El
viatge d’avui el farem amb tren. Un tren llarg. Un tren amb molts vagons. Un
tren que passa per uns paratges impressionants. Un tren senzill i que potser no
córrer massa, però amb un recorregut que ja el voldrien els millors trens de l’alta
velocitat.
Amb
les primeres llums del dia, iniciem el trajecte a través d’un passadís de foc
obsequi dels veïns de Paüls i una música d’Elèctrica d’Arma regal de l’organització.
Una sortida de luxe. Una sortida que fa intuir un viatge replet d’emocions. Veig
com ràpidament s’omple el primer vagó. Diuen que des del vagó de davant hi ha
una millor panoràmica i per això tothom vol pujar-hi. Però veig que hi ha molts
pocs seients i que la gent ha d’anar dreta i molt apretada. Jo opto per pujar
als vagons de darrera. Aquí, es pot anar assentat tranquil·lament i, a més, els
seients són més còmodes. La jornada es preveu moguda. Bufa un vent de collons.
Un vent que vol esdevenir el protagonista del dia i sembla que s’hagi proposat
fer descarrilar el tren.
Pujant
cap al Tossal d’Engrilló, veig com el vagó de davant està pràcticament buit,
però em dóna la sensació que els seients no han de ser massa còmodes. Prefereixo
quedar-me en el que estic que, a més d’estar-hi molt gust, la panoràmica des d’aquí
no és pas gens dolenta.
El
vent segueix bufant i de moment no sembla que tingui ganes d’afluixar. En l’espectacular
pujada a la Punta de l’Aigua, veig com uns quants ocupants del davant, sembla
que cansats d’anar drets, es passen al següent vagó. Jo segueixo sense moure’m
de lloc tot gaudint al màxim d’aquests impressionants racons dels Ports, però quant
de contingut en aquest territori, per Déu!
Arribo
a l’avituallament de Sant Roc, km 20 i gairebé 2.000 m de desnivell positiu. El
vagó de davant queda completament buit. La poca gent que hi havia ha baixat a
prendre l’aire i opto per provar un dels seus seients a veure que tal. Veig que
no s’hi està tan malament i sí que és cert que la panoràmica és encara millor,
així que provaré d’estar-m’hi una estona...
La
pròxima pujada és contundent al màxim! Amb algun tram per caure de cul a terra
de lo dreta que és. Una pujada que m’encanta! Una pujada de les guapes, guapes!
Una pujada que fa que el vagó, en el que estava tot sol, es comenci a omplir. Són
passatgers del vagó de davant que han decidit canviar-se.
A
l’avituallament del km 33, com no pot ser d’una altra manera, tracte de luxe, i
la Rosa, una voluntària de luxe, em diu que faig molt més bona cara que l’any
passat. La cara no ho sé, però les cames sí que noto que estan amb més força
que en l’anterior edició, així que potser serà moment de fer un altre canvi de
vagó, a veure que passa...
Això
d’anar fins a la meitat del viatge còmodament assentat al vagó de darrera, m’ha
anat de conya. Estic pletòric, replet d’eufòria, m’he quedat sol en aquest nou
vagó que he pujat, però amb aquest entorn em sento totalment acompanyat. Estic
en l’última pujada, les cames tenen ganes de canya, però és obvi que al vagó de
davant no hi ha lloc per mi. Tot i així, quan ja estic ben convençut de que
arribaré tot sol en aquest vagó, sento un soroll darrera meu, em giro i veig un
passatger amb la intenció de prendrem el seient. Ostia, no! Que en aquest
seient s’hi va molt bé i ja me’l havia fet meu! Opto per prémer l’accelerador i
mirar de donar-li a les cames la canya que em demanaven. Amunt!!!
...i
una arribada a Paüls d’aquelles que es guanyen el seu raconet al fons del meu
cor. Una arribada en la que el Rafa anomena el meu nom a través de la megafonia
i per uns moments em fa sentir especial, per uns moments em fa volar cap una
línia d’arribada on creuar-la és acabar de connectar al màxim amb la Família
Trencacims.
Moltes
gràcies a tots per fer-me gaudir al màxim! Moltes gràcies a tots per fer-me
connectar d’aquesta manera! Moltes gràcies a tots per fer-me volar!