Marató Vall del Congost - 42 km 3.100 m D+

La d’avui és una de les meves maratons preferides. Ho és perquè està molt a prop de casa i perquè el recorregut em té el cor robat i perquè el circuit és força exigent i perquè està molt ben organitzada i perquè sé que coincidiré amb gent molt ben parida i per un llarg etcètera (que sinó no acabaré mai). Des que la vaig descobrir al 2009, l’he anat fent un mínim de 3 cops l’any i el millor de tot és que sempre em queden ganes de tornar-hi. L’he fet més vegades sol que acompanyat, l’he fet dies entre setmana sense trobar-me pràcticament ningú, per això el dia de la cursa és per mi el dia de Festa Major.

A la Festa Major d’enguany es veu que hi toquen molt bons músics i això ha fet que vinguin uns balladors de primera. Uns balladors amb molt talent, uns balladors que es mouen d’allò més bé sobre la pista de ball, uns balladors que tenen molt ben estudiades totes les cançons i que coneixen a la perfecció els passos que corresponen a cada melodia. Jo també tinc les cançons ben estudiades, però a mi no se’m dóna tan bé això de ballar, així que m’hi hauré d’esforçar al màxim si vull que l’any que ve em deixin tornar a venir a la Festa Major que tant m’agrada.

Sortim a gran velocitat, com no pot ser d’una altra manera, està clar. De seguida veig que avui la música sona la mar bé i que hi ha qui es mou amb molt de talent sobre la pista de ball. Jo estic al màxim d’atent a la música i de fer correctament tots els passos que toquen, el meu talent dista moltíssim dels de la primera fila de ball, però les moltes ganes que tinc de Festa Major sé que em faran tenir un molt bon concert!

Sense ni adonar-me’n em planto al km 15, les cames van d’allò més, les sensacions són molt bones, la música sona cada vegada millor i, de sobte, una explosió de colors inunda la meva visió. El Paraiso està ple de colors, però sobretot ple de verds, uns verds de totes les tonalitats. Tot plegat una autèntica meravella per la meva vista, una meravella que ens fa saber que la primavera ja està aquí. Impressionant, de debò!

La cançó que ens toquen pujant pel Purgatori és de les difícils de ballar, però és una de les que tinc ben estudiades i se’m dóna força bé. A mesura que anem pujant la cançó cada cop és més complicada, però a mi cada vegada se’m dóna més bé, cada vegada em sento més a gust, cada vegada la connexió amb l’entorn s’apodera més de mi i fa que, novament sense adonar-me’n, ja sigui al Castell de Tagamanent!

Un cop travessat el riu Congost arriba l’hora de la veritat, arriba l’hora de veure si les cames realment tenen forces per seguir ballant. Les meves de ganes en tenen i moltes i de forces crec que també, així que com que ja em conec les cançons que ens posaran fins el final, diria que les puc ballar a la perfecció, som-hi doncs! Efectivament, les cançons que van sonant són les que esperava que em posessin, les cames van soles, no em sembla que estigui ballant, sinó que estigui volant, aquesta Festa Major s’està a punt d’acabar i això té la pinta q s’acabarà com una bona Festa Major es mereix!

En la última baixada cap a Aiguafreda les cames segueixen anant soles, em trobo d’allò més bé, les sensacions són immillorables, sona l’última cançó i justament és la meva preferida. Una gran força que surt de dins meu se’m emporta i m’empeny. M’empeny i de nou em sembla que estigui volant!

Al final acaben sent 5:24 h de ball. Més de 5 hores on la música m’ha acompanyat en tot moment i on totes i cada una de les cançons han sonat a la perfecció. Una Festa Major collonuda, moltes gràcies a tots per fer-la possible!

UT Les Fonts - 120 km 6.000 m D+

Aquesta és la quarta crònica que escric de l’Ultra Trail de Les Fonts i de ben segur que mentre les cames tinguin ganes de pencar el cor se’m emportarà cap a Xerta cada mes de març. Així que sembla que tenim crònica per anys.

                Podria dir que a Xerta hi estem com a casa, però no estaria dient la veritat, ja que hi estem molt millor que a casa. Podria dir que ens tracten com reis, però tampoc estaria dient la veritat, ja voldrien els reis rebre el tracte que rebem nosaltres. Podria dir que això és molt més que un Ultra, però de nou estaria mentint, això és una experiència de vida tal que encara no s’ha inventat el qualificatiu per definir-ho. Podria dir que aquest Ultra està creixent mica en mica amb el pas dels anys, però de nou erraria amb les meves paraules, aquest Ultra està creixent a passos agegantats.

Dies abans de la cursa vaig llegir que en Karim deia que els ebrencs són gent molt acollidora, però es quedava molt curt, ja que els ebrencs, més que acollidors, són una gent que es fan estimar d’allò més. Perdoneu-me les paraules, però em surten del cor: “Ostia Santa! Qui us va arribar a parir! Que grans que arribeu a ser tots plegats!

                Dono les gràcies una vegada i un altra als voluntaris per l’excel·lent tracte i em diuen: “No! No! Gràcies a vosaltres per venir!” Els dic que cada any són més grans i em diuen: “Nosaltres no fem res, vosaltres sí que sou grans!”. Els dic que fa molts dies que estic esperant aquest moment i em diuen: “Nosaltres sí que fa dies que us estem esperant!” Per favor, però amb aquestes paraules com vols que no tornem?

A més, sembla que des de l’organització facin una selecció dels corredors que hi participen, havent-hi només que grandíssimes persones. Grandíssimes persones que esdevenen companys de cursa, companys de taula, companys de tertúlia, companys amb els que incrementa l’afinitat any rere any.

                Aquesta és la crònica que aquest any necessitava escriure, una crònica dedicada a totes aquelles persones del “jersei roig” que fan possible aquesta vivència! A totes aquelles persones del “jersei roig” des del més menut fins al més gran que amb el seu treball i el seu esforç cuiden al màxim tots i cada un dels detalls per tal de que no ens falti de res! A totes aquelles persones del “jersei roig” que tant i tant es fan estimar! A totes aquelles persones del “jersei roig” que mentre estic escrivint això ja tinc ganes de tornar a veure! Moltes gràcies per ser com sou, persones del “jersei roig”, no cal que us digui que no canvieu mai, perquè sé que no ho fareu!

                Pel que fa a la cursa pròpiament en faig un breu resum:

L’objectiu principal de l’etapa de divendres, 23 km i 350 m D+, és no cometre el mateix error que l’any passat, on un excés en el ritme el vaig pagar molt car en les dues etapes següents. Així que aquest any no puc tornar a caure en la mateixa trampa. Surto amb l’idea de fer un mínim de 2 hores i així sé que tot anirà bé. Controlo en tot moment les revolucions per tal de que no s’enfilin i a la mínima que noto que la cosa es vol embalar afluixo a l’acte. Anem de principi a fi amb en Salvador Valeri, anem xerrant tot el camí, la qual cosa vol dir que si podem xerrar, el ritme és el que toca. Al final 1:54 h, però com que el recorregut ha tingut uns 500 m menys que els anys anteriors, degut a un petit canvi de recorregut originat per la crescuda de l’Ebre, podem donar el primer objectiu del cap de setmana per assolit.

El dissabte, tot i haver dormit poc, en són moltes les ganes de sortir, les cames estan gairebé com noves i tot apunta que la d’avui serà una gran jornada, 70 km i 4.000 m D+.

De camí cap a Paüls, tot veient com comença un nou dia, confirmo que les cames estan al seu lloc i que tenen ganes de festa. Una festa amb molta eufòria i alegria, però amb moderació, sense excessos. Coneixen bé el recorregut i saben del seu atractiu, però també de la seva duresa i saben que aquí els excessos poden tenir un tràgic desenllaç, així que poso el meu ritme de tractor i a gaudir-ne al màxim. Aquesta segona etapa té una sèrie de noms propis que la mantindran per sempre més en el meu record com una màgica jornada de muntanya. Alba, Jaume, Boira i Avi, aquests són els noms que quedaran en la meva memòria quan recordi l’edició del 2015. L’Alba que m’apareix a tots els racons possibles on pot aparèixer i que es desviu per donar-me un cop de mà amb tot el que està al seu abast. En Jaume que m’apareix a Paüls i que, tot sortint a passejar la Boira, m’acaba acompanyant fins a Xerta. I l’Avi (tot plegat té pocs anys més que jo), però aprofito unes quantes canes que té per batejar-lo amb aquest nom, per així tocar-li els nassos i fer una mica de conya...

La pujada des de Paüls la fem tota xerrant, potser hauríem de xerrar menys i pencar més, però tenim moltes coses sobre les que xerrar. L’Avi ens avança, però el vigilem de prop per tal de que no marxi gaire lluny. La baixada fins a Prat de Comte és d’allò més plàcida, una baixada per dins el bosc feta per gaudir-ne al màxim i així ho fem. L’ascens fins al Tossal d’Engrilló tan espectacular com sempre. Molt dret, sí, però molt espectacular! El tram fins a Sant Roc és per ratificar que el presagi que he tingut quan m’he llevat de que avui seria un gran dia s’està complint a la perfecció. A la pujada fins a l’Espina de nou l’Avi a davant a uns 10 m i així és fins que comença la baixada direcció Alfara on se’ns escapa. Una pujada llarga, molt llarga, però que se’m fa més curta que mai, entre l’Avi, en Roger, en Jaume i la Boira, fan que sense adonar-nos-en ja siguem dalt. En l’última pujada cap a la Coscollosa, amb un sol que pica amb força, toca prémer ben fort les dents, l’avi es segueix mantenint als 10 m de fa hores, seguim fent conya, li diem que ja mateix l’atrapem, però l’Avi imagino que també prem fort les dents i no es vol deixar atrapar. A la baixada fins a Xerta, l’Avi s’escapa de nou, que bé que baixa el punyetero. A l’avituallament de la Font Nova necessito seure un moment, només és un moment i l’aprofitem per comentar la jugada amb la gent de l’avituallament. En els últims 7 km doncs a donar-ho tot. Bé, de fet en Jaume amb el seu ritme tan precís com constant no em dóna altra opció. Al final 10:01 h, molt cansat, però havent viscut un dia d’una gran intensitat!

Diumenge em desperto i la primera sorpresa del dia és la lleugeresa que noto a les cames. Em costa de creure ho haig de reconèixer, però això cal aprofitar-ho! De nou sortim plegats amb en Salvador Valeri a per la tercera etapa, 27 km i 1.650 m D+. Sembla que la conjunció dels 2 Salvadors dóna molt bon resultat. Avui no podem xerrar tan com ho fèiem divendres, però avui no cal controlar ni el ritme ni les revolucions, avui és dia per exprimir al màxim la màquina i així ho fem. Pugem tan ràpid com podem i al baixar, amb una connexió absoluta amb l’entorn, és com si voléssim, no tan per la velocitat (que segurament no serà res de l’altre món) sinó per la connexió amb l’entorn, brutal! És sorprenent l’energia que hi ha dins nostre, és un misteri saber d’on surt aquesta energia, però m’encanta! Ja veiem de nou el poble de Xerta, ja estem de nou al carrer que ens porta fins al Casal i amb 3:25h passem de nou per sota l’arc d’arribada. I com no, en Karim donant-nos de nou la benvinguda, tot plegat un moment d’allò més emotiu. Finalitzada la feina i la interacció amb l’entorn, procedim a iniciar la interacció amb la veritable Ultra de les Fonts i amb tota la seva gent amb un extraordinari final de festa! Fins l’any que ve!