Eufòria - 233 km 20.000 m+

Sortim el mateix dimecres 8 de juliol, tal i com si s’hagués fet la versió oficial. L’hora de sortida sí que l’avancem 1 hora, ja que és 1 hora de llum que li guanyem al dia. Així que a les 6:00 h passem per sota d’on hi hauria d’haver hagut l’arc de sortida de l’Eufòria 2020.

Dins meu hi ha una absoluta calma. Moltíssima tranquil·litat. Em pregunto si es tracta d’un punt d’inconsciència per part meva. 233 km i 20.000 m+ i, com a mínim, la meitat d’aquesta distància tot sol... Doncs bé, d’inconsciència res de res. Sé perfectament el què tinc entre mans i sé com resoldre-ho.

Als primers 8 km m’acompanya en Jordi De Jaime. 8 km que passen volant. Quan arribem a la intersecció de Sornàs, en Jordi em deixa per anar-se’n cap a Ordino, per posteriorment venir cap a Sorteny. Tot i tenir un bon grapat d’hores per davant on aniré ben sol, la motivació la tinc pels aires i em dic: “Vinga, que això és cosa de dos, meva i d’en Salvador. Junts som invencibles!”

Després d’haver passat pel Coll d’Arenes i haver baixat a l’estany de l’Estanyó, estic pujant amb cim de l’Estanyó. Em sento replet d’energia. Cames lleugeres i amb moltíssimes ganes de viure una enorme experiència. Estic anant sol, però tinc l’absolut convenciment que acabaré molt ben acompanyat.

Un cop assolits els cims de La Cabaneta i La Serrera, arribo a Sorteny on hi ha en Jordi esperant-me per donar-me un cop de mà. Mentre em menjo un entrepà d’olivada, en Jordi m’omple els bidons a la font i carrego la motxilla per les pròximes 6 hores.

Pujant per la Vall de Rialp fa una calor considerable. Afortunadament, el riu que baixa amb força i un lleuger aire que córrer refresquen suficientment l’ambient. Mica en mica es van incrementant els km. Mica en mica es van sumant m+. El rellotge avança ràpid. De moment, tot flueix. De moment, tot segueix replet d’Eufòria. Pujo al Port Siguer gaudint al màxim d’aquesta jornada esplèndida i baixo amb molt de compte de nou a la Vall de Rialp (en aquesta baixada no val a badar). Sóc conscient que la pujada al Cim de la Font Blanca em donarà bastanta feina. Així que agafo fort els bastons, em concentro de valent i amb totes les meves ganes tiro cap amunt.

 Arribo dalt el cim amb la motivació pels aires. Amb 38 km gairebé 4.400 m+. Bons números. Això amb en Jaume en diem un “Tato” en tota regla. Els hi escric a en Jordi i a l’Alba i els hi comento que en 2:30 h ens veiem a Arcalís. Vinga, una altra empenta i ja li haurem fotut una bona queixalada en aquest recorregut.

Pujo al Punta de Pereguils, Pic de Creussans i avall cap a Arcalís. Veig en Jordi, però no a l’Alba i als meus pares que també haurien de ser-hi. Iep, aquí a passat alguna cosa... En Jordi em diu que en 20 minuts seran aquí. Ah, val, perfecte!

Arribo amb molta set. Bastanta més que gana. Mentre estic preparant la bossa, arriben l’Alba i els meus pares. Ara sí que això comença a agafar color!

Al pròxim tram fins al Port de Cabús m’acompanyarà en Jordi. M’anirà d’allò més bé ja que serà una molt bona fórmula per vèncer aquesta primera nit. Pujant cap al Cim de Cataperdis m’adono que he begut massa. No n’aprendrem mai! Tinc la panxa molt plena i em costa més del compte avançar. Res, paciència i esperar que vagi passant...

Baixant als estanys de l’Angonella no vaig gaire fi. Tinc la panxa molt inflada i no vaig còmode. En Jordi em proposa de beure’ns la Coca-Cola que ell porta a la motxilla. Brillant idea. Se’m posa d’allò més bé i camí cap al Pic de Les Fonts tot torna a la normalitat. Perfecte! Seguim!

Abans de baixar cap al Pla de l’Estany encenem el frontal. No fa gens de fred i la nit promet moltíssim. Sense ni adonar-nos-en ja estem pujant per Malhiverns. En Jordi al·lucina bastant amb aquesta pujada. Jo, tot i haver-la fet desenes de vegades, és una pujada que mai em deixa indiferent.

A les 00:00 h arribem a dalt el Cim del Comapedrosa. 6.800 m+ i 18 hores festa. Ganes a tope. Il·lusió màxima. Sensacions boníssimes i gens de son. Això, de moment, pinta molt, però que molt bé.

El tram de la Portella de Sanfons fins al Port de Cabús es fa llarg. Ara bé, com que ja m’ho conec, m’ho agafo amb la paciència que toca i acaba passant molt més ràpid que altres anys.

Arribem al Port de Cabús a les 2:45 h. L’Alba ens està esperant a la furgo. A la que obrim la porta s’aixeca disparada del llit i en un moment ja tinc un plat de fajol amb verdures a la taula. Quina delícia! Per Déu! L’Alba vol que dormi una estona, però en aquests moments no tinc gens de son, així que, de moment, prefereixo tirar fins al Coll de la Botella.

Després d’un avituallament 5 estrelles tiro cap al Pic dels Llacs i la baixada per un camí inexistent està a punt d’acabar amb la meva paciència. Tot i així, abans de que això succeeixi, hi poso tota la meva atenció, em concentro al màxim i procuro seguir el track el més fidelment possible, ja que se suposa que serà el pas més òptim. Finalment, i amb una bona dosis de paciència, arribo a la part baixa de les pistes d’esquí i només em resta una pujada de 200 m+ fins arribar de nou a la furgo.

Al Coll de la Botella la mateixa jugada. L’Alba s’aixeca com un coet del llit i en un moment torno tenir el plat a la taula. Ella m’insisteix que dormi. Aquesta vegada li faré cas. Són les 5:20 h. Si dormo 1 hora, ja sortiré amb llum de dia. Així que crec que pot ser un ben jugat. Li dic a l’Alba que es posi a dormir i que quan jo acabi de menjar també dormiré 1 hora (bé, en realitat poso l’alarma del mòbil perquè soni al cap de 45 minuts, però ella no se’n adonarà...).

Doncs sí. Després d’haver descansat una estoneta i amb la llum d’un nou dia i radiant de felicitat afronto aquest últim tram fins a La Margineda, on sé que serà un bon punt d’inflexió.

Tot el tram de carena fins al Bony de la Pica el faig amb una alegria desbordant. Per un moment cauen 4 gotes. No més de 4, però suficients com per fer sortir l’arc de Sant Martí. Sembla com si aquest hagués sortit a propòsit per mi per tal de desitjar-me el bon dia. Potser sí...

Amb moltíssima calma i una altra alta dosis de paciència faig tota la llarga baixada fins a La Margineda. Amb el pas dels anys he anat aprenent que els trams aquests que es fan tan llargs, cal molta consciència per tal d’evitar que la impaciència i fins hi tot una possible desesperació s’apoderin de tu i encara ho facin tot plegat més complicat.

Quan són les 10:00 h ja veig de nou la furgo amb l’Alba, en Jordi, la Valérie i els meus pares. Hòstia, això sí que és un autèntic luxe. Això sí que és ser un autèntic afortunat. De nou, avituallament 5 estrelles i un cop he menjat la Valérie m’acompanya a casa d’uns amics seus a fer una dutxa (que ja havíem negociat). Una dutxa que es posa d’allò més bé i que em deixa gairebé nou.

Reprenc el camí amb els ànims pels aires. Per davant pràcticament 2.000 m+ d’una tacada, però ara mateix això és el que menys em preocupa, la veritat. Estic al punt més baix del recorregut i al principi de la pujada fa bastanta calor, tot i que a mesura que vaig guanyant alçada aquesta va disminuint. Després d’haver passat el Refugi de Prat Primer i de camí cap al Pic Negre se’m acaba l’aigua. M’acolloneixo. Si no trobo aigua aviat les podria passar molt putes, ja que d’aquí en endavant ve un bon tram on segur que no en trobaré. De sobte i com un miracle, de sota unes pedres veig el naixement d’un petit rierol. Petit no, petitíssim. Això sí una aigua fresquíssima. Salvat!

Després del Pic Negre, baixo novament al coll i pujo a la Torre dels Soldats. Tot i el pas de les hores. Tot i el cansament acumulat. La motivació i les ganes segueixen intactes. Anem bé. Molt bé. Baixo amb molt de compte i pujo cap al Cim de Perafita amb unes ganes boges de devorar la pujada.

Hem quedat amb en Jordi de trobar-nos a l’Estall Serrer (Vall de Madriu) a les 19:00 h i m’adono que hi arribaré 1 hora abans aproximadament. Trec el mòbil per trucar-lo i avisar-lo i resulta que se’m ha acabat la bateria. Putada! Bé, ja sé el que faré, em posaré a dormir mentre l’espero.

Baixo amb tota la calma del món cap al Refugi de Perafita i la pujada a la Collada de la Maiana també la faig sense presses. Sé que m’hauré d’esperar, així que m’ho prenc amb calma. Efectivament, tal i com havia calculat, a les 18:00 h arribo a la Vall de Madriu. Intento posar-me a dormir en un màgic prat verd. Un llit idíl·lic que convida a fer-hi una bona migdiada. Malauradament una colla de maleïts mosquits es proposen impedir-ho i ho aconsegueixen. Tiro una mica més avall i trobo un raconet sobre una pedra que crec que hi puc estar prou bé. Després d’haver dormit uns 20 minuts, de sobte veig aparèixer l’Alba pujant per la Vall de Madriu corrent com mai. Em porta l’avituallament i tot el que havíem acordat per fer el tram fins el Pas de la Casa. I penso, això sí que és un diamant, no sols per la seva fortalesa, sinó pel seu valor. Vals un imperi, Albet@!!! Em comenta que està venint en John, però jo m’estic començant a refredar i ja no em puc estar més estona parat. Així que decidim que jo continuo vall amunt i quan arribi al Refugi de l’Illa i si no m’ha atrapat, pujaré al Cim de La Portelleta i tornaré a baixar fins al Refugi i ens trobem allà.

L’ascens al cim de la Portelleta el faig prou bé. Les cames comencen a notar el cansament, tot i així les ganes de tirar amunt poden més. M’esforço per intentar baixar del cim amb llum de dia, però no ho aconsegueixo. Just quan sóc dalt, em toca encendre el frontal. A mesura que vaig baixant observo una llum a la llunyania. Per la ubicació juraria que deu ser al Refugi de l’Illa. Imagino que serà en John. Mica en mica aquella llum es va apropant. De sobte veig dos gossos. Sí, senyor. En John que ha vingut a trobar-me. Que gran, tiu!

Aquesta segona nit crec que ja l’hem salvat també. Amb la companyia d’en John i els seus dos gossos, la Pica i en Blau, això està xupat.

Doncs sí. Baixem fins a la Cabana dels Esparvers. Un camí que de nit i amb les cames una mica cansades no és que sigui del tot còmode, però ho superem prou bé. Al Coll de la Portella Blanca no estem d’hòsties i hi pugem pel dret. En John em diu que li encanten aquestes pujades tan dretes. Així que tot i que toqui bufar més del compte, en un moment som a dalt. Amb un altre moment ja som al Pas dels Isards i ja veiem les llums del Pas de la Casa. Bona feina.

Arribem al Pas de la Casa a les 3:00 h. No hi ha manera de trobar l’Alba. On haurà aparcat la furgo? No tinc bateria al mòbil per poder-la trucar i el telèfon d’en John no li funciona. Després d’estar buscant durant una estona, ens acabem trobant. Em diu que al cotxe de darrera hi ha en Jordi Vidal que està dormint i que demà m’acompanyarà fins al final. Hòstia, aquesta sí que és bona! Aquí farem la mateixa estratègia que ahir, sortir ja amb llum de dia. Així que menjar, dormir un parell d’hores i a les 6:00 h de peu per arrencar de nou. Preparem les motxilles. M’arreglo una mica els peus. Em poso els mitjons impermeables (per si de cas). Fem un cafè i a les 7:00 h sortim en Jordi Vidal, en Jordi de Jaime i un servidor. Fantàstic!

Aquest any la pujada des del Rebaixant del Maià es fa molt millor. Entre que és de dia i que estic molt ben acompanyat, el camí flueix una barbaritat. Tot fent petar la xerrada, sense excessives dificultats, acabem arribant a la pista que durant una estona ens posarà les coses una mica més fàcils.

El dia és radiant. Les cames cada cop van una mica més feixugues. Tot i així, els ànims segueixen molt alts. Em sento molt afortunat de viure el que estic vivint i de viure-ho tant ben acompanyat. Una grandíssima sort la meva!

La baixada del Cim de la Cabaneta, tot i no ser fàcil, l’acabem resolent prou bé. Passem pel Refugi de Siscaró i de nou un tram d’aquells entretinguts. Un tram d’aquells que cal molta paciència. Així que aplico la fórmula màgica per tal de que no se’m faci més pesat del compte i me’n surto prou bé. Quan arribem a la Vall d’Incles, ens asseiem al costat del riu i ens mengem un entrepà. Esmorzar de luxe en un entorn de luxe.

Fem apostes de quants metres tindrà la pròxima pujada fins a l’Estany de l’Isla. En Jordi Vidal diu 380 m+ i és el que més s’hi acosta. Es nota que és el més gran dels 3 ;-) Abans d’arribar a La Cabana Sorda apareix en Javi Puit de cara. Hòstia, un altre dels grans. Això sí que s’anima!

De sobte es posa a ploure amb una mica d’intensitat i ens aixopluguem a dins el Refugi de la Cabana Sorda on mirem el radar i veiem una situació no molt inestable però que és possible que ens mullem. Des d’aquí fins a les Bordes d’en Valira on hi ha l’Alba esperant-nos amb la furgo, es posa a ploure i deixa de fer-ho, ens posem el Gore i ens el tornem a treure, un mínim de 24 vegades...

Arribem a la furgo justament quan més està plovent. L’Alba ens ha preparat un mill amb verdures. De nou una autèntica delicatessen. Mentre estem menjant a la furgo segueix plovent i deixant-ho de fer. Finalment decidim sortir malgrat la lleugera pluja que està caient. Aquí ja es queda en Jordi de Jaime i aquest nou tram fins a Cortals d’Encamp el fem amb en Jordi Vidal i en Javi.

Pujant cap a la Collada de Pessons, per moments sembla que deixa de ploure, però en d’altres s’intensifica. Em diuen que la previsió és que a les 19:00 h deixi de ploure i tinc l’absolut convenciment que així serà. A l’horitzó es comencen a divisar les primeres boires enganxades a les muntanyes. Unes boires que indiquen que la pluja ja ha passat i, efectivament, tal i com deia el pronòstic finalitza aquest episodi de pluja i fins hi tot arriba a sortir el sol. Genial!

L’últim tram abans del coll puja de valent. Tot i així, la companyia d’en Javi i d’en Jordi em dóna una energia brutal i, la veritat, tot explicant “batelletes” diverses acabem assolint el coll amb menys sacrifici del que a priori semblaria que requeririen els 190 km que porto a sobre. La Vall d’Ensagents, poc corrible al principi, es nova per nosaltres. Costa bastant avançar perquè hi ha molta pedra. Afortunadament, encara és de dia i això ens facilita les coses. A mesura que anem perdent alçada el terreny va millorant i es deixa fer una mica millor. Amb 1 hora menys del que havíem previst arribem a Cortals d’Encamp on hi ha tota la tropa esperant-nos. Una tropa que va incrementant cada vegada més. Han arribat en Miquel Pera i la Marta i l’Ivan i la xicota d’en John. Els meus pares han estat els encarregats d’anar a comparar unes pizzes. En aquestes alçades això sí que és un regal!

Amb el frontal al cap i la incorporació d’en Miquel, afrontem l’últim sector d’aquesta Eufòria. A priori, un sector força assequible. Tot i així, aquí no es regala res i l’esforç necessari per arribar a Ordino va incrementant notablement amb el pas de les hores. Després de passar per Engolasters acabem arribant a la Vall de Madriu. El tram per la Vall de Madriu fins Escaldes aquest any és més curt que en les edicions anteriors. De totes maneres, la seva incomoditat per corre-hi l’acaba fent igual de desesperant... Finalment, i després d’haver maleït en varies ocasions aquest últim tram, acabem arribant a furgo. Arribem a l’acord de dormir 1 hora i així ho fem els 4. L’Albet@ (que porta el mateix “tute” que jo, o més) també es suma a la dormida de 1 hora i en Jordi de Jaime ja estava dormint quan nosaltres hem arribat (normal, tenint en compte que són la 1:25 h de la matinada).

Després d’una bona dosi de cafè, encarem, ara sí, el que realment serà l’últim tram d’aquest recorregut. Travessem el poble d’Escaldes i ens plantem a l’inici del camí que ens ha de portar al Pic de Padern. Mare meva, que dret! Però com costa. Ara sí que les començo a passar canutes. Em despenjo d’ells 3. Però per més que m’hi esforci no els puc atrapar de cap manera. Ara sí que la maquinària ja no dóna per més. En Javi fa hores que parla del cometa Neowise. Jo, la veritat, en un estat mental en el que les neurones comencen a col·lisionar entre elles, no sé massa si està parlant d’un cometa verídic o imaginari. Més aviat amb decantaria per la segona opció. Doncs, error! Tal i com en Javi deia que es deixaria veure al Nordest, em trobo als 3 parats que em diuen, “Apaga el frontal i mira cap allà”. Efectivament, el cometa Neowise ben visible.

Arribem al Coll d’Ordino on hi han passat la nit en John amb la xicota i les dues goses i l’Ivan. Aquí seguim incrementant “la grupeta”. A més de l’Ivan, també s’hi afegeix la Pica (que en John li demana a l’Ivan que ens l’emportem). Així que aquesta última pujada i la baixada fins a Ordino la faré acompanyat per 4 molt ben parits i una gossa. Brutal!!!

L’ascens al Casamanya costa una barbaritat. Cada pas és un suplici. Cada pas suposa un esforç immens. Cada pas requereix d’una energia que sembla que no tingui. Però surt de no sé on. Molt lentament vaig avançant. Pas a pas. Cada vegada un pas més. Cada vegada un pas menys per arribar dalt. Ara més que mai aplico la tàctica que tant he utilitzat al llarg de les més de 72 hores que porto a sobre. Una tàctica infal·lible que porta per nom paciència. Vinga, doncs, paciència i amunt!

Trepitjo el cim del Casamanya i ara sí que aquesta Eufòria està gairebé a la saca. L’última baixada la fem bastant tranquil·la al principi, fins que anem perdent alçada i arribem al bosc on ens embalem notablement. Travessem el poble de Sornàs, on ens apareix en John de cara amb el Blau. El Javi diu que ell sempre ha arribat caminant i avui no hi ha pas cap motiu per no fer-ho. Així que l'últim km el fem caminant amb tota la calma del món i gaudint metre a metre. Assaborint cada metre al màxim. Quin meravella. Quin alegria. Quin luxe veure tota la gent que tinc al meu costat i la que m’està esperant al cap de munt de la carretera. No us podeu arribar a imaginar que feliç que m’heu fet. Infinitat de gràcies a tots per ser-hi. Infinitat de gràcies a tots per compartir aquesta experiència. Per fer-la possible i per engrandir-la. De debò que us estic infinitament agraït!!!