Marató Sant Llorenç - 42 km 2.000 m D+

Ara fa uns dies l’amic Jaume Folguera em va ensenyar que posar-se un dorsal no necessàriament ha de ser sinònim de competir. A vegades, l’anar uniformat amb un dorsal, pot servir per donar un cop de mà a algú que ho necessita. Reflexionant-hi, em va venir a la ment com fa uns anys el també amic Jordi Armengau, es va despreocupar totalment de la cursa, centrant tots els seus esforços en fer-me sortir del pou on havia caigut. De ben segur, que si seguís fent memòria, recordaria molts d’altres moments en els que companys s’han oblidat del dorsal i han fet el possible per ajudar-me. Així que ja comença a ser hora d’aplicar les lliçons dels grans d’aquest esport. Les lliçons dels mestres. Avui em toca aplicar la lliçó. Avui seré jo qui li doni un cop de mà a l’Alba a conquerir la seva primera marató.

Estem a punt de començar. Hi ha nervis. Molts nervis. Hi ha tensió. Molta tensió. Sortim amb la màxima concentració. Avui cal cuidar tots els detalls i per això cal molta concentració. El ritme ha de ser el precís. Que no sigui més alt del compte, però tampoc insuficient. Les torçades de peu. Avui, ni una! L’alimentació. L’adequada. Ah, i els maleïts temps de tall. Bé, d’aquests ja me’n ocupo jo. Per més que s’esforcin en fotre’ns fora, tranquil·la, que aquests maleïts amb nosaltres no podran!

Primer temps de tall, km 13, ens sobra 1:15 h. Anem molt bé. (Resulta que en realitat només ens sobren 15 minuts. Jo convençut que per aquest primer tall teníem 3 h i només n'eren 2... Ups, hi havia de ser jo qui se'n encarregués dels temps de tall, quin desastre!).

Enfilem camí cap a La Mola. La pujada costa, sí, però seguim molt concentrats. Seguim avançant al ritme precís. Sembla que l’avituallament del Coll d’Eres es posa bé. Per moments, l’eufòria vol agafar el protagonisme i fer-nos córrer més del compte. Cal lligar-la curta. Encara no. Ens avancen, però també avancem i quedem en paus.

Segon temps de tall, km 29, ens sobren 35 minuts. La baixada ha costat.

Arriba l’hora de la veritat. Les cames comencen a anar feixugues. Cada cop costa més fer-les anar endavant. Tranquil·la, Alba, el primer segur que també s’hi ha trobat i nosaltres tenim avantatge. Nosaltres tenim 4 cames que corren i 2 cors que bateguen. 4 cames, 2 cors i 1 sol objectiu. 4 cames, 2 cors i un 1 sol camí. 4 cames, 2 cors i 1 sola línia de meta. Ningú va dir que seria fàcil, d’acord, però amb 4 cames que corren i 2 cors que bateguen tenim més força.

Els km cada cop passen més lents. El rellotge cada cop córrer més ràpid. El cansament cada cop és més agut. Això sí, l’energia que fa avançar aquest tàndem cada cop és més forta.

Últim avituallament, amb aquest no hi comptàvem. Última pujada, tampoc la teníem prevista. Sant Llorenç, als nostres peus. Sí, és molt dreta, ho sé. És extremadament llarga, d’acord. Són moltes hores d’esforç, també. Ja no pots més, val, però és l’última.

Trepitgem l’asfalt i m’emociono més que tu. Ho dissimulo. Sé que t’ha costat molt i que ho has lluitat al màxim. Sé que has patit molt i que ho has aconseguit. El repte era enorme i la victòria ha estat incontestable. L’objectiu no era fàcil i tu l’has conquerit. Enhorabona, campiona!

Trail del Bisaura - 80 km 5.000 m+

Amb els anys he après que el realment important a l’hora d’escollir les curses a córrer és el RECORREGUT i la GENT que l’organitza. Quedant descartades curses organitzades per empreses i deixant al marge collonades (per mi, és clar) com lo mediàtica que pugui ser, els “pros” que la puguin córrer o que formi part de la copa del món. Per tant, ho vaig tenir molt fàcil a l’hora d’inscriure’m al Trail del Bisaura. Un recorregut del màxim nivell i una gent a l’organització també del màxim nivell. Fa falta quelcom més? No! Doncs ja estic inscrit! Ei, però que falta gairebé mig any per la cursa. I que, oi que ni el recorregut ni la seva gent canviaran? Doncs endavant amb el Trail del Bisaura!

A mesura que van passant els km es van confirmant els meus pronòstics. Avui serà un gran dia. Avui en gaudirem al màxim d’un recorregut perfecte. Avui no deixarem escapar cap dels encants del Bisaura. Avui estarem com a casa. Avui serem els reis. Bé, potser no ho serem, però ens ho faran sentir!

Amb poc més de 5 hores arribem a Vidrà, km 35. Podríem haver anat més ràpid? Segur que sí. Hem anat al ritme que toca pel desnivell que tenim per davant? Segurament també.  Avui anem plegats amb en Miquel i sembla que el tàndem funciona d’allò més. Avui la cosa flueix. Bé, imagino que això de trobar un avituallament cada 4 km, ajuda a que tot flueixi. I molt que ajuda!

És acollonant pels llocs que estem passant. Ara, unes baumes. Ara, unes altres. Ara, un salt d’aigua. Ara, un racó idíl·lic. Ara, un laberint d’escletxes impressionant. Ara, una altre salt d’aigua. És acollonant tot plegat. És acollonant el fart de netejar camins que s’han fet aquesta gent per unir tots aquests punts. Però per Déu, quin fart de netejar! Aquest recorregut neix de la imaginació dels que l’han parit. Aquest recorregut és perfecte perquè els que l’han parit hi han posat la màxima imaginació. Amb en Jordi, que també s’ha unit amb nosaltres, comencem a fer conya de com van parir el recorregut. Fem conya, però una conya que potser no està massa allunyada de la realitat...

T: I si els fem passar per aquella bauma?

J: Però no hi ha camí.

T: Doncs li fem!

J: Ah val, i després que baixin pel torrent.

T: Però allà hi ha un torrent transitable?

J: Transitable ara mateix no, però el netegem i ja ho serà!

T: Caldran cordes?

J: Potser que alguna, però ja li posarem.

T: Va doncs, anem a gravar el track.

                Arribem al Salt del Molí quan són 2/4 de 5 de la tarda. Seguim plegats amb en Miquel i en Jordi. Si la parella amb en Miquel funcionava, el trio d’ara ja és la òstia! Ens preguntem si serem capaços d’arribar amb llum de dia i la veritat és que ho veiem força pelut. Encara ens queden 3 hores de llum, sí, però també molta feina per fer. Per davant tenim la Cresta de Canemàs que ens pujarà a Bellmunt. No és molt desnivell, però sí amb un pendent per caure enrere. Són 400 m+ amb els que haurem de vigilar de no ennuegar-nos. Doncs no se’n parli més. Amunt!

                Una rampa. Baixem una mica. Una altra rampa. Veiem Bellmunt a l’esquerra. No està molt lluny, però sí força amunt. Tornem a baixar una mica i tornem a pujar una altra rampa. En Jordi diu que com a molt quedarà una altra ramps, però abans no arribem a dalt encara n’acabem fent 3 o 4 més. I per fi anem a parar al camí. Ei, que això ja és un camí de persones... (el que estàvem fent fins ara era més aviat de cabres).

                Bellmunt, dos hores de llum i 10 km per davant. Ens diuen que 8 km de baixada i 2 km de pujada. Què us sembla? Ara sí que és possible, oi? Home, i tant! Obrim gas a fons. Per moments, semblem una colla de posseïts. Sort de les diferents pujadetes que ens frenen una mica, perquè mentre hi ha baixada sembla que s’hagi d’acabar el món. A l’avituallament del Bosquetell, km 72, arriba en Genís i s’afegeix a la festa. Un altre que em sembla que tampoc li ve massa de gust que l’atrapi la nit. Últims km. Cada cop més a prop de Sant Quirze, però la nit que ens empaita, també cada cop més a prop. Nosaltres cada cop amb més pressa, però la nit també. Finalment arriba en Joan. Ara ja en som 5! 5 que fugen de la nit com si no hi hagués demà... Aquesta sí que és la última pujada. Pujada fins al dipòsit de l’aigua. Calia pujar fins al dipòsit de l’aigua? Pregunto. Resposta: “Segurament no, però tira amunt!”. Finalment, i quan són gairebé les 7 h de la tarda, els 5 posseïts acabem arribant de nou a Sant Quirze.

                El resum d’aquest Trail del Bisaura és senzill. Recorregut, 11 sobre 10! Avituallaments, 11 sobre 10! Marcatge, 11 sobre 10! Organització, 11 sobre 10! Voluntaris, 11 sobre 10! Segueixo? 11 sobre 10.