverns Nerea se tropieza una y otra vez. Me dice que la deslumbro con mi frontal y decidimos que yo me ponga delante. En esta subida, dura porque sí, es cuando se empieza a notar todo lo que llevamos encima. Justo en el collado, Nerea me dice que para un instante a beber. Sólo un instante, está claro. Porque ella no para más de un instante. Coge la botella y bebe con los ojos cerrados. La miro y su cara muestra un cansancio más que notable. "Nerea ¿Estás bien?". Su respuesta, con un monosílabo, contundente, "Sí".

                Cuando falta poco para llegar al Port de Cabús, Nerea me dice que tiene que vomitar. Lo hace en un par o tres de ocasiones. Eso sí, vomita y continuamos como sí aquí no hubiera pasado nada. "Venga, Nerea, que ya llegamos al Puerto de Cabús y allí estarán Dani y Alba y nos recuperamos bien". Al llegar, sorpresa y de las grandes. Jordi Codina, hostia santa, qué tío más grande, ¡Por Dios! Momentos que dan sentido a todo esto… Al parar, a pesar de estar dentro de la furgo, Nerea empieza a coger mucho frío. Pero mucho. Por más que la abriga Dani, no para de decir que tiene mucho frío. Pues, vamos y entraremos rápido en calor. Subimos al Pic dels Llacs y de bajada, por todo un tramo de camino inexistente, ya no queda ni rastro del frío. La noche, el cansancio y el no haber camino, hacen que los 9 km que separan el Puerto de Cabús con el Coll de la Botella estemos más de 2 horas.


                Al llegar al Coll de la Botella de nuevo el Albet@ y Dani esperándonos. Albet@, la puñetera, comienza con sus delicatesen. La verdad es que siempre logra sorprenderme. Siempre innovando. Consigue que si no tengo hambre, me entre. De hecho, tengo que acabar moderando para no comer excesivamente. Como se lo conoce esto de Euforia. Bueno, de hecho, llevamos las mismas en las espaldas ;-)

                Subiendo al Bony de la Pica se nos empieza a hacer de día. Esto quiere decir que estamos yendo de cara a las primeras 24 horas de carrera. Personalmente, me siento de cojones. En la larga bajada hasta La Margineda, Nerea va por tierra una y otra vez. Se levanta y vuelve a caer. Normalmente cae de culo. Cuando siento que dice "¡Joder! ¡Otra vez! ¡Me caugen Dios!". Quiere decir que ya ha vuelto a ir suelo. En coña le digo, "Nerea, tú en Lugar de tocar de pies al suelo, lo que te gusta es tocar de culo al suelo, eh ;-)". Eso sí, por más que le pregunte, "Nerea ¿Estás bien?", Su respuesta, siempre acaba siendo el mismo monosílabo y con la misma contundencia, "Sí". Qué tía. Con todo lo que llevamos de carrera no se ha quejado nunca. Ni una sola vez. Y mira que ha vomitado, que ha caído, que se ha hecho un corte en la mano... Y nunca se ha quejado. Ella bien. Siempre bien.

                La parada en la base de vida de La Margineda es clave. Aquí, como siempre, el Albet@ ya lo tiene todo preparado. Decidimos primeo comer y luego una duchita. Me como un trigo sarraceno con verduras que me entra de cojones. Como siempre, me tengo que moderar para no comer en exceso. Nerea, que también tiene la asistencia de lujo de Dani, va al podólogo. A mí no me hace falta, de momento tengo los pies perfectos. Aquí hay también Laura, la mujer de Mario y sus dos hijos. Laura, me dice una de muy buena, "Haces muy buena cara, parece que hubieras empezado a correr ayer..." ¡Que buena la tía!




                Salimos de La Margineda muy motivados. Esta base de vida nos ha dejado como nuevos. Por delante tenemos unos 1.600 m+, pero nos preocupa más bien poco. Cuando no falta demasiado para llegar a la Collada de la Caulla, Nerea se tiene que quitar las polainas y aflojar las zapatillas porque dice que le duelen mucho los pies. Dice también que el año pasado le sucedió exactamente lo mismo en este punto. Al cabo de un rato, llegando ya al Coll del Bou Mort, vuelve a parar y grita de dolor en los pies. ¡Hostia! Realmente le tendrá que doler muchísimo para que se queje, ya que con todo lo que llevamos y con todo lo que ha pasado, no se ha quejado en ningún momento. Me dice que subiendo le duelen mucho los dedos. Pensándolo, le pregunto que si lo que le ha hecho este año el podólogo es el mismo que le hicieron el año pasado y me dice que sí. Pues ya está, si le han hecho lo mismo y el dolor es el mismo, quiere decir que el problema está en lo que le pueda haber hecho el podólogo. Llegamos a la conclusión de que el taping que le han puesto en la parte de delante de los pies le hace demasiada presión y eso es lo que le provoca el dolor.

                Después de subir al Pic Negre, la Torre dels Soldats y el Pic de Monturull, vamos perdiendo altura hasta el Refugio de Perafita donde hay Dani esperándonos. Aquí le quita los malditos taping que le hacen ver las estrellas a Nerea. Comemos algo, bebemos, nos despedimos de Dani y seguimos hacia la Collada Maiana. De camino hacia el Refugio de l’Illa el cielo se va poniendo cada vez más negro. La previsión inicial antes de salir era miércoles y jueves, mucha probabilidad de tormentas de tarde. Subo al Refugio a buscar unas aguas con gas y Nerea me espera abajo. Comentamos un poco la jugada con la gente del Refugio y tiro hacia abajo. Cuando llego donde está Nerea, ya me he la encuentro muerta de frío. Se pone llover. Me dice de quedarnos a dormir aquí mientras esperamos que pase la lluvia. Entramos de nuevo al Refugio, miramos el radar y no pinta mal. De todos modos, llamamos a la organización y nos confirman que podemos estar tranquilos. Que no hay previsión de tormenta donde estamos. De repente Nerea dice, "¡Joder! ¡Joder! ¡No me lo puedo creer!" Resulta que le ha quedado el frontal en La Margineda. "Tranquila mujer, ya te iluminaré yo con el mío". Subimos y bajamos el Pic de la Portelleta y en la bajada hasta los lagos de la Muga, termino oyendo tres o cuatro "¡Joder! ¡Otra vez! ¡Me caugen Dios!". Otra vez tres o cuatro veces de culo al suelo
.
                En la Cabana dels Esparvers toca sacar el frontal. Probamos de tirar los dos con el mío, pero se hace bastante difícil. Le saco el móvil de la mochila a Nerea y probamos de iluminar con la linterna. "¿Pero no gastará mucho?" Hacemos una cosa. Miremos cuánta batería tiene ahora y lo volvemos a mirar dentro de 10 minutos y, haciendo una regla de tres, podremos calcular cuando gasta a la hora. Inicialmente está al 95% y al cabo de 10 minutos sigue al 95%. "Perfecto, Nerea, gasta un 0% a la hora ;-)".

                Al llegar al Coll dels Isards hay dos chicos franceses que hacen la asistencia de un equipo que viene por detrás. Les pedimos si tendrían un frontal de sobra y uno de ellos nos deja el suyo. Además, es un Petzl Nao igual que el de Nerea. ¡Hostia, qué buena gente que hay por el mundo!

                En la base de vida del Pas de la Casa llegamos entorno a la 1:00 h. Acordamos parar a dormir 1 hora. Así que primero comemos y luego dormimos. Bueno, el que come soy yo, Nerea no come prácticamente nada y de hecho, hace horas y horas que no come prácticamente nada. No lo entiendo cómo puede tirar, la tía. Otra sorpresa, John Fields. ¡Cojones, qué nivelazo, tú! ¡Gracias, tío! A pesar de ser la hora que es, mis padres también están aquí. A ellos les ha tocado ir a comprar las Pizzas. "¿Madre, me podrías coser este agujero de la mochila, por favor?" "¿Pero de dónde quieres que saque el hilo y la aguja?" Albet@ lo tiene preparado y se lo da al instante. Abusando de mi madre incluso aquí. Ya me vale...

                Salimos del Pas de la Casa entorno a las 3:00 h. Soy consciente de que me tengo que concentrar al máximo para hacer toda la subida del valle del Rebaixant de Maià por el camino menos malo. Bueno, de camino se puede decir que prácticamente no hay. Aunque no lo haya, habremos de ir al máximo por encima del track ya que será el menos malo. Pues la verdad es que conseguimos seguir bastante fielmente el track y solucionar la situación bastante bien. De todas maneras, la subida se hace de lo más dificultosa por la altura de la hierba. Hay puntos en los que casi llega hasta la cintura.

                De camino hacia el Pic de la Cabaneta se empieza a hacer de día y entramos en un punto un poco crítico, tanto por el frío como por el sueño. Es el peor momento del día por ambas cosas. Eso sí, cuando estamos pasando por el Port Dret vemos una estampa brutal. En el horizonte, un día que despunta y en la cresta de delante la silueta de Miquel Pera y del Albert Vilardell, uno tras otro. Una estampa realmente brutal. ¡Impresionante!

                Llenamos los bidones con agua fresquita de la fuente del Refugio de Siscaró y tiramos hacia la Vall de Incles donde la asistencia nos está esperando. Del frío y del sueño ya ni rastro. Bajando hacia la Valle de Incles ya sentimos los gritos de ánimo de Albet@ y de Dani. También está John. Asistencia de lujo. ¡Así cualquiera hace una Euforia! Después de pasar por el Estany de la Isla y el Refugio de la Cabana Sorda bajamos hacia Ransol. Como coincide que bajamos bastante de cota y estamos en las horas centrales del día, la temperatura comienza a incrementar notablemente. Cuando ya estamos en el asfalto de Ransol Nerea se queja de dolor de pies. Si se queja, sé a ciencia cierta que le hará mucho dolor, pero para sacarle un poco de hierro a la situación, le recuerdo unas palabras que ella misma escribió "Cuando pienses que te duele todo, deja de pensar". Me da la razón y me dice que hace mucho calor. Como la frase también es de aplicación, le digo, "Nerea, Cuando Pienses que hace mucho calor, deja de pensar". Al final la tía me dice, "Joder ¿pues que pienso?" "Fácil, Cuando pienses que no hay nada positivo en que pensar, piénsalo ;-)".

                Llegamos a Ransol y aquí sí que la asistencia ya ha tirado la casa por la ventana. Aquí han montado un avituallamiento que ya querrían muchas carreras tener sólo una cuarta parte. Patatas fritas recién hechas, quinoa roja con sofrito de tomate, chips vegetales, cerezas, Vichy... ¡Realmente espectacular! Después de horas y horas de no hacerlo, aquí, por fin, conseguimos que Nerea coma algo.

                Con la barriga un poco más llena de la cuenta y con un calor notorio iniciamos la subida hacia la cuarta y última base de vida, Solanelles. Este año me he propuesto aislarme de los pensamientos de "¿Cuánto queda? ¿Cuántos metros? ¿Cuántas subidas? ¿Cuántas horas?..." ¡Fuera todos estos pensamientos! Sea lo que sea, igualmente se debe hacer. La verdad es que lo estoy consiguiendo y eso me está ayudando muchísimo a hacer que todo fluya aún más. A Solanelles no se llega en coche y nuestra asistencia no puede llegar. Así que optamos por no parar allí y encontrarnos con la asistencia en Cortals d’Encamp, 4 km más adelante. Siguiendo la tónica habitual, lujo de avituallamiento el que nos está esperando. Y Como no, lujo de asistencia, mi padre, mi madre, Alba, Dani, John, Jordi Codina (que ha vuelto a venir). ¡Tela!


                Le comento a Nerea que deberíamos intentar llegar el Valle de Madriu antes de que se haga de noche, ya que el último tramo de bajada es muy cabrón, ya que no hay camino y cuesta mucho encontrar el punto más óptimo para bajar. Me dice que ya lo recuerda del año pasado con en Nahuel que era de noche y les costó muchísimo. Pues venga, a ver si lo conseguimos.

                El reloj corre más rápido de la cuenta y nosotros vamos más despacio de lo que deberíamos ir, así que nos toca encender el frontal justo al llegar al punto que le había comentado a Nerea. Afortunadamente, me concentro al máximo y conseguimos bajar por el camino que toca. Afortunadamente, a pesar de ser de noche, lo acabamos resolviendo exitosamente. Cuando ya estamos en el Valle de Madriu, saco un crepe y le doy un poco a Nerea y por séptima u octava vez, vomita. En este caso lo vomita en el acto. ¡Cojones! No hay manera de hacerle comer nada a esta mujer.

                En la bajada hacia Escaldes sé que Nerea se está muriendo de dolor en los pies. Aun así, le pregunto por enésima vez "Nerea ¿Estás bien?", Su respuesta, el mismo monosílabo de siempre y con la misma contundencia, "Sí". Qué fortaleza que tiene esta mujer, por Dios. Qué capacidad de sacrificio. De soportar el dolor. Qué forma de darlo todo. Qué lección me está impartiendo. Lección en mayúsculas. A media bajada a mí me empieza a doler la zona de los riñones. Lo acuso al peso de la mochila ya que es justamente el punto en el que está en contacto con la espalda. Aun así me noto la espalda torcida. Cuando llegamos a Escaldes, me lo ratifican. "Hostia, Salvador, vas bien torcido". Me dice el Albet@. Es que esta Euforia lo acaba torciendo todo… I sigue creciendo el equipo de soporte, Albert Torrent se añade a la fiesta.

                Subiendo al Pic de Padern me estoy durmiendo. De hecho, en un par de ocasiones estoy a punto de perder el equilibrio e irme abajo. Le digo a Nerea que no puedo seguir así, necesito parar a dormir 10 minutos o al final me haré daño. Son las 2:48 h y pongo el despertador del móvil hasta las 2:58 h. De repente, me despierto alarmado pensando que he puesto mal el despertador y que hemos dormido un montón de rato. Resulta que son las 2:56 h. Pues, ya podemos seguir. Llegando al Coll de Ordino empieza a llover y el cielo se ilumina varias veces a consecuencia de unos rayos que caen a no sé dónde. Llamo a la organización para preguntar sobre estos rayos y me dicen que tranquilo. Que es una pequeña tormenta que hay en la zona de Arcalís y que rápidamente se irá. ¡Pues vamos a rematar eso!

                Subiendo hacia el Pic del Casamanya paro un momento a sacarme el Gore y Nerea pone la directa. ¡Pero que ritmo, por Dios! ¡Cómo va! Aquí se nota que hay pata. La tengo a 50 m y por más que me esfuerce no tengo narices de atraparla. Ya le decía yo al principio de este viaje que la mía era una compañera de lujo y aquí queda demostrado. ¡Sí, señor! En la última bajada me duele muchísimo la espalda y voy totalmente torcido. Nerea tiene un dolor en los pies tremendo. Intento no quejarme ya que ella no lo hace. Aun así algún gemido de dolor se me escapa, lo que a ella no. No hace falta decir nada más...

                Finalmente, después de 75 horas de haber iniciado este viaje llegamos al pueblo de Ordino. Yo totalmente torcido y Nerea con unos pies totalmente destrozados. Aun así, felicidad máxima. Felicidad por el viaje. Felicidad por todo lo que hemos aprendido. Felicidad por la compañía. Felicidad por toda la gente que nos ha acompañado a lo largo del viaje. Felicidad de hacer de otro sueño una realidad. Felicidad máxima. Felicidad absoluta por el trabajo realizado.


                Obviamente agradecer a todo el mundo que nos ha facilitado el camino y nos ha llevado hasta aquí. Mención muy especial a la tarea incansable de la asistencia. Albet@ y Dani os habéis ganada el cielo. La organización y voluntarios velando por nuestra seguridad. A quien ha estado empujando desde la distancia. Millones y Millones de gracias a todos. ¡Enormemente feliz! ¡Enormemente agradecido! Agradecer también la tarea del osteópata que me enderezó la espalda. Resulta que el dolor de las costillas fue lo que hizo que el cuerpo, para protegerse, se fuera desplazando hacia el otro lado, hasta terminarse torciendo como se torció... Pero bueno, a día de hoy ya está todo en su sitio! ;-)




              
               

dimarts, 25 de juny del 2019

Montlude SkyUltra - 63 km 5.500 m+


                Tot creuant el poble de Les, amb una absoluta calma dins meu, ens dirigim cap a la sortida. Absoluta calma que em proporciona el fet de saber que en el dia d’avui no ens hem de preocupar de res més que de gaudir de l’experiència. Sense cap tipus d’estrès. Absoluta calma que em proporciona l’entorn per on ens mourem. Un entorn que serà verge. Allunyat de la gent. Allunyat de la massificació. Allunyat de tot. A sobre, abans de sortir, en Jaume em diu que avui només som 44 corredors i això sí que m’ha fet posar content. A sobre, ho viurem en família. Millor impossible!

                La pluja caiguda aquesta nit ha deixat una elevada humitat i ho notem mentre anem pujant per dintre el bosc. El cel està totalment encapotat a conseqüència també d’aquesta mateixa pluja. Abans de sortir en Juli ens ha dit que per sobre els 1.800 m d’altitud s’obriria el dia, però això no acaba succeint fins per sobre dels 2.000 m (t’ho perdonem, Juli ;-)). Aquest primer ascens no dona treva ni un moment i ens porta, havent acumulat només de sortida un desnivell positiu de 2.000 m+, fins al cim del Montlude. L’últim tram de cresta, una absoluta delícia.


                Al pròxim coll després del cim, pocs metres més avall, en un paratge realment idíl·lic, ens trobem un avituallament. Amb en Jaume ens fem creus com poden haver posat un punt d’avituallament en aquest punt. Amb helicòpter, està clar. No hi ha altra opció. Increïble! Els voluntaris, que han passat la nit aquí dalt, ens tracten amb absoluta exquisidesa. Ens hi trobem també en Xavier Pocino, un altre dels grans d’aquest “mundillo” que està aquí donant un cop de mà. Sí, senyor!

                El pròxim tram és salvatge al màxim. Un tram sense camí. Una pujada realment dreta. De les de caure d’esquena. Però quina bestiesa! Però com mola, per Déu! El cel serè dura ben poc i ens tornem a ficar de nou en mig de la boira. De sobte, ens apareixen el que semblen uns senderistes de motxilla grossa. Sembla estrany en aquest punt i aquestes hores. Doncs resulta que no són senderistes. Un d’ells és en Nacho Sacau, l’artífex d’aquest recorregut, que junt amb dos voluntaris més, estan vetllant per la nostra seguretat. De nou, parlant clar i català, “ens cauen els collons a terra”.


                Després de fer de cul a terra una empínadíssima pala de neu (no hi havia altra opció), arribem a un avituallament, de nou, enmig del no res. Un altre avituallament transportat amb helicòpter. En Jaume em diu que aquesta cursa ha fet un salt de qualitat enorme i li dono tota la raó. El recorregut, l’han perfeccionat. Els avituallaments, estan de conya, tant en nombre, com en posició, com en quantitat i qualitat. Els voluntaris, situats en els punts més estratègics, en ocasions enmig del no res. El marcatge, excepcional. No cal dir res més...

                Fem una llarga baixada fins a Era Honeria, ens avituallament altra vegada i comencem a remuntar cap al Tuc d’Ermer. Anem per un GR prou bo i guanyant alçada molt lentament. Quan arribem al final de la pujada, seguint amb la tònica de la jornada, un altre avituallament col·locat en un punt tant estratègic com idíl·lic. Pales de neu a banda i banda. A sobre, per uns instants, i només per uns instants, se’ns obre la boira per tal de que puguem divisar la panoràmica.  En Jaume em diu, “gira’t i mira enrere, nanu, fliparàs!”. Doncs sí, em giro i flipo. Miro endavant i ara sóc jo que li dic a en Jaume, “doncs ara tu mira endavant, nanu i veuràs si fliparàs!”. Impressionant on estem fotuts! Després d’una llarguíssima baixada continuant pel mateix GR per on hem pujat, arribem al poble de Pradet. Aquí ens trobem novament en Xavier Pocino, ens pregunta que tal i li diem que estem flipant de la guapo que és tot plegat. Comentem la jugada i ens explica que aquest camí que acabem de fer era prou bo ja que és el que utilitzaven les mules per treure el ferro de les mines de Liat per on hem passat. Ja m’estranyava a mi un camí tan acceptable per aquí...

                Ara ja sí que anem totalment sols amb en Jaume. Fins ara hem anat coincidint amb un que altre corredor, però ara ja sí que totalment sols. Com un dissabte dels nostres em diu en Jaume. Doncs sí, com un dissabte del nostres, però avui amb avituallaments. Què mes podem demanar??? Avui els km els estem sumant molt a poc a poc. Ara bé, els metres ja n’estem fent més via. Amb poc més de 40 km ja hem superat els 4.000 m+. Això sí, està sent una jornada tant màgica que afavoreix a reduir el mal de cames.     

                La penúltima pujada fins a la Poterla des Vaques va pujant per dins el bosc i es va fent cada cop més dreta a mesura que anem entrant en la zona més alpina. Està clar que avui la boira ens vol acompanyar fins al final. Això ens ha restat visibilitat, però no per això n’estem gaudint menys. Enmig del no res ens tornem a trobar el Nacho Sacau i el felicitem per la gran tasca feta. Amb en Jaume coincidim que és una de les millors curses que hem participat en els últims temps.

                Tot el tram per acabar arribant fins al poble de Canejan primer i a Les després és per dintre de bosc i ja el coneixem d’anys anteriors. Boscos de grandíssima bellesa del Baix Aran.

                Amb pràcticament 12 hores i havent viscut quelcom molt gran, creuem la línia d’arribada amb les expectatives complertes molt per sobre del que havíem imaginat. Els voluntaris ens pregunten com ha anat i els felicitem amb la mà al cor. Els felicitem per la gran tasca realitzada, pel gran muntatge, pel gran tracte i els agraïm el fet d’haver-nos donat l’oportunitat de descobrir un terreny tan verge com salvatge. Tornarem. Ja ho crec que tornarem. Aquesta sí que és de les que val molt la pena repetir!



dimarts, 11 de juny del 2019

Berga Trail - 44 km 3.000 m+

                Avui una de "curteta", que no per això, menys interessant. Demà ja ho compensarem amb uns quants km i unes quantes hores de més. Avui la Berga Trail i a procurar gaudir-ne tant com es deixi i una mica més!

                Sortim amb un punt de fresqueta que tot pujant cap a La Figuerassa ja no en queda ni rastre. Auguro una matinal on tot anirà molt ràpid. Així que avui toca estar ben concentrat, menys xerrameca i més anar per feina.


                De camí cap als Rasos tot està extremadament verd. És una autèntica explosió de verd. Una explosió de colors. Impressionant. Un final de la primavera en el seu punt més àlgid. Tot està espectacular. Moments per retenir. Moments que donen sentit a tot plegat. L’alegria del què fem. Serà aquest un dels motius pels que ho fem. Els prats desprenen una absoluta frescor. Una absoluta vitalitat. I és així com, sense ni adonar-nos-en, passem per l’avituallament del Rasos de Peguera i és així com, sense ni adonar-nos-en, estem pujant cap a La Gallina Pelada. Com es nota que la cosa flueix i un rellotge que avança a gran velocitat, ho ratifica! L’ascens a la Serra d’Ensija és molt dret. Per moments, es posa realment dret. No en queda altra que fer treballar els bastons al màxim del que donen de si i, amb les dents ben apretades, amunt! Sense deixar ni un instant de repòs per aquests bastons i amb unes cames que acompanyen, anem guanyant alçada prou ràpid.


                Un cop dalt la serra i de camí cap al Refugi d'Ensija, de nou, el verd com a principal protagonista del moment. Anem passant algun que altre corredor, tot i que això sigui el que menys ens preocupi. Nosaltres, com sempre, a la nostra. Avui en algun moment en Jaume es posa a davant. Però molt puntual. Després de la canya que em va fotre la setmana passada a Bastions, avui crec que em donarà una mica de peixet ;-)

                Baixem per la Canal del Caçador. Molt dreta al principi. Passem per la Font de Cal Coix i tornem a pujar cap a Rasos de Peguera. El sol comença a fer-se notar. Afortunadament, ascendim per dins el bosc i això ens l’atenua. Ja som de nou al mateix avituallament de Rasos per on hem passat abans. Aquí, un speaker amb un micro, està animant l’ambient i, la veritat sigui dita s’hi respira un molt bon ambient. Sentim el speaker que diu que només falten 12 km per l’arribada. Amb en Jaume coincidim que aquesta situació és del tot anormal, que un dissabte a aquestes hores només ens faltin 12 km per acabar, és més aviat ben poc habitual en nosaltres. Però bé, “un vez al año, no hace daño...”.

                Després d’un petit ascens fins a Les Soques, ja és tot avall. Així que a deixar-se anar i a gaudir-ho. Ara coincidim amb els corredors de la “mitja” que en tot moment, molt amablement, s’aparten per deixar-nos passar. Abans del Santuari de Queralt, última pujadeta i com que les cames segueixen acompanyant, la podem resoldre sense problemes. Pronosticàvem que a mesura que ens anéssim aproximant a Berga la temperatura començaria a incrementar substancialment i així és. De sobte, ens endinsem a dins d’una caldera en ebullició. Per sort, en pocs minuts estem ja trepitjant l’asfalt dels carrers de Berga i no ens arribem a escaldar.

                Doncs sí, avui amb 6 horetes ja hem acabat la feina. Un molt bon recorregut. Un excel·lent marcatge. Un matí ben aprofitat. Tal i com preveia d’inici, 6 horetes que han passat d’allò més ràpid. 6 horetes intenses i ben gaudides. 6 horetes suficients per, almenys, guanyar-nos el dinar ;-)

dimarts, 4 de juny del 2019

Els Bastions - 100 km 7.000 m+


Quan falten pocs minuts per les 00:00 h del primer dia de juny, ja tornem a estar a la línia de sortida d’una d’aquelles curses que ens requerirà d’un bon grapat d’hores. Que ens demanarà d’una bona dosis d’esforç. Però, de ben segur, que ens aportarà un munt de vivències al màxim d’enriquidores. Per davant tenim una nit que s’intueix força plàcida i, a continuació, un dia que serà d’allò més assolellat. A veure com combinen ambdues situacions.

Sortim, com és habitual amb nosaltres, molt tranquils. De seguida notem que la temperatura és molt alta, així que caldrà beure amb freqüència. La veritat és que els km inicials passen molt ràpid i amb 3 hores ja estem a Campelles, km 22. Aquesta velocitat és bastant superior a la que estem habituats i de camí cap a Planoles coincidim amb en Jaume que aquest recorregut té trampa. Amb la variació d’enguany (primer es fa la zona Bruguera – El Baell – Campelles – Planoles, per després encarar l’alta muntanya, al revés que l’any passat), la primera part és molt corredora i qui n’abusi ho pot pagar car a la segona part d’un major grau d’exigència. Conscients d’això, procurem cuidar el ritme i que no hi hagi excessos.

Pujant cap al Collet de les Barraques arriba un moment crític per mi. Una petita crisi de són se’m vol apoderar. Sabia que aquesta podia arribar, com també sabia que era en aquesta pujada on es podia produir. Intento donar conversa a en Jaume. Bec una mica de Coca Cola a l’avituallament del Collet, tot i així, de camí cap a Fontalba la maleïda son segueix fent acta de presència. No és excessiva. Em deixa fer. Però em dificulta el pas. Per fi, l’ascens al Puigmal em fa passar la tonteria i l’inici del dia, junt amb el sol que treu el nas per l’horitzó, fan que em torni a posar en sintonia i que torni a gaudir al màxim del que estic vivint.

La neu que trobem entre el Puigmal i el Coll de Finestrelles està en perfectes condicions. Està molt dura, però l’existència d’una traça en facilita molt el pas sense necessitat dels grampons. Baixant cap a Núria, ratifiquem amb en Jaume que ha estat un gran encert això del canvi d’horari i sortir a les 12 h de la nit. D’aquesta manera, quan són poc més de les 8 h del matí ja portem 50 km i li hem fotut una bona queixalada en aquest recorregut. Mengem una mica d’arròs a l’avituallament de Núria i cap amunt altra vegada.

Sortint de Núria en Jaume es posa a davant i comença a tirar incrementant notablement el pas. En Mauri, un Navarrès que s’ha ajuntat amb nosaltres em demana “¿Pero que ha comido tu colega?” Li responc, utilitzant unes paraules que em van dir un dia i que em van agradar molt, “es que le sale sin querer...” Doncs sí, en Jaume fa que al Coll d’Eina hi pugem amb una certa alegria (per dir-ho finament... ;-)). Quan arribem a dalt el coll ens trobem els tres primers corredors en direcció contrària i ens diuen que hi ha un pas que no veuen clar i com que ho veuen perillós tiren avall. Sorpresos, ens costa de creure que l’organització no hagi tingut en compte aquest perill, després d’uns moments de dubte, decidim anar a veure el pas en qüestió. Al cap de poc ens apareix l’Albert Herrero i ens diu el mateix que els altres tres. La veritat, és que si fins ara teníem algun dubte, ara encara en dubtem més. Fins hi tot ens arribem a plantejar algun pas alternatiu per esquivar el tram que diuen. El que tenim clar és que si cal baixarem a Núria i tornarem a pujar per un altre lloc, però nosaltres no pleguem. Finalment decidim tirar endavant i a veure que veiem. Arribem a la zona de dubte i trobem que la neu està totalment dura, igual com ho estava baixant del Puigmal i que per la traça existent s’hi va perfecte, així que no torna a caldre l’ús de grampons.

Per si no era prou l’enrenou de trobar-nos els primers corredors de l’Ultra de cara, poc després del Coll de Noucreus, ens trobem també de cara el primer corredor de la Marató. Ens demana si falta molt per arribar al Balandrau. “Com??? El Balandrau??? Però si per anar al Balandrau no s’hi va per aquí!!! Des de l’Alberg del Pic de l’Àliga havíeu d’haver tirat cap al Coll del Torraneules.” Després arriba el segon, el tercer i un darrera l’altre ens anem trobant de cara desenes i desenes de corredors de la Marató. Tots que van per on toca. Sembla doncs que a la sortida de l’avituallament del Pic de l’Àliga els han indicat malament i enlloc de dirigir-los cap al Coll del Torraneules, els han indicat el camí per on venim els de l’Ultra i el Trail...

En el tram entre els avituallaments del Pic de l’Àliga i el Coll de Tres Pics en Jaume posa la directa. Mica en mica es va allunyant. El vaig tenint a vista fins que a la baixada cap a Coma de Vaca l’acabo perdent. Em tranquil·litza saber que estic donant el màxim de mi. Potser podria arribar a donar una mica més, però després potser perdria les garanties d’arribar de nou a Ribes.

Les cames comencen a acusar les més de 12 hores en cursa. Tot i així, no li estic prestant massa atenció al rellotge i tant les hores com els km van avançant molt ràpid. Pujant cap al Coll de Tres Pics, tot i la certa fatiga acumulada, procuro impregnar-me al màxim de la puresa de l’entorn, sentir aquesta pau que m’aporta i agrair la fortuna que tinc de poder viure el que estic vivint. El fet d’anar passant constantment corredores de la Marató m’esperona i m’aporta una mica d’empenta per seguir avançant amb tot el que dona la màquina.

A l’avituallament del Coll de Tres Pics en Jaume, que fa una bona estona que està aquí, m’està esperant. M’ajuda a omplir els bidons, menjo una mica de síndria que entra d’allò més bé i cap al Balandrau. Baixant cap a Pardines en Jaume em comenta que hem passat a dos corredors de l’Ultra i que l’han animat a que l’hi fotés canya ja que tenia possibilitat de podi. Ell diu que passa. Que demà té dues gosses amb les que ha de sortir a córrer i aquesta és la prioritat. Que si avui li fotés excessiva canya demà potser no podria sortir a córrer amb la Boira i la Mia. Doncs bé, jo estic bastant convençut (i crec que no m’equivocaria) que si avui arriba a treure aquella vessant d’en Jaume competitiu (que ara té aparcada), podria fins hi tot arribar a guanyar i demà sortir a córrer amb les dues gosses igualment sense problemes. Però és un tiu noble. Un tiu de paraula. I sé que s’hi s’ha compromès a sortir amb mi, arribarà amb mi. Que gran que ets, mestre!!!

De camí a Pardines tenim la sort que el cel es cobreix de boires i ens tapen un sol que, quan són les 2 h de la tarda, podria picar amb absoluta contundència. El camí es fa llarg. En un primer moment veiem les cases de Pardines, tot i així estan lluny. El poble s’amaga. El poble no arriba. Acaba costant una mica, però finalment acabem trepitjant el formigó dels primers carrers. En Jaume m’alerta de que no em passi amb el menjar. Que sinó la sang se’n va tota a l’estómac i no n’arriba a les cames. Li faig cas. Una mica d’arròs. Una mica de macedònia en almívar. Un cop de mà i una bona dosis d’ànims per part de la Mònica, en Beto, en Mariano Pujol i tots els voluntaris de l’avituallament i entre tots ens injecten una bona dosis d’energia! Som-hi. Amunt cap al Taga, l’últim Bastió que cal abatre!!!


A la que comença la pujada li demano a en Jaume que em deixi anar a davant, però em diu que no, que sinó em relaxo. D’acord, però no pugis a la pròxima marxa, eh!” Li dic. “Tu tranquil, anirem al ritme que toca...” em respon. I com si estiguéssim units per una corda, en Jaume va tirant. Ell va mantenint la corda sempre amb el punt just de tensió. A la que la corda s’afluixa una mica, tira i la tensa. A la que es tensa massa, afluixa i li treu tensió. Quin luxe, el meu! Quina sort, la que tinc jo! Quina categoria, la seva! Quina classe, la que té!

Últim avituallament i última pujada. Pel punt més dret que es pot pujar, sense cap mena de dubte. Paciència. Pas a Pas. I fins dalt. L’última baixada fa una mica de mal als quàdriceps. Tot i que, la veritat, es que creia que seria pitjor. Una baixada que l’aprofito per assaborir el moment. Per fer memòria de tot el viscut. Per gaudir del que estic vivint. Per donar les gràcies de poder-ho compartir amb tant bona gent i especialment amb un company de batalles tant i tant gran com és el gran d’en Jaume Folguera.


I com procuro fer sempre en curses tan treballades com aquesta, agrair enormement la gran tasca feta. Agrair l’exquisidesa d’organització. Agrair el gran nombre de voluntaris escampats per tota la muntanya. Milions de gràcies a tots. De debò!

dimecres, 10 d’abril del 2019

Trencacims - 83 km 7.000 m+ (3 etapes)


                Sempre que veig les lletres oxidades que diuen Paüls a l’entrada del poble, hi ha quelcom dins meu que m’indica que estic a les portes d’un grandíssim cap de setmana. A més, enguany que correrem tres dies, les garanties d’èxit també es multipliquen per tres. Feia molts dies que estava desitjant que arribés el moment Trencacims i, per fi, aquest moment ja ha arribat! El moment de compartir amb la Família Trencacims. El moment de sentir-te recolzat, abraçat, estimat, mimat... per la Família Trencacims! Una Família Trencacims amb “F” majúscula, sense cap mena de dubte. L’única llàstima és no poder comptar amb la companyia d’en Jaume, qüestions de força major, òbviament!


1a etapa (10 km i 850 m+):

                A diferència de la UT Llastres que vam arrencar la primera etapa a les 21:30 h, aquí no hi ha temps per la mandra. Arribem, temps d’anar a buscar el dorsal i començar de seguida. El fet d’arrencar sota una lleu pluja és tota una alegria després de tants dies d’anticicló. Com es trobava a faltar aquesta olor de bosc humit, per Déu! Pugem cap a La Punta de l’Aigua per un camí que no havia fet mai. La veritat és que em sorprèn, ja que amb la d’anys que fa que volto per aquí, pensava que ja no havia deixat cap camí per pujar-hi o baixar-hi. Doncs, no. Aquest és nou. Les cames tenen ganes de gresca i tirar amunt amb força, les deixo que facin, però em certa moderació, que això tot just acaba de començar. La baixada la faig amb el principal objectiu de, com diu en Jaume, “ conservar el xassís”. La pedra molla podria jugar alguna mala passada i això sí que no m’ho puc permetre.


                Doncs bé, amb una pluja que ha anat minvant fins a acabar desapareixent, acabem arribant sense necessitat d’encendre el frontal. Així que mirar de sopar ràpid i a dormir d’hora que demà continua la festa.


2a etapa (50 km i 4.100 m+):

                En mig del ja clàssic passadís de torxes i la música d’Elèctrica d’Arma, arrenquem, amb la pell de gallina de cada any, la segona etapa d’aquest magnífic viatge. Tot pujant cap al coll de la Gilaberta, sentim un fort vent que se sent bufar amb molta força. Un vent que és possible que avui vulgui agafar part del protagonisme de la jornada, a veure...

                Ahir em van comentar que enguany enlloc de pujar pel pas de la Finella, pujaríem per aquí. La qüestió és que a mesura que van passant els km observo com aquesta no és la única modificació del recorregut, sinó tot el contrari, pràcticament la totalitat del recorregut que estem fent és nou. Bona! Bona!

                Corriol i més corriol. Km i més km de corriol (o de sendera com es diu per aquí). Un corriol que és majoritàriament de molt bon fer. Un terra ple de pinassa que el fan d’allò més còmode i agradable. De tant en tant observo camins nous que la desbrossadora ha obert per nosaltres. Però quina currada, sí senyor! Resulta que els han obert per fer un recorregut totalment diferent. Tela!


                Arribem al súper avituallament de Sant Roc on ja hi ha l’Albet@ preparada pel que necessiti. La veritat és que del que se’n diu necessitar, més aviat poca cosa, així que omplir bidons, una mica de pa amb tomàquet (que ve entra una mica de salat...) i seguim.

                Les cames tenen prou energia i l’estat d’ànim està intacte, de manera que no en queda altre que procurar anar mantenint les bones sensacions. De tant en tant em vaig situant, i quan ja sé pel camí que estic anant, pam! Camí nou al canto i ja no torno a saber massa on sóc. Això m’ha passa una i altra vegada en el que portem de dia. Crec que porto més hores sense saber on sóc que no pas al contrari.

                El vent ha anat afluixant i el cel s’ha anat enfosquint. Per moments sembla que n’hagi de caure una de bona, però la cosa va aguantant.

                Arribem a l’avituallament del km 42 del Mas del Castillo i com cada any i com en cada avituallament un tracte de luxe. Quina gran benvinguda que em donen. Quins grans voluntaris. Quina gran amabilitat. Quin bon rollo que dóna la seva exquisidesa d’atenció al corredor. Com cada any i sent l’ADN de la Família Trencacims, exquisidesa màxima en tots i cada un dels detalls. Enormement enormes!

                Últims 10 km. Les cames van notant cada cop més l’acumulació de km. Això sí, l’estat d’ànim està pràcticament intacte. Anem bé. Prou bé. Al final resulta que pràcticament la totalitat del recorregut ha estat diferent respecte al dels anys anteriors. De manera, que el final també és diferent. A diferència dels anys anteriors que arribàvem per la part de dalt del poble, aquest any hi arribem per baix i toca fer una última pujadeta. Aquí sí que ja toca apretar fort les dents, però sabent que queden un màxim d’un parell de km, s’apreten ben fort i punt.

                L’arribada a Paüls, com la sortida, de pell de gallina. En Rafa per megafonia anomenant corredor per corredor pel seu nom. Un altre dels molts detalls d’aquesta Trencacims. Un altre de les moltes coses que fan que Trencacims sigui Trencacims. Que Trencacims sigui diferent. Impressionant!


3a Etapa (23 km i 1.950 m+):

                Tot i la sacsejada d’ahir, sembla que les cames estan prou bé. Anirem veient amb el pas dels km com es van comportant. Com em va dir en Julian Morcillo a UT LLastres, a veure si podem “mantenir la compostura”.  Enfilem cap al Pas de la Finella, avui sí. El cel molt emboirat i un vent que sembla que bufa encara amb més força que ahir. A mesura que anem guanyant alçada, confirmo que el vent avui empeny bastant més fort que ahir. En algun moment fins hi tot a punt de desequilibrar-me. Déu ni do!

                Amb el pas dels km acabo confirmant que al llarg dels tres dies, amb més de 80 km movent-nos per una mateixa zona i relativament reduïda, els trams que acabarem repetint són pràcticament inexistents. La veritat és que té molt de mèrit. La veritat és que el tema recorreguts també han estat molt ben treballats. Sí, senyor! Una altra cosa a destacar és el marcatge. Excepcional. A més, cal tenir en compte que hi ha hagut trams que al llarg dels tres dies s’han fet en sentit contrari i interseccions en les que cada dia s’ha anat per un camí diferent. Ni un moment de dubte. Marcatge extraordinari, de debò.

                Pujant a la Punta de l’Aigua per tercera vegada en el que va de cap de setmana i pujant-hi cada vegada per un camí diferent, el vent que bufa és de collons. Quan falta poc per arribar a dalt, un voluntari em diu, vinga que ja estàs a punt d’arribar als 7.000. Doncs vinga, som-hi. Un bon punt de vista. Un bon missatge d’ànim per unes cames que sembla que volen començar-se a queixar. Última pujada i ja tot avall fins a Paüls.

                Ja arribant al poble comença a sortir el sol. Tercera vegada que encaro la línia de meta. Tercera vegada que sento el meu nom per megafonia. Tercera vegada que em sento enormement afortunat de poder gaudir d’aquesta gran festa que organitza la Família Trencacims. Enormement content. Enormement feliç. Enormement agraït!

                Per acabar haig de dir un any més: Família Trencacims, amb aquest fart de pencar que us feu i amb aquestes ganes de fer tant i tant bé les coses, no ens queda altra que felicitar-vos amb la mà al cor i amb la màxima sinceritat dir-vos que no ens doneu altra opció que repetir any rere any. Així que, mentre la salut ens acompanyi, aquí ens tindreu, fins l’infinit i més enllà ;-)