Marató dels Dements - 42 km 3.600 m+

Guardo un molt bon record de l’edició de Dements de l’any passat. Recordo un recorregut molt dur, però també molt espectacular. Recordo pujades i baixades molt i molt dretes, però també un gran ambient. Recordo corredors de nivell, però també d’altres que arribaven de nit. Doncs sí, parteixo amb un molt bon record a la memòria i també amb l’absolut convenciment que l’edició d’enguany serà tan o millor. Fa dies que estava esperant aquest moment. El moment d’iniciar aquesta gran cursa. El moment ja ha arribat. Som-hi!

Ritme de partida, com sempre, altíssim. El meu, com sempre, molt més tranquil. Començo molt motivat i amb moltes ganes, però també amb el màxim respecte. Màxim respecte a la magnitud d’aquesta prova. Màxim respecte a la duresa de Dements.

Corriols de gran bellesa. Frondosos boscos d’elegants alzines. Un entorn exquisit. Combinació perfecte que fa que els km passin ràpid. Molt ràpid. Armilles blaves. Moltes armilles blaves. Els voluntaris van uniformats amb un armilla blava i el recorregut n’està plegat. A totes les interseccions, a qualsevol punt del recorregut hi ha una armilla blava animant i afegint valor a la cursa. Seguim el rastre d’una desbrossadora que ha passat no fa pas massa. Una desbrossadora que ens ha deixat el camí impecable. Com el marcatge, impecable també. A mesura que van passant els km em dic a mi mateix, recordava que aquest recorregut era molt dur i a l’hora molt espectacular, però tant?!?! Dur? Molt! Espectacular? Més!

Arribo a Aín, km 20. Ambient brutal. Motivació al màxim. Gaudint com mai. Cames amb ganes de trepitjar el cim de l’Espadan. Un cim que no es deixarà conquerir fàcilment. Sense dubte, el tram per arribar-hi és el més tècnic del recorregut. Així que molta concentració i amunt!  L’ascens és amb força pendent. Algun punt amb molt pendent. No dóna treva en cap moment, ja que els petits descansos on es pot córrer una mica, requereixen de la màxima atenció per tal de no prendre mal. Aquí, com no, voluntaris i més voluntaris. Ànims i més ànims que et fan tirar amunt. Una força externa que t’empeny. Genial!

Arribem a l’avituallament del km 25 per un traçat diferent. Sembla que algun motiu aliè a l’organització els ha fet buscar un recorregut alternatiu. A mesura que anem avançant per aquest nou tram, veig que l’alternativa és igual o potser fins hi tot millor. Molt ben resolt, sí senyor!

Els km segueixen passant molt ràpid. Estic vivint Dements amb la màxima intensitat. Estic gaudint de Dements amb els 5 sentits i una clara mostra n’és el rellotge, que, com els km, també avança molt ràpid.

Última pujada i el cap al seu lloc. Les cames, amb força, tenen ganes de més. Les sensacions són d’allò més bones i me’n aprofito. Aprofito el moment per seguir-ne gaudint tan com puc, per seguir vivint Dements a la màxima expressió.

Quan em falta poc més d’un km per l’arribada, un nombrós grup de voluntaris m’anima molt enèrgicament i em diu que vaig “de categoria!”. De categoria? Vosaltres sí que sou “de categoria!” els hi dic. Arribo de nou a Eslida, pletòric. Satisfet. Havent viscut una jornada formidable. Arribo de nou a Eslida pensant que sóc un autèntic privilegiat. Un privilegiat per haver tingut la sort d’haver conegut Dements i d’haver-la compartit amb aquesta gran família que forma Dements. Només dir-vos que moltes gràcies per tot i que compteu amb mi per l’any que ve!

Long Trail Apuko - 70 km 4.600 m+

Després de 4 anys consecutius, i des de la primera edició, corrent l’ultra de l’Apuko, aquest any ha tocat conformar-se amb la Long. La cursa que es feia a principis de maig ha passat a finals d’octubre. Els 90 km i 6.000 m+ han crescut fins a 105 km i 7.000 m+. Arribada a Zaramillo, després de 600 km de furgo, a la una de la matinada sent la sortida a les 5 h. Ufff, masses factors en contra que m’acaben fent decantar per “la petita”. Doncs sí, totalment a contracor, però crec que prenent la decisió encertada, opto pels 70 km i 4.600 m+ que ja donaran la seva feina.

Sortida a les 9 h. Massa tard. 10 hores de llum per davant. Massa just. Estaria molt bé no haver d’encendre el frontal, però molt temo que tocarà.

Sortida directe cap al cim de l’Eretza. Ben dret només començar. Em passen un munt de corredors i amb un moment ja en tinc 40 o 50 davant. Les “Ikurrinyes” a les seves vestimentes em recorden que ells corren a casa i que jo sóc el de fora. Així que màxim respecte. Gent molt dura!

En els primers compassos de la cursa confirmo el que ja m’havien avançat, dia molt calorós i gens de fang. Però no estem al País Basc? Doncs sí, el món al revés!

Amb poc més de 2 h arribo a Sodupe, km 15. Fins aquí tot flueix. De moment, anem bé. Molt bé. La calor comença a fer acta de presència. Mentre anem per dins el bosc, la temperatura és agradable, però quan en sortim la cosa canvia radicalment. Pujant la pala que ens porta fins al Pico de la Bandera, sembla que estiguem en ple agost. Bé, la gent d’aquí em diu que aquesta calor ni a l’agost...  Tinc molt present l’anar bevent, ho faig amb molta freqüència i vaig controlant la situació. Cames, bé. Cap, també. Quilòmetres que passen ràpid. El rellotge, també. Arribo a Zalla, ja en tenim la meitat a la butxaca. Som-hi, a per la segona meitat!

De camí cap al cim d’Ubieta, totalment ficat en la cursa i 100% concentrat, em trobo un corredor que ve de cara. Em diu que no anem bé. Però si aquí hi ha marques?!?! Em diu que aquestes marques s’acaben una mica més amunt. Obro el track i efectivament estem fora. Ell diu que estem molt lluny, però jo li dic que no ho estem tant. Agafem un camí que sembla que ens pot conduir fins al track, però no, ens n’està allunyant. Si no gira ràpid cap a la dreta, ens n’allunyarem massa. Arribem a una pista que tira cap a la dreta, perfecte! Ens trobem un 4x4 de l’organització i ens diu que què hi fem aquí? Doncs intentar recuperar el recorregut! Ens acompanya per la pista que havíem agafat i com a molt amb 1 km ja recuperem de nou les marques. Vinga, va, que no ha estat res, continuem. Arribo al cim amb força i amb ganes de pencar. Segueixo veient molt just això d’arribar amb la llum del dia, però ho lluitaré!

Surto de Güeñes pensant-me que vaig ben sol, em giro i veig a la primera noia que va acompanyada d’un noi amb la mateixa vestimenta de Land. Veig que van plegats i ell està tirant d’ella. 2 contra 1. No ho tindré fàcil, però no em deixaré vèncer així com així. Una altra pala. Una senyora pala. De les dretes de collons. Bé, com totes les pales de per aquí. Faig treballar els bastons tan com puc. Els exprimeixo al màxim. M’exprimeixo al màxim. Em giro i encara els veig, però sembla que els hi he tret certa distància. Vinga, Salvador, a lluitar s’ha dit!

Arribo a Castaños, últim avituallament a 8 km de l’arribada. La cursa s’està acabant, però el dia també. Són les 18:20 h. 40 minuts de llum. Potser 1 hora de claror. Hauré d’encendre el frontal? Crec que sí!

Encaro l’Apuko amb ganes. Moltes ganes. Noto que les cames segueixen tenint ganes de pencar. Porten 20 km menys que els anys anteriors i això es nota. Última pala. Tiro al màxim de pals. 200 m+. Pim, pam i a dalt! Baixant ja cap a Zaramillo em trobo la valenta de l’Alba que està fent la marató. Em comença a explicar que si la calor, que si volia plegar, que si no sé què... Va, tira avall i després m’ho expliques. Falta 1 km, però ara ja és massa fosc. Finalment toca treure el frontal, però bé per 1 km tampoc passarà res. Arribo força sencer i molt satisfet d’haver-ho lluitat fins al final. Al cap de 5 minuts arriba l’Alba. Potser no tan sencera, però de ben segur que ho ha lluitat molt més que jo. Bona feina, noia!