Trail Valle de Tena - 72 km 6.000 m+

                Quan el dijous al vespre em vaig assabentar que ens retallaven uns 6 km el recorregut, el primer que vaig pensar, “Merda, ja hi som amb les retallades!”. Després, quan vaig saber exactament els motius, vaig trobar la decisió totalment encertada. La qüestió és que hi havia previsió de mal temps de cara a dissabte a la tarda, així que per garantir que tothom pogués pujar al Garmo Negro es va optar per avançar la sortida de la 4K de les 9 h a les 7 h i retallar un bucle d’uns 6 km abans d’enfilar cap al punt més emblemàtic d’ambdues curses. Doncs sí, una decisió totalment encertada ja que estava presa pensant en la totalitat dels corredors. Chapeau!

                Minuts abans de prendre la sortida ens diu l’Òscar que pel què fa a la previsió de la meteo, hi ha dos models que donen una lleu pluja fina de cara a la tarda, mentre que hi ha un tercer model (més tremendista) que dona possibilitats de tempesta. Doncs bé, a veure que ens acabem trobant...

                A les 5 h i sota la llum del frontal iniciem la que de ben segur serà una grandíssima jornada de muntanya. Avui està costant molt fer-se de dia. El cel s’intueix mig encapotat i això fa que la claror tardi més a fer-se present. Mica en mica anem guanyant alçada. Mica en mica va començant a clarejar. Tot i així, fins al  coll de Catieras no és on veiem el sol per primera vegada. Un sol que vol guanyar-se el seu lloc enmig d’uns núvols força atapeïts. Gran moment. La imatge. El cel. La panoràmica. L’entorn. Les gairebé 3 h en cursa. Tot plegat genera dins meu un absolut benestar i em fa sentir un gran afortunat. Moltes gràcies Valle de Tena per aquest obsequi!

                Baixant cap a la Casa de Piedra, avanço l’Artzai amb qui ens hem anat intercanviant la posició i em diu “Catalan, pues? Voy a ver si hago equipo contigo que los Catalanes sabéis mucho”.  Així que sembla que, de moment, tinc company de viatge. Som-hi, doncs.

                Pujant cap al Garmo Negro, la temperatura és boníssima i, més encara si la comparem amb les dues edicions anteriors on hi feia una calor brutal. La temperatura acompanya. Les cames també. Les sensacions són boníssimes i les ganes, totes i més! Pujo amb tota la il·lusió. Amb tota la meva força. Els bastons treuen fum. Els clavo tan fort com puc. L’Artzai em diu que per més fort que piqui que a les pedres no els clavaré. I és que amb tanta motivació, de tant en tant, hi ha alguna pedra que s’emporta un bon cop de bastó. En un vist i no vist (si més no em passa molt ràpid) ja som dalt el cim. Aquí, com sempre, un bon grup de voluntaris esperant el nostre pas. Com no, els hi agreixo enormement la seva tasca. D’agrair i d’admirar! Novament em sento un autèntic afortunat. Moltes gràcies voluntaris per aquest obsequi!

Arribant al Garmo Negro. Brutal!

                De camí cap al Refugi de Vachimaña dins meu tot és alegria. Em trobo saltant per sobre els blocs de pedra i, per un moment, és com si estigués ballant. Gran sintonia amb el medi. Tot és armonia. Tot flueix. Connexió màxima amb l’entorn. Grandíssims moments els que estic vivint. Sense adonar-me’n, se’m trenca un bastó. L’Artzai em diu “no me estraña, con las ostias que les has metido a las piedras subiendo...”. En un primer m’atabalo bastant. Ostia, fins a La Sarra no trobaré l’Alba perquè em pugui donar un altre bastó que tinc a la furgo. Ostia, el coll de Tebarray i el coll de Musales sense bastons poden fer-se molt durs... De sobte em ve al cap la paraula “Resiliència” que he après aquesta setmana (capacitat de fer front a les adversitats de la vida, transformant el dolor en força motriu per superar-se i sortint-ne enfortit). Doncs vinga, avui tocarà experimentar això de la resiliència i, a més, si ho faig adequadament encara en sortiré enfortit. Al arribar al refugi demano si algú té un bastó per deixar-me i a l’acte en Ruper em diu que ell plega i que em deixa el seu. Doncs saps què, si de cas deixem això de la resiliència per un altre dia.

                El tram fins al Refugi de Respomuso també passa volant. Amb un vist i no vist som al coll de Tebarray i amb un altre vist i no vist al refugi. Però que ràpid que passa tot plegat quan s’està gaudint tant, per Déu! La temperatura, acompanya. I molt. Les cames, acompanyen. I molt. L’entorn, acompanya. El que més. Feliç. Molt Feliç.

                El coll de Musales m’encanta. Me’l miro des del refu i el veig allà al fons tan ben posat. Som-hi, a per ell! Durant l’ascens passem bastants corredors de la 4K. Ens animen com si estiguéssim fent quelcom extraordinari i jo els animo a ells encara més. Com en tots els colls, un munt de voluntaris. Chapeau altra vegada!

                 Arribo a La Sarra i em trobo un munt de gent, en Gerard i la Valérie d’Andorra, l’Alba, en Nil, l’Aina, la Rouse amb les seves dues nenes... Tots disposats a ajudar-me i tots m’ajuden. Així qualsevol. Afortunat. De nou em sento molt afortunat. Aquí l’Artzai em diu que tiri, que ell s’ho vol prendre amb calma. Així que de moment tocarà seguir sol. L’avituallament se’m ha posat d’allò més bé, però el trobar-me tanta gent és el que realment m’ha suposat una potentíssima injecció d’energia. Surto motivadíssim, amb moltíssimes ganes. Per moments és com si les cames m’anessin soles. Brutal! El coll de La Foratata, tot i ser molt dret al final, el pujo pletòric, eufòric. Amb el munt d’energia que m’acaben de donar, com per no pujar-hi.

Aquí tothom ajudant!

                A Sallent de Gallego, altra vegada un cop de mà de l’Alba i la Judit que em donen l’última empenta fins al final. Això ja està, 10 km i ja som de nou a Panticosa. 800 m+, 600 m- i enllestit!

                Grandíssima jornada. Gaudint al màxim de cada metre. Un recorregut que m’encanta. Un entorn de luxe. La gent que m’he anat trobant pel camí, enorme! Sense cap mena de dubte jo només m’he tingut que preocupar de viure amb la màxima intensitat cada moment. Sense cap mena de dubte que ho fet! De la resta us en heu ocupat, vosaltres. Milions de gràcies bona gent! Milions de gràcies per dedicar-me el vostre temps! Milions de gràcies per fer-me viure el que viscut!

Al costat del pilar que ho sustenta tot!

                

L'Estripagec - 62 km 6.100 m+

                Quan vaig veure el titular d’una notícia a un mitja Andorrà que deia “Premi per als que puguin muntanyes” vaig dir, “Ep, això em podria interessar!”. Al llegir la notícia vaig confirmar que sí que m’interessava i tant que m’interessava!

La notícia deia així:

                L'estripagec és un "element cultural, simbòlic i històric" de la parròquia d'Ordino, tal com ha explicat la consellera d'Educació, Cultura, Joventut i Benestar Social, Vanessa Fenés. Són estructures de ferro amb punxes que es penjaven a les finestres per estripar el gec (la jaqueta) dels lladres. El parc natural de Sorteny compta amb un homenatge a aquest element, amb el conjunt escultòric de Pere Moles de reproduccions fidedignes d'estripagecs de la parròquia. Des d'aquesta setmana, els estripagecs també es convertiran en elements icònics de sis dels cims més emblemàtics de la parròquia: el Casamanya, l'Estanyó, Font Blanca, la Serrera, Tristaina i el Cataperdís.
...
                A més, i per animar tant a la gent del país com als turistes a pujar els cims, es garanteix un premi per als qui en coronin almenys cinc. Els que pengin a les xarxes socials cinc fotografies amb l'etiqueta #ordinoestripagecs, rebran com a obsequi uns braçalets commemoratius de la iniciativa. 

                Després de llegir això, vaig tancar un instant els ulls i vaig veure clarament com era molt senzill unir els 6 cims. Així que immediatament em vaig posar a dibuixar el track i en qüestió de minuts el vaig tenir llest. Ara ja només faltava trobar algú que m’hi volgués acompanyar. Bé, la veritat és que trobar aquest algú era ben fàcil, tan sols caldria trobar la data per fer-ho. Òbviament aquest algú era en Jaume, acompanyat per la Boira, està clar, i òbviament no em va dir que no, la seva resposta exacta va ser: “No m’ho facis això!”.

                Doncs dit i fet el 19/08 a les 3:57 h en Jaume, la Boira i un servidor arranquem d’Arans i a pels 6 estripagecs amb totes les ganes i la il·lusió del món!

                Tot i que en els primers km fa molta calor, a la que comencem a guanyar alçada la situació canvia per complet. Passat el coll d’Ordino, de camí cap al Casamanya, se’ns fa de dia i la boira i un lleuger vent refreden notablement l’ambient. Així que fem les fotos al cim i continuem ràpidament ja que la temperatura no és per estar-se massa quiet.

7:17 h

               De camí cap a l’Estanyó, el segon cim més d’alt d’Andorra, el sol comença a treure el nas per darrera de l’espessa boira i mica en mica la temperatura es va fent més agradable. Coincidim amb en Jaume que la jornada serà excepcional. De fet, no pot ser d’altra manera, el recorregut, l’entorn, la companyia, hores i hores de muntanya... Què més podem demanar?!?!

8:25 h

                Entre l’Estanyó i la Serrera tenim el cim de la Cabaneta, aquest no té estripagec, però no per això deixarem de pujar-lo. Ascendint al quart cim del dia, la Serrera, confirmem el què ja sabíem que passaria, assolint amb molt d’escreix les millors de les expectatives creades. El dia està sent màxim i està clar que la cosa només pot fer que anar a més i a millor. Som-hi! Amunt!

9:28 h

                Tot pujant cap a la Font Blanca en Jaume ja comença a manifestar la seva tristor. Doncs sí, aquest serà ja el quart estripagec i com que ja hem superat la meitat del recorregut, vol dir que cada cop estem més a prop del final. Pensar en el final és el que en Jaume l’entristeix... I perquè no dir-ho, a la Boira i a mi també. Doncs res, intentarem viure el que ens queda amb la màxima intensitat possible! N’estem gaudint molt. Massa. Anem observant el rellotge, les hores passen ràpid. Massa ràpid. Cim de la Font Blanca, 33 km i 3.700 m+. Els dos primers dígits del desnivell sempre van per davant de la distància. Això ha començat ha ser així des de bastant al principi i ja no deixarà de ser-ho fins pràcticament el final. Ens encanta!

12:24 h

                De camí cap al cim de Tristaina es trenca aquella pau i aquella tranquil·litat que ens ha acompanyat durant tot el dia i que tant ens agrada. Aquella pau i aquella tranquil·litat que sempre perseguim queda alterada pel munt de gent que ronda pels voltants dels llacs de Tristaina. Afortunadament, a la que superem la cota dels 2.500 m ens tornem a quedar sols. Inicialment havia dibuixat el tram del cim de Tristaina fins al cim de Cataperdís a través de tot el circ de Tristaina, però finalment vaig modificar el track per fer-lo passar per Arcalís i així poder fer una Coca Cola. Tot i així fem una part d’aquest espectacular circ tot aprofitant per fer addicionalment els cims de l’Estany Fourcat i Creussans. Sense estripagec cap dels dos, però no podíem passar de llarg...

14:46 h

                I amb un dia que ja es vol anar per acabar assolim l’últim dels estripagecs ubicat al cim del Cataperdís. Ara sí que la tristor ens envaeix. El dia s’acaba i els km també... La jornada està arribant a la seva fi. Això sí, però quina jornada més potent, per Déu! Estanys de l’Angonella, Clot del Cavall, coll de Cases i amb 16:05 h som de nou a Arans. 

17:51 h

Aquí teniu el track. Recomanable 100%!

Punxa aquí i descarrega-te'l ja!

Ultra Trail Valls d'Àneu - 96 km 7.200 m+

                Quan fa uns dies en Jaume em va dir que havia decidit que aquesta edició de la UTVA la faria amb mi em vaig emportar una immensa alegria. No sols per l’assegurança de vida que suposa tenir un corredor d’aquesta magnitud al meu costat. No sols perquè sé que això implica donar la millor versió de mi mateix. Sinó pel fet de poder compartir una experiència de dimensions descomunals amb el meu gran amic.

                Durant la setmana amb en Jaume coincidim que les ganes de que arribi el dissabte a les 00:00 h són màximes. Coneixem molt bé la cursa. Sabem que és una de les més salvatges que existeixen. Sabem també que el terreny de joc està en un entorn brutal i tot plegat ens fa tenir la motivació pels núvols. Absolut respecte, òbviament. Tot el respecte que mereix una cursa com aquesta on no es permeten errors. Una cursa que requereix de la màxima concentració permanent. Una cursa on la seva part més amable et pot apropar al cel més anhelat, però la seva part més indòmita a l’infern més cruel. I així és com ens plantem a la línia de sortida. Moltíssimes ganes. Molt motivats, però amb el màxim respecte.

                Al cap de pocs minuts d’haver sortit, en la primera pujada, ja ens passen uns quants corredors que pel què sembla aquesta cursa no els hi ofereix el mateix respecte que a nosaltres. Bé, serà que estan més forts i s’ho poden permetre...

                Arribem al Coll de Botiero amb la calma, sense preses i intentant gaudir al màxim d’una nit, de moment, gens freda. Amb 8 km ja han caigut els primers 1.000 m+ i de moment els pronòstics vaticinats amb en Jaume durant la setmana els estem assolint amb escreix, la diversió és màxima!

                De camí al Coll de Fogueruix, segon ascens important, avancem algun dels corredors que ens han passat a la primera pujada amb absoluta autoritat. Deduïm que hauran canviat d’estratègia... O no?

                El rellotge avança ràpid. Molt ràpid. Anem bé. Molt bé. En la implacable pujada al Tèsol (1.100 m+), quan ja sembla que tenim la temuda nit dominada, primers indicis de son. Per sort tot queda en un no res en pocs minuts ja que l’ascens en qüestió treu la son fins i tot al més dormilega.

                En la preciosa cresta que ens porta fins al Pinetó és on les primeres clarors del dia comencen ha aparèixer per l’horitzó. En aquest moment i amb aquesta imatge és quan ens n’adonem del gran encert que ha estat sortir a les 00:00 h. Baixant cap al Coma Negra apaguem el frontal. Moment màxim. Sublimitat màxima. Afortunats. Som uns autèntics afortunats d’estar en l’entorn on estem. Uns autèntics afortunats de viure el què estem vivint i de sentir el què estem sentint. L’Israel ha decidit unir-se amb nosaltres i els tres coincidim que començar el dia en un entorn com aquest és difícilment millorable!

                Arribem al Port de la Bonaigua una mica més tard del previst. La nit potser ens ha alentit un pèl, però ben mirat el retard crec ve més aviat ocasionat pel fet de que avui la prioritat l’hi hem atorgat a la diversió.

                Quan portem gairebé 9:30 h i amb una temperatura prou acceptable ens encarem a la segona part de la cursa. He arribat a l’avituallament amb força gana i força set, he menjat molt, he begut més del compte i ara estic tinc la panxa massa inflada... Burro! No n’aprendrem mai! Doncs res, ara toca la penalització corresponent. Durant una estona tocarà no menjar, beure el mínim i esperar ha normalitzar la panxa...

                De camí cap al Refugi d’Airoto de nou penso amb lo molt privilegiats que som. Seguim avançant els tres. Nosaltres tres i ningú més. Nosaltres tres en el nostre món. Un món que pot semblar un tant irreal. Un món on, per moments, desapareixen el crono, el dorsal i els competidors. Un món on es superen de llarg les millors de les expectatives possibles. Som-hi!!!

                A l’avituallament d’Isil hi fa bastanta calor i això fa que no sigui massa confortable. Així que amb no gaire més de 10 minuts reprenem la marxa cap a l’últim tram de la cursa. Passat Alós d’Isil hi ha un parell de km de carretera i en Jaume diu que s’han de córrer íntegrament. És el millor, sense cap mena de dubte, així que els correm. Veig com en Jaume i l’Israel se’m van escapant. No deixo de córrer en cap moment, però se’m van escapant. Pujant cap a la Borda de Pina els arribo a perdre de vista, però jo ho dono tot. Ara més que mai ho dono tot. Ara és quan toca treure la millor versió de mi mateix. Pujant cap al coll de Mont-Roig (1.000 m+) arriba un moment un tant delicat. Muscularment em trobo prou bé, però dins meu hi falta certa energia. Els hi faig la conya de que tinc la guardiola ben buida. L’Eufòria m’he la va ben buidar i encara no l’he pogut omplir. D’acord. La situació és la que és i no és la més desitjable, però ara no hi podem fer res per canviar-la. Ara bé, l’actitud de com afrontar-la sí que la podem escollir. Així que actitud al màxim de positiva possible i amunt. “Companys, no avançarem tan ràpid com voldríem, però amb l’actitud i la mica d’energia que hi ha dins meu, pujarem! I tant que pujarem!”.

                L’última part del recorregut és absolutament impressionant. Paratges espectaculars. Panoràmiques d’una bellesa difícil de superar. Tot és quietud. Un silenci lleument trencat pel nostre pas.  Moments de difícil descriure. Moments impossibles d’oblidar. A més, aquest any una modificació amb la que es puja al Pic de Campirme fa que el recorregut encara s’aproximi més a la perfecció. Els tres coincidim que el canvi ha esta un gran encert. Sí, senyor! Els tres coincidim que, coneixent en Ramon i a tota la seva tropa, no podia ser d’una altra manera, està clar!

                Burgo, Escalarre i últims 2 km fins a Esterri. Jornada de les que deixaran una forta empremta. Jornada gaudida en tot moment. Aprofitada al màxim i compartida com mai! Avui la Indòmita ens ha apropat al cel més anhelat i ens l’ha deixat acaronar!

                Un any més, extraordinari treball de tota la gent que fan possible aquesta salvatjada de cursa. Un any més, infinitament agraït de poder viure, sentir, compartir una història com aquesta. Un any més infinitament agraït per poder seguir fent els somnis realitat. Moltíssimes gràcies a tots, de debò!

                I per acabar un missatge als dos extraordinaris companys de viatge: Avui en Salvador ha estat mancat d’energia. Avui la guardiola d’en Salvador estava buida. Avui en Salvador ha vist com aquelles dues motxilles s’allunyaven massa. Tot i així heu estat sempre allà i m’heu omplert al màxim. Infinitament agraït! Més gent com vosaltres fa falta en aquest món!