L'Estripagec versió 2018 - 65 km i 6.600 m+

                L’any passat amb en Jaume quan ens vam assabentar que als 6 pics més emblemàtics de la Vall d’Ordino hi havien col·locat un Estripagec (element cultural, simbòlic i històric) i que qui pugés almenys 5 d’aquests 6 pics tenia premi, ens vam proposar pujar-los tots 6 d’una tirada. No pel premi, sinó pel recorregut resultant de la unió dels 6 pics que ens semblava d’allò més atractiu. Aquest any hem volgut donar-hi un quart de volta més al recorregut i a veure si érem capaços de fer uns quants pics més que l’any passat i des pas fer un “Tato”. Tot seguit us explico en què consisteix això de fer un “Tato” en el nostre vocabulari:

                ...Aquest mes de juny, quan estàvem fent el tram d’Eufòria entre Ordino i Arcalís, anàvem veient al rellotge que el valor dels dos primers dígits del desnivell era superior al dels dos dígits de la distància. A mesura que anàvem avançant, aquesta diferència s’anava mantenint i ens preguntàvem qui guanyaria si la distància o el desnivell. Quan ja ens anàvem acostant al final cada cop semblava més clar que guanyaria el desnivell, fins al punt que quan en Jaume va veure clar que guanyaria el desnivell em va dir: “Ni el tato, nanu, en aquest desnivell no el guanya ni el tato”. Efectivament, vam fer 45,8 km i 4.850 m+ (45 < 48).  Des de les hores, per nosaltres fer un “Tato” és això. La gràcia de fer un “Tato” és que és sinònim de caminar molt. Òbviament, els pendents per poder assolir un “Tato” han de ser més que considerables, així que poc es pot córrer amb aquests pendents. I això és precisament el que busquem. Haver de caminar tant com es pugui. Així que acabem confeccionant el recorregut amb totes aquests premisses:

1.- Un traçat del màxim encant.

2.- Un traçat amb lògica, és a dir, un track “rodonet” (res de “ratoneres” que donen un munt de voltes en una mateixa zona per acumular el màxim desnivell).

3.- Pujar un bon grapat de pics.

4.- Fer un “Tato”.

                Doncs com és habitual en nosaltres, amb el gps al canell i amb la “jefa” (La Boira) dirigint l’equip, en Jaume i un servidor, quan són les 3 h de la matinada, arranquem del poble d’Arans.

                Passem pel Coll d’Ordino amb una lluna gairebé plena. Assolim el Casamanya (1r), on l’inici d’un nou dia, ens fa posar els guants. 14,9 km i 1.864 m+. De moment un “Tato” amb tota regla. Fem el Coll d’Arenes i tota la impressionant carena que uneix els pics de L’Estanyó (2n), La Cabaneta (3r) i La Serrera (4rt). A Sorteny parem a menjar una mica i continuem.

                Pujant per la Vall de Rialp, a l’esquerra ens queda el Pic de Besalí (5è). Aquest no té Estripagec i l’any passat no el vam fer. Tot i així, com que no podem deixar escapar la panoràmica que hi ha en el últim tram de carena fins arribar al pic, l’afegim a la llista. Baixem a la Portella de Rialp i pugem al Pic de la Font Blanca (6è). Portem 9:30 h i han passat volant. Com va dir en Josep Pera un dia, “...a Andorra el sistema mètric decimal funciona d’una altra manera...” i jo crec que el rellotge també avança molt més ràpid que en la resta del planeta. Portem prop de 10 h i sembla que faci un moment quan sortíem d’Arans. Que ràpid córrer el rellotge quan s’està tan a gust, per Déu. 34 km i 4.050 m+. El “Tato” segueix viu!

                A Arcalís hi tenim la base de vida. L’Albet@, que amb la Núria han anat a fer una volta per la zona coincident amb el nostre recorregut, ens ha deixat la furgo sobre el track per tal de fer-la servir d’avituallament. Mengem, omplim bidons i continuem. Com que encara ens queda molta feina, La Boira també té el seu avituallament.

                Baixant del Pic de Cataperdis (7è) tinc una mica de davallada anímica. Se’m ajunta una digestió costosa, una mica de son que em vol fer la punyeta i que veig q venir que el temps total que hi haurem d’invertir se’ns en està anant de les mans. Veig que hi estarem entorn a les 18 h i així li comento a l’Albet@ quan ens creuem. Justament ens creuem en el meu pitjor moment i l’Albet@ ràpidament se’n adona. Pugem al Pic de la Burna (8è) i al Pic de Les Fonts (9è) i em torno a refer. Bé, ja tornem a estar en sintonia. Tot torna a la normalitat. Guay! Seguim!

                Un cop als peus de l’últim pic de la jornada, li dic a en Jaume “Ara sí, que sí. Ara sí que toca posar tota la carn a la graella”. Ens bevem una Coca-Cola que hem agafat de la furgo, mengem una mica i encarem la pujada dels Malhiverns que ens fa tractar al Pic de Comapedrosa (10è) de vostè. I com puja, la mare que el va parir! Fa una estona quan em parat un moment, La Boira s’ha ajagut i li he dit a en Jaume que sembla que per fi començàvem a cansar-la. Doncs, els crits d’una marmota fan que surti disparada de cara amunt com si no hi hagués demà. Rectifico. Això de començar-la a cansar, res de res... Tela!

                Arribem a l’últim pic de la jornada amb molt mal temps. Molta boira i un cel molt insegur que deixa escapar alguna gota. Interessa perdre alçada ràpid. Això sí, amb un “Tato” que treu foc pels queixals. 52 km i 6.050 m+.

                De camí cap al Refugi del Comapedrosa, amb una méteo que no pinta massa bé i un rellotge que se’ns en ha anat totalment de les mans, decidim fer un petit canvi del recorregut inicial i, d’aquesta manera, guanyar algun minut. Inicialment des d’Arinsal volíem pujar fins a les Bordes dels Prats Nous per arribar seguidament al Coll de Cases, però decidim arribar-hi seguint el GR11, amb la qual cosa ens estalviem algun m+.

                I una jornada així no pot acabar de qualsevol manera, així que la rematem amb una última pujada des d’Arinsal fins al Coll de Cases de 500 m+. Aquí, sota una lleu pluja, toca tornar a encendre el frontal. En Jaume es posa tirar del carro. Menys mal, perquè a hores d’ara comença a convenir. Menys mal que en Jaume sempre està a punt per tirar del carro quan convé.

                Últim coll del dia. 62,5 km i 6.600 m+. Se’ns escaparà el “Tato” ara al final?!?! Hòstia, no fotis! Últims metres i tot apunta que el “Tato” ja és nostre. Tot apunta que el “Tato” no se’ns escapa. I així és, finalment 65 km i 6.600 m+ i “Tato” a la saca. Això sí, acabem necessitant 18:37 h per acabar assolint el “Tato”. Això sí, hem caminat molt, que és el que volíem. Hem gaudit d’un recorregut d’un gran encant que era el principal propòsit. Hem viscut una altra de les nostres grans jornades amb en Jaume i La Boira, que és el que sempre perseguim. Com dic jo, 18:37 h que se’n van directe a la caixa de pi. Qualsevol dia d’aquests rebentarà ;-)

Aquí teniu el track de la ruta, 100 % recomanable!

Ultra Trail Naut Aran - 85 km 5.100 m+

                Quan amb en Jaume ens vam posar a planificar els pròxims 7 o 8 caps de setmana a la vista, va resultar que el primer d’agost ell estava inscrit a la Naut Aran i jo no. Aquesta no formava part dels meus plans. En un mes de juliol amb Eufòria, Moliéres i Valls d’Àneu, ja n’hi havia prou de dorsals. En Jaume em demana que l’acompanyi a la Naut Aran. Hòstia! Això no estava previst! Ho reflexiono 5 segons i la conclusió és senzilla, si vull fer quelcom i fer-ho ben acompanyat, la garantia d’èxit està a la Naut Aran. Així que assegurarem “el tanto” i cap allà. És molt probable que m’arrossegui. Gairebé segur que ho faré i molt, però això no és nou i tot “curteix”.

                Arrenquem. L’inici és per una pista que va pujant i en Jaume es posa a davant. Iep! En Jaume davant? Això és indici de que, de moment, no val a relaxar-se, a veure... Passem pel pla de Beret i primer avituallament. A part de la fruita i els fruits secs habituals, a destacar beguda d’arròs bio, pa amb tomàquet, xocolata Torras 70%... Carai, la cosa promet. Està clar que avui serà un dia molt calorós, tot i així, a hores d’ara estem pujant per una pala d’herba on encara no li toca el sol i s’hi està prou fresquet. Molt bona temperatura. Molt bones sensacions. Molta alegria.

                Després del pas per l’avituallament de Montgarri, encarem la vall que ens ha de portar fins al Coll de Montoliu per baixar a continuació fins al llac amb el mateix nom. L’ascens per la vall segueix sent replet d’alegria. De moment, unes boires s’han interposat al sol i n’atenuen la seva contundència. De moment, la temperatura segueix sent prou agradable. Tot flueix. Anem bé. Molt bé. De nou, una jornada de les nostres a la vista. De nou, una jornada on crec que més d’hora que tard ens tornarem a quedar en Jaume i jo a soles. En Jaume i jo a la nostra. Amb la nostra xerrameca habitual. Amb les nostres històries. Amb les nostres pel·lícules. Amb la nostra malaltia de cada dissabte... L’únic que ens falta per fer-ho més complet és la Boira. Bé, no està amb nosaltres, però sí que està voltant per la zona amb la Mireia i la Txell, és a dir, que a casa tampoc s’hi ha quedat.

                Arribem a l’avituallament del km 28 i ens diuen que no agafem molta cosa, que millor que ens esperem al del km 38, que sinó no n’hi haurà per tothom. Com? Que no n’hi haurà per tothom? Ups! Això no mola! Pugem al Tuc de Maubèrme i ens anem creuant amb els que baixen. Hi ha bastant trànsit de gent perquè ens hem barrejat amb els del Trail. Tot i així podem fer un puja-baixa anant bastant per feina i, un cop a baix, ens tornem a trobar a la Maria que està dirigint als corredors a la vegada que ens fa unes quantes fotos. Merci, Maria! De moment, el cel segueix prou cobert i la temperatura prou agradable.

                De camí cap al Pas Estret, ara ja sí que a soles amb en Jaume, el sol comença a treure el nas. Estem començant a perdre alçada. La suma dels dos factors fan que hi hagi un increment molt sobtat de la temperatura. Bé, era d’esperar. Tot i així, estem avançant prou ràpid i això ens manté un molt bon estat d’ànim. Seguim avançant. Seguim gaudint de l’entorn. I quin entorn, per Déu. Quin encant. Quin luxe. Quina fortuna la nostra. Quina sort de poder estar on estem i de poder fer el que estem fent.

                Pujant cap el Tuc Dera Pincéla en Jaume es torna a posar davant. D’acord. Accepto. Avui no val a relaxar-se. De fet, em motiva moltíssim veure com em tiba. Em motiva moltíssim haver-me d’esforçar al màxim per tal de que no se’m escapi. Em mola. Em mola molt quan en Jaume es posa a dirigir. Avancem uns quants corredors del Trail i algun de l’Ultra. Som-hi!

                Al km 50,5 hi ha d’haver un punt d’aigua. Estem desitjant arribar-hi. Els bidons estan secs. Sort que ara els omplirem. Ens trobem a terra dues ampolles d’aigua buides. Iep, aquestes ampolles són com les que hem anat trobant als avituallament. Vols dir que no serà això el punt d’aigua, Jaume? Em Jaume no s’ho vol creure. A mesura que anem deixant enrere el km 50,5 i el punt d’aigua no el veiem per enlloc, ens n’anem fent a la idea de que sí, de que aquelles dues ampolles eren el punt d’aigua tan anhelat. Hòstia, que les passarem putes, doncs! Anem baixant direcció Arties i la calor és asfixiant. Estem perdent alçada ràpidament. Són les 15:30 h. Fa un sol de justícia i ni una gota d’aigua. Tots els ingredients per fer un còctel explosiu. Realment, explosiu. Just al punt on es separa el Trail de l’Ultra trobem dues noies de l’organització carregades amb un sac ple d’ampolles buides i ens confirmen que no hi ha punt d’aigua. Que l’aigua s’ha acabat. Tela! Doncs, vinga. Ha arribat l’hora. Ha arribat l’hora de tornar a activar el mode DURO DE COCO. Collons. Ja hi tornem a ser? Doncs, sí. No queda altra opció. DURO DE COCO i endavant. Al poble de Gessa, a uns 3 km d’Arties, trobem una font. I quina aigua més fresca, per favor! La nostra salvació, sense cap mena de dubte. En Jaume em diu: Aprofita, perquè crec que serà l’única aigua fresca que beuràs en tot el dia... Arribem a Arties en busca d’un pavelló o quelcom similar on podrem refugiar-nos del sol uns minuts. Però no. La que hauria de ser la base de vida no és més que una taula. Ni tan sols una carpa. Tot el menjar i beure per allà terra. Tot el beure ben calent. No m’ho puc creure. Això se suposa que ha de ser la base de vida? Malament, no! Molt malament! Fatal! Doncs, res. Aquí no hi fem res. Marxem ràpid d’aquí.

                Començo la pujada bastant atabalat. La intensa calor i la base de vida que estava esperant i que no ha existit em deixen força tocat. Per sort, en Jaume es torna a posar a davant i comença a tirar. Ara em costa molt seguir-lo. Se’m allunya. No vaig massa bé. Se’m oblida el mode DURO DE COCO. Aguanta, Salvador. Tira amunt i aguanta com puguis. M’atabala encara més veure com em costa seguir en Jaume, però de nou em sento molt afortunat de tenir-lo aquí al davant tirant. Sí, és una grandíssima sort. Mica en mica anem guanyant alçada, la tarda va avançant i la calor va disminuint. Mica en mica tot es va posant al seu lloc. La cosa no està per tirar coets, però ens en sortirem. I tant que ens en sortirem!

                A l’avituallament de la Cabana de Pruedo, km 66, altra vegada el mateix escenari. La beguda ben calenta. Mirem de no entretenir-nos gaire i seguir endavant. Tot apunta que podem arribar a Salardú de dia. En Jaume ho veu bastant factible i es posa a liderar l’equip per tal de que sigui així. Baixant cap als Banhs de Tredòs tot torna a fluir. Tornem a anar bé. Enrere queda ja la mala estona passada pujant d’Arties.

                Els últims 10 km acaben passant prou ràpid. En Jaume a davant i jo aconseguint que no s’allunyi massa. Arribem al final de l’última pujada i encarem l’última baixada amb força alegria. Les cames, tot i anar força toves, encara tenen suficient empenta per fer aquest últim tram amb certa celeritat. Deixem Baqueira a la nostra dreta i a la llunyania veiem Salardú. Sembla força lluny. Per sort, el terreny ens és molt favorable i podem córrer molt ràpid. Ara, sí, nanu. Ara, sí que ja hi som. Em diu en Jaume. Doncs sí, última pujada i ja ho tenim.

                Felicitar enormement a tots els voluntaris que, sota un sol de justícia, han exercit una gran tasca. Ara, un bon toc d’atenció a l’organització perquè té molts aspectes a millorar. Està clar que no és fàcil organitzar una prova d’aquestes característiques, però hi ha molts aspectes a treballar si es vol organitzar una senyora prova com el territori es mereix. Força! Us envio molta força per poder-ho tirar endavant, companys de l’organització! Segur que us en sortireu!

Ultra Trail Valls d'Àneu - 94 km 7.200 m+

                Falten pocs minuts per les 00:00 h i amb en Jaume ja estem a les portes de la que serà la 5a edició de la UTVA (Ultra Trail Valls d’Àneu) i la que serà la nostra 5a participació. Després de la d’avui entre les nostres 4 cames sumaran un total de 10 edicions d’aquesta INDÒMITA. Una INDÒMITA que ens té el cor robat. Una INDÒMITA amb la capacitat de fer-te acariciar el cel, però també d’apropar-te al foc més roent de l’infern. Una INDÒMITA que no dóna treva. Una INDÒMITA tan anhelada com salvatge. Una INDÒMITA tan desitjada com feréstega. Una Indòmita que necessàriament cal escriure-la en majúscules.

                Els primers compassos de la cursa són una còpia exacta de l’any passat. En Jaume i jo anar xerrant i un munt de frontals en fila índia darrera nostre. Pugem al Coll de Botiero sense excessives dificultats amb una lluna absolutament plena i una nit absolutament càlida. Després de l’avituallament d’Espot, encarem direcció el Coll de Fogueruix amb el desig de quedar-nos sols, però tenim tres o quatre corredors al darrera. De moment, tocarà esperar.

                A l’avituallament de Planes de Son una forta abraçada amb el capità de la tropa, en Ramon Villuendas. També estava a Espot, el tiu! Per alguna cosa és el capità. Que gran que és, per Déu! De camí cap a l’imponent Tèsol finalment ens quedem sols amb en Jaume. Per fi sols. El tren de corredors que portàvem a l’inici de l’ascens, amb el pas del m+ ha acabat descarrilant. Ja hi ha ganes de que es comenci a fer de dia, però falta una estoneta. Al arribar al Cim del Tèsol es comença a albirar aquest nou dia que vol anar per despuntar. Les llums dels frontals es comencen a fondre enmig de l’elegant silueta d’una cresta que comença a intuir-se. I... pam! Arriba l’èxtasi. Ara sí. Una lluna plena que es va acomiadant enmig d’un tel de fines boires i nosaltres plenament immersos en la majestuositat del tram més salvatge d’aquesta INDÒMITA. Escena brutal. Realment, brutal.

                Tot el tram fins al Refugi de Saboredo, passant pel de Mataró, se’ns posa d’allò més bé. Gaudint-lo al màxim. Gaudint-lo tant com es deixa. Noto que ho estem passant de luxe. Noto que la cosa flueix. La xerrera no cessa. Cau algun acudit. Felicitat. Moment d’absoluta felicitat.

                De camí cap al Port de la Bonaigua anem prenent consciència del que ens ve. La temuda i maleïda pista. Una pista plena de rocs. Una pista de molt mal fer. Una pista que en Jaume em diu que sempre se l’hi entravessa. I a mi, també. Finiquitada la temuda pista enfilem el corriol que ens ha de dur al Port de la Bonaigua. Miro el rellotge i estem anant 45 minuts més tard que l’any passat. Com? No ho entenc. Però sí sembla que haguem anat més o menys com l’any passat. No ho entenc. Ascens en silenci. Estic ruminat això dels 45 minuts que no em quadra. En Jaume tampoc diu res. Iep! Aquí està passant alguna cosa... Va, mirem d’arribar ja a l’avituallament i tot canviarà. De lluny ja sento els crits de l’Albet@. Per fi.

                Com sempre, un cop de mà que no té preu per part de l’Albet@. Una assistència del màxim nivell. Una assistència que val un imperi. Una assistència que coneix el que em cal en cada moment. Una assistència amb moltes hores a l’esquena. Una vegada més, milions de gràcies, Albet@!

                 Reprenem la marxa cap al Refugi d’Airoto i amb en Jaume comencem a prendre consciència de que la cosa no va del tot bé. Ell em confessa que, a més d’estar-hi 45 minuts més que l’any passat en aquest tram, les seves sensacions són pitjors. “I tu, Salva, com vas?” Em pregunta en Jaume “Com tens la guardiola?” La meva resposta: “La guardiola? S’ha ben trencat la guardiola i tota la calderilla que hi quedava, tota per terra”.  L’any passat pujant al Mont-roig amb en Jaume i l’Isra vam estar fent la conya que, després d’Eufòria, la meva guardiola havia quedat ben buida. Doncs aquest any sembla que encara pitjor... En Jaume em diu que trencada segur que no, com a molt s’ha esquerdat una mica. Bé, sigui com sigui, ha arribat l’hora en que la INDÒMITA ens fa prendre consciència de la situació i coincidim amb en Jaume que estem començant a acusar el no parar mai de fer activitat. Ja sigui cap de setmana. Ja sigui entre setmana. Sí, d’acord. Anem tous. Sí, d’acord. Ara és la INDÒMITA la que mana. I ara què? Doncs res, activem el mode DURO DE COCO i endavant. No en queda altra. A més, fa bastanta calor. Sort que sovint bufa un airet força fresc que ho fa suportable. Comencem a posar-hi humor i a tirar de la saviesa popular: La mala hierba nunca muere. No está el horno para bollos. En todos los sitios cuecen habas (bé, no sé si aquesta aplica massa en el moment que estem, però també acaba caient)... I sense perdre l’humor, al contrari, amb més humor que mai, amb la guardiola ben trencada (sols esquerdada segons en Jaume) i acompanyats per un entorn d’un encant de gran magnitud acabem arribant al Refugi d’Airoto. Aquí ens hi trobem a la Mireia, la Txell, la Boira i la Mia. La veritat és que això ens anima bastant i la baixada fins a Isil la fem prou alegres.

                De nou sento la cridòria de l’Albet@. Ja ho té tot a punt. Aquí un arròs amb verdures i un llet de civada ben fresqueta, que més bé no em pot entrar. M’haig d’obligar a parar de menjar i beure que si no em farà mal. Si ja ho dic jo que la jefa té molt clar el què em cal en cada moment.

Quina qualitat humana a banda i banda. Equip indestructible ;-)

                Després de la bona recàrrega d’energia efectuada a Isil, reprenem el camí cap a l’últim terç de la cursa. Per un moment sembla que tinguem a la fera agafada per les banyes. Per un moment l’entusiasme ens fa semblar que tinguem a la INDÒMITA controlada, però sabem que no. A la INDÒMITA no hi ha qui la controli.  Fem una parada ràpida a l’avituallament de la Borda de Pina i anem per encarar la pujada clau. La pujada al Coll de Mont-roig. Anem xerrant i xerrant i, de sobte, ens apareixen dos corredors per darrera. Dos corredors que a priori estaven molt lluny. És aquí quan ens adonem que ens hem relaxat. Així que en Jaume diu que ha arribat l’hora de que el gregari comenci a tirar. I així és. En Jaume és posa a davant i comença a tirar com un animal. Bé, com un animal per mi. Per ell és sols un caminar ràpid. Intento mantenir la distància i que no se’m escapi. Més o menys ho aconsegueixo. Toca pencar de valent, sí. Però m’encanta. M’encanta veure com tirem fort amunt. M’encanta veure com, tot i tenir la guardiola trencada, ens anem distanciant considerablement dels corredors que tenim darrera. És aquí on em considero un autèntic afortunat de formar equip amb un corredor de la talla d’en Jaume. Un autèntic luxe. Un 10 com a persona. Un 10 com a company d’equip i un 10 com a corredor (per això haurà fet segon en un parell d’edicions d’aquesta endimoniada INDÒMITA). L’altre dia sentia que aquest Tour l’ha guanyat el gregari d’en Froome. Ja voldria en Froome tenir un gregari com el meu ;-)

                Els ascensos al Pic de la Coma del Forn i al Pic de Campirme els fem com bonament podem. No estem massa catòlics, és cert. Toca fer-los sota les directrius d’una INDOMITA que ens recorda que això de tenir-la agafada per les banyes que creiem fa unes hores, res de res. Doncs el què la INDÒMITA mani. Manarà el que vulgui. D’acord. Però amb el nostre mode DURO DE COCO no hi té res a fer. Ens farà anar més a poc a poc si ella vol, però no deixarem d’avançar.

                Arribem a l’avituallament del Coll de Canpirme i ens queden sols 8 km fins al final. Fa estona que estem amb l’interrogant de si arribarem a Esterri amb llum de dia. Hi ha hagut moment que ha semblat molt difícil. Ara sembla més factible. No ens sobrarà massa, però, a priori, no hauríem de tornar a encendre el frontal. Aquests últims 8 km es fan força llargs. Però les ganes d’arribar i el mode DURO DE COCO ens fa tirar endavant. Primer Burgo. Després Escalarre i finalment Esterri. Com ha costat avui arribar a Esterri. Una hora i mitja més que l’any passat. Gairebé 22 hores. Gairebé 22 hores de gran valor que se’n van, al que jo dic, directe a la caixa de pi. 22 hores molt treballades. 22 hores per prendre consciència que qui mana en el terreny indòmit és la INDÒMITA. Però també 22 hores per deixar palès que el nostre mode DURO DE COCO ha pogut per 5a vegada amb la versió més feréstega de la INDÒMITA.

                I encara que el final pugui ser sempre el mateix, no puc acabar sense agrair al capità Ramon Villuendas i a tot el seu exercit de ben parides i ben parits que ens han obsequiat el poder gaudir amb tots els luxes d’aquesta INDÒMITA. Moltíssimes gràcies per fer-ho possible, exercit! ;-)

Eufòria - 233 km 20.000 m+

                Des de fa dies que no em puc treure l’Eufòria del cap. Especialment des de que aquest mes de juny comencem a trepitjar-ne el seu recorregut. No m’he la puc treure del cap, però de forma molt positiva. Hi penso, i només em venen a la ment els grans moments viscuts l’edició passada (la memòria selectiva se’n ocupa d’eliminar-ne els dolents...). Estic súper motivat. Em sento amb moltíssimes ganes de repetir l’experiència. Tot és optimisme dins meu. Tot és Eufòria. Arriba un punt que tants pensament positius em comencen a preocupar. Com la cosa es torci. Com la pel·lícula no sigui com jo m’he l’estic imaginant. Com el desenllaç final en sigui un altre diferent al somiat, la decepció podria ser molt gran... Em ve a la memòria la formula de la felicitat ideada per l’executiu de Google, Mo Gawdat, que comparteixo força i que diu:

Felicitat = Valor del viscut – Expectatives creades.

                Aquesta fórmula el què diu és que si les expectatives creades són molt superiors al que realment s’acaba produint, la felicitat se’n pot anar a norris en funció del valor del viscut... Hi dono voltes i més voltes i la situació em té certament intranquil. Finalment, acabo trobant la solució a la fórmula. Cal donar el màxim valor al viscut. Un valor infinit a ser possible. Sent així, per més que restin les expectatives creades (en el supòsit d’un desenllaç negatiu) la Felicitat pot ser igualment infinita. Va! Doncs no hi donem més voltes! Deixem que tot flueixi. Deixem que l’optimisme vagin fent la seva feina i segur que tot anirà de puta mare!

                Arribem a la Plaça d’Ordino amb en Javi uns 20 minuts abans de la sortida i m’adono que m’he deixat el dorsal a la furgo. Bé! Això és una bona senyal. Un bon símptoma de que, de moment, el què hi ha dins meu són ganes de gaudir, no de competir.

                Durant els primer km de la cursa no em puc treure del cap la paraula gaudir, gaudir i més gaudir. Tot és optimisme dins meu. Tot és alegria. Pujant cap al Coll d’Arenes llegeixo a la part del darrera de les vambes d’en Nahuel que s’ha escrit ell mateix amb retolador Poc A Poc (el nom del seu equip). En Nahuel parla més o menys el castellà igual de bé que jo el francès, tot i així ens acabem entenent. Coincidim en que per davant tenim més de 3 dies d’autèntica muntanya. 3 dies de màxima felicitat. 3 dies per fer el que més ens agrada. 3 dies de pura vida. Això sí, per tal de que el desenllaç sigui satisfactori cal anar molt Poc A Poc.

                Baixant de la Collada de Ferreroles a l’estany de l’Estanyó, ho veig claríssim. Haig d’activar dos modes. Mode Gaudir i Mode Recording. Sí, sí, ho veig claríssim. Haig de gravar el màxim del que pugui retenir. Gravar a la retina les grans estampes que veuré. Gravar al cor els grans moments que viuré amb tothom amb qui compartiré aquest viatge. Sóc un afortunat. Un autèntic afortunat. Tinc la grandíssima sort d’estar aquí i poder viure-ho en primera persona. Ser de molta gent que voldria estar aquí i no pot. Pel motiu que sigui, però no pot. Em ve al cap en Jaume que sé que donaria el que fos per poder estar al meu costat. Així que no hi ha altra opció que valorar al màxim aquesta gran sort que tinc, estar-ne al màxim d’agraït i viure-ho tot plegat amb absoluta intensitat.

                En Javi opta per la prudència. Diu que no vol deixar-se portar excessivament per l’Eufòria. Es coneix i això li podria jugar males passades. L’acord al que arribem és que jo hi poso una bona dosi d’optimisme i ell la compensa amb una altra bona dosi de prudència.

                A mesura que van passant els km els equips ens anem distanciant. Amb en Javi coincidim que el què realment ens ve de gust és anar sols. Ben sols. Ell i jo, sols. Mano a Mano. Hi ha un equip de dos cosins de Madrid que se’ns han enganxat a darrera nostre i no se’n separen. Els hi oferim en diverses ocasions que passin, però diuen que prefereixen quedar-se al darrera. Després de l’avituallament que ens ha muntat la Bego al Refugi de Sorteny, ja tornem a tenir els dos de Madrid a darrera. Cullons i nosaltres que tenim ganes d’anar sols... Finalment, pujant direcció  cap a la Vall de Rialb els fem posar a davant. Un cop davant, veiem com no dominen gaire el GPS. Bé, més aviat no el dominen gens. A cada intersecció s’acaben equivocant. És que no en fan ni una de bé. Ni per casualitat. Sempre agafen una direcció diferent a la correcte. Baixant del Port Vell ho tornen a fer malament i acaben darrera nostre altra vegada. Carai, no hi haurà manera de treure’ns-els de sobre!

                Pujant a La Font Blanca un dels dos cosins ens diu que ens volen deixar clara una cosa: Si dado el caso esto acabara así, podéis estar tranquilos que obviamente no os iríamos a disputar. Somos conscientes de que nos estamos aprovechando de vosotros, pero el GPS no es lo nuestro y lo único que podemos hacer es estaros muy agradecidos. La meva resposta és que això és molt i molt llarg i acaba de començar. Aquí poden passar infinitat de coses, així que, a hores d’ara, millor deixem que tot flueixi...

                Arribem a Arcalís abans del previst. Tot i haver incrementat desnivell, pel tema de la neu ens han reduït algun km. Les xifres són interessants, 44 km 5.055 m+. L’Albet@ i els meus pares encara no han arribat i no crec que arribin. Però no passa res, a priori ja havia donat per fet que seria així. Tinc bastanta gana, em menjo un parell de plats d’arròs i un parell de plàtans i quedo com un senyor. De sobte, sento una forta cridòria Salvador! Salvador! Salvador! L’Albet@ ja és aquí! Ara ja sí que sí! Ara ja sí que l’equip és complet.

                Reprenem el camí cap al Pic de Cataperdis. Estanys de l’Angonella. Pic de les Fonts i baixem a tocar del Refugi del Pla de l’Estany. Mentre espero en Javi abans d’iniciar la forta pujada als Malhiverns, moment d’absoluta Eufòria. Contemplo al meu voltant i de nou em considero un autèntic afortunat. La immensitat del meu entorn versus el meu tamany diminut. La quietud i el silenci de la solitud versus el soroll de la força de l’aigua que baixa per tot arreu. Un dia que s’està esgotant. Una nit que vol anar per començar. Brutal! Realment brutal tot plegat. Moment i estampa que vull que quedin ben gravats tant a la retina com al cor. Eufòriaaaaaaa!

                Quan falten pocs metres per arribar al Cim del Comapedorsa es posa a ploure. Poc. De moment plou poc, però optem per posar-nos el Gore. Passada la Portella de Sanfons, el tram fins el Port de Cabús es fa llarg. Molt llarg. Ara bé, al final hi haurà premi. Al Port de Cabús hi ha l’Albet@ que ens ha preparat un sopar del màxim nivell. Com que encara em queda a la motxilla un entrepà d’alvocat (i el porto des de que hem sortit...), crec que ja ha arribat el moment de deixar-lo de passejar i menjar-me’l. Un petó i una forta abraçada amb l’Albet@ i quedem d’aquí unes hores al Coll de la Botella. La pujada fins al Pic dels Llacs la fem prou bé, però la baixada fins a peus de pista de Pal – Arinsal, fatal. La nit, un camí inexistent, una zona amb molta pedra solta al principi i herba molt alta més endavant, no ens deixen avançar amb gens de comoditat. Anem molt lents i cal armar-nos de paciència. Molta paciència.

                A les 3 h de la matinada passem pel Coll de la Botella. Abans hem quedat amb l’Albet@ que ella vagi dormint a la furgo i nosaltres quan arribem ja la despertarem. Però l’Albet@ està ben desperta i a la nostra espera. Donant-ho tot. Com sempre.           Aquí apareixen de nou els de Madrid. Ens expliquen que s’han estat perdent varies vegades al llarg de la nit. Ens avancen corrent mentre nosaltres caminem. Nosaltres no correm. No. Optem per no córrer ara per tal de poder caminar més endavant. Aquestes paraules els hi agraden i se les fan seves. Vosotros sí que sabéis. No correr ahora para andar luego. Esta es la clave ¿Verdad? I tant, companys i tant! I és aquí quan tornen a aparèixer les paraules d’en Nahuel. És aquí on els de Madrid m’he les recorden Poc A Poc ¿Verdad? Això mateix! Poc A Poc!

                Seguim plegats amb els de Madrid fins al Bony de la Pica i en el llarg descens cap a La Margineda fins que arriba el fatídic moment. En Javi li comença a fer mal el tibial. Cada cop més mal. Se li comença a inflar. Cada cop més mal i cada cop avança més lentament. Em diu que tiri fins a La Margineda i que m’uneixi amb els de Madrid que ell possiblement haurà de plegar. Jo em vull resistir aquesta opció i vull confiar que aquest mal passarà. Però no. El mal no passa. Al contrari, el mal va a més. Nooooooooooooo!!! En Javi insisteix que estem anant molt lents i que si segueixo amb ell se’m escaparan els de Madrid i no podré continuar amb el nou equip. Finalment, i molt a contracor, acabo fent cas a en Javi. Arribo sol a La Margineda. Primer moment complicat d’aquesta Eufòria. Amb l’Albet@ analitzem la situació i ambdós coincidim que haig de continuar amb els cosins de Madrid. Hi ha una altra opció. Un equip de Saragossa, però sembla que hi ha més connexió amb els de Madrid. Sí. Sí, Salvador. Has de continuar amb els de Madrid. Em diu l’Albet@. Jo també ho penso. Un dels dos cosins li fa mal el tibial igual que en Javi i diu que potser es retira. Hostia! Abans han dit que si un cosí es retirava, l’altre també. Ai, mare meva, que se’m acaba l’Eufòria aquí... Finalment els de Madrid decideixen continuar. Els hi demano si m’hi volen en el seu equip i la seva resposta és absolutament afirmativa. Sense dubtes. Em confirma que són bona gent i em fa intuir que plegats acabarem tenint un molt bon final d’aquest viatge.

                Reprenem el camí. Em poso davant i els hi marco el pas i el traç. El pas serà Poc A Poc i el traç, tranquils, que serà el correcte. Anem xerrant d’això, d’allò i de més enllà. Confirmo el que ja havia anat detectant les estones que havíem compartit, els dos cosins es porten súper bé. Són carn i ungla. La frase que més repeteixen és mi primo. Tant l’un com l’altre ho diuen una i altra vegada, mi primo. Així que d’ara en endavant seran els primos. Entre els 3 hi ha una bona sintonia. Entre els 3 hi ha una bona connexió. Tot apunta que entre els 3 farem un molt bon equip. Em reconeixen que aquest ritme de Poc A Poc serà la clau per acabar amb èxit. Els hi ratifico. No en tingueu cap dubte, companys! Passem pel Refugi de Prat Primer. Coll de Bou Mort. Pic Negre. Torre dels Soldats i l’espectacular cresta que uneix aquest cim amb el pròxim, el Pic de Perafita. De nou, moment de màxima Eufòria. Mode Recording activat. Moment que cal retenir. Panoràmica sublim per gravar a la retina. Les més de 30 hores en cursa fan que comenci a entrar en una nova dimensió. Les més de 30 hores en cursa fan que tot plegat comenci a tenir una altra magnitud. Buaaaaaaaaa! Brutaaaaaaaaaal!

                Al Refugi de l’Illa acordem amb els primos fer un vermut. Així que m’avanço una miqueta per demanar unes Coca-Coles, unes patates i unes olives. Ens ho prenem amb la calma i continuem. La parada se’ns posa d’allò més bé i el tram fins a la Portelleta el fem amb força alegria. Un cop al Pic de la Portelleta, últim cim de més de 2.900 m del recorregut els faig la conya de que han ben amortitzat el viatge, ja que de fer cims se’ns estan fent un fart. Em reconeixen que fa hores i hores que estan flipant amb el recorregut. Amb aquestes muntanyaques. Amb aquests paratges. Estan flipant i molt. Som-hi, doncs. A seguir flipant!

                Baixant cap a la Cabana dels Esparvers en Mario va totalment coix. Li fa molt mal el tibial i no pot córrer. Hem de caminar. Faig números i calculo que queden més de 7.000 m de desnivell negatiu. Li comento a en Mario i em diu que no hi ha problema. Que mentre dilluns pugui anar a treballar ja en té prou. Que durs que són aquests primos, per Déu! Passat la Portella Blanca una espessa boira i un vent no molt fort però sí que refreda molt ens fa accelerar per intentar entrar en calor. Fem el Pas dels Isards i tirem ràpidament cap al Pas de la Casa per intentar perdre alçada a la vegada que esperem que les condicions millorin. Cosa que no acaba sent així... Arribem a la base de vida del Pas de la Casa ben molls i amb molt de fred. Aquí, a més de l’Albet@, hi ha els meus pares, en John Fields, l’Ivan. Hostia que feu aquí! Apareix també l’enorme d’en Jordi Codina. Buaaaaaaa! D’aquí en surto al 200 %! Seguríssim. Em canvio de roba. Menjo un espectacular patata amb moniato i ceba que m’ha preparat l’Albet@. Exquisidesa màxima! La meva mare ha portat un parell de pizzes. Nivellàs! Mentre estant, a fora va plovent. Li dic a l’Albet@ de dormir 1/2 hora. Em diu que sí que sí, però ja veig que dormiré el que ella consideri. Bé, doncs el que la “jefa” mani. Finalment acabem dormint uns 50 minuts (crec). En Mario diu que amb aquest mal al tibial no pot continuar, així que ens tocarà continuar amb en Jose, l’altre primo. Ens ben abriguem. Ens posem el Gore i els pantalons impermeables i arrenquem de nou a la 1:20 h de la matinada.

                Aquesta base de vida se’ns ha posat de conya amb el primo i en sortim motivadíssims. El tram fins al Pic de la Cabaneta el fem molt bé. Estem amb moltes ganes. Molt il·lusionats. Amb el primo hi ha molt bona sintonia. Això va de collons! La baixada de la Cabaneta cap a Siscaró és d’allò més entretinguda. L’organització l’ha fet passar més per la dreta que l’any passat per evitar una congesta de neu, però és entretinguda de collons. El camí és totalment inexistent i la nit ho dificulta encara més. Aquí li faig la conya al primo, ¿Que tal, como lo ves por aquí con tu primo? La seva resposta. Calla. Calla. Si ya nos perdíamos cuando había camino, imaginate aquí... Després d’una baixada molt i molt, però que molt treballada, acabem arribant al camí que ens porta al Refugi de Siscaró. Aquí el primo em diu, Oye Salva, mira el GPS que vamos mal seguro, estamos yendo por un camino y esto no puede ser correcto! Doncs sí, encara que costi de creure, després de hores i hores d’anar per camins inexistents estem anant per un camí...

                Amb l’inici d’un nou dia incrementa la sintonia amb el primo i amb l’entorn. Tot flueix. La connexió amb el medi és absoluta. Passem per l’Estany de l’Isla. De nou, moment i estampa per emmarcar. De nou, Mode Recording activat. L’aigua tranquil·la de l’estany ens reporta una sensació de ben estar màxim. Hem superat ja les 48 hores. Ara sí que ja estem totalment immersos en una altra dimensió. Ara ja sí que l’Eufòria està en plena efervescència. Estem flipant. Com n’estem gaudint, per Déu. Impossible descriure el moment. S’ha de viure...

                De camí cap a Ransol ja sentim la cridòria de l’Albet@, que junt amb l’Ivan i en John ens han muntat un avituallament de nivell superior. Arriba també en Mario, l’altre primo. Pa amb tomàquet amb paté d’algues. Patates de pastanaga... Anant ja ha buscar les delicatessen. Com s’ho coneix això l’Albet@.

                Com que a la base de vida de Solanelles l’assistència no hi pot arribar en cotxe, optem per fer una parada a boxes per arreglar una mica els peus i fer la nostra base de vida a Cortals d’Encamp on sí s’hi arriba amb cotxe. Aquí la família d’assistència comença a créixer. L’Albet@, en John, l’Ivan, el meu pare, la meva mare, en Javi, la Bego, en Mario. Tela! Aquí sí que la cosa ja comença a posar-se interessant. Una bona quinoa amb verduretes que m’ha preparat l’Albet@ i continuem!

                La pujada fins al Cap del Agols i la posterior baixada la fem prou bé. L’equip funciona. D’energia en queda. La motivació i les ganes hi són. Endavant, primo! La baixada de tota la Vall de Madriu fins a Esclades és molt llarga, així que mirem de córrer tot el que podem per tal de que no sembli tant llarga. Costa córrer. Cada cop costa més. Tot i així ens hi esforcem al màxim per finiquitar aquesta llaaaaaaaarga baixada quant abans. I quan finalment arribem a Esclades, sorpresa! L’equip d’assistència ha seguit creixent. Salvador Valeri, Olga, David Colomer, parella... Impressionant! Realment impressionant. La veritat és que en aquestes hores em comença a costar assimilar-ho. He perdut una mica la noció del temps i no n’acabo de ser del tot conscient de tota la gentada que hi ha. Disculpeu-me si no he estat per vosaltres com us mereixeu...

                Arriba l’hora de la veritat. Frontal al cap per tercera nit i últimes dues pujades. Pic de Padern – Bony de les Neres, primer i Pic de Casamanya a continuació. 1.100 m+ i 700 m+ respectivament. El primer tram del camí que ens ha de portar el Pic de Padern és extremadament dret i es fa extremadament dur. Cada pas costa una immensitat, però aconseguim anar avançant, Poc A Poc, molt Poc A Poc, però anem avançant com dues formiguetes... El primo em diu de fer una parada molt curta al Coll d’Ordino, però jo li dic que aquí em cal dormir 10 minuts. Només 10 minuts, però ho necessito. Em prenc un crema de carbassa ben calenta que m’ha escalfat l’Albet@ i dormo aquests 10 minuts com si hagués dormit tota una nit. Perfecte! Som-hi cap amunt, primo!

                Pujant al Casamanya, cada cop que aixeco el cap veig el reflectant de les banderetes (de la Marató que coincideix amb el nostre recorregut) amunt. Molt amunt. Decideixo no aixecar el cap, però cada vegada que l’aixeco veig el reflectant més amunt. No vull aixecar el cap, però l’aixeco i banderetes més amunt. Una vegada. I una altra. I una altra. Costa una barbaritat arribar al cim. Però després d’haver aixecat el cap i haver-lo tornat a abaixar un munt de vegades, acabem arribant al cim del Casamanya. Tram molt entretingut fins al Coll d’Arenes i ja gairebé ho tenim. Ara sí que no en queda una altra que paciència. Molta paciència i anar perdent metres mica en mica. Sornàs. Ja veiem Sornàs. Trepitgem els carrers del poble. Això vol dir que com a molt queden un parell de km. Sí. Ara sí que sí. L’Eufòria és màxima. Activem Mode Recording i a guardar, en aquesta ocasió, al fons del cor, un moment tant especial com el de creuar aquesta línia de meta amb el primo. Amb el primo,  però alhora amb tota la resta de la gent que està aquí (tot i ser les 6 h de la matinada). Als vostres peus, famíli@ ben parid@! Als vostres peus!

                Com no pot ser d’una altra manera, agrair enormement a tothom qui ha fet possible aquest viatge. Nosaltres sols ens hem hagut de preocupar de gaudir, gaudir i gaudir. En canvi des de l’assistència fins a l’organització vetllant al màxim per nosaltres, pel nostre ben estar, per la nostra seguretat, per tal de que no ens faltés de res en cap moment... Com he dit al principi, afortunat. Molt afortunat. Us estimo!

                Nota: Com que sóc una mica malalt dels números, matemàtiques i fórmules, després de 71 hores de viatge, crec que he acabat determinant la fórmula de l’èxit d’Eufòria. És la següent:

Eufòria = [(Motivació + Il·lusió + Optimisme) x Actitud] ^Assistència

               

                La Motivació, la Il·lusió i l’Optimisme sumen i són imprescindibles. L’Actitud té encara més importància perquè multiplica. Ara bé, el realment important és l’Assistència que n’eleva el seu valor al màxim exponent.

Els Bastions - 94 km 6.000 m+

Aquest cap de setmana tocava començar a preparar Eufòria amb en Javi, però degut a la gran quantitat de neu que encara hi queda per Andorra, calia fer un replanteig. Per altra banda, en Jaume em deia que li feia bastanta mandra fer Els Bastions tot sol. Així que la solució és ben senzilla fem Els Bastions els 3 i tot arreglat. En Jordi Codina també s’hi afegirà, però ell diu que anirà una mica a la seva, començarà abans i ja ens trobarem... Tot plegat té molt bona pinta! Pronostico una jornada de les bones!

Amb en Javi sortim 10 minuts abans i de seguida ens atrapen els primers que, clarament, van amb un xip força diferent al nostre. A la que arriba en Jaume, ja tenim l’equipet muntat i donem per encetada la nostra festa particular.

Els km passen ràpid. Anem xerrant. Uns quants batecs per sota del mode competició i això ens permet gaudir encara més del moment. La baixada del Puigmal es fa molt millor del que en un principi podia semblar. Una mica de neu al principi i poc més. A Núria, per qüestions personals, en Javi ens ha de deixar, així que d’ara en endavant ja tornem a estar els de sempre, en Jaume i un servidor. Bé, els de sempre no, ens falta el més important, la companyia de la Boira. Com es troba a faltar, per Déu!

Mica en mica es va estirant la cursa i cada vegada estem més sols amb en Jaume. I com ens agrada, hostia! Llargues estones de xerrera. Llargues estones de silenci. Hi ha temps per tot. El millor, que no cal parlar per entendre’ns. Al Pic de l’Àliga ens ajuntem amb els de la Marató i de sobte estem immersos enmig d’un munt de corredors altra vegada, però bé, amb el pas dels km també aniran desapareixent.

El dia és gris. Totalment gris. La previsió deia que la pluja seria entre les 16 i les 19 h. Tot i així, en un principi no és massa preocupant ja que no hi hauria d’haver tempesta. Ja són les 16 h. Estem pujant cap al Taga i de moment no plou. Anem bé! L’última tram fins al Cim del Taga és una pala molt, molt dreta. Gaire més dreta no pot ser. Tot i així, la sintonia del moment i el bon rotllo que ens acompanya fan que es faci força bé. Com un dissabte qualsevol, les hores passen volant. Com mola! De camí cap a Bruguera ja en portem 12 i la mar de feliços!

Al pas pel Balneari Montagut ens hi trobem a l’Albet@ amb la furgo carregada fins la bandera pel que puguem necessitar. Res, una mica de carbohidrat al bidó i cap amunt. De camí cap El Baell comença ploure. En algun moment fins hi tot a semblat que ens en escaparíem, però no! Aquest any la dita “Si plou per Sant Pere regalat, plou durant 40 dies de comptat” es farà més verídica que mai... Comença a veure’s algun llamp i sentir-se algun tro. Els llamps els observem en horitzontal, és a dir, entre núvols. Mentre segueixi sent així, la situació no és excessivament preocupant. En el tram fins el Refugi de la Covil, el cel segueix il·luminant-se de tant en tant i els espetecs van ressonant amb certa freqüència. La pluja no és massa, massa intensa. Mica en mica tot va tranquil·litzant-se.

Les meves cames comencen a anar feixugues. Les d’en Jaume igual o millor que a les 6 del matí. Per sort, veure amb l’alegria que les seves cames es van allunyant és una forta motivació per esforçar-me a fer que no s’allunyin més del compte. Després del Refugi de la Covil ens trobem en Sergi Banyeras, en Jordi Vila i en Jesús Puig. Un bon equip per rematar la feina. De puta mare!

A la sortida de Campelles encenem els frontals i el tram fins a Ribes es deixa fer prou ràpid. Bon final de festa! Bona jornada! Bona gaudida! Feina feta! Seguim!