No voldria ser pesat ni reiteratiu amb les meves entrades, tampoc vull estar fent el ploramiques. És sols una forma més de practicar l’escriptura a mà (una de les meves “lleus” dificultats a resoldre), de fer treballar el meu sistema cognitiu i de deixar constància que el què estic vivint no és més que un pur aprenentatge per trobar l’escapatòria d’aquest maleït atzucac en el que, de sobte, m’hi he vist atrapat. De pas, qui sap, potser també pot servir d’ajuda a algú que estigui passant per una situació similar.
El què està clar en
aquesta partida és que les fitxes que m’han tocat són les que són i amb això no
hi ha res a fer. Ara bé, el què també és absolutament cert és que jo soc amo i
senyor de les meves decisions i del què fer amb aquestes fitxes. Per tant, aquí
el què és realment decisiu no són les fitxes com a tal, sinó el què jo
decideixi fer-ne amb elles.
Una altra absoluta
certesa és que el camí que jo decideixi seguir és el meu camí, òbviament i
afortunadament (i aquesta és una enorme sort que tinc), en aquest camí sempre
he disposat i disposaré d’una valuosa companyia. D’altres caminaran al meu
costat, però ningú podrà caminar per mi. El meu camí l’hauré de caminar jo. Dit
això, queda clar que el desenllaç d’aquesta partida està totalment a les meves
mans. Tot dependrà de les decisions que prengui i del camí que esculli. El què
crec que és importantíssim tenir present a l’hora de prendre decisions és que
aquestes han de ser un reflex de les teves esperances, mai de les teves pors.
Perquè com va dir Osho: “La vida comença on la por acaba”.
Mirant enrere i amb
una bona perspectiva m’adono que un dels principals elements que dificulten el
avançar adequadament és la maleïda paciència. Sempre primant la immediatesa i
el voler els resultats per ja mateix i, òbviament, això no ajuda gens, sinó tot
el contrari.
En aquesta vida res
és casual i, quan més ho necessitava, es va creuar en el meu camí aquesta frase
tan breu com contundent: “No renuncies ni te rindas, todo lo grande toma
tiempo”. Una veritat irrefutable. Així que com que em trobo en front a
un dels assumptes més grans de la meva vida, caldrà donar-li tot el temps del
món per la seva resolució i, sobretot, tenir molt present que aquest no serà pas poc.
La veritat sigui
dita, n’estic aprenent un munt de coses d’aquesta partida que fa dies que estic
jugant. Val a dir, que moltes de les coses que he après, han estat fruit d’un
previ error. Així que els errors també tenen el seu valor i com va dir en
Haruki Murakami: “Quan surtis d’aquesta tempesta, no tornaràs a ser la
mateixa persona que hi va entrar. D’això es tracta aquesta tempesta”.
Així que només hi ha una opció possible i és que d’aquesta tempesta en surti
una millor versió de l’antic Salvador.
També vaig llegir
una frase molt potent, però alhora, per mi, molt difícil de portar a terme: “Es
necesario hacer menos cuando estás lidiando con más”. Aquest ha estat
un altre dels meus grans errors. Voler fer més i més per tal de resoldre abans
aquest assumpte i no per voler córrer més s’arriba abans.
Doncs res, m’agradaria
que en aquesta petita crònica (una mica diferent a les que redactava per compartir
l’experiència d’una cursa) hagi transmès tot l’optimisme, tota la meva
positivitat i, malgrat tot un munt de malgrats (purament anecdòtics), confirmar
que veig la llum al final del túnel. La llum és infinitament minúscula i
desconec totalment la distància que me’n separa i el temps que em pot suposar
arribar-hi, però amb l’absoluta certesa que si segueixo avançant en el camí
correcte, prenent les decisions encertades i sempre amb la vista posada entre
cella i cella a aquesta minúscula llum, un bon dia hi arribaré.
Ja per anar tancant
aquesta entrada, un parell de sentències totalment indiscutibles:
1.- Ets molt més
fort del que et penses (això m’ho dic a mi mateix, però és aplicable a tothom).
2.- Caldrà deixar
anar la vida que tenia planejada per poder rebre a canvi la vida que m’està
esperant. Que, de ben segur, acabarà sent millor.
Finalment compartir
un vídeo que quan al vaig veure m’hi vaig sentir totalment identificat,
primerament pel fet d’anar per terra una i altra vegada, però sobretot pel
desenllaç, que serà el mateix que jo acabaré tenint.
I per posar fi a
aquesta entrada, afegir una cançó de Green Valley en la que la seva lletra és la
meva filosofia de vida.
