Trail Terra de Comtes i Abats - 60 km 2.600 m D+

Són les 8:00 h i avui sortim novament de Sant Joan de les Abadesses, en aquesta ocasió és per córrer la primera edició del Trail Terra de Comtes i Abats, que amb els seus 60 km i 2.600 m de desnivell positiu finalitzarà a Ripoll. Avui es presenta una cursa força freda, almenys en les primeres hores i sembla que al sol li costarà de deixar-se veure. En el moment de la recollida del dorsal a Ripoll, minuts abans de les 7:00 h, ens han dit que estàvem a -3ºC, per tant, aquí calculo que més o menys estarem a una temperatura similar.

Som uns 100 corredors, la qual cosa vol dir que tot i que amb poca estona ja estem en el primer corriol, avui no hi ha problemes d’aglomeracions. La cursa va avançant per dins del bosc, el qual ens arrecera del fred. Quan no fa ni una hora que estem corrent ja m’he pogut treure els guants. El sol sembla que no té intenció de fer acte de presència, però el fred intens de la sortida ha marxat més ràpid del que m'esperava. Seguim avançant gairebé tota l'estona per dins del bosc, un bosc que està amb unes tonalitats impressionants, un bon obsequi de la tardor. A més, gairebé tota l'estona anem per corriol, el que n'incrementa encara més la bellesa del recorregut.

Quan portem entorn a les 3 hores arribem a Campdevànol, km 25. Fins aquí ha tocat corre-ho pràcticament tot, només hi ha hagut un parell de pujades en les que s'ha hagut de caminar. De moment les sensacions són molt bones, però si s'ha de seguir corrent tota l'estona com fins ara, és possible que les cames s'acabin queixant...

De camí cap a Montgrony anem per una pista amb un lleuger pendent positiu. Aquí toca seguir corrent, però noto com això suposa un consum d'energia més que considerable. Potser m'estic desgastant més del necessari, però aquí s'ha de córrer sí o sí. Passat l'avituallament del km 32, torna a venir una pista que va pujant lleugerament, aquí sí que ja camino, sembla que ha arribat el moment en el que es comencen a queixar les cames.  De sobte noto un important defalliment, per sort, entro en un corriol amb uns colors preciosos i d'un gran encant i això m'ajuda a no capficar-me tant amb els moments un mica difícils que estic passant.

A la baixada cap a Gombrèn recupero una mica les forces que he anat perdent pujant a Montgrony, però a la següent pujada em torno a trobar molt mancat d'energia. Queden menys de 20 km i tocarà treure les forces d'on sigui, sé que no serà fàcil i segurament tocarà tirar més de cap que de qualsevol altra cosa, però aquesta és una qüestió que no em ve de nou.

Quan porto entorn a les 6:00 h de cursa arribo a l'últim avituallament del km 49. Aquí hi arribo bastant recuperat. Em diuen que em queda una última pujada de 200 m de desnivell i la resta tot baixada fins a Ripoll, la qual cosa em puja encara més l'estat d'ànim. Faig la pujada a bon ritme, em torno a sentir fort i ho aprofito per prémer l'accelerador. Per davant veig un corredor i sembla que m'hi aproximo, però quan el torno a veure ja s'ha allunyat massa com per poder-lo atrapar. Almenys jo també m'he distanciat lo suficient com perquè el que tenia a darrera m'atrapi.

El camí de baixada fins a Ripoll és per un corriol igual de guapo que tots els que hem anat fent al llarg del recorregut i això facilita molt les coses per avançar amb rapidesa. Veig un poble, per uns moments dubto si és Ripoll, però al veure el Monestir que és on finalitza la cursa, s'esvaeixen tots els dubtes. Trepitjo els carrers de Ripoll, només em queda un últim esforç, començo a anar altra vegada bastant mancat de forces, però en tinc les suficients com per fer l'últim km a bon ritme. Finalment creuo la línia d'arribada amb 7:21 h, en la 11ª posició i molt satisfet d'haver participat en una cursa amb un recorregut molt interessant i més encara en aquesta època de l'any.

Cursa de Muntanya de Castellterçol - 11 km 450 m D+

Avui és el torn d’una de les curses més dures de l’any. La duresa té l’origen en la seva distància, no perquè sigui una cursa molt llarga, sinó tot el contrari, degut a que la seva distància és massa curta. Amb el que va d’any he corregut 10 ultra trails de distància superior als 80 km i 8 maratons, la darrera, justament ahir. Així que la marató és la distància més curta que he corregut amb el que va d’any.

Avui és el torn de la cursa de muntanya de Castellterçol, per tant, aquesta s’hi ha de ser sí o sí. Sé que tocarà apretar al màxim i que el cor se’m accelerarà més que mai, la sort és que serà una cursa molt ràpida que no hauria de durar gaire més d’una hora.

Sortim, com no pot ser d’una altra manera, amb un ritme altíssim. Avui no puc practicar la meva tàctica habitual d’anar de menys a més, avui toca anar al màxim en tot moment i esperar que les forces aguantin fins a l’arribada. Passem per sota el pont de la Noguera i agafem un corriol que va fent uns tobogans per sota d’una línia elèctrica. De sobte, comença a caure una pluja molt fina tot i que fa un sol esplèndid, la veritat és que es crea una combinació espectacular. El corriol que puja i baixa està força enfangat i el pas dels corredors de davant ha fet que estigui encara una mica més lliscant, tot plegat li dóna un bon punt de diversió.

La pujada fins al km 6 la faig exprimint al màxim les meves forces. Hi arribo amb 30 minuts, un ritme excessivament alt per mi, però avui és el que toca. Sort que ara bé una baixada i puc recuperar-me una mica, ja que sí aquesta pujada arriba a durar una mica més m’hauria hagut de posar a caminar. Arribo al km 8 amb 40 minuts i tinc per davant l’última pujada. Aquí em trobo l’Èric i em diu que li agradaria tenir les meves cames. Li dic que les meves cames estan a punt de rebentar. No sé si em rebentaran abans les cames o em sortirà el cor per la boca, però m’acabo veient obligat a caminar si no vull que passi ni una cosa ni l’altra.

Ara ja sí que és pràcticament tot baixada, vaig al límit de les meves possibilitats, ho estic donant tot, us ho garanteixo. Sento un corredor que em ve per darrera, aquest camí fins al poble l’he fet centenars de vegades, així que no puc deixar que aquest corredor que em trepitja els talons m’avanci.

Últims metres, últim esforç, apreto al màxim les dents i vaig tant ràpid com les cames em permeten fins a creuar la línia d’arribada quan el rellotge marca just 1:00 h!!! Un final d’autèntic infart!!!

L’esforç té com a recompensa poder compartir el podi de la classificació local amb dos grans corredors i millors persones com són l’Ivan i en Galdric. Tot un plaer companys!!!

Marató Pirata Montserrat - 42 km 2.750 m D+

Arribem al Bruc a les 6:45 h. Estem al cotxe esperant que sigui les 7:00 h per prendre la sortida a una de les maratons més ben parides. Estem amb en Joan esperant al cotxe perquè des de fa una estona està plovent. La veritat és que entre la foscor i la pluja fa bastanta mandra sortir del cotxe i més sabent que la previsió és d’aigua per tot el dia.

Quan arribem al punt de sortida està ple de corredors, jo diria que prop d’una trentena, molts coneguts i d’altres que costa de reconèixer ja que anem tots ben encaputxats.

A la que agafem el camí dels francesos per començar a pujar, amb en Joan parem un moment a posar el gps a l’hora. Sembla que ell avui també té mandra i no es vol connectar amb els satèl·lits. No hi ha manera de que s’enllaci així que ho deixem per més endavant. Mentre estant, la resta de companys els hem ben perdut de vista, però no passa res, amb tanta gent segur que algú o altre arreplegarem més endavant. Tot i la pluja, pugem amb força alegria, anem fent petar la xerrada i sense adonar-nos-en ja som a Sant Jeroni, el punt més alt del recorregut. Aquí l’aigua ha deixat pas al vent. Ara ja no plou, però bufa un vent de collons i, al anar ben xops com anem, la sensació de fred és considerable. Optem per no encantar-nos gens i tirar ràpidament cap avall.

La baixada direcció cap a Collbató és un tant complicada al estar la pedra molt molla, patina molt i hem de vigilar de no fotre’ns de cap! Quan ens falta poc per arribar a la Salut, el primer punt d’avituallament, es torna a posar a ploure, tot i que ara ja no ens preocupa massa ja que anem ben molls i ja no vindrà pas d’aquí... Som els últims i quan arribem a la Salut, en Martox ens diu que els altres han passat fa 5 minuts, a veure doncs si som capaços d’atrapar-los.

Seguim en Joan i jo tot sols, la muntanya de Montserrat ens dóna molta energia, el mal temps no podrà amb nosaltres. Estem gaudint d’allò més i encara tenim molts km per seguir gaudint fent el que més ens agrada. Encarem la pujada direcció al Monestir amb l’esperança d’agafar als de davant, però amb en Joan acabem confirmant que en aquesta colla no n’hi ha ni un de coix, ja que no els veiem ni a la llunyania...

Arribem a Santa Cecília i seguim sent els últims. Si sempre és d’agrair la gent que voluntàriament s’ofereix per ajudar-nos, avui l’agraïment és més sentit que mai, ja que estar esperant la nostra arribada a sota d’un paraigües té molt de mèrit. Sou molt grans, companys!!!

El camí cap a Can Maçana és molt xulo i seguim corrent amb la màxima alegria. Què poc que necessitem per ser feliços!!! Per fi comencem a atrapar alguns dels que han sortit a les 6:00 h, altres anys els hem agafat bastant abans, però avui amb la pluja la gent ja no s’encanta gaire. Ara bé, dels que han sortit a les 7:00 h res de res, definitivament no n’hi ha ni un de coix!!!

La gincama de Can Maçana aquest any no s’ha pogut portar a terme amb el mateix èxit dels altres anys degut a la pluja. Això sí, els voluntaris tenen més mèrit que mai. Ens diuen que com que plou que fem com tothom i que tirem directe cap al Bruc per la pista, però nosaltres els hi diem que el metge ens té prohibit retallar, així que per prescripció mèdica hem d’anar pel recorregut original. Portem tot el matí mullant-nos, així que ja no vindrà d’una mica més.

Les cames segueixen amb forca i ens podem permetre de fer una bona apretada en aquest últim tram, com ens agrada fer km i quants més en fem, més en volem fer, quina malaltia!!! Finalment a les 13:45 h arribem de nou al Bruc. A diferència d’altres anys ja no hi queda gairebé ningú, com és normal, després de tot un matí passat per aigua, tothom ha anat a buscar el seu aixopluc...

Avui agrair més que mai als Koales i a tots els voluntaris la feina feta que sabem molt bé que no ha estat gens fàcil. A la vegada, donar les gràcies per brindar-nos l’oportunitat de poder gaudir d’aquesta piratada tan i tan ben parida!!!

Marató del Montseny - 42 km 2.700 m D+

Sortim amb el Ivan molt animats i amb moltes ganes de passar-ho d’allò més bé. Mentre tots els corredors del nostre voltant estan totalment concentrats en la cursa i no diuen res, el Ivan i jo anem xerrant tota l’estona. Ens anem explicant anècdotes, anem buscant frases fetes per cada moment de la conversa i fins hi tot algun que altre acudit. Nosaltres anem fent al nostre ritme sense preocupar-nos en absolut si algú ens avança, queden molts km i tota la feina encara està per fer. De moment la vesant competitiva està ben adormida, ja s’anirà despertant, espero!

A partir de Sant Bernat tot canvia, s’acaba el córrer, la xerrameca i comença el veritable desnivell que no donarà treva fins al coll del Matagalls. Incremento una mica el ritme per posar a prova les cames, a veure si després de tants dies d’anar malament, es comencen a posar les coses al seu lloc d’una vegada. El Ivan em segueix i diu que intentarà fer-ho fins que ja no pugui més. Jo li dic que tinc el pressentiment que avui acabarem plegats, a veure si és possible, la veritat és que a mi em faria molta il·lusió. Les sensacions són molt bones, avui les cames sembla que tenen força i que responen bé, ja era hora!!!

Quan arribo als peus del Matagalls em giro i no veig al Ivan, no fa massa que l’he vist per última vegada, així que no pot estar massa lluny. La baixada fins a Sant Marçal la faig força bé, les cames avui tenen ganes de pencar i això m’anima moltíssim. Aquesta baixada és preciosa i en aquesta època de l’any encara més, som uns afortunats, quin país més ben parit que tenim!!!

La pujada cap a Les Agudes també és impressionant, la tardor n’incrementa el seu encant i tot plegat fa que avui estigui gaudint d’allò més! Que bé que m’ho estic passant, avui intueixo que serà una jornada formidable. Mica en mica vaig recuperant posicions, des de Sant Bernat no m’ha avançat pràcticament ningú i jo he anat avançant uns quants corredors, avui tot va rodat, que bé!!! Quan falta poc per arribar a Les Agudes, em trobo en Galdric, em diu que va bastant tocat i li dic que em segueixi, que amb mi segur que anirà bé! Arribo a l’avituallament del Turó de l’Home en un moment d’eufòria absoluta, just darrera meu arriba en Galdric i em diu que intentarà seguir-me, “Clar que sí Galdric! Va, que això ja ho tenim!”.

Quan portem unes 4 hores de cursa passem pel cim del Turó de l’Home, només ens separen 12 km de la línia d’arribada i, com tot segueixi igual, es presenta una molt bona baixada. Em diuen que vaig a la posició 52, la veritat és que aquesta posició em sorprèn, sent 900 corredors com som, creia que en tindria més de 100 al davant. Mentre vaig baixant, de tant en tant em vaig girant i en Galdric sempre està a uns 15 o 20 m, li vaig preguntant com va, em diu que va com pot, però la veritat és que està aguantant la mar de bé.

Cada cop falta menys per estar de nou a Sant Esteve, cada cop tinc més ganes d’arribar-hi, quan més apreti abans hi arribaré, així que intento incrementar una mica el ritme a veure si sóc capaç de mantenir-lo. S’acaba la pista i comença el corriol, aquí sí que corro a gust. Anem avançant algun que altre corredor i les cames segueixen pletòriques, carregades d’alegria. Només falten 4 km i sense adonar-nos-en ja estem al cartell que indica que només en falten 3.

Les cames van a tota ostia, sembla que hagin de rebentar en qualsevol moment, però ara no es pot afluixar. Ara sí que toca treure aquell esperit competitiu que tan adormit tenia al principi, ara és el moment d’exprimir les forces amb la màxima intensitat, haig d’apretar molt fort les dents, però ara és el moment de fer-ho. Quan entrem a la recta final ens posem de costat amb en Galdric i entrem junts quan el rellotge marca 5:13 h, arribant en la posició 41 i 42. Ho hem donat tot, espacialment en aquests últims km, quin final més ben parit, quin final més emocionant, quin final més emotiu!!!

Felicitar a l’Èric per la seva meritòria segona posició, en Joan per aconseguir baixar de les 5 hores, el Ivan pel seu temps molt treballat de 5:49 h i l’Adrià per aconseguir baixar de les 7 hores, molt bona feina companys!!!

Marató de Sant Llorenç Savall - 42 km 1.830 m D+

Tot just fa una setmana que vaig acabar La Diagonale des Fous i ja torno a estar amb un dorsal posat i a punt de començar una nova cursa, avui és el torn de la Marató de Sant Llorenç Savall. La veritat és que no sé massa bé com em respondrà el cos, a veure si sóc capaç d’enganyar-lo i fer que no se’n recordi de la feinada que va tenir la setmana passada a l’Illa de La Réunion.

Els primers km són totalment corredors, intento no córrer més del compte, però no és fàcil ja que tothom tira molt. Sembla que les cames responen amb força, de moment em trobo igual de bé que els altres anys que he fet aquesta cursa (enguany és la 5a edició que hi participo). Arribo al km 10 amb menys d’una hora i això per mi és anar rapidíssim, però és el que exigeix el poc desnivell que hi ha fins el moment. Mica en mica noto com em va costant cada vegada més seguir als que em van passant, però no m’hi capfico, sé que on em sento més a gust és a partir de la pujada a La Mola i serà a partir d’aquest moment quan podré començar a parlar de tu a tu amb els que ara m’estan avançant.

Per fi arriba la desitjada pujada a La Mola, aquí és quan han de venir les bones sensacions, però avui noto que les cames no tenen la força d’altres anys, doncs res, farem el que podrem! L’últim tram de la pujada em costa bastant, sort que m’ho conec bé i això em facilita una mica les coses.

A la baixada, les sensacions no són gaire millors, creia que podria enganyar el cos, però La Diagonale comença a fer acte de presència, La Diagonale avisa que encara està aquí i que ha vingut per quedar-se, així que tocarà arrossegar-la fins al final. Arribat aquest punt i tenint molt clar que avui caldrà lluitar més de l’habitual, decideixo que una vegada més qui haurà de treballar de valent serà la ment, “Vinga Salvador, fes-ho pel teu orgull!”, “Vinga Salvador, que aquesta marató s’ha d’acabar amb dignitat”. Aquestes són les dues frases que em van ressonant dins el meu cap i que m’ajuden a tirar endavant. Penso que si puc arribar amb menys de 5 hores seria tot un èxit i es podria considerar que he acabat amb la dignitat que persegueixo. Ara tinc un objectiu i vaig a per ell, La Diagonale no està disposada a posar-m’ho fàcil, però ho intentaré!

Aconsegueixo fer la segona pujada més important de la cursa mitjanament bé i arribo a l’avituallament del km 34 força motivat. Miro el rellotge i veig que no serà gens fàcil, però sembla que encara està al meu abast baixar de les 5 hores. Passo pel Castell de Pera quan, per un moment, sembla que les cames tenen força suficient per fer una accelerada en la recta final de la cursa. Ho intento, però tot queda amb una il·lusió, les ganes sí que hi són, però la força no.

Quan queden 3 km porto 4:46 h, està clar que no podré aconseguir l’objectiu, però no em preocupa en absolut, hi estigui el temps que hi estigui, acabaré dignament i aquest és realment el meu objectiu. En l’última pujadeta haig de forçar al màxim la màquina, no queda una altra opció que forçar al màxim, per tant, trec tot el meu amor propi i amunt!

Al final arribo amb 5:11 h sent l’edició en la que he necessitat més temps i la que m’ha tocat lluitar més, però acabo molt satisfet per haver lluitat en tot moment.

La Diagonale des Fous - 164 km 9.900 m D+

Entorn a les 18:00 h del dijous 17 d’octubre agafem un autobús que ens portarà des de Saint Denis (al nord de l’illa de La Réunion) fins a Sant Pierre, a l’altra punta de l’illa. El viatge es fa molt llarg, anem parant a tots els pobles i acabem tardant unes 3 hores en arribar al punt d’inici de la cursa. Anem amb l’Eugeni i en Samuel, intentem dormir, però no ho aconseguim.

La baixada del autobús és espectacular, hi ha un munt de gent, no podem ni caminar, i resulta que tota aquesta gent que ens dificulta el pas són els aficionats que han vingut a animar-nos i que volen veure’ns de ben a prop (ni els jugadors del Barça tenen tanta afició quan arriben per jugar un partit, de debò!). La sortida és a les 23:00 h, així que tenim un parell d’hores per gaudir de l’increïble ambient que hi ha per aquí. Tenim menjar, beure, música en directe... no hi falta de res!

A les 23:00 h prenem la sortida els 2.200 corredors que estem darrera la línia de sortida. A les 23:00 h comença una aventura carregada d’interrogants, com serà aquest terreny tan tècnic que la gent diu? Com anirà la calor i la humitat? I el fred a la nit a les cotes altes? Com seran els desnivells? Bé, anem fent i ja ens ho anirem trobant. El que sí que intueixo és que els paisatges seran espectaculars, que serà una gran cursa i que me’n quedarà un gran record. La sortida em deixa sense paraules, hi ha gent a banda i banda del passeig animant amb un somriure d’orella a orella, ells estan gaudint d’allò més en veure’ns passar, però jo encara estic gaudint més en veure els seus somriures. Quan finalment s’acaba la gent que està animant miro el rellotge i portem 15 minuts. Sí, sí, hem estat corrent uns 3 km i amb gent a banda i banda del passeig, impressionant!!!

 He començat molt enrere i no paro d’avançar gent, tot i així vigilo molt de no passar-me amb el ritme, aquesta cursa em fa molt respecte i no vull cometre errors que després me’n pugui penedir. Passo pel segon punt d’avituallament en el km 14 i em trobo la primera pujada i  els primers esglaons. Fins aquí hem estat corrent tot l’estona ja que gaire bé tot ha estat pista. A la que comencem a pujar noto que les cames se’m queixen, és com si estiguessin cansades. Com? Què em passa? Però si acabem de començar? Intento no capficar-m’hi i tirar endavant. Passem per una zona molt complicada, està plena d’arrels i està molt enfangat, patina molt i hem d’anar molt amb compte. Seguim pujant i les sensacions que segueixen sense ser gens positives, sembla que les cames avui no tenen ganes de pencar, no sé com, però els hi haurem de treure la mandra de sobre.

Anem guanyant alçada i ja ens comencem a aproximar als 2.000 m, de sobte noto que la temperatura ha baixat moltíssim i m’haig d’abrigar ràpidament amb la samarreta tèrmica i el paravent. Per sort, poc després de les 5:00 h ja comença a clarejar, dic per sort perquè començo a tenir son i espero que amb la sortida del sol em marxi aquesta maleïda son que em dificulta el pas. Quan falta poc per arribar al final d’aquesta primera pujada de 40 km, em comencen a avançar molts corredors. Si fa una estona les sensacions no eren gens bones, ara encara són pitjors. Sembla que la sortida del sol que m’havia d’ajudar, de moment està produint l’efecte contrari. Se’m tanquen els ulls, però si fa poc més de 6 hores que corro i ja estic així? Decideixo fer una T5 d’urgència i a veure si ho puc arreglar. Després de dormir 5 minuts noto com la cosa a millorat una mica, no massa, però una mica sí que m’he recuperat. Arribo al Piton Textor, 2.165 m, i a l’avituallament hi ha una gent tocant música en directe, toquen uns tabals amb moltíssima energia, a veure si puc captar aquesta energia que avui sembla que vaig molt mancat. Des d’aquí les vistes són realment espectaculars, amb l’arribada del dia han arribat també unes panoràmiques fantàstiques, aquesta illa promet moltíssim.

Per fi una baixada, noto com de cara avall tampoc vaig massa bé, definitivament avui no és el meu dia, definitivament avui les cames no volen tirar, definitivament avui tocarà tirar de cap més que mai! El pas per Mare à Boue és impressionant, hi ha moltíssima, moltíssima gent. Gent que ha muntat carpes, tendes de campanya, punts avituallaments... gent totalment entregada amb la cursa i amb els corredors, gent que està animant d’allò més. Aquí noto com són els ànims de la gent els que em fan córrer i miro d’aprofitar-ho al màxim.

Ara toca una pujada d’uns 600 m de desnivell positiu fins al coll de Kerveguen. Al principi de la pujada m’avancen uns quants corredors, intento seguir-los però no puc, decideixo no estressar-me i anar a la meva. El terreny és realment tècnic, hi ha molta arrel, molta pedra, molts esglaons i costa bastant avançar, tot i així, intento passar-ho tant bé com puc distraient-me amb l’entorn que és totalment nou per mi. De sobte miro a la meva esquerra i a l’horitzó diviso unes muntanyes molt abruptes i amb desnivells que fan esgarrifar, m’encanta!!! Mica en mica em vaig trobant una mica millor, mica en mica vaig avançant als últims corredors que m’han passat fa una estona, les sensacions han millorat una mica, crec que és la bellesa de l’entorn que m’està ajudant, sigui el que sigui haig d’aprofitar ara que em trobo una mica bé.

La baixada fins al poble de Cilaos és complicadíssima, és molt dreta, està molt humida i plena d’esglaons que patinen d’allò més. Tot plegat fa que sigui una baixada molt divertida. M’animo i baixo força ràpid fins que em foto de cul a terra. Per sort no prenc mal i segueixo baixant bastant ràpid, tot i que vigilant al màxim perquè la baixada és bastant perillosa i un error podria ser fatal...

Amb 12:21 h arribo a Cilaos, km 66, aquí hi tenim la primera bossa. Menjo un bon plat d’arròs i pollastre. El que està menjant al meu costat em diu que a partir d’ara és quan comença la cursa de veritat, així que m’ho prenc amb calma i aprofito per descansar una mica.

De Cilaos baixem uns 300 m per començar a pujar al coll de Taibit, són uns 1.000 m de desnivell positiu que de ben segur donaran força feina. A mitja pujada ens trobem uns rastes que han muntat un avituallament en tota regla. Aquí m’assento i em prenc un te acabat de fer en un foc de llenya el qual l’endolceixo amb una mica de mel. El te el trobo molt bo, però el millor es veure la cara de felicitat dels rastes de poder-nos donar un cop de mà en aquesta pujada que ens està donant tanta feina. Els hi dono les gràcies de tot cor i segueixo amunt. Esglaons i més esglaons, m’havien dit que n’hi havia molts, però no m’imaginava que n’hi poguessin arribar a haver tants. Aquesta pujada se’m està començant a encallar, això de fer tants esglaons és duríssim. N’hi ha que són molt alts i que et fan aixecar molt la cama, ufffff això no hi estic gens acostumat, quina duresa!!! Finalment arribo al coll i hi arribo mort. La baixada, plena d’esglaons per variar, la puc córrer bastant bé, tot i així noto unes cames molt pesades, noto com avui m’està costant molt més de l’habitual fer-les anar endavant.

S’aproxima la segona nit i els problemes es comencen a agreujar. Al mal de cames que m’està acompanyant durant tota la cursa, ara s’hi afegeix un mal de panxa que m’impedeix menjar i córrer a les baixades, només em faltava això!!! Arribo a l’avituallament del km 85 i demano per fer una T10 en una llitera dins d’una carpa. La veritat és que la T10 no m’ha ajudat massa i quan surto de l’avituallament noto que estic fatal, vaig per girar cua i tornar cap a la llitera, però em dic a mi mateix, “Ni un pas enrere, Salvador!!!”. Segueixo endavant, però vaig molt malament, ara sí que les cames no em van, tinc l’estómac totalment tancat, no puc córrer ni a les baixades i a les pujades vaig fatal. Tot és negativitat dins meu, així no puc anar enlloc em dic a mi mateix i és que a sobre encara em falten més de 70 km. Em començo a convèncer a mi mateix que avui no és el meu dia i que el millor que puc fer és plegar. Sí, sí, Salvador, avui toca plegar. Per un dia que ho facis tampoc passa res, tampoc s’acabarà el món. Sí, sí, Salvador, avui només hi ha una sortida i és plegar, plegar, plegar, plegar... Quan m’adono que aquesta paraula es vol apoderar de mi, em pregunto, plegar? Però que estàs dient, Salvador? Plegar? Ni pensar-ho!!! Necessito dormir dues hores, necessito eliminar aquesta negativitat que em vol jugar una molt mala passada i haig de fer-ho com sigui. M’allunyo del camí i vaig a buscar un racó on estigui tranquil, arrecerat i que sigui còmode per dormir. Trobo el lloc perfecte sota un bosc espès, m’abrigo bé, poso l’alarma per d’aquí dues hores i a desconnectar. Sona el despertador, m’aixeco ràpidament, reprenc de nou el camí i a veure com van les coses. De moment sembla que em trobo una mica millor, no paro d’avançar corredors, corredors que van molt tocats, crec que van com anava jo abans de dormir. Arribo a l’avituallament convençut que a continuació toca la temuda pujada al Maïdo de 1.500 m de D+, però em diuen que no, que abans hi ha una pujada de 800 m, com? 800 m? Amb aquests sí que no hi comptava, sort que ara estic una mica millor, a veure com van...

Faig aquests 800 m mitjanament bé, noto com les cames van bastant millor del que anaven i això em fa pujar la moral. Després de la dormida he anat guanyant posicions i això m’anima. Ara bé, no sé si aconseguiré recuperar totes les que he perdut, ja que mentre dormia m’han avançat unes 150 persones. L’arribada al coll em deixa totalment impressionat. Enmig de la foscor veig que estic davant d’una baixada dretíssima, veig frontals molt avall, però també veig frontals al davant frontals que estan molt amunt, a davant meu tinc al Maïdo que tothom en parla, a per ell!!!

Arribo a baix al riu, just abans de començar la pujada, hi ha unes carpes i molta llum, crec que es tracta d’un avituallament, però no, les carpes són de la Creu Roja i em diuen que l’avituallament està a mitja pujada. Doncs que hi farem, som-hi cap amunt! Esglaons i més esglaons, tot són esglaons, hi ha llocs que ni podria haver dos enlloc d’un, per més amunt que miri sempre veig frontals. Segueixo pujant, sembla que en qualsevol moment apareixerà l’avituallament, però no, l’únic que apareixen són esglaons i més esglaons. Quan per fi s’acaba la pujada miro l’altímetre i marca uns 1.200 m, venint de poc més de 500 m i amb una bona baixada a mig camí, vol dir que hem fet un desnivell de més de 700 m pràcticament tot en esglaons, calculo que uns 2.000 esglaons, impressionant!!! Veig les llums de l’avituallament i encara estan molt lluny, tinc son, gana i poques forces, així que haig d’arribar el més aviat possible a l’avituallament. Faig una T10 + T10 + T10. Em prenc un te, una mica de cafè, menjo una mica i ara sí, última pujada fins al Maïdo. Noto com no vaig gaire fi, però per a poc a poc que vagi em proposo no parar. Em va avançant la gent, però jo no mi preocupo, jo a la meva, molt lent, però constant. Quan falta poc per arribar a dalt el coll es comença a fer de dia, igual com em va passar ahir, l’arribada d’un nou dia em regla unes vistes precioses, un regal molt gran per la vista, una panoràmica que és un veritable espectacle i unes sensacions en aquests moments molt difícils de descriure. El pas pel coll és impressionant, falten uns minuts per les 6:00 h, tot just s’acaba de fer de dia i com a mínim hi ha 50 persones animant amb moltíssima energia. Està tot ple de tendes de campanya, hi ha gent per tot arreu i tothom amb un somriure d’orella o orella, crec que mai havia viscut uns moments com aquests...

A l’avituallament li pregunto a un company que està mirant la taula dels punts de pas a quin km estem, em diu que estem al 117, al 117 ja? Creia que estàvem més enrere, fins hi tot em costa de creure que estiguem al 117, però ja m’interessa creure-m’ho, així que no ho dubto més i endavant. El pròxim tram està ple de tobogans, baixes una mica i no tens temps ni d’agafar el ritme que ja hi torna a haver una pujada, i un altre tobogan i un altre i un altre, no arribarà mai la baixada o què? Quan per fi arriba la baixada intento posar-me a córrer i no puc, tinc el quàdriceps destrossats, ho intento una vegada i una altra i per més que ho intento no hi ha manera, no puc! Doncs que hi farem a caminar. No m’hi atabalo massa, per fi he arribat a un punt on ja sé segur que seré finisher, em costarà molt, ho sé, arribaré que ja s’haurà tornat a fer de nit, però arribaré, seguríssim! Arribo a un poble on calculo que és on ens han de donar la segona bossa, ja estarem prop del km 130, que bé! A l’avituallament demano per la bossa i em diuen que és d’aquí a 5 km, com? 5 km? Aquí és on em queda confirmat que abans no estàvem al km 117, m’ho miro i resulta que abans estàvem al km 111...

Segueixo sense poder córrer a les baixades, cada cop que ho intento el dolor al quàdriceps em fa deixar de córrer, segur que tants i tants esglaons tenen part de la culpa d’aquest dolor tant terrible. Per fi arribo a Halte la, el punt on tenim la segona bossa, km 130. Aquí em menjo una altra vegada un bon plat d’arròs i tres o quatre talls de pollastre, la veritat és que tinc bastanta gana i aquest menjar m’entra la mar de bé. A la bossa i tinc una crema de fred/calor, no crec que em faci res als meus pobres quàdriceps, però per si de cas em faig una bona frega.

Surto pensant en que em queden poc més de 30 km, de nou gent animant per tot arreu, des de les seves cases, a qualsevol punt del carrer, nene i nenes que venen a saludar-te amb tota l’alegria del món, avis assentats en una cadira veient passar els corredors, un bon home que ens ofereix una mànega d’aigua per refrescar-nos una mica, mai havia vist una cosa com aquesta... Sembla que la crema que m’he posat a les cames està fent un molt bon efecte, em trobo molt bé, estic pujant com no he pujat en tota la cursa, quines bones sensacions, no m’ho puc creure!!! El que havia de ser segons el perfil una pujada de 200 m acaba sent una pujada de més de 500 m, però la faig molt bé. Arriba la baixada i puc córrer, per fi!!! Tot és alegria dins meu, ho puc començar a córrer tot, en el pla i les baixades no deixo de córrer, alegria i més alegria recorre tot el meu cos, ara sí que estic gaudint més que mai, endavant!!!

Arribo al poble de la Possession i em diuen que em falten 20 km per l’arribada, només 20? Són les 13:48 h, si m’espavilo, ni tant sols hauré d’encendre el frontal, va a veure si puc aconseguir. Estic anant com una moto, no paro d’avançar gent, estic al·lucinant  amb les bones sensacions, ara sí que res em pot aturar! Pugem per una pista tota de pedra volcànica una mica dificultosa de pujar, però vaig de cara al Colorado, la última pujada de la cursa així que costi el que costi, amunt! De sobte comencem a baixar. No parem de baixar, no ho entenc, però si hem d’anar cap amunt! Seguim baixant per aquest camí on tot és pedra volcànica que desprèn molt calor i veig que anirem a parar de nou arran de mar. Arribo a l’avituallament i em diuen que em queden 14 km i ara sí, 700 m de desnivell fins al Colorado. Són les 15:26 h, em queden tres hores de llum, a veure si puc arribar amb aquestes tres hores. Justa abans de començar la pujada veig un cartell que diu que fins a dalt al Colorado hi ha entre 3 i 5 hores depenent de les forces de cadascú. En aquests moments jo en tinc moltes de forces, així que haig de fer aquests 9 km i 700 m de D+ en menys de 3 hores.

Vaig com una moto, noto una força a les cames que no l’he notat ni en el moment de la sortida, per fi ha arribat el meu moment i penso gaudir-lo al màxim! Avanço un corredor i un altre, 3 més, això és la ostia!!! El Colorado està molt lluny, però el veig molt a prop! Fem una forta baixada, desnivell que haurem de tornar a guanyar perquè hem de seguir pujant, però no em preocupa gens. Tinc el Colorado a tocar, al final el que havien de ser entre 3 i 5 hores seran poc més de 2 hores, a per totes!!!

A les 17:33 h arribo al tant desitjat Colorado, ara sí, ara tot és baixada fins a Saint Denis. Disposo de menys d’una hora de llum per recórrer els últims 4 km, avall!!! La baixada, com no podia ser d’una altra manera, és molt tècnica, plena d’arrels i de pedra, costa una mica de córrer, però tinc molta pressa i baixo tant ràpid com les cames em permeten. A la baixada també avanço alguns corredors que van molt tocats. Per fi veig l’estadi on hi ha la línia d’arribada, si no m’espavilo m’atraparà la nit... Passo per sota la carretera, últim km em diuen, ara sí, ara ja ho tinc! Arribo a l’estadi, està ple de gent i, com no, animant d’allò més, dono un quart de volta a l’estadi per acabar arribant davant d’unes grades plenes de gent que ha vingut a veure l’espectacle. Braços enlaire i acaricio la glòria. Creuo la línia d’arribada, em posen una medalla i em donen una samarreta en la que hi diu J’AI SURVÉCU (jo vaig sobreviure). Doncs sí, m’han calgut 43:23 h per creuar aquesta illa, però he sobreviscut, m’ha costat moltíssim, però he sobreviscut. Han estat 35 hores per fer 130 km on gairebé mai m’he trobat del tot bé. Mentre que en les últimes 8 hores per fer els últims 35 km m’he sentit pletòric i això és amb el que em quedo. Com diuen, “No és com es comença, sinó com s’acaba” i la veritat és que millor no podia acabar!