diumenge, 29 d’abril del 2018

Vall de Ribes XS - 72 km 5.000 m+

                La d’avui l’afronto amb certa sensació de buidor… En Jaume, el que va ser el meu company d’equip en l’edició de l’any passat, de la que en guardo un grandíssim record, i amb el que havíem de repetir experiència aquest any, a conseqüència d’unes molèsties no pot venir i em toca córrer sol. Per altra banda, l’Albet@, que també va participar en la marató de l’any passat, enguany, per culpa d’una maleïda fascitis que fa dies que li fa la punyeta, tampoc pot córrer. Així que no me’n queda una altra que prendre consciència de la gran sort que tinc de poder córrer i gaudir-ne amb la màxima intensitat.

                A la furgo, mentre estic esmorzant, comprovo que la méteo segueixi segons el previst i veig un cap de setmana de sol i més sol. Així que després dels dos últims caps de setmana amb certa inestabilitat, per fi sembla que tindrem un cap de setmana d’autèntica primavera. Perfecte!

                De seguida ja estem anant de cara amunt i tirant de bastons. Així, anem bé. Molt bé. Quan s’ha de tirar de bastons, sempre va bé. Pujant cap a Sant Amand, dia esplèndid. Temperatura ideal. Sensacions boníssimes. Tot plegat està en sintonia i tot plegat fa intuir una jornada d’allò més agradable! Només un però i no és poca cosa, em falta el company d’equip, però com que amb això no hi podem fer res, ens hi haurem de conformar. L’altre dia vaig llegir una frase que em va agradar molt, deia: “Sometimes win. Sometimes learn.” Doncs com que de guanyar, no guanyo mai res, tocarà seguir aprenent. Seguir aprenent a treure-hi el màxim partit de cada km, de cada metre, de cada instant viscut. Seguir aprenent a gaudir-ho amb la màxima intensitat. Seguir aprenent a retenir l’encant de tots i cada un dels moments. Aprenent. Sempre aprenent. És el que toca. Ara bé, això de no guanyar mai res em refereixo a nivell de classificació, perquè pel que fa al que anomenem hores de pura vida, això sí que en guanyem. En guanyem en grans dosis en jornades com les d’avui. Hores que anem acumulant i que ningú ens podrà prendre.

                Bé, després de tota aquesta filosofada, em trobo ja de cara a La Serra Cavallera. Una serra que m’encanta. Recordo “l’apretada de clavijas” que em va fotre en Jaume l’any passat en aquesta serra. Enguany faltarà aquest quart de volta, tot i així procuraré no adormir-m’hi massa. La veritat és que aquest tram em passa rapidíssim i, sense pràcticament ni adonar-me’n em trobo ja al Taga. La gent m’anima i em diu que ja està. La meva resposta, “No! Que no s’acabi!” Amb lo molt a gust que s’hi està per aquí dalt, que no s’acabi, sisplau!


                I així és com finalitza la primera jornada del cap de setmana: Km viscuts i gaudits amb la màxima intensitat. Km que passen més ràpid del desitjat. Km de gran valor. Km que no s’oblidaran.

                Diumenge. De nou a la mateixa línia de sortida, però avui en una altra direcció. Les cames estan prou bé. Les ganes de seguir gaudint hi són totes i les de seguir aprenent encara més. El dia d’avui no comença tan serè com el d’ahir, tot i així, la temperatura segueix sent ideal per córrer. Seguim!


                Els km van passant prou ràpid. L’entorn hi acompanya. I molt. Un entorn que ho posa fàcil. Un entorn en plena efervescència. Com la primavera, que està començant a despertar després d’un hivern més llarg del que estàvem acostumats els últims anys...

                A Queralbs comença el tram nou d’aquesta edició. A diferència de l’any passat que anàvem cap a Vilamanya i Batet, enguany anem cap a la Font de l’Home Mort i el collet de les Barraques abans de baixar de nou cap a Ribes. Un canvi, que a més d’acumular algun metre més, farà que hi estiguem més estona. Per tant, davant la màxim de “More km, more fun”, tenim una dosis de diversió extra. De camí cap a la Font de l’Home Mort, amb els bastons treballant de valent, de nou vivint aquells moments que no voldries que s’acabessin mai. Sí, d’acord. Potser és massa egoista per part meva, però va, només serà una estoneta i ja torno al món real... Ja s’ha ben asserenat. Diumenge, de nou, esplèndid. És respira màxima tranquil·litat. Tot flueix. El ritme segurament cada cop més de tractor, però mentre tot segueixi fluint, seguim anant bé...

                Últims km i mateixes sensacions que ahir. Desitjant que això segueixi. Però fa una estona he dit que tornaria al món real, així que em tocarà complir amb la paraula. Les teulades de les cases de Ribes indiquen que ara sí que arribem al final. Final de festa. Final d’un gran cap de setmana. Dos dies molt ben aprofitats. Dos dies viscuts amb molta intensitat i en els que hem seguit aprenent. Què carai, dos dies collonuts!



dimecres, 18 d’abril del 2018

Trencacims Paüls - 50 km 4.000 m+

Avui tocava córrer plegats amb en Javi per anar treballant l’equip que ens ha de portar a una Eufòria amb garanties a principis de juliol. Malauradament, uns assumptes personals ineludibles li impedeixen estar a les 6:30 h a Paüls. Així que em tocarà començar sol i ell s’incorporarà a Sant Roc per fer plegats la segona part del recorregut.

Arrenquem com és tradició en aquesta cursa amb una sortida realment espectacular. Una sortida única. Una sortida amb entorxes, focs artificials i la música d’Elèctrica d’Arma. Com vaig llegir en alguna crònica, segurament una de les millors sortides. Bé, una de les millors, no! La millor! Una sortida a l’alçada de la cursa. Una cursa que et fa emocionar. Una cursa que t’arriba fins als raconets més profunds del cor. Per un recorregut espectacular, sí. Però per una gent amb una entrega sense límit. Una gent que es fa estimar. Una gent que t’ho dóna tot. Una gent que et fa tornar a Paüls. De fet, crec que tothom qui participa una vegada a la Trencacims, en queda atrapat i ja hi repeteix cada any.

De camí cap a l’emblemàtic Pas de la Finella, encara amb la llum de frontal, sento el fluir de l’aigua. Un fluir de l’aigua que feia molts anys que no sentia per aquí. Un fluir de l’aigua que em fa venir al cap la frase d’en Bruce Lee, “Be water, my friend”. Doncs sí, un molt bon principi per aplicar en el dia d’avui. No utilitzar la força per lluitar contra aquestes poderoses muntanyes, millor ser com l’aigua i deixar que l’energia flueixi per adaptar-se a les circumstàncies que vagin sorgint. Som-hi!

                Els km passen ràpid. Molt ràpid. Corro a gust. Molt a gust. Serà l’entorn. Seran els ànims de la gent. Seran les ganes. Serà l’emotivitat del dia. Serà que avui és Trencacims, i punt! Les pluges dels últims dies fan que els camins, especialment a dins de bosc, estiguin humits, “tovets”, en unes condicions excepcionals per córrer. El dia està ben ennuvolat. Avui sembla que no veurem el sol, però avui tampoc bufa gens de mestral, cosa ben poc habitual en aquestes terres. Pujant cap a la Punta de l’Aigua una considerable boira impedeix poder gaudir de les impressionants panoràmiques que des d’aquí s’observen habitualment. Ara bé, aquesta boira també li dóna un toc d’allò més especial. Un toc d’allò més interessant. De moment, tot flueix. Flueix i molt. Com el fluir de l’aigua de bon matí. “Be water, my friend” ;-)

                Quan falten un parell de km per Sant Roc em trobo en Javi de cara. Ueeeeeeeeeeee! Quina alegria! Si fins ara tot fluïa, d’ara en endavant ja serà la hòstia! A l’avituallament, amb l’ajuda de la meva incombustible mànager, l’Albet@, carreguem bidons i encarem una segona part de la cursa que promet al màxim. Anem xerrant amb en Javi, fa dies que no ens veiem i hi ha moltes coses per enraonar. Anem xerrant alhora que n’anem gaudint. Anem xerrant alhora que fem la pujada, per mi, la més contundent de la cursa, amb la màxima motivació. Una pujada que m’encanta. Pel seu pendent. Perquè els bastons treuen fum. Perquè és molt salvatge. Perquè és brutal!

                Sense ni adonar-nos-en ens plantem a 10 km del final. Amb en Javi seguim xerrant més del compte. Potser no hauríem de xerrar tant i córrer més, però aleshores potser no fluiria tant tot plegat. Així que seguirem xerrant... I també sense ni adonar-nos-en ens plantem en mig dels carrers de Paüls. Sento el micròfon d’en Rafa com diu el meu nom. Bé, diu el meu nom de la mateixa manera que diu el nom de tots i cada un dels corredors quan arriben. Un altre dels molts detalls d’aquesta Trencacims.


                Un any més, enhorabona família Trencacims. Enhorabona per aquesta gran cursa. Per aquesta gran festa. Per aquesta gran dia. Per fer-nos gaudir al màxim de cada metre. Enhorabona per tot plegat. Com no pot ser d’una altra manera, tornarem! Sense cap mena de dubte, i tant que tornarem!


dijous, 12 d’abril del 2018

UT Montseny - 74 km 4.500 m+


                Altra vegada dissabte 6:00 h i vestimenta de feina. Altra vegada per davant una jornada de les que tan ens omple viure plegats amb el gran d’en Jaume Folguera. Altra vegada corrent pel Montseny.

                Sortim tranquils. Molt tranquils. Sembla que potser fins hi tot massa tranquils, ja que més d’un es sorprèn de veure’ns en la posició on estem. La veritat és que ens preocupa més aviat poc la posició. L’objectiu només n’és un i és el de gaudir al màxim del dia d’avui. Aquesta és realment la nostra única preocupació. Bé, i que la meva màquina tampoc és que doni per massa més, no ens enganyem.

                Baixant cap al poble del Montseny ens trobem que ja anem sols amb en Jaume. Hostia! Això ja és com un dissabte qualsevol. Com un dissabte dels nostres. Bé, no del tot. Avui portem un número aquí a la cintura i ens falta la companyia de la nostra Boira. La primera cosa importa poc. La segona ja importa bastant més i es troba molt a faltar. Anem fent petar la xerrada. Avui potser tocaria xerrar una mica menys i pencar una mica més, però aleshores potser no en gaudiríem tant. Així que prioritzarem el gaudir.

                Finalment la meteo està sent molt més benèvola del que sembla que seria a mitjans de setmana. El cel està molt encapotat i bufa una mica de vent a les parts altes, però sembla que la cosa no passarà massa més d’aquí. Arribant a Sant Marçal cauen 4 gotes. No en són més de 4 que desapareixen ràpidament amb alguna ullada de sol que apareix. Aquí, una mala indicació en relació als productes sense gluten per en Jaume, fa que se’ns pugui complicar molt el dia. Esperem que l’error no acabi suposant una factura d’un cost excessivament elevat...


                La baixada de Coll Pregon a Viladrau és força exigent. Amb en Jaume coincidim que la d’avui serà una cursa d’una gran exigència muscular. Sens dubte, més exigent que d’altres curses amb un grau de tecnicitat molt superior. Serà que cada dia caminem més i correm menys. Serà que cada dia hi estem menys avesats a això de córrer massa estona seguida.

                A Viladrau, amb l’ajuda de l’Albet@, fem una bona carregada de dipòsit i sortim plens d’energia i de motivació. Al arribar a l’avituallament ens trobem un munt de corredors que en surten. La qual cosa confirma que tenim molta gent al davant. De fet, al principi diria que teníem més corredors davant que darrera. Definitivament cada dia sóc més tractor. Això sí cada dia gaudint-ne més!

                De camí cap al Matagalls la panxa d’en Jaume es comença a queixar. La panxa d’en Jaume manifesta seriosament el seu descontentament per la ingesta de gluten. Sort que en Jaume és un tiu molt dur. Tot i així sé que no ho està passant gent bé! Tot i així, aguanta, no es queixa i tira amunt.

                A Coll Formic, de nou l’Albet@ - la que no falla mai – ja la tenim a punt per donar-nos un cop de mà. Li comentem que si no hi ha res de nou, en unes 3 horetes hauríem de poder fer els poc més de 20 km que ens queden. Som-hi!

                Fem uns 5 o 6 km de pista on toca córrer. Sort que en aquesta ocasió el pendent ens és favorable (quan l’hem fet en sentit contrari se’ns ha fet bastant més feixuga...). En l’ascens fins al Pla de la Calma comencen a aflorar aquelles sensacions que tan enganxen. Aquelles sensacions de portar prop de 10 hores fent el que més ens agrada. Prop de 10 hores de les que anomenem de Pura Vida. 10 hores d’aquelles que ens emportarem a la caixa de pi i que ningú ens podrà prendre. 10 hores de plaer. 10 hores de màxima felicitat.

                La baixada del Sui fins a Cànoves la fem com bonament podem. La musculatura bastant fatigada no dóna per molt. Així que tocarà intentar conversar la màquina i procurar no trinxar-ho tot. Finalment, tot i els problemes físics sobrevinguts, creuem la línia d’arribada havent assolit l’objectiu marcat d’un inici. Gaudir al màxim d’una jornada de “les nostres”. Gaudir al màxim d’una molt bona jornada de de muntanya. Gaudint-la plegats. Avui la Boira no ha pogut gaudir-la amb nosaltres, però li compensarem i tant que li compensarem!

Màxima sincronització ;-)