Ja
tornem a estar a punt de prendre la sortida de l’Emmona i aquest serà el tercer
any consecutiu. Sí que és cert que de curses de llarga distància n’hi ha tantes
que cada any se’n podrien fer vàries sense necessitat de repetir, però l’Emmona
és molta Emmona i el seu recorregut i la seva duresa m’encanten. Aquest any la
neu impedeix que passem per les cotes més altes i de major encant, tot i així,
segur que l’essència es mantindrà.
Comencem
pujant al Puig Estela que es troba a una altitud de 2.000 m, és a dir, que per anar
escalfant motors fem una primera pujada de 1.200 m. La novetat d’aquest any és
que junt amb l’ultra trail també hi ha la marató que finalitza a Núria. Per
tant, caldrà estar molt a l’aguait i que els corredors de la marató no em facin
tirar més del compte.
Amb
2:15 h arribo a Pardines, les sensacions són bones, les cames sembla que
responen correctament, però hi ha un factor que em comença a preocupar i és la
calor. A les cotes més altes no li temo gaire, però a la que perdem alçada,
aquesta calor pot jugar males passades, així que caldrà estar molt al cas i
cuidar la hidratació al màxim.
Passem
pel Coll de Tres Pics, aquest any el punt més alt del recorregut, 2.405 m, amb
3:56 h i les sensacions que segueixen sent d’allò més positives. Acompanyat per
una gran baixadora com és l’Olga Manko, la baixada fins a Daió es fa el màxim
de divertida. Es tracta d’una baixada una mica tècnica, però que permet córrer
força, així que gaudim com nens petits...
Arriba
el primer moment complicat de la cursa, pujant de Daió cap a Núria, no córrer gens
d’aire i la sensació de calor és terrible. Procuro anar bevent amb molta
freqüència, tanta que se’m acaba l’aigua. La calor que no afluixa i l’aigua que
se’m ha acabat. Ho estic passant molt malament, sinó trobo aigua ràpidament no sé
que em passarà... Per fi veig un petit canal d’aigua, no és gran cosa, però
suficient per mullar-me el cap, la cara, els braços i omplir els bidons, estic
salvat!!!
Ja
refet de la calorada, arribo a Núria quan el campanar toca 12:45 h. Aquí xerro una mica amb alguns corredors de la
marató que ja han acabat la feina mentre em menjo un plat de pasta i, sense
perdre gaire temps, reprenc de nou el meu camí.
El
tram fins al Collet de les Barraques es força tranquil, per més que miro
endavant i enrere, no veig cap corredor en cap moment. Al arribar a Planoles em
trobo en Jordi i en Genís que m’han vingut a veure a Núria, però ja havia
passat. La presciència d’aquest parell em dóna una energia brutal per seguir
endavant.
Són les 15:20 h, una mala hora per pujar fins a la Covil per la calor
que pugui fer. Just abans de començar la pujada baixo fins al riu i em mullo la
cara i el cap, almenys començar la pujada ben refrescat. Al principi el pendent
és molt pronunciat i molt exigent, així que toca una bona dosi de motivació per
no defallir. Les cames comencen a anar una mica feixugues, segueixo anant
totalment sol, cap corredor a la vista, així que no puc fer una altra cosa que
pensar en la Covil fins que hi acabo arribant amb 10:58 h.
Aquest
any sota la Covil hi ha un avituallament (que l’any passat no hi era) i s’agraeix
d’allò més. Pregunto quan queda fins a Campelles i em diuen que 12 km, tant???
Sé que no serà un tram complicat, però sí que es pot fer llarg, així que tocarà
buscar la manera de distreure la ment per tal de no capficar-m’hi. Vaig pensant
amb el que em queda i sé que un cop arribi a Campelles, només em faltarà baixar
a Ribes, pujar al Taga i ja està, això em motiva i em dic a mi mateix: “Endavant
Salvador, a per totes!!!”.
Ja
estic a Ribes, ara sí que ja li tinc el peu al coll, només em falta coronar el
Taga i ja estarà. A més, aquest any hi arribaré de dia, perfecte!!! M’han dit
que vaig a la posició 10, i des de Núria que no he vist cap corredor. A mesura
que vaig pujant, em giro de tant en tant i mai veig a ningú, sembla doncs que
si no passa res podria mantenir aquesta posició. Em proposo assolir el cim
sense parar cap vegada, però en l’últim tram haig de parar un moment a agafar
aire. Just quan són les 21:30 h passo pel costat de la creu, ara sí que això ja
està, tot baixada fins a Sant Joan, ueeeeeeee!!!
A
l’avituallament del Coll de Jou, quan els hi dic que ara ja només em deuen
faltar uns 12 km fins a l’arribada (com l’any passat), em diuen que no que me’n
falten 18, que com que s’ha tret algun km de la zona de Núria, s’ha allargat
pel final per mantindre la distància de 106 km. Surto de l’avituallament
direcció cap avall (com l’any passat) i em diuen que no, que és cap amunt, cap
amunt??? M’ensorro de cop!!! De sobte m’acaben de caure 6 km i 400m de
desnivell positiu que no tenia previstos. Això em suposa un defalliment
impressionant i no tinc el cap pel que l’haig de tenir. No vaig gens bé, avanço
molt a poc a poc, estic molt atabalat i necessito sortir d’aquesta situació com
sigui. Solució? T10, sense dubte! Decideixo estirar-me a dormir 10 minuts i
això de segur que m’ajudarà. Abans dels 10 minuts m’aixeco i noto com el
descans ha fet molt bon efecte. Ja tinc les energies renovades i el que és més
important el cap al seu lloc!!!
Els
últims kms no són fàcils, amb petites pujades que es fan molt llargues, però
tot i així ho supero a bon ritme. No hi ha manera de veure els llums del poble
i fins a menys de 2 km no s’arriben a veure.
Trepitjo
els carrers de Sant Joan i tot i que siguem de matinada, encara hi ha gent
animant, un 10 companys!!! Finalment creuo la línia d’arribada amb 18:48 h i en
la posició 11. Aquests últims 18 km no han estat gens fàcils, però els he
acabat superant força bé.
Abans
d’acabar la crònica agrair molt efusivament la gran tasca de l’organització i
de tots els voluntaris que han fet que ens sentíssim com a casa, moltes gràcies
per deixar-nos gaudir d’una cursa tant gran!!!
