...de moment, seguim escrivint les cròniques prèviament a mà per tal de seguir practicant l’escriptura, una altra de les petites dificultats a solucionar...
Quan vaig iniciar
aquesta nova partida, sabia que no tenia bones fitxes, però l’optimisme que
sempre m’acompanya, unit a un munt de males partides a les que ja havia fet
front abans i que, d’una manera o altra, sempre n’havia acabat sortint
victoriós, em van fer creure que aquesta no era més que una altra mala partida
a resoldre.
L’estratègia des d’un
principi estava molt clara, de fet, és la mateixa estratègia que vaig començar
a utilitzar des de que vaig començar a tenir ús de raó i que mai m’havia
fallat. Màxim treball, màxim esforç i una impecable disciplina, acompanyada
sempre de grans dosis de perseverança. Malgrat totes les dificultats, malgrat
totes les adversitats, malgrat tots els malgrats, una absoluta confiança en mi
mateix, una absoluta certesa de que aquesta partida era meva i una victòria
sempre present entre cella i cella, m’obrien camí en un dels més pedregosos pels
que mai havia transitat.
Ara, amb una mica
de perspectiva, m’adono que unes excessives expectatives, el voler fixar un
termini de recuperació (massa precipitat) i una falta de paciència, m’han
acabat jugant una mala passada. Aquest conjunt de factors m’han tret de les
meves caselles i m’han restat una bona dosi del meu optimisme. Afortunadament,
un constant buscar noves opcions i alternatives i un no parar mai d’intentar
trobar el camí de sortida d’aquest maleït atzucac, m’han retornat el bri d’esperança
que se’m havia volgut escapolir.
Fer passos enrere
no agrada a ningú. Però, sens dubte, en ocasions és necessari fer un pas enrere
per poder acabar fent-ne un parell endavant.
Està clar que les
lliçons a la vida se’t repetiran una i altra vegada fins que les acabis
aprenent. I, ara, de nou, estem plenament immersos en aquesta fase d’aprenentatge.
Bé és cert que a mesura que passen els anys es fa més dificultós aprendre (no
és el mateix quan ets un nen que quan tens 40 anys), però no hi ha res més
poderós que la voluntat. Per tant, mentre hi hagi una immensa voluntat per
sobre de tot, les dificultats en l’aprenentatge no seran més que una pura anècdota.
Així que toca afirmar
que totes les experiències de la vida són pur aprenentatge. La vida són etapes.
Si estàs vivint una etapa difícil, cal recordar que no és més que això, una “etapa”,
és temporal i tot acaba passant. Però aquí l’important és no deixar passar
aquesta “etapa” sense aprendre. Sense créixer. Sense madurar. Sense fer-te més
fort. Sempre hi ha alguna cosa bona en cada “etapa”. Així que no en queda altra
que agrair tot el que et succeeix a la vida, són tot plegat una suma d’experiències
per aprendre i evolucionar.
Ara bé,
reflexionant a fons, actualment estic absolutament immers en una “etapa” de “prova
i error”. Que dit clarament, es podria traduir com a que estic aprenent a
aprendre. Però el més dur, és haver d’aprendre un munt de coses que ja sabies
fer. El què està clar és que ploriquejar no aporta res. De manera que és
qüestió de rescatar l’optimisme d’on sigui i per fer-ho, faré ús d’una frase que
m’encanta de l’escriptor Henry David Thoreau que diu: “El preu de
qualsevol cosa és la quantitat de vida que ofereixes a canvi”. Per
tant, com el que desitjo amb totes les meves forces és restablir el percentatge
més elevat d’en Salvador d’abans de la parada, conscient de que això té,
probablement, el preu més alt que mai he hagut de pagar, no en queda altra que
oferir tota la meva vida a canvi. Tota la meva lluita. Tot el meu esforç. Tota
la meva tenacitat. Tota la meva voluntat. De fet, hi ha qui diu que: “Mai
és tard per anar a per noves fites, escriure una nova història o per deixar de somiar
i començar a viure”. Doncs som-hi, a per totes, a deixar de somiar i a
començar a viure aquesta nova història que ara toca escriure.
Com va dir en John
Lenon: “Tot estarà bé al final. Si encara no està bé, no és el final”.
Així que si soc capaç
d’armar-me d’una quantitat ingent de paciència, fixar la mirada permanentment
endavant i no mirar enrere (tot plegat, possiblement, el més dificultós d’aquesta
lluita), la victòria d’aquesta tan enrevessada partida, sense cap mena de
dubte, serà meva.
Ja per finalitzar aquesta
“pallissa” de crònica, posar una cançó de la Gemma Humet, que sempre que l’escolto,
m’aporta aquell bri d’esperança i confiança necessaris per quan la cosa es torça
i els moviments de les fitxes no donen
els resultats esperats i, malgrat tot, poder seguir creient en la victòria:
