Pels Camins dels Matxos - 60 km 3.500 m D+

Avui toca la que ja ha esdevingut un clàssic. Avui toca una de les bones. Una de les grans. Una en la que la gent de la comarca i voltants la lluita amb dents i ungles. La que havia estat una marxa de resistència, s’ha convertit en una cursa on la gent ve a donar-ho tot.

De camí cap a Bellmunt una suada de collons. La previsió és d’una jornada més aviat calorosa i tot apunta que es complirà. Els peus del santuari estan a vessar de gent. Quin ambient! Quin goig!

En el tram entre Bellmunt i Puigsacalm, per mi, un dels més guapos de la cursa, es respira la primavera en la seva màxima esplendor. La temperatura calmada per l’ombra dels faigs imponents fa que es corri molt a gust. Uns faigs que es comencen a enverdir. Una verdor que travessada pels rajos del sol genera imatges del tot idíl·liques. Matxos en estat pur. Primavera explosionant. Moments fets per ser gaudits. Moments fets per viure amb la màxima intensitat.

L’últim tram fins al Puigsacalm també fa molt goig. Gent a banda i banda del camí animant, confirma que aquesta és una de les grans. De nou molt bon ambient. De nou queda palès que estem en una de les bones.

Pujant cap a Cabrera, encara amb força energia, les sensacions són prou bones. Segurament millorables, altament millorables crec, però són les que són, així que no ens hi emprenyarem. Mentre anem avançant per dins el bosc, la temperatura és suportable. Se’m ha oblidat carregar d’aigua al Prat de la Vola i arribo a dalt totalment sec. Ja no puc tornar a cometre aquest error, estem de camí a les hores centrals del dia i, a més, ens encararem a la zona més assolellada. Imprescindible hidratació màxima o podríem tenir problemes...

L’ascens fins a Collsaplana es fa dur. Per sort, tot i que només per un moment, les boires atenuen la intensitat del sol. Tot i així, l’ascens es fa igualment dur. En aquests Matxos no es regala res. Van donant moments de treva, sí, però no perdonen i quan els Matxos diuen d’apretar, apreten!

 En els últims km es requereix el màxim esforç. Començo a anar bastant just de forces. Veig que pujar al Castell avui no serà tasca fàcil. Gens fàcil. Tocarà treure tot el que em queda i més aviat no és massa. I així és. Les passo canutes. Bastant canutes. Fins que no comença l’última baixada no puc respirar mínimament. Quan ja ho dono per sentenciat, pam! Regalet d’enguany! Pujada fins al dipòsit de l’aigua, és una misèria de pujada, sí, però quan no hi comptes, fa força mal.

Déu ni do amb els Matxos! Déu ni do el què m’han fet pencar! Déu ni do que buit m’han deixat!

Trencacims Paüls - 50 km 4.000 m D+

Un recorregut tan exigent com espectacular. Un recorregut tan dur com entretingut. Un recorregut on els moments de treva es poden comptar amb els dits d’una mà i te’n sobren més de la meitat. Uns moments de treva que cal aprofitar-los al màxim si vols sobreviure. Un recorregut molt divertit i que l’eufòria que et genera et pot fer excedir amb el ritme. Un excés de ritme que pot tenir conseqüències fatals. O tens molt present des del minut 1 els 4.000 m de D+, o tens moltes possibilitats d’acabar sent una víctima de la Trencacims. Així és el recorregut: exigent, espectacular, dur, entretingut, sense treva, divertit... Així és Trencacims. Però avui em ve molt de gust escriure una crònica diferent. Avui no escriuré una crònica de la cursa, sinó de la seva gent.

No podem parlar de l’organització de la Trencacims. Cal parlar de la Família Trencacims. Una família unida al màxim. Una família formada per uns pilars ferms, molt ferms, consolidats, absolutament consolidats. Uns pilars d’una fortalesa tal que fan que la família sigui indestructible. Capaç d’abastar l’inabastable. Capaç d’assolir l’inassolible. Una família capaç de fer-te sentir especial, únic, estimat. 5 o 6 membres en són els seus pilars, però tot un munt de gent al seu voltant que li dóna la solidesa.

Abans de començar la cursa, llums del poble apagats, entorxes, música d’Elèctrica d’Arma i una gravació d’uns nens donant-nos la benvinguda al seu poble i dient-nos que estan molt contents que estiguem aquí. En Català, Castellà i Euskera. Que a tothom li quedi clar. Pell de gallina. Primera llagrimeta.

Abans d’entregar els premis als més ràpids, primer un reconeixement als voluntaris que fan possible la Trencacims. No un reconeixement qualsevol, sinó un reconeixement a l’alçada de la seva tasca. Brutal! Tabalers, confeti, aplaudiments, somriures a dojo... I els premis quan els entreguen? Ara, ara, però primer estiguem pels voluntaris. De nou la llagrimeta.

S’entreguen un munt de premis. Premis als més ràpids, sí, però també premis especials. Qualsevol motiu pot tenir entitat suficient per rebre un premi. Ara els més ràpids són els protagonistes. Ara els més ràpids se’ls hi dóna la paraula. Ara és el moment que els corredors donin la seva opinió. Opinions totes molt positives. Missatges molt potents, alguns tan sentits que són motiu d’una nova llagrimeta. Seré una mica tou? Potser sí. O potser és que aquest és el propòsit de la Família Trencacims, l’anar a buscar la llagrimeta de la gent?

Doncs així és la Família Trencacims. Una família capaç de fer-te sentir especial. De fer-te sentir únic. Una família que cuida al màxim tots i cada un dels detalls. Que et fa pujar al podi o et fa tallar la cinta sense haver guanyat res. Amb vosaltres estem millor que a casa, família. Cap de setmana inoblidable. Cap de setmana de luxe. Cap de setmana amb una família que es fa estimar. No sé que teniu família, però hi ha quelcom dins vostre que us fa ser especials. Hi ha quelcom dins vostre que us fa ser únics.

Hem de marxar, ens acomiadament de tothom i de nou la llagrimeta. En aquesta ocasió hi ha un punt de tristor. Tristor ja que haurem d’esperar tot un any fins poder tornar a gaudir de la Trencacims 2017. Llarga vida, Família Trencacims!

Marató Romànic Extrem - 42 km 2.400 m D+

Després d’un breafing molt amè, en David, amb veu totalment trencada, ens explica que en Joan, tot buscant nous camins per nosaltres, ens va deixar. Ostia! Ulls humits, mirades perdudes i caps ajupits. Minut de silenci en el seu record. DEP. Passat aquest trist moment, es dóna el tret de sortida a la que de ben segur serà de nou una gran edició de la Romànic Extrem.

No portem ni 2 km i ja veig que girem en una direcció diferent a la de l’any passat. Estava convençut que el recorregut tornaria a ser nou i, només començar, es confirma. 4 anys i 4 recorreguts diferents. Això sí que té mèrit. Això és una feinada i és molt d’agrair, de debò!

La pluja caiguda les últimes hores ha fet que un terreny ja perfecte per corre, encara estigui en més òptimes condicions. Silenci absolut. Tranquil·litat màxima en una Vall de Bianya on tot està molt ben endreçat. Corriols i més corriols. Tots, nets de pedres. Racons i raconets. Encant i més encant. Luxe. Autèntic luxe corre en aquestes condicions. Fa estona que vaig sol i això em permet centrar-me més en l’entorn. Brancades al terra a banda i banda del camí clars indicis que aquest és nou. De sobte un nou raconet. Collons i quin raconet! Moltes hores de feina al darrera, molta dedicació per aconseguir aquests camins, segur. Tan segur com que aquesta feina i aquesta dedicació no té millor recompensa que el poder oferir un obsequi com són aquests magnífics raconets.

Els km passen ràpid, els minuts del rellotge, més. L’elegància del recorregut en té la culpa. Un recorregut que no té res de sobrer. Sublim seria un bon adjectiu? Doncs no, seria el que ve a continuació. El cel s’ha ben asserenat i un lleu vent que bufa del nord aporta el grau de frescor ideal per córrer.

Fageda impressionant. Arribem a dalt el coll, canviem de vessant i de sobte immersos en un bosc de majestuoses alzines. Això sí, el camí sigui a la vessant que sigui sempre igual de plàcid. El camí sempre amb aquella elegància. Un camí que enguany ha superat el nivell de les edicions anteriors. N’ha incrementat el nivell, sí, però també el desnivell. N’ha incrementat la bellesa, sí, però també la duresa. Els 300 m de desnivell positiu addicionals es noten a les cames en els últims km. Això és el que volíem, això és el que hem vingut a buscar, que les cames notin els km i ens ho emportarem sobradament.

Ja de lluny es veu l’arc d’arribada. De lluny s’observa una esplanada plena de gent. Una gent que m’oloro que està desprenent alegria a dojo. Una gent que crec que està desprenent felicitat a manta. Una gent que de ben segur ha viscut un matí tan perfecte com el meu.

Aquesta marató ha nascut per créixer. Aquesta marató ha vingut per quedar-se. Aquesta marató té ganes de fer-se gran i crec que no m’equivocaré si dic que se’n farà! Extraordinària feina, companys!