Puigsacalm Extrem Mountain Marathon, 44km 2.700m D+

Avui toca una cursa molt curta i molt ràpida. Bé, molt curta i molt ràpida en comparació a les curses que he anat realitzant al llarg de l’any. La prova d’avui porta per nom Puigsacalm Extrem Mountain Marathon, es tracta d’una marató de 44km i 2.700m de desnivell positiu i, tot i tenir un nom un tant americanitzat, es córrer integrament a la comarca de La Garrotxa.

Quan estic a la línia de sortida, em sorprèn el fet de no portar una motxilla a l’esquena. Intento fer memòria en el passat i recordar quina va ser l’última cursa en la que no em va caldre motxilla. La memòria em porta a més de 2.600km endarrere, al 20 de març, a la Marató de La Vall del Congost, essent aquesta la cursa més curta que he corregut en tot l’any.

El circuit el conec de l’any passat, que, tot i ser una edició passada per aigua i plena de fang, em va marcar molt per l’espectacularitat del circuit i és per aquest motiu que sóc de nou aquí. El que també s’agraeix molt d’aquesta cursa és que de l’ordre del 90% del recorregut és per corriol i això li dóna molt de valor a la cursa.

Sortim plegats amb en Pep Cabanas, el que serà, si tot va bé, el company d’equip en la PTL del 2012. Comencem tot xerrant de records del Tor, que ambdós vam tenir la sort de gaudir-ne fa unes setmanes. Agafem un ritme molt bo, sense encantar-nos, però tampoc sense excedir-nos, sent molt conscients que en aquest circuit els excessos es poden acabar pagant molt cars al final.

Sense adonar-nos-en, en qüestió de 1:30h arribem al km 13 i amb una jornada per davant que té molt bona pinta. Seguidament bé una baixada un tant tècnica, però molt divertida la qual, finalitza amb un ascens per dins d’un bosc d’una contundent bellesa.

La Canal dels Ganxos ens fa guanyar desnivell molt ràpidament, es tracta d’una espècie de via ferrada que li dóna un toc molt feréstec a la cursa i que ens acosta al punt més alt del recorregut, el cim del Puigsacalm, 1.514m. Aquí hi ha en Jordi i la Sara i la família d’en Pep i d’en Carles, els seus ànims s’agreixen d’allò més.

Amb poc més de 3 hores arribem al Coll de Bracons, som ja al km 24 i les sensacions són cada vegada més agradables, imagino que la màgia del recorregut i té molt a veure.

El pròxim objectiu és el Santuari de Cabrera, punt on ja haurem superat pràcticament tot el desnivell positiu de la cursa. Hi arribem sense excessives dificultats. Bé, en Pep sembla que té algun problema rampes, però diu que ja li passarà.

En l’avituallament després de Cabrera, km 33, mirem el perfil i veiem una última pujada que no teníem prevista. Li comento a en Pep que no es preocupi, que no pot ser molt forta ja que sinó no se’m hauria oblidat de l’any passat. Arribem al Pla d’Aiats i la vista de la Vall d’en Bas des d’aquí és realment formidable.

Al arribar al km 37,5, considero que ja ha arribat el moment d’apretar. Només resten un parell de petites pujades i la resta és tot baixada fins a Sant Esteve. Començo a incrementar el ritme, vaig tant ràpid com puc, m’ensopego i faig una mini aterrissada, però no ha passat res m’aixeco i endavant. Em giro per veure si segueix en Pep i no el veig, en el seu lloc hi ha dos corredors disposats a fer-me córrer encara més. I així és, faig l’última baixada a través d’un corriol com si m’hi anés la vida. Em sento molt bé i això em dóna encara més força. Em giro, he perdut de vista els dos corredors que tenia darrera. Això ja està fet, ja veig la meta, hi passo amb 5:53h i molt satisfet de lo bé que m’he trobat en tot moment, perfecte!!!

Ultra Trail Serra del Montsant, 100km 4.000m D+

La cursa d’avui porta per nom Ultra Trail Serra del Montsant i és l’última prova de la I Lliga Catalana de Curses d’Ultra Resistència de la FEEC. Transcórrer integrament per la comarca del Priorat i les seves dades són 100km, 4.000m de desnivell positiu i en semiautosuficiència. Es tracta d’un circuit que conec pràcticament en la seva totalitat de l’anterior edició, és molt corredor, massa pel meu gust. En aquesta cursa, a més, es pot participar en equip de 2 o 3 corredors, i amb en Jordi Armengau, que hem corregut tots els Ultres de la Lliga, em acordat formar l’equip dels “Semprecorrent”. 

Amb els resultats d’avui s’acabarà de confeccionar la classificació final de la Lliga, on les posicions capdavanteres estan per definir. En el meu cas hi tinc poc a fer en aquesta cursa, ja que per guanyar alguna posició en la classificació hauria de quedar 3r de la general i 2n de la categoria. Resultats pràcticament impensables en aquesta alçada de la temporada, on La Ronda dels Cims d’Andorra, la preparació del Tor des Géants i el propi Tor, m’han restat molta velocitat. Pel contrari, en Jordi, ja té la 1a posició de la categoria i la 3a de la general assegurades i depenent del resultat d’avui, podria optar fins hi tot a la 2a de la general.

Pel que fa a la classificació per equips, amb en Jordi ho tenim bastant complicat, ja que hi ha dos equips del Diedre, formats per corredors de molt nivell, entre ells el que serà amb tota probabilitat el 1r classificat de la Lliga. Tocarà doncs donar-ho tot, i malauradament les possibilitats de vèncer als Diedre seran escasses, però no hi renunciarem!!!

Sortim a una velocitat altíssima, en absolut sembla que estiguem en una cursa de 100km. En Jordi se’n va de seguida a la caça dels de davant que és on hi té la feina. Jo deixo que em vagin avançant corredors i això em dóna tranquil·litat. M’agrada anar de menys a més,  anar guanyant posicions progressivament i avui, les característiques del circuit, són ideals per seguir aquesta tipus d’estratègia.

Amb 1:58h arribo a Ulldemolins, km 18’6 i les sensacions són molt bones. Aquí hi ha el primer avituallament i toca carregar energia que hauran de passar gaire bé 40km abans no trobem el següent.

El pròxim tram fins a Margalef, km 39’1, és un dels més bonics de la cursa, un tram pràcticament en la seva totalitat per corriol amb petites pujades i baixades que es fa bastant distret. Ara bé, el pròxim control de pas està a més de 17km de l’anterior i les boires que hi havia al principi del dia s’han anat obrint i han donat pas a un substancial increment de la temperatura que fa que em quedi sense aigua als bidons, amb la qual cosa acaba esdevenint una urgència arribar a Margalef.

La pujada fins al control de pas nº 9, es fa bastant pesada. Comença per un pista que puja poc, però suficient com per no poder córrer en la majoria de trams, fa bastanta calor i comença a quedar bastant lluny el primer avituallament. Tot plegat produeix un cert davallament en el meu estat anímic, auxili!!!

Per fi arribo a Cabacés, km 56’8, on hi ha el segon avituallament. La meva sorpresa és trobar-me a dos corredors dels equips Diedre, però que hi fan aquí? però si haurien de ser molt més endavant? Mentre menjo, me’ls vaig mirant, sembla que han plegat. Si això és així, amb en Jordi se’ns posa molt de cara la classificació per equips. De sobte noto una molt important injecció d’energia!!!

Sortim plegats amb en Tomàs tot xerrant. Són les 18:00h, ja ha marxat la calor i endarrere queden els Diedre, sembla que ha arribat l’hora de fer el canvi de ritme.

Avanço tant ràpid com puc, amb l’eufòria del moment em despisto un instant i em perdo, però no passa res, només han estat 10 minuts i això encara em dóna més força per recuperar el temps perdut.

Arribo a Escaldei a les 19:37h, estic ja al km 80, carrego piles i poc després de sortir del 3r i últim avituallament engego el frontal. Això ja ho tinc, a per totes!!! A continuació toca superar un desnivell positiu de 500m per un tram molt divertit on algunes cordes ens ajuden a pujar. A dalt la carena de Serra Major i bufa bastant de vent, toca abrigar-se i mentre ho estic fent veig un frontal que s’aproxima, no!!! Accelero tant com puc, no puc deixar que m’arrabassin una posició a aquestes alçades de la cursa. Al final de la carena em diuen que només falten 10km per l’arribada, ara sí que és el moment de donar tot el que em queda a la recàmara.

Baixo tant ràpid com em permet la llum del frontal, passat el poble de La Morera de Montsant, m’haig de treure el paravent perquè tinc calor i mentre l’estic guardant novament torno a veure un frontal que s’aproxima, el millor que em podia passar!!! No penso permetre que aquest frontal m’avanci, corro fins hi tot de cara amunt, no sé si els “Semprecorrent” guanyarem, però almenys per falta de voluntat no serà!!!

Finalment arribo amb 13:31h i molt content de lo sencer que he acabat. En Jordi ha aconseguit una magnífica 4ª posició, sent el 1r vetarà amb un temps de 12:05h. Pel que fa a l’equip aconseguim la 1a posició amb un temps de 12:48h.

En Jordi obté uns excel·lents resultats a la classificació de la Lliga, amb una molt meritòria 2a posició de la general i 1a de la categoria Vetarà. Els meus resultats són molt més discrets, 5è de la general i 4rt de la categoria Senior, però molt satisfet de la feina feta.

Fins a la pròxima Lliga!!!

Tor des Géants: La Valoració Final

El Tor des Géants ha significat la millor experiència a la muntanya de la meva vida. És una afirmació molt contundent, però que em surt del fons del cor. He viscut moments que mai oblidaré, he experimentat sensacions que mai havia experimentat, he tingut vivències impensables d’imaginar i he tingut pensaments que m’han transportat al més enllà. He corregut molts hores amb els sentiments a flor de pell. M’he emocionat una pila de vegades amb la bellesa dels paratges. La Vall d’Aosta incrementa la seva espectacularitat a mesura que avança la cursa, cada coll esdevé més impressionant que l’anterior i l’horitzó que apareix en assolir-lo supera la fantasia de l’últim divisat. M’he integrat amb l’entorn de tal forma que he passat a ser un element més del paisatge i he plorat de l’emoció.

 El patiment també ha superat límits inimaginables, però sempre apareix una força que pot vèncer el dolor, la grandesa de la cursa l’elimina, se’l cruspeix, el fa desaparèixer per complet. Hi ha quelcom que t’empeny endavant i no para d’empènyer i quan et sembla que estàs assolint el nivell màxim d’esgotament, apareix de nou aquesta força que no permet que t’aturis, que et fa avançar sense contemplacions.

Pel que fa al factor humà, sense paraules... La gent dels pobles, la gent que hi ha per les muntanyes, et transmet una energia, una força, una valentia, et converteixen en tot un heroi. Els voluntaris excepcionals, un total de 1200 per 500 corredors. Són tant atents, es preocupen de tots i cada un dels detalls, de que no et falti mai de res. Es com si els dos voluntaris i mig que et corresponen estiguessin corrent en tot moment al teu costat vetllant per la teva comoditat. Una organització fantàstica en tot els aspectes, des dels avituallaments, al control en tot moment de cada un dels corredors, passant per l’atenció dels metges.

Al principi de la cursa, quan veia algun finisher del 2010 que repetia, no ho entenia, no era capaç d’imaginar que al cap d’uns dies de cursa jo també voldria repetir, és més, no voldria que l’experiència que estava vivint mai finalitzés.

I ara, a un més vista de la cursa, només em venen a la ment bons records, els grans moments viscuts, només pensaments de felicitat, d’eufòria, només pensaments positius. Sembla com si els moments difícils mai haguessin succeït. És per això, que per a tots els amants de la muntanya i de la llarga distància, aquesta cursa és recomanable al 100%. Està clar que no és un repte fàcil, però sí totalment assolible. Només cal una bona preparació, molta il·lusió i molt convenciment en un mateix. Ser capaç de transformar el dolor i el patiment en diversió i satisfacció.

Fins a la pròxima!!!

Tor des Géants, Etapa 7: Ollomont - Courmayeur 48km 2.905m D+ Acariciant el cel!!!

Ha arribat l’hora de la veritat, són les 6:09h de dijous, porto 283km recorreguts, 92 hores en cursa i em separen 48km i 2.905m de desnivell positiu de Courmayeur, a per totes!!!

L’ascens al primer coll de l’etapa, Col Champillon, 2.709m, comença per dintre el bosc. Encara és de nit i tinc les primeres, i sortosament les úniques, al·lucinacions importants de la cursa. Estic veient que el tram que vindrà a continuació del bosc és una zona molt escarpada i extremadament tècnica i perillosa. És de nit, vaig tot sol, el que m’espera és molt perillós, haig d’estar molt a l’aguait ho podria prendre mal, no em puc treure aquest neguit del cap!!! Per fi es fa de dia, surto del bosc i veig que el pròxim tram és un corriol a través d’uns prats alpins que de perillós no en té res. De cop s’esvaeix tot el neguit que s’estava apoderant de mi.

Arribo al Rifugio Champillon veritablement esgotat, m’assento, em menjo una taronja i unes galetes i noto com el cansament està disposat a fer-m’ho passar malament de veritat, però no podrà amb mi!!! M’aixeco i quan vaig per sortir en Vincent (francès) em diu de marxar plegats, som-hi doncs!!! La companyia d’en Vincent m’està anant d’allò més bé, de sobte, sembla com si l’esgotament que sentia fa una estona s’hagi esvaït.

Arribem a Ponteille Desot, km 293, ens alimentem bé, hi ha força gana i s’ha d’aprofitar per marxar amb les piles al màxim carregades possibles. Per davant tenim un tram pràcticament pla de 10km (després de tot el que hem fet, sembla impossible que hi pugui haver un tram pla...). Sempre que fa una mica de baixada trotem, no podem córrer gaire, però intentem avançar tant ràpid com les cames ens permeten. Amb en Vincent anem parlant de la duresa de la prova, fem hipòtesis d’on i com serà l’últim coll que ens espera, coincidim en que podrà ser tant dur com vulgui, que nosaltres ho som més!!!

Finalment arriba el moment tant i tant esperat, l’últim coll de la prova, Col Malatrà, 2.936m. Per davant tinc més de 1.400m de desnivell positiu, però a hores d’ara ja res em pot aturar. L’ascens és molt llarg, 12km, però a mesura que vaig guanyant alçada, cada vegada em sento més fort. Comencen a esvair-se tots els dolors de les cames, l’esgotament desapareix i apareix en el seu lloc una força que m’empeny amunt de mala manera. D’on surt aquest força?  em pregunto. No ho sé, però m’encanta!!! I la situació que va a més, no parem de pujar i les forces que no paren d’incrementar, sembla el món al revés!!! Ens anem encarant a les muntanyes que hem de creuar, però en absolut s’intueix el punt per on les creurem. I pugem i pugem i per més alçada que guanyem, la serralada que tenim al davant està sempre igual de lluny. Baixa gent animant d’allò més i cridant Grande! Grande! Finito! Finito! Sembla que hauria d’aparèixer el coll, però no apareix mai ni mai, però cada vegada em preocupa menys i seguim pujant i el coll que segueix sense aparèixer. Tant pujar, acaba arribant el que seria un dels millors moments de la cursa, arribo a la conclusió que no em preocupa en absolut on està el coll, és més, m’ho estic passant tant bé, que no vull que això que estic vivint s’acabi, que no s’acabi sisplau!!! Què??? Què no vols que s’acabi??? Això sí que és fort, mai hauria imaginat que es pogués assolir un pensament com aquest!!! Això és el súmmum!!! És veritablement increïble del que és capaç el Tor.

Després de molt pujar, arribem a un punt d’una bellesa sensacional, on tota la serralada a la que ens anàvem aproximant ens envolta i ens abraça d’una forma molt especial, per enèsima vegada pell de gallina!!! Des d’aquí ja es veu un corriol que va flanquejant i es perd enmig d’unes roques. A continuació d’aquest corriol, ve un tram amb unes cordes i uns esglaons de ferro que em condueixen directament a la glòria. Arribo a dalt del coll, un pas enmig de les roques de poc més d’una persona i el Tor que no podia acabar d’una forma més espectacular. No em puc creure el que estic veient, el Montblanc encaixat al fons, com si estigués fet a propòsit, aquí l’emoció sí que supera qualsevol límit imaginable!!! Estic veritablement emocionat i, mentre espero al Vincent, em quedo admirant la immensitat del paisatge que tinc davant, més feliç no puc ser, us ho prometo!!!

De camí a Bonatti, ens assentem a sobre d’una pedra amb en Vincent amb tota la tranquil·litat del món i comentem la bellesa del paisatge que ens envolta. En aquests moments no importa ni el rellotge, ni l’hora d’arribada, ni la classificació, ni res de res, només ens preocupa retenir el moment que estem vivint. Un cop a Bonatti en Vincent em diu que tiri, que tota l’estona l’haig d’esperar i que quedem a Courmayeur per fer una birra.

Surto “a tota ostia” el tram que separa Bonatti de Bertone és bastant pla amb petites pujades i baixades. Corro tant com puc, no sé d’on surt la força, no sé on és el dolor que m’ha estat acompanyant durant tantes hores, només sé que estic eufòric i que aquesta eufòria elimina qualsevol entrebanc que es pugui interposar en el meu camí fins a Courmayeur.

Finalment trepitjo el poble de Courmayeur, no m’ho puc creure, fa gaire bé 105 hores que en vaig sortir i ja hi sóc novament després d’un viatge veritablement increïble. A la línia d’arribada un munt de gent cridant i animant, una catifa vermella em porta fins a la meta. Braços enlaire, estic acariciant el cel, estic fent un somni realitat!!!

Temps final 104:44h, posició 25 de la general i 7è de la categoria havent dormit un total d'unes 4 hores.

Tor des Géants, Etapa 6: Valtournenche - Ollomont 44,1km 3.404m D+ Eufòria!!!

Sortim plegats amb en Marc tot comentant les brutalitats dels 236km que portem de cursa. Avancem a un ritme suau, en Marc em diu que ell va amb el pilot automàtic posat i vol seguir avançant a aquest ritme, a mi ja m’està bé. Un cop dalt el coll Fenetre de Tzan, 2.738m, mentre estic esperant al Marc, em quedo uns minuts contemplant la immensitat del paisatge que tinc davant, a la vegada que noto que per dins meu hi circula una felicitat absoluta. En aquests moments estic gaudint d’allò més, estic experimentant unes sensacions que mai hauria imaginat, tot jo sóc pura eufòria!!!

Arribo al Bivacco Reboulaz i amb uns voluntaris molt amables calculem el temps necessari fins a la pròxima base de vida. A mi m’agradaria arribar-hi com a molt tard a les 4:00h de la matinada de manera que pugui dormir una estona i sortir per allà les 6:00h. Calculo que al ritme que estem anant amb en Marc arribarem més tard del que m’agradaria i acordem seguir cada un pel seu compte.

Surto del bivacco (refugi no guardat) “a tota ostia”, em pregunto d’on surt l’energia que m’empeny amb tant força, estic al·lucinant de lo bé que em trobo i aprofito per avançar tant ràpid com puc. Aquest sector del recorregut és diferent de la resta, anem fent colls de 300 – 400m de desnivell positiu a través d’uns flanquejos llarguíssim que impressionen d’allò més en mig d’unes valls enormes, una zona veritable excepcional!!! Quan més accelero, més fort em sento, no ho entenc, però m’encanta!!!

Arribo al Bivacco R. Clairmont amb el frontal que fa uns minuts que l’he encès. M’assento a la mateixa taula dels voluntaris que estan sopant, tot fent un distès intercanvi d’opinions. Els hi faig saber que estic realment meravellat amb la Vall d’Aosta, que aquesta cursa és fantàstica, que m’està apassionant d’allò més i que tots ells són veritablement collonuts!!!

La baixada del Col Vessona, 2.788m, fins a Closé és de més de 9km, al principi, amb l’eufòria que fa estona que m’acompanya, baixo a molt bon ritme, però mica en mica, la nit es va apoderant de mi. Miro l’altímetre i no hi ha manera de perdre alçada, baixo i baixo i l’altímetre que gaire bé no es mou, necessito arribar ja a l’avituallament, però no hi ha manera. Aquest tram se’m està eternitzant i això ha fet desaparèixer l’eufòria que feia tantes hores que m’acompanyava.

A les 22:59h arribo a Closé, pregunto si fins a la pròxima base de vida hi ha algun punt on dormir, em diuen que no i opto per dormir aquí. Veig que no hi ha manera d’agafar el son i als 10 minuts decideixo canviar les piles al frontal i afrontar l’últim coll de l’etapa, Col Brison, 2.492m.

Estic a la 4ª nit i amb l’únic objectiu d’arribar quan abans a Ollomont, la última base de vida abans de Courmayeur. Surto molt concentrat per tal de que la son no pugui guanyar-me la partida i decideixo tenir la ment el màxim ocupada pensant en tots els grans moments viscuts. La tàctica funciona a la perfecció, arribo a dalt el coll i en cap moment he tingut son, perfecte!!!

Arribo a Ollomont a les 3:32h, em dutxo, menjo una sopa de verdures boníssima, un iogurt i a dormir. Em poso l’alarma a les 6:00h i 10 minuts abans em desperto, he dormit gaire bé una hora i mitja d’una tirada, perfecte!!! Al intentar-me aixecar, noto com em fan mal totes i cada una de les parts del meu cos, sembla que no m’hagi de poder ni moure, però opto per no pensar-hi i em proposo de sortir quan abans. Tal i com havia previst, quan són les 6:09h, prenc sortida de l'última etapa que m’ha de portar fins a Courmayeur.

Tor des Géants, Etapa 5: Gressoney - Valtournenche 36km 2.750m D+ Dolor vs Satisfacció!!!

Prenc partida de la 5ª etapa pensant en que aquesta és la més curta de totes i això em facilitarà les coses. Només té 36km i tot i que s’acumulin 2.750m de desnivell positiu, a hores d’ara aquesta dada ja no em preocupa excessivament. Són les 22:56h, aquesta hora no m’agrada gaire ja que tinc tota la nit per davant i aquesta serà ja la tercera, però em tranquil·litza saber que en els 16 primers kms d’aquesta etapa tinc 2 refugis on dormir.

El tram inicial és totalment planer, tot i així em sorprèn que després de 200km estigui corrent amb total naturalitat, aprofitem-ho!!! Quan comença l’ascens cap al Col Pinter, 2.776m, em comença a entrar la son. A la base de vida no hi havia manera de dormir i mentre estic pujant em costa estar despert, quins nassos!!! Sort que de seguida arribo al Rifugio Alpenzu i demano per dormir, tota una habitació per mi sol, aquí si que hi ha silenci per descansar tranquil·lament. Em poso l’alarma al cap de 30 minuts i per fi, després de més de 60 hores en cursa, aconsegueixo dormir per primera vegada!!! Em prenc un te i reprenc la marxa.  L’ascens és molt llarg, però la nit és totalment serena i la lluna és gaire bé plena, la silueta de les muntanyes a les que m’estic encarant va prenent una forma veritablement formidable. Decideixo parar un moment, apagar el frontal i mirar tot el meu entorn totalment il·luminat per la intensa llum de la lluna, espectacular, una imatge que mai oblidaré!!!

La baixada del coll fins al pròxim refugi és de 5km, aprofito que el terreny és molt còmode per córrer, tot i així, a mesura que em vaig aproximant al refugi noto com em va entrant de nou la son i decideixo fer una nova dormida al Rifugio Crest. Són les 4:05h, amb la qual cosa si dormo una hora i mitja, ja hauré fragmentat la nit i d’aquesta manera ja la tindré superada. Novament una habitació per mi sol i em desperto una mica abans de la 1:30h que m’havia posat l’alarma. Em sembla que hagi dormit tota una nit, perfecte!!!

M’ajunto amb l’Alexandre, un francés de la bretanya amb un gran sentit de l’humor, i avancem plegats tot dient tonteries per fer passar l’estona de la forma més divertida possible, mentre va començant un nou dia.

L’inici d’un nou dia és sempre una important injecció d’energia, l’Alexandre treu el seu mòbil i posa una mica de música mentre anem pujant el Col di Nana, 2.770m, a un ritme força bo. Abans del coll passem pel Rifugio Grand Touralin, la gent del refugi ens fan una rebuda excepcional, com en saben de fer-nos pujar la moral!!! En aquest refugi ens han preparat una macedònia boníssima, tant l’Alexandre com jo repetim. El cansament és cada vegada més intens i reprendre de nou la marxa no és fàcil, però a hores d’ara ni el cansament, ni les llagues dels peus, ni res de res pot impedir que segueixi avançant. A més, un fantàstica vista del Monte Rosa, 4.634m, m’empeny a seguir endavant per tal de veure noves imatges d’aquesta bellesa.

A la que assoleixo el Col des Fontaines, 2.695m, el Tor em torna a fer un regal, una nova vall amb el Cervino, 4.478m, al fons. No puc fer altra cosa que aixecar els braços com a senyal de victòria, assolir un coll sempre acaba comportant alguna recompensa!!!

Em separen 6km de la pròxima base de vida, baixo cada vegada més ràpid, de tant en tant faig un crit de dolor quan trepitjo alguna pedra de forma que m’aplica pressió a les llagues que tinc als dos peus. Quan més a prop estic de Valtournenche, més corro i més crido de dolor. A la vegada començo a adonar-me que si tot segueix com fins ara, podria ser que arribés demà al vespre i d’aquesta manera evitar la cinquena nit que tenia prevista, això sí que és una important injecció d’energia!!!

Arribo a la 5ª base de vida a les 11:01h, les voluntàries tant si com no volen que em mengi un plat de pasta, però ara no em ve de gust, prefereixo menjar pa amb una mica de carn (encara que sigui de llauna), un parell de iogurts i per veure un munt de suc de poma, està boníssim!!! Una infermera i una metge em curen les llagues dels peus tractant-me d’una forma excepcional, mentre em curen em posen unes bosses de gel als genolls. Surto nou de la llitera!!! Vaig a la zona de descans, m’hi estiro, però dins meu hi ha unes ganes de córrer que em fan alçar quan no ha passat ni 5 minuts que m’he estirat. Em trobo en Marc Balanyà i acordem sortir plegats quan són les 12:20h.

Tor des Géants, Etapa 4: Donnas - Gressoney 51,5km 4.584m D+ Duresa extrema!!!

Surto de Donnas en la que podria ser l’etapa més dura de les que tinc per davant, si més no, és la que té més desnivell positiu, 4.584m en 51,5km. De moment, el primer obstacle a superar són les més de 4 hores de foscor de la que serà ja la segona nit. El segon obstacle és la diferència d’alçada que separa Donnas, el punt més baix del recorregut a 330m, fins el Rifugio de Coda a 2.224m.

                Segueixo tot sol, això no em preocupa, ja que és el que he estat fent des de que vaig partir de Courmayeur, avançar en solitari. Tinc el convenciment que la nit passarà ràpid i que l’inici d’un nou dia donarà solució a tots els possibles problemes que puguin sorgir enmig de la foscor.  Els primers minuts, després de gaire bé 3 hores de parada són un tant complicats, però ràpidament em torno a posar en situació.

Arribo a l’avituallament de Perlaz, km 153,9 sense gaire gana, però un pastís de xocolata que fa molt bona pinta, m’ajuda a menjar una mica. M’ofereixen cafè, però els hi dic que no, tenint present que el de la nit anterior no se’m va posar gaire bé, però em diuen que tenen un expreso boníssim, acabo acceptant l’oferiment i haig de reconèixer que no m’enganyaven quan em deien que el cafè era molt bo.

Poc després de l’avituallament m’atrapa en Gideon, un holandès finisher de l’any passat en posició 22. Avancem junts, ens anem alternant l’anar davant, anem a molt bon ritme, em fa una mica de por, ja que em diu que està anant més ràpid que l’any passat i trobo que això podria ser un ritme excessiu per mi, però estic còmode i seguim endavant. De cop em comença a entrar la son, passem pel costat d’una font i em refresco la cara, però no funciona, els ulls se’m tanquen i m’haig d’esforçar molt per mantenir-los oberts. Hem d’arribar a Etoile du Berger, pugem i pugem, però no hi ha manera d’arribar-hi, veiem unes llums espero que sigui aquí l’avituallament, però no. Més amunt, unes altres llums i tampoc, cada cop em costa més mantenir els ulls oberts, estic patint, necessito resoldre aquesta situació urgentment!!! Finalment arribem a l’avituallament que feia tanta estona que estava esperant, els hi demano si aquí es pot dormir, em diuen que sí i em senyalen un banc. M’hi estiro 10 minuts, no aconsegueixo dormir, però almenys aquesta estona amb els ulls tancats, em permet seguir endavant, solucionat!!!

La sortida del sol suposa una nova injecció d’energia i el veure de lluny la imatge del Rifugio Coda, ubicat en un punt realment espectacular, em produeix una força interior que m’empeny d’allò més. La gent de Coda animen d’una forma tant desmesurada que em fan posar la pell de gallina. Em senyalen a l’horitzó on està Courmayeur i em diuen que estic just a mig camí, els hi responc que això ja està superat!!! Demano per dormir una mica i em porten fins a una petita habitació molt acollidora amb dues lliteres i amb una olor de fusta molt agradable (sembla que l’han forrat de fa poc). Estic molt còmode, no aconsegueixo dormir, però almenys descanso uns 15 minuts. Al reprendre de nou el recorregut, una dona de més de 60 anys em fan saltar les llàgrimes, va amb un bastó ja que va coixa (no sé com s’ho haurà fet per arribar fins aquí...) i em desitja amb una absoluta sinceritat Forza!!! Forza!!! Forza!!! a la vegada que m’apreta la mà amb moltíssima força. Novament pell de gallina, no em puc creure el que estic vivint!!!

Mireu l’edat de la majoria dels voluntaris de la foto següent, sense paraules...

El pròxim coll a superar és el de Marmontana, 2.350m, es fa molt dur, però el següent, Col della Vecchia, 2.184m, encara més. En aquests moments és quan realment començo a sentir el cansament acumulat al meu cos, les més de 50 hores de cursa estan passant factura. Em costa especialment avançar, el dolor a les cames es va intensificant, ara mateix m’estiraria enmig del camí i em posaria a dormir, però m’autoconvenço que ara no toca i que cal vèncer com sigui el dolor i el cansament.

Arribar a Niel, km 186, es fa especialment costós, quantes més ganes tinc d’arribar-hi, més costa, necessito arribar ja, veure gent i que em donin una empenta fins a la pròxima base de vida, però no hi ha manera, Niel no arriba mai!!! Quan són les 15:57h, per fi arribo al tant i tant desitjat avituallament de Niel.

L’ascens a l’últim coll de l’etapa, Lasoney, 2.364m, també es molt costós, però la proximitat a la 4ª base de vida m’ajuda a alleugerir el patiment. Un cop assoleixo el coll, ja dono l’etapa per finalitzada, tant sols em falten 10km de baixada fins a Gressoney i a més al cop de poc de començar a baixar m’haig de trobar un avituallament que em donarà un important cop de mà. Veig unes barraques de pastors i crec que serà l’avituallament, però no, en veig unes altres i tampoc i així vàries vegades, m’urgeix moltíssim arribar a l’avituallament, m’estic quedant sense forces. Finalment m’haig de seure al costat del riu i omplir el bidó d’una aigua molt fresca que em reconforta d’allò més. Just després d’haver-me recuperat m’apareix l’avituallament. Em diuen que hi ha 1 hora de camí fins al poble, però que no es pot córrer gaire perquè el camí és molt “brutto” (dolent), els hi dono les gràcies i el fet de que només sigui 1 hora la que em separa de Gressoney, em dóna molta força per córrer tot i que el camí sigui “brutto”.

Quan són les 20:08h del tercer dia de cursa arribo a la quarta base de vida. Em dutxo, em canvio de roba, tinc força gana, em menjo una amanida deliciosa, una carn en llauna amb pa (com si fos tonyina) i un parell de iogurts, el sopà se’m posa d’allò més bé. Vaig a la zona de descans, es veu molt tranquil·la i sembla que després de la dutxa i el bon àpat no hauria de tenir problemes per dormir, però no hi ha manera, impossible de dormir una altra vegada, prop d’una hora donant voltes sense poder dormir, estic perdent el temps. M’aixeco i decideixo marxar quan són les 22:56h.

Tor des Géants, Etapa 3: Cogne - Donnas 46,6km 1.383m D+ Alegria!!!

Surto de Cogne amb un estat d’ànim d’autèntica eufòria, la parada a la base de vida se’m ha posat més que bé, l’etapa a la que m’enfronto ja serà la tercera, és la més assequible de la cursa, en 46,6km només 1.383m de desnivell positiu i 2.600m de negatiu. Només haig de superar el Col Fenetre di Champorcher, 2.827m. En aquests moments tot és favorable, no puc deixar de veure-ho tot de la forma més optimista possible, m’encanta el que estic fent, m’encanta com ho estic vivint, estic enamorat de l’entorn per on estem corrent, cada coll és més espectacular que l’anterior, les valls cada vegada més impressionants, estic veritablement emocionat!!!

La pujada al coll és molt suau, això fa que em permeti pujar-la a bon ritme, a la vegada que pel meu cap no paren de circular-hi infinitat de pensaments positius, estic gaudint al màxim i això em fa incrementar encara més el positivisme.

Poc abans d’arribar al coll trobo el Rifugio Sogno, on em quedo bocabadat amb el deliciós menjar que ens han preparat, batut de xocolata casolà, truita de patates, truites d’espinacs... està tot boníssim, així qualsevol córrer!!!

El coll és com sempre una magnífica sorpresa, assolir-lo implica veure una nova vall i unes noves muntanyes a l’horitzó d’una bellesa difícil de descriure, com m’està agradant la Vall d’Aosta!!! Per davant tinc una baixada de 30km, l’haig d’aprofitar al màxim, són poc més de les 18:00h, això vol dir que tant sols faci la baixada a una mitja de 6km/h amb 5 hores seré a Donnas, això més bona pinta no pot tenir, a per totes!!! Passat el Rifugio Dondena em quedo sorprès amb una imatge fantàstica, és el cap vespre, s’està començant a fer fosc i apareix la lluna plena encaixada en mig de les muntanyes que hi ha davant meu, formidable, de veritat!!!

Arribo a Chardoney a les 20:01h i encenc el frontal, encara em resten 19km per arribar a la pròxima base de vida, però l’eufòria em segueix acompanyant i ho haig d’aprofitar al màxim. El recorregut es comença a complicar, passem per una zona amb molts rocs i que amb l’arribada de la nit es fa molt complicat córrer, forçosament haig de reduir el ritme.

Passem per un petit poble, i per un altre, i per un altre... hi ha un avituallament que ha d’estar en un d’aquestes poblets que hauria d’arribar aviat, però que mai arriba, em començo a desesperar, que arribi ja, sisplau, finalment veig una carpa i això em reconforta. Em diuen que em falten 10km fins a Donnas i que em 2 hores i arribaré, això em tranquil·litza, però penso que si tot va bé hi puc estar menys de les 2 hores que em diuen.

El Tor m’obsequia amb una nova sorpresa, quan és negre nit (són més de les 22:00h) m’apareix una àvia en mig d’un carrer amb un bastó picant de valent a terra i cridant bravi, bravi, forza, forza!!! Al·lucinant!!!

Arribo a un poble que crec que és Donnas, el travesso tot i al sortir-ne veig que no ho és, quina desil·lusió!!! Segueixo endavant, no paro de córrer perquè tinc ganes d’arribar ja a la base de vida. Finalment, quan són les 23:33h, hi arribo havent superat ja 148,7km. Intento menjar un plat de pasta, però no m’entra, n’haig de deixar la meitat, crec que em convé anar a dormir, porto prop de 38 hores de cursa i no he dormit gens i em fitxo com a objectiu dormir un parell d’hores. La sala on hi ha els llits està força plena i a més hi fa molta calor. Començo a donar voltes i no hi ha manera de dormir, voltes i més voltes i segueix sense haver-hi forma d’agafar el son. Intento concentrar-me, però no hi ha manera, quan fa més d’una hora que estic al llit sense poder dormir, opto per llevar-me, canviar-me de roba i tornar a sortir quan són les 2:26h.

Tor des Géants, Etapa 2: Valgrisenche - Cogne 53,5km 4.137m D+ Primers problemes solventats!!!

Surto de la base de vida de Valgrisenche a les 21:16h, al cap de poc més d’una hora d’haver-hi entrat, i amb un estat d’ànim totalment recuperat. Començo a enfilar-me direcció el Col Fenetre, 2.854m, la pujada és molt suau i es deixa fer molt bé, a més, la sobredosis de cafè comença a fer el seu efecte i vaig totalment revolucionat, pel meu cap no paren de circular-hi pensaments positius, vaig avançant a gent, comença a ploure de nou, però no em preocupa, tot és eufòria dins meu!!! A mig camí em trobo el Refugi Chalet de l’Epée i entro, menjo una mica i torno a sortir. La pluja s’està intensificant, per uns moments bufa amb força un vent fred, sembla que la cosa podria empitjorar, però seguir pujant és el meu únic objectiu i de moment res em pot aturar. Quan falta poc per arribar al coll noto unes molèsties a la panxa, crec que la barreja entre el cafè i el que he menjat al refugi no se’m ha acabat de posar bé. Em prenc un Almax a veure si se’m calma el dolor, però la baixada no la faig gens còmode, no em trobo gaire bé, l’Almax sembla que no fa massa efecte i tot plegat em comença ha preocupar bastant.

A les 00:59h arribo a Rhémes-Notre-Dame, intento menjar una mica, però no m’entra res, sembla que l’estómac se’m ha tancat. Com que a l’avituallament no hi ha res que m’ajudi a resoldre el meu problema, decideixo seguir endavant esperant que tot s’acabi arreglant.

L’ascens al Col Entrelor, 3.002m, no el gaudeixo gens, més aviat el contrari, el mal de panxa no em passa i només puc beure petits glops d’aigua, ja que noto que fins hi tot l’aigua em costa d’assimilar. Finalment i just a l’arribar a dalt el coll, arribar el fatal desenllaç, trec absolutament tot el que he menjat en els últimes hores, no hi queda res dins meu, auxili!!! La baixada fins el pròxim avituallament és de 9km, no puc ni córrer, em sento totalment buit i a sobre m’entra una son que és massa. Decideixo estirar-me al costat del camí 10 minuts a veure si això m’ajuda a fer un reset. Mentre estic estirat, em passen pel cap infinitat de pensaments molt negatius, “si estic així la primera nit, com estaré a la cinquena???”. M’aixeco, elimino ràpidament els pensaments negatius i començo a córrer, molt a poc a poc, però haig d’arribar com sigui a l’avituallament. Al arribar a Eaux Rousses, 6:06h, veig un metge i li demano si té quelcom per la meva panxa, em diu que l’acompanyi i em porta fins al llit d’un alberg que hi ha al costat de l’avituallament, em diu que dormi com a mínim mitja hora i després en tornem a parlar. No puc dormir ni un minut, però em llevo molt millor, ja comença a fer-se de dia, em prenc un plat de sopa amb pasta i sembla que la primera crisi ja està superada, que bé!!!

Per davant tinc el punt més alt del recorregut, Col Loson, 3.299m, això significa que arribar-hi implicarà superar gaire bé 1.700m de desnivell positiu, som-hi doncs!!! L’ascens és força suau, les muntanyes a les que ens anem encarant són enormes, tenen una alçada impressionant i no tinc ni la més mínima idea del punt per on les creuarem. Mica en mica anem guanyant alçada, però cada vegada es fa més incerta la ubicació del coll per on hem de travessar. Per més que miri amunt, sempre veig corredors que acaben desapareixent, decideixo no preocupar-me més intentant esbrinar on està el coll i gaudir al màxim d’aquest nou dia que està començant en aquests paratges tant i tant espectaculars. L’últim tram és força exigent i fins i tot haig de parar un moment en un parell d’ocasions per agafar aire.

Assolir el coll implica un nou regal del Tor, la sorpresa al veure la nova vall és màxima i des d’aquí ja veiem el segon “Géant”, el Gran Paradiso, 4.061m, sense paraules!!!

La baixada fins a la segona base de vida és de 10km, em vaig trobant cada vegada millor, molt endarrere queden ja els problemes de la passada nit. La proximitat al poble de Cogne em dóna molta força i veure’l em fa incrementar el ritme encara més. Entro a la base de vida a les 13:16h, porto ja 102km i més de 27 hores en cursa. Tinc força gana, em menjo un bon plat de pasta on hi afegeixo una llauna de tonyina i de postres un parell de iogurts, un dinar perfecte!!! Provo de fer una migdiada de 15 minuts, novament se’m fa impossible agafar el son. M’alço als 10 minuts, faig un canvi de roba i sense pensar-m’ho més, quan són les 14:19h, surto amb un únic objectiu, arribar a Donnas abans de les 2:00h de la matinada, crec que haig de poder fer aquesta etapa en menys de 12 hores sense excessius problemes.