Vall d'Aran Pyrenees by UTMB - 140 km 8.200 m+

A finals de maig, just després d'haver-nos saltat una nit amb en Jaume, la Boira i la Mia, fent una tirada de més de 18 hores pel Berguedà, en Jaume rep un missatge d'en Xavier Pocino oferint-nos l'opció d'anar a provar el recorregut de la Vall d'Aran Pyrenees by UTMB que havia dissenyat. Uns 160 km i 10.000 m+. La proposta era fer-ho amb la seva assistència. La veritat és que, en un primer moment, als dos ens va semblar una bogeria i no ho vàrem veure clar en absolut. Potser la rostida de més de 18 hores que portàvem a sobre en aquells moments, era la que ens dificultava veure-ho clar... Amb el pas dels dies la cosa ens va començar a motivar fins a tal punt que l'únic que faltava era posar-hi una data. L'estiu estava ja molt atapeït. Així que, aprofitant que en Jaume tenia pont per La Mercè, vam optar per proposar-li a en Xavier de provar de fer la volta el cap de setmana del 21 i 22 de setembre.

Dit i fet. Dissabte 21 de setembre. Quan són les 6:00 h arrenquem els 4 de sempre. Les dues goses i els dos senderistes que les acompanyen. Estem ja a finals d’estiu i costa moltíssim que es faci de dia. De fet, fins les 7:30 h passades no acabem apagant el frontal. Pel dia d’avui, la previsió de la méteo a tota Catalunya és dolentíssima, fins hi tot amb alertes actives. A tota Catalunya, menys a la Vall d’Aran. Costa de creure, però és així. Mentre estem pujant cap al Montpius, ens girem i el cel a sobre de la zona del Parc Nacional d’Aiguestortes fa por. Negre, emboirat... Per res del món voldríem estar allà sota. Pel contrari, direcció cap a França, la cosa està molt millor i a l’horitzó, fins hi tot es veu relativament serè. Hòstia santa, justament la direcció cap on hem d’anar. Aprofitem doncs, que demà a la tarda, la méteo no pinta que ens sigui tan favorable. En Jaume em diu “Mira a l’esquerra quina panoràmica, nanu!”. “Sí, sí! Brutal! Però jo m’atreviria a dir que la panoràmica és brutal a 360 º”. Li responc. Coincidim en que, mira on vulguis, que l’entorn és d’una bellesa realment espectacular. La carena que uneix el Montpius amb el Montcorbison és d’una elegància absoluta. Es respira una pau que ens envaeix per complet.

Arribem a Santet Gausac i allà ens estan esperant en Xavier i la Judith, els dos artífexs d’aquesta futura prova. Tenen el maleter obert amb menjar i beure per tot un regiment. Mengem i bevem una mica i continuem. El tram fins a Artiga de Lin, per dins d’un bosc també d’un encant de dimensions fora de l’habitual. A mig camí se’ns uneix en Xavier i ens acompanya fins a Artiga, tot fent-nos de guia turístic explicant-nos cada un dels detalls de la zona per on estem passant. Això sí que és un luxe! Acompanyats del “capo”.

Després d’avituallar-nos de nou a Artiga de Lin, ens endinsem en un sector totalment de “pitet”. És a dir, d’aquells que se’t cau la baba. Tot un tram de carena i més carena, envoltats per infinits prats verds als quatre costats. Difícil trobar-ne una adjectiu per una cosa de tal magnitud. No sé si passarem per llocs de major encant que aquest, però la veritat és que tota aquesta zona té molts números de ser lo “milloret” del recorregut.

Al Portilhon altra vegada avituallament. Collons, quin luxe el nostre! El rellotge avui sí que córrer ràpid. Portem ja més de 9 hores. Més de 9 hores que han passat volant. A la que baixem cap a Bossost la temperatura comença a pujar. Acaba sortint el sol i en el tram fins a Canejan ens acaba fent bastanta calor. Afortunadament, a Canejan ja hem guanyat certa alçada. L’aigua fresquíssima d’una font i que el dia ja va arribant a la seva part final, tot, en conjunt acaba fent que el tema de la calor per avui ja l’haguem vençut.

A Sant Joan de Toran, km 70, hi acabem arribant poc després de les 7 h de la tarda. Aquí ja havíem acordat que seria un punt que el tractaríem com a base de vida. Així que canvi de mitjons, un bon plat d’arròs, omplir bidons i preparar-ho tot per afrontar la nit. La Judith ens ofereix infinitat de coses, menjar, beure, dolç, salat, fred, calent... Es desviu per nosaltres. Quina crack, la tia. No vol que ens falti de res. Se li nota. Afortunats. Realment afortunats!

Sortim ja amb el frontal al cap. Encara no l’encenem, però no faltarà gaire. Aquí s’afegeixen en Xavier i en Joan. Buaaaaaaaa, perfecte! El millor que ens podia passar per afrontar la nit amb garanties. Comencem a pujar cap a la zona de les Mies de Liat i de seguida ens cau la nit. Per moments bufa un vent prou intens. Només per moments, però quan bufa és fred i ho fa amb ganes. Parem un segon, ens abriguem i continuem. Passem pels peus del Cim Maubermbe. Val a dir que aquesta zona, tot i ser de nit, la coneixem d’altres ocasions i, la veritat, és que pot competir amb bellesa amb tot el tram carener que hem estat fent aquest matí. Si allò era guapo, això tela, també! Les meves cames comencen a anar una mica feixugues. Tot i que gràcies a la companyia d’en Xavier i en Joan i gràcies també a la xerrameca d’en Xavier, que segueix fent-nos de guia turístic, ajuden a oblidar una mica el mal de cames.

Portem una walkie i cada dos per tres estem trucant a la Judith. Pobra. Ella que deu voler intentar dormir una mica i nosaltres anar-li fotent la tabarra amb el walkie. Entre Montgarri i Beret ens apareix de nou la Judith, obre el maleter i avituallament al canto quan són les 2:30 h de la matinada. Sense comentaris... Aquí en Xavier continua amb cotxe amb la Judith i en Joan diu que ens acompanya fins a Salardú.

Un cop a Salardú, amb uns 112 km a les cames ja li hem fotut una bona mossegada al recorregut. Encara queda bastanta feina per fer, però deu ni do la que tenim feta ja. Aquí, quan són gairebé les 5:00 h, en Joan ens ha de deixar que l’esperen a casa. Així que ens acomiadem i continuem els 4 de sempre.

Per arribar als Bahns de Tredòs, pròxim punt on hem quedat amb en Xavier i la Judith, cal abans fer tot un tram de pista pel costat del riu, per a continuació pujar a un coll que tela com puja de dret. Aquí entrem en un moment crític. Ens ataca la son i ataca fort. Diria que ens ataca als 4 més o menys per igual així que acordem fer una T10 un cop estiguem ben arrecerats enmig del bosc. En Jaume no ho ha fet mai això de dormir 10 minuts enmig del camí a veure com li va. Pel contrari, la Boira, sembla que ràpidament ens ha entès i ja comença a esgarrapar amb les potes al terra per fer-se el seu jas. Són les 6:05 h. Despertador posat a les 6:15 h. Sona el despertador i les paraules d’en Jaume són: “Que cabrons! Com roncàveu tu i la Boira. La Mia almenys no ha fet soroll”. Resulta que aquí a dormit tothom menys ell. Pobre.

Costa bastant arribar a dalt el coll. La veritat és que no arriba mai ni mai. Comença a ploure. Molt lleument, però va plovent. Finalment acabem arribant a una pista que, amb poca estona ens condueix fins a Bahns de Tredòs. Aquí és l’altre punt que havíem acordat tractar-lo com a base de vida. Ja no plou i, tot i que el cel no estigui gens serè, sembla que la cosa no pinta excessivament malament. Mengem molt bé. La Judith es curra uns entrepans amb pa amb tomàquet que entren de luxe. A en Jaume de pernil i a mi d’olives. No t’ho perdis, un entrepà d’olives. Delícia màxima! Un bon cafè “calentó” i amb l’empenta de la cafeïna sortim carregats d’optimisme cap a l’últim sector del recorregut. I, per si la cosa no anava prou bé, aquí se’ns afegeix en David. Un altre ben parit que ha vingut a donar-nos un cop de mà. Ens alerten que també és molt xerrameca, però per nosaltres millor impossible. És justament el què necessitem.

A la que comencem a guanyar alçada per endinsar-nos cap al Parc Nacional, comença a ploure. Hòstia, no, sisplau. Encara no! Tot i així, nosaltres continuem amb el nostre optimisme i confiem en que deixarà de fer-ho. A mesura que ens anem encarant cap a Còth de Pòdo, 2.568 m, veiem com la cosa cada vegada s’està posant més lletja. Comencem a anar molls i quan bufa el vent, la temperatura corporal baixa en picat. La veritat és que la pluja i el vent són la pitjor combinació possible. A més, justament cap al coll on hem de pujar és on pitjor pinta té. Un cel totalment amenaçador no convida en absolut a pujar-hi. Estem a 2.300 m. Portem gairebé 140 km. Estàvem molt animats i hem pecat d’optimistes al sortir de Bahns de Tredòs i no ens equipat per aquesta situació. “Merda! Què fem? Què fem? Uffff... és que pujar allà dalt és jugar-se-la! Res deixem-ho estar”. Proposem varies opcions, però al final la més assenyada sembla que és desfer el camí. Llàstima, quina pena, amb la il·lusió que ens feia... Sort que en David ens anima. Agafa el walkie que porto a la motxilla i avisa al Xavier. Quedem al pàrquing del Refugi de Colomers i, quan arribem, allà estan esperant-nos.

Un autèntica pena no poder acabar el recorregut. Bé, no acabar-lo d’aquella manera, ja que demà en Jaume sí que anirà acabar de tancar la volta... Crackkkkkkkkkk!!!

Doncs res, agrair a en Xavier, la Judith, en Joan i en David que ens hagi donat aquesta oportunitat. I afirmar, que estem convençuts que aquesta nova prova que naixerà al mes de juliol del 2020 serà un autèntic èxit. El recorregut és una veritable delícia i l’organització, sense cap mena de dubte, estarà a l’alçada. Seguríssim. Moltes gràcies per tot i molta sort, companys!!!