Després de 9 anys torno al Gran
Raid des Pyrénées. Els 160 km i 10.000 m+ d’aquell 2010, s’han convertit en 220
km i 12.800 m+. En aquesta ocasió no he viatjat sol a Vielle-Aure com en el
2010, si no tot el contrari, amb la companyia de l’enorme Jaume Folguera. La
veritat és que mai hem fet plegats ni tants kms ni tantes hores. Així que serà
una prova de la solidesa d’aquest equip que formem. Una previsió de més de 2
dies de cursa. Motivació, pels núvols. Ganes, màximes. Il·lusió, tota la del
món. Haig de reconèixer que em té un punt preocupat la tranquil·litat que sento
hores abans d’una prova de tal magnitud. Sento com si no li estigués mostrant
tot el respecte que es mereix. Però a la vegada sento que si hi ha aquesta
tranquil·litat dins meu és perquè sé que si amb en Jaume actuem de forma
intel·ligent, aquest GRP és nostre!
Arrenquem a les 6:00 h i amb una
horeta de frontal per davant. Els primers compassos de la cursa són absolutament
plàcids. Alternem corriols amb trams de pista, tots ells de molt bon fer. Els
kms passen ràpid. Molt ràpid. Molt més ràpid del que és habitual en les nostres
sortides. Les sensacions són brutals. Tot flueix d’allò més i per part nostra
no hem de fer res més que procurar gaudir-ne al màxim de tot plegat.
Arribem a Payolle, km 20, on hi
ha el primer avituallament. Portem menys de 3 hores. Això és un ritme totalment
atípic en nosaltres. Esperem que això no ens faci més mal del compte.
L’avituallament està totalment a petar de corredors, així que optem per passar
de llarg. Resulta que junt amb els gairebé 450 corredors de la prova que estem
fent nosaltres, han sortit més de 300 corredors que fan una modalitat de 4
etapes i que en el dia d’avui anem plegats fins al Pic du Midi.
El pròxim tram és de córrer,
córrer i córrer, primer i una pujada que va guanyant desnivell molt i molt
lentament, després. Estem en un corriol amb un pendent molt poc pronunciat i
que es fa sense cap tipus de dificultat i veiem com en repetides ocasions,
corredors que s’aturen i s’asseuen a la vora del camí. Com? No portem ni 40 km
i ja s’estan asseient? Més endavant acabarem arribant a la conclusió que això
és un hàbit que deuen tenir els francesos, quan tenen una mica de “pàjara”,
agafen i s’asseuen...
Al Col de Sencours, coll on
tornarem a passar de baixada del Pic du Midi, hi ha el segon avituallament. Torna
a estar a petar gairebé com el primer. Així que agafem aigua i tirem cap al
cim. Mentre anem pujant ens creuem amb els corredors que baixen. Al principi
anem per una pista ampla i no hi ha problema. Més endavant, a mesura que es va
estrenyent el camí, la suma dels corredors que pugen, els que baixen i els
excursionistes, fa que, per moments, sigui una mica més caòtic el avançar.
Arribem a dalt, mitja volta i avall. Ens avituallament de nou al Col de Sencours.
En aquesta ocasió ja només som els corredors de l’Ultra Tour i l’avituallament
ja està molt més tranquil.
El pròxim tram és realment
espectacular. Sublimitat màxima. Unes muntanyes tant verdes com majestuoses. Un
entorn tan elegant com tranquil. Avancem a través d’un corriol que va ascendint
i descendint petits colls. Moments per emmarcar. Moments d’aquells que deixen
una molt bona empremta. Tot és collonut. L’únic petit però és que estem a les
hores centrals d’un 22 d’agost i fa força calor. Li demano al Jaume com va
d’aigua i està igual que jo, un bidó buit i l’altre que no en queda gaire.
Hòstia, doncs el pròxim avituallament encara està molt lluny! Per la nostra
esquerra baixa un petit rierol, però al terra hi ha tifes de vaca. Són de fa
temps, però fa por agafar d’aquesta aigua. Li preguntem a una dona si en
podríem agafar i ens diu que millor que no. Doncs res, haurem de passar com puguem...
De sobte en Jaume em diu: “Mira, allà baix em sembla que donen aigua”.
Crec que és una visió seva ja que estem bastant al mig del no res i no crec que
allà hi hagi ningú donant aigua. Però a mesura que ens hi anem acostant resulta
que sí. Hi ha una petita taula amb dos voluntaris que donen una mica d’aigua.
Només una mica. Ens omplen mig bidó i no més. No és gran cosa, però ja és més
del que teníem.
Arribem a l’avituallament de
Hautacam, km 60. De moment anem molt bé de forces. Ara com ara la major
dificultat a la que ens haurem de sobreposar és la calor, la qual va
incrementant a mesura que anem perdent alçada. Però bé, com que és la mateixa
per tots i tampoc hi podem fer res, doncs tocarà adaptar-s’hi. Seguidament ens
toca una llarguíssima baixada fins a la primera base de vida de Pierrefitte. És
llarga. Molt llarga. Però també molt ràpida i els kms avancen molt ràpid. Així
que sense major dificultat que una bona calorada arribem a la primera base de
vida. Avui no hi ha ni l’Albet@, ni la Mireia, ni ningú que ens faci
assistència. Per tant, haurem de ser ben organitzats. Acordem menjar
primerament i després fer la resta. Els voluntaris, una delícia. Molt amables
ens demanen que volem i ens ho porten a la taula i això que tenim certes
dificultats per entendre’ns. Ens ofereixen una barreja de fruites passades per
la liquadora que entra sol. Me’n bec tres vols i haig de parar perquè em faria
mal. Amb poc més de 30 minuts estem sortint de la base de vida.
Al principi costa una mica
arrencar, però comentem amb en Jaume que la calor del primer dels dos dies ja
l’hem superat. Ens queden menys de dues hores de llum, però ens ha de donar
temps de fer la pròxima pujada i part de la següent baixada. Anem bé. Crec que
molt bé. Ens passen un parell de corredors amb molta facilitat. En aquests moments
és quan sembla que potser no vas tant bé com et pensaves, però no massa més
endavant som nosaltres els que els passem sense masses dificultats. És a dir,
que ni tant, ni tan poc... Quan falta poc per arribar al poble de Estaing, km
92, la foscor comença a ser considerable i més per dintre el bosc. Tot i així
aconseguim arribar a l’avituallament sense frontal i és allà on ens el posem.
En aquesta avituallament hi veig una bossa enorme de patates fregides (la
versió francesa de les Lays) i que bé entra el salat, per Déu! Porto una bossa
hermètica de 3 L i n’omplo mitja bossa. Més endavant, quant se’ns van acabar, és
quan penso que hauria d’haver omplert la bossa sencera...
Anem per afrontar la primera
nit. Després de uns 5 km pràcticament plans comença una llarga pujada fins al Col
Ilhéou. A mitja pujada la son comença a fer de les seves. Ja? No pot ser! Però
si acaba de començar la nit! Ràpidament traiem un Red Bull de la motxilla d’en
Jaume per intentar combatre-la. Ell només en fa un glop. La resta me’l bec jo.
Però no hi ha manera. La son està apretant fort i per més que m’hi esforço no
aconsegueixo vèncer-la. Fa bastant fred, però em nego a pujar-me els manguitos
per tal de que el fred em mantingui despert. Seguim pujant, cada cop més fred,
però la son que no minva. Ens passa un corredor i en Jaume, que va al meu
darrera em diu: “Vinga, nanu, intenta enganxar-te a aquesta roda”. Ho intento i
la veritat és que sense acabar-me’n de sortir del tot, aconsegueixo acabar
arribant a dalt el coll havent fet fugir la son.
De baixada cap al poble de
Cauterets la situació es capgira completament. La son marxa per complet. El
ritme, prou “alegret”. Avancem uns quants corredors, que a les alçades de cursa
que estem, sembla que van més perjudicats del què tocaria. La veritat, sense
excessives dificultats, arribem a la segona base de vida. Portem 111 km i 19:15
h de cursa. Això vol dir que són la 1:15 h de la matinada. De la mateix manera que
a Pierrefitte, primer mengem i després ens en ocupem de la resta. De nou, en
poc més de 30 minuts, ja estem en marxa de nou.
La pujada que ens ha de portar
al Refuge
des Oulettes primer, Hourquette d'Ossoue a continuació, per acabar arribant al Refuge
de Baysellance és extremadament llarga. El primer tram fins al Refuge des
Oulettes són 14 km que pugen molt a poc a poc. Però, exageradament a poc a poc.
Tan a poc a poc. Que la son torna a atacar. M’enpuntego una vegada i una altra.
Amb les arrels, amb les pedres i no hi ha manera de despertar-me. Quan ja falta
poc per arribar al refugi, fem una corba i sembla que ja l’haguem de veure,
però res. Una altra corba i tampoc. Així vàries vegades, fins que la situació s’acaba
fent una mica desesperant. Quan finalment arribem al refugi demanem un cafè,
que fa molta estona que l’estem somiant, i no n’hi ha. Doncs una mica d’aigua
amb gas i tampoc. Hi ha 4 galetes i poca cosa més, cullons! Doncs res, marxem.
Pujant cap a l’Hourquette d'Ossoue comença a clarejar i l’alegria es torna a
apoderar de nosaltres. Després de tantes hores d’anar amb son, el fet d’haver
tornat la normalitat fa que m’emocioni més del compte i, volent clavar el pal
en una pedra, pam! Li trenco la punta i pal a tomar pel sac. Uffff, tot el que
queda amb un sol pal, que divertit! ;-)
Si
al refugi d’Oulettes hi havia poca cosa, al de Baysellance encara menys. Aigua
i caldo. Res més. Jo una mica de caldo calent. En Jaume, al no saber si podria
tenir gluten, ni això. I ara ve quan el maten, si la pujada fins aquí ha estat
llarga, la baixada fins a Gavarine no serà del tot curta. 15 km de baixada.
Quina feinada, per Déu! El primer tram, tot i ser força tècnic, anem prou bé.
Després anem a parar a una pista que no s’acaba mai i que l’increment de la
temperatura fa que sigui encara una mica més pesada. Finalment, després d’un
últim tram per dintre el bosc bastant treballat, acabem arribant a Gavarine.
Passo per davant d’una botiga i veig que venen 2 pals a 18 € i un a 10 €. És un
tros de ferro que pesa el triple que l’altre que tinc, però serà més que
suficient, així que compro!
El
tram entre Gavarnie i el poble de Gèdre es fa “durillo”. A les ja més de 24
hores de cursa, cal sumar-hi la calor, que al estar a baixa altura, encara és
més notable. Tot i així, el fet d’anar plegats amb en Jaume fa que es passi tot
més lleuger i mica en mica, pas a pas, anem sumant kms i ens anem aproximant al
pròxim avituallament que hi ha a Gèdre. Vinga, va! Fotem-li cap Luz Saint
Sauveur, on hi ha la darrera base de vida.
En
el perfil es veuen un parell de punxetes entre Gèdre i Luz Saint Sauveur, així
que la cosa pinta que serà plàcida. Doncs, cullons amb les punxetes! En la
primera d’elles unes rampes amb un pendent que tela. A més, quan comença la
baixada, pensant que la punxeta ja s’ha acabat, pam, una altra rampa de les
bones! I així en vàries ocasions. Tela! La segona pujada que no es tan
empinada, però déu ni do lo llarga que és. Quin fart de picar pedra, per Déu! Finalment,
quan són les 15:30 h, amb 33:30 hores de cursa, acabem arribant a la tercera i
última base de vida, km 167 (segons l’organització, algun més segons els
nostres Suunto’s).
La
sortida de la base de vida és fatal. Cau foc. A més, en el meu cas, amb la
panxa una mica més plena del compte, fa que costi una mica tornar a agafar el
ritme. Sort que en pocs minuts tot torna a la normalitat. Encarem l’últim tram
de cursa i, un cop tot s’ha posat a lloc, l’encarem amb molta alegria. De fet,
comencem a rumiar quines voltes podem fer el dimecres i el dijous de la pròxima
setmana que pujaré al Pas de la Casa a fer-li una visita a en Jaume (que està
allotjat allà en les seves vacances). Malaltia??? Estar aquí plenament liats i
pensar ja en les pròximes sortides. No! Només que ens agrada el què fem i ja
està... Després de pujar uns 700 m+, tornem a perdre alçada fins al poble de
Barèges on hi ha un altre avituallament. La calor es pot dir que ja ha fugit i
ara nosaltres estem en un bon moment. Així que parem molt poca estona i
endavant, que les cames tenen ganes de mambo! Pugem pel dintre el bosc per una
pujada de les que nosaltres n’anomenem “tendidas”. Que a poc a poc que pugen,
per Déu! A mesura que anem guanyat alçada la combinació d’un dia que es va
esgotant amb una zona que pinta bastant salvatge, fan que la situació es
comenci a posar interessant. La veritat és que ens anem encarant a una serralada
que ni idea del punt per on la creuarem, però sigui per on sigui, no serà poca
cosa. Arribem al Refuge de la Glère, on hi ha un avituallament d’aquests de
poca cosa, i demanem per on travessarem. Quan ens ho senyalen. Pintarraca!!!
Ens posem el frontal i som-hi que la cosa promet!
A
la que comencem a avançar, comencem a flipar. Però què és això??? Però sí això
és un terreny tipus Parc Nacional d’Aiguestortes o Andorra. Però si no hi ha
camí! Ara, ara, ens entenem. Per aquí sí que anirem bé! Fins ara, a excepció de
la zona del Vignemale, havia estat tot molt plàcid. Doncs ara de sobte, canvi
radical d’escenari. Pugem un primer coll enmig d’un que altre bloc de pedra. La
baixada no és cap regal, ni molt menys. Li comento a en Jaume, en conya: “T’imagines
que ara ens trobéssim un Contraix?” Referint-me als enormes blocs de
pedra que hi ha pujant al Coll del Contraix en el Parc Nacional. Doncs, pam! Volies
Contraix? Aquí tens un Contraix. Un tram amb un munt de blocs de pedra que no
en dista tant... Encarem un altre coll i en Jaume, que porta el Garmin Etrex 30
al canell, em diu que veu en el mapa que un cop arribem al coll agafarem el
GR10. Però també em diu: “Ara, no t’esperis cap camí de roses, perquè
tal com veig que baixa aquell frontal d’allà davant, vol dir que de massa bon
fer no ha de ser el camí”. I que poc que s’ha equivocat, perquè GR10,
sí, ara bé, el camí totalment inexistent, pedra i més pedra. Tota molt mal
posada i de molt mal trepitjar. No n’hi ha ni una que s’estigui quieta. Sí, sí,
aquí tocarà picar pedra fins al final. En teoria ha de faltar poc per arribar
al Cabane d'Aygues cluses on hi ha un petit avituallament, però portem més de 3
hores per fer 9 km i l’avituallament no el veiem per enlloc. Finalment, un
frontal a la llunyania fent intermitències ens indica on és l’avituallament. Aquí
ens diuen que el pròxim tram és de més bon fer i que fins a Vielle-Aure tenim
24 km i 6 hores. En Jaume em diu: “24 km, val, però 6 hores ni de conya!”.
Efectivament, en la pujada al pròxim coll constatem que el camí es més bo. La
baixada ja no tant. Més ben dit, fins poc abans d’arribar al Restaurant
Merlans, ubicat en unes pistes d’esquí, on hi ha l’últim avituallament, el camí
no es deixa fer una mica bé. En aquest últim avituallament en fem via, hi ha
ganes d’arribar i no estem per perdre el temps. Al sortir, en plena nit, fa
molt fred, però sé que a la que comencem a baixar passarà ràpid, així que no
trec ni els manguitos. Fem una última pujada fins al cap de munt de les pistes
d’esquí i agafem de nou el GR10 que ja no el deixarem fins al final. El sender
es va fent cada cop més bo. Diria que cada cop anem més ràpid. Acabem en uns
trams de pista que es van alternant amb senders. Baixem amb tot el que dóna la
màquina. Quan creiem que ja estem a Vielle-Aure, veiem un cartell que indica 2
km a l’arrive. Resulta que és el poble del costat. De sobte un munt de frontals
de cara. En Jaume em diu: “Mira, una cursa que ara comença”.
Com que estem anant per la carretera, li dic: “Una cursa de bicis?” “Però que
dius? Una de les curses del GRP!” Hòstia! Veig que les meves neurones
ja estan començant a col·lisionar entre elles... Finalment, després de 47:11 h
(1 dia, 23 hores i 11 minuts) i, havent tingut que picar bastanta pedra, acabem
creuant la tant anhelada línia d’arribada.
Destacar
que els voluntaris, tot i tenir certes dificultats amb el nostre idioma, es van
esforçar molt per entendre’ns i fer-se entendre i ens van tractar sempre molt
amablement. Dubto que n’hi hagi cap que ho llegeixi, però aquí queda dit!
