Eufòria - 233 km 20.000 m+

                Des de fa dies que no em puc treure l’Eufòria del cap. Especialment des de que aquest mes de juny comencem a trepitjar-ne el seu recorregut. No m’he la puc treure del cap, però de forma molt positiva. Hi penso, i només em venen a la ment els grans moments viscuts l’edició passada (la memòria selectiva se’n ocupa d’eliminar-ne els dolents...). Estic súper motivat. Em sento amb moltíssimes ganes de repetir l’experiència. Tot és optimisme dins meu. Tot és Eufòria. Arriba un punt que tants pensament positius em comencen a preocupar. Com la cosa es torci. Com la pel·lícula no sigui com jo m’he l’estic imaginant. Com el desenllaç final en sigui un altre diferent al somiat, la decepció podria ser molt gran... Em ve a la memòria la formula de la felicitat ideada per l’executiu de Google, Mo Gawdat, que comparteixo força i que diu:

Felicitat = Valor del viscut – Expectatives creades.

                Aquesta fórmula el què diu és que si les expectatives creades són molt superiors al que realment s’acaba produint, la felicitat se’n pot anar a norris en funció del valor del viscut... Hi dono voltes i més voltes i la situació em té certament intranquil. Finalment, acabo trobant la solució a la fórmula. Cal donar el màxim valor al viscut. Un valor infinit a ser possible. Sent així, per més que restin les expectatives creades (en el supòsit d’un desenllaç negatiu) la Felicitat pot ser igualment infinita. Va! Doncs no hi donem més voltes! Deixem que tot flueixi. Deixem que l’optimisme vagin fent la seva feina i segur que tot anirà de puta mare!

                Arribem a la Plaça d’Ordino amb en Javi uns 20 minuts abans de la sortida i m’adono que m’he deixat el dorsal a la furgo. Bé! Això és una bona senyal. Un bon símptoma de que, de moment, el què hi ha dins meu són ganes de gaudir, no de competir.

                Durant els primer km de la cursa no em puc treure del cap la paraula gaudir, gaudir i més gaudir. Tot és optimisme dins meu. Tot és alegria. Pujant cap al Coll d’Arenes llegeixo a la part del darrera de les vambes d’en Nahuel que s’ha escrit ell mateix amb retolador Poc A Poc (el nom del seu equip). En Nahuel parla més o menys el castellà igual de bé que jo el francès, tot i així ens acabem entenent. Coincidim en que per davant tenim més de 3 dies d’autèntica muntanya. 3 dies de màxima felicitat. 3 dies per fer el que més ens agrada. 3 dies de pura vida. Això sí, per tal de que el desenllaç sigui satisfactori cal anar molt Poc A Poc.

                Baixant de la Collada de Ferreroles a l’estany de l’Estanyó, ho veig claríssim. Haig d’activar dos modes. Mode Gaudir i Mode Recording. Sí, sí, ho veig claríssim. Haig de gravar el màxim del que pugui retenir. Gravar a la retina les grans estampes que veuré. Gravar al cor els grans moments que viuré amb tothom amb qui compartiré aquest viatge. Sóc un afortunat. Un autèntic afortunat. Tinc la grandíssima sort d’estar aquí i poder viure-ho en primera persona. Ser de molta gent que voldria estar aquí i no pot. Pel motiu que sigui, però no pot. Em ve al cap en Jaume que sé que donaria el que fos per poder estar al meu costat. Així que no hi ha altra opció que valorar al màxim aquesta gran sort que tinc, estar-ne al màxim d’agraït i viure-ho tot plegat amb absoluta intensitat.

                En Javi opta per la prudència. Diu que no vol deixar-se portar excessivament per l’Eufòria. Es coneix i això li podria jugar males passades. L’acord al que arribem és que jo hi poso una bona dosi d’optimisme i ell la compensa amb una altra bona dosi de prudència.

                A mesura que van passant els km els equips ens anem distanciant. Amb en Javi coincidim que el què realment ens ve de gust és anar sols. Ben sols. Ell i jo, sols. Mano a Mano. Hi ha un equip de dos cosins de Madrid que se’ns han enganxat a darrera nostre i no se’n separen. Els hi oferim en diverses ocasions que passin, però diuen que prefereixen quedar-se al darrera. Després de l’avituallament que ens ha muntat la Bego al Refugi de Sorteny, ja tornem a tenir els dos de Madrid a darrera. Cullons i nosaltres que tenim ganes d’anar sols... Finalment, pujant direcció  cap a la Vall de Rialb els fem posar a davant. Un cop davant, veiem com no dominen gaire el GPS. Bé, més aviat no el dominen gens. A cada intersecció s’acaben equivocant. És que no en fan ni una de bé. Ni per casualitat. Sempre agafen una direcció diferent a la correcte. Baixant del Port Vell ho tornen a fer malament i acaben darrera nostre altra vegada. Carai, no hi haurà manera de treure’ns-els de sobre!

                Pujant a La Font Blanca un dels dos cosins ens diu que ens volen deixar clara una cosa: Si dado el caso esto acabara así, podéis estar tranquilos que obviamente no os iríamos a disputar. Somos conscientes de que nos estamos aprovechando de vosotros, pero el GPS no es lo nuestro y lo único que podemos hacer es estaros muy agradecidos. La meva resposta és que això és molt i molt llarg i acaba de començar. Aquí poden passar infinitat de coses, així que, a hores d’ara, millor deixem que tot flueixi...

                Arribem a Arcalís abans del previst. Tot i haver incrementat desnivell, pel tema de la neu ens han reduït algun km. Les xifres són interessants, 44 km 5.055 m+. L’Albet@ i els meus pares encara no han arribat i no crec que arribin. Però no passa res, a priori ja havia donat per fet que seria així. Tinc bastanta gana, em menjo un parell de plats d’arròs i un parell de plàtans i quedo com un senyor. De sobte, sento una forta cridòria Salvador! Salvador! Salvador! L’Albet@ ja és aquí! Ara ja sí que sí! Ara ja sí que l’equip és complet.

                Reprenem el camí cap al Pic de Cataperdis. Estanys de l’Angonella. Pic de les Fonts i baixem a tocar del Refugi del Pla de l’Estany. Mentre espero en Javi abans d’iniciar la forta pujada als Malhiverns, moment d’absoluta Eufòria. Contemplo al meu voltant i de nou em considero un autèntic afortunat. La immensitat del meu entorn versus el meu tamany diminut. La quietud i el silenci de la solitud versus el soroll de la força de l’aigua que baixa per tot arreu. Un dia que s’està esgotant. Una nit que vol anar per començar. Brutal! Realment brutal tot plegat. Moment i estampa que vull que quedin ben gravats tant a la retina com al cor. Eufòriaaaaaaa!

                Quan falten pocs metres per arribar al Cim del Comapedorsa es posa a ploure. Poc. De moment plou poc, però optem per posar-nos el Gore. Passada la Portella de Sanfons, el tram fins el Port de Cabús es fa llarg. Molt llarg. Ara bé, al final hi haurà premi. Al Port de Cabús hi ha l’Albet@ que ens ha preparat un sopar del màxim nivell. Com que encara em queda a la motxilla un entrepà d’alvocat (i el porto des de que hem sortit...), crec que ja ha arribat el moment de deixar-lo de passejar i menjar-me’l. Un petó i una forta abraçada amb l’Albet@ i quedem d’aquí unes hores al Coll de la Botella. La pujada fins al Pic dels Llacs la fem prou bé, però la baixada fins a peus de pista de Pal – Arinsal, fatal. La nit, un camí inexistent, una zona amb molta pedra solta al principi i herba molt alta més endavant, no ens deixen avançar amb gens de comoditat. Anem molt lents i cal armar-nos de paciència. Molta paciència.

                A les 3 h de la matinada passem pel Coll de la Botella. Abans hem quedat amb l’Albet@ que ella vagi dormint a la furgo i nosaltres quan arribem ja la despertarem. Però l’Albet@ està ben desperta i a la nostra espera. Donant-ho tot. Com sempre.           Aquí apareixen de nou els de Madrid. Ens expliquen que s’han estat perdent varies vegades al llarg de la nit. Ens avancen corrent mentre nosaltres caminem. Nosaltres no correm. No. Optem per no córrer ara per tal de poder caminar més endavant. Aquestes paraules els hi agraden i se les fan seves. Vosotros sí que sabéis. No correr ahora para andar luego. Esta es la clave ¿Verdad? I tant, companys i tant! I és aquí quan tornen a aparèixer les paraules d’en Nahuel. És aquí on els de Madrid m’he les recorden Poc A Poc ¿Verdad? Això mateix! Poc A Poc!

                Seguim plegats amb els de Madrid fins al Bony de la Pica i en el llarg descens cap a La Margineda fins que arriba el fatídic moment. En Javi li comença a fer mal el tibial. Cada cop més mal. Se li comença a inflar. Cada cop més mal i cada cop avança més lentament. Em diu que tiri fins a La Margineda i que m’uneixi amb els de Madrid que ell possiblement haurà de plegar. Jo em vull resistir aquesta opció i vull confiar que aquest mal passarà. Però no. El mal no passa. Al contrari, el mal va a més. Nooooooooooooo!!! En Javi insisteix que estem anant molt lents i que si segueixo amb ell se’m escaparan els de Madrid i no podré continuar amb el nou equip. Finalment, i molt a contracor, acabo fent cas a en Javi. Arribo sol a La Margineda. Primer moment complicat d’aquesta Eufòria. Amb l’Albet@ analitzem la situació i ambdós coincidim que haig de continuar amb els cosins de Madrid. Hi ha una altra opció. Un equip de Saragossa, però sembla que hi ha més connexió amb els de Madrid. Sí. Sí, Salvador. Has de continuar amb els de Madrid. Em diu l’Albet@. Jo també ho penso. Un dels dos cosins li fa mal el tibial igual que en Javi i diu que potser es retira. Hostia! Abans han dit que si un cosí es retirava, l’altre també. Ai, mare meva, que se’m acaba l’Eufòria aquí... Finalment els de Madrid decideixen continuar. Els hi demano si m’hi volen en el seu equip i la seva resposta és absolutament afirmativa. Sense dubtes. Em confirma que són bona gent i em fa intuir que plegats acabarem tenint un molt bon final d’aquest viatge.

                Reprenem el camí. Em poso davant i els hi marco el pas i el traç. El pas serà Poc A Poc i el traç, tranquils, que serà el correcte. Anem xerrant d’això, d’allò i de més enllà. Confirmo el que ja havia anat detectant les estones que havíem compartit, els dos cosins es porten súper bé. Són carn i ungla. La frase que més repeteixen és mi primo. Tant l’un com l’altre ho diuen una i altra vegada, mi primo. Així que d’ara en endavant seran els primos. Entre els 3 hi ha una bona sintonia. Entre els 3 hi ha una bona connexió. Tot apunta que entre els 3 farem un molt bon equip. Em reconeixen que aquest ritme de Poc A Poc serà la clau per acabar amb èxit. Els hi ratifico. No en tingueu cap dubte, companys! Passem pel Refugi de Prat Primer. Coll de Bou Mort. Pic Negre. Torre dels Soldats i l’espectacular cresta que uneix aquest cim amb el pròxim, el Pic de Perafita. De nou, moment de màxima Eufòria. Mode Recording activat. Moment que cal retenir. Panoràmica sublim per gravar a la retina. Les més de 30 hores en cursa fan que comenci a entrar en una nova dimensió. Les més de 30 hores en cursa fan que tot plegat comenci a tenir una altra magnitud. Buaaaaaaaaa! Brutaaaaaaaaaal!

                Al Refugi de l’Illa acordem amb els primos fer un vermut. Així que m’avanço una miqueta per demanar unes Coca-Coles, unes patates i unes olives. Ens ho prenem amb la calma i continuem. La parada se’ns posa d’allò més bé i el tram fins a la Portelleta el fem amb força alegria. Un cop al Pic de la Portelleta, últim cim de més de 2.900 m del recorregut els faig la conya de que han ben amortitzat el viatge, ja que de fer cims se’ns estan fent un fart. Em reconeixen que fa hores i hores que estan flipant amb el recorregut. Amb aquestes muntanyaques. Amb aquests paratges. Estan flipant i molt. Som-hi, doncs. A seguir flipant!

                Baixant cap a la Cabana dels Esparvers en Mario va totalment coix. Li fa molt mal el tibial i no pot córrer. Hem de caminar. Faig números i calculo que queden més de 7.000 m de desnivell negatiu. Li comento a en Mario i em diu que no hi ha problema. Que mentre dilluns pugui anar a treballar ja en té prou. Que durs que són aquests primos, per Déu! Passat la Portella Blanca una espessa boira i un vent no molt fort però sí que refreda molt ens fa accelerar per intentar entrar en calor. Fem el Pas dels Isards i tirem ràpidament cap al Pas de la Casa per intentar perdre alçada a la vegada que esperem que les condicions millorin. Cosa que no acaba sent així... Arribem a la base de vida del Pas de la Casa ben molls i amb molt de fred. Aquí, a més de l’Albet@, hi ha els meus pares, en John Fields, l’Ivan. Hostia que feu aquí! Apareix també l’enorme d’en Jordi Codina. Buaaaaaaa! D’aquí en surto al 200 %! Seguríssim. Em canvio de roba. Menjo un espectacular patata amb moniato i ceba que m’ha preparat l’Albet@. Exquisidesa màxima! La meva mare ha portat un parell de pizzes. Nivellàs! Mentre estant, a fora va plovent. Li dic a l’Albet@ de dormir 1/2 hora. Em diu que sí que sí, però ja veig que dormiré el que ella consideri. Bé, doncs el que la “jefa” mani. Finalment acabem dormint uns 50 minuts (crec). En Mario diu que amb aquest mal al tibial no pot continuar, així que ens tocarà continuar amb en Jose, l’altre primo. Ens ben abriguem. Ens posem el Gore i els pantalons impermeables i arrenquem de nou a la 1:20 h de la matinada.

                Aquesta base de vida se’ns ha posat de conya amb el primo i en sortim motivadíssims. El tram fins al Pic de la Cabaneta el fem molt bé. Estem amb moltes ganes. Molt il·lusionats. Amb el primo hi ha molt bona sintonia. Això va de collons! La baixada de la Cabaneta cap a Siscaró és d’allò més entretinguda. L’organització l’ha fet passar més per la dreta que l’any passat per evitar una congesta de neu, però és entretinguda de collons. El camí és totalment inexistent i la nit ho dificulta encara més. Aquí li faig la conya al primo, ¿Que tal, como lo ves por aquí con tu primo? La seva resposta. Calla. Calla. Si ya nos perdíamos cuando había camino, imaginate aquí... Després d’una baixada molt i molt, però que molt treballada, acabem arribant al camí que ens porta al Refugi de Siscaró. Aquí el primo em diu, Oye Salva, mira el GPS que vamos mal seguro, estamos yendo por un camino y esto no puede ser correcto! Doncs sí, encara que costi de creure, després de hores i hores d’anar per camins inexistents estem anant per un camí...

                Amb l’inici d’un nou dia incrementa la sintonia amb el primo i amb l’entorn. Tot flueix. La connexió amb el medi és absoluta. Passem per l’Estany de l’Isla. De nou, moment i estampa per emmarcar. De nou, Mode Recording activat. L’aigua tranquil·la de l’estany ens reporta una sensació de ben estar màxim. Hem superat ja les 48 hores. Ara sí que ja estem totalment immersos en una altra dimensió. Ara ja sí que l’Eufòria està en plena efervescència. Estem flipant. Com n’estem gaudint, per Déu. Impossible descriure el moment. S’ha de viure...

                De camí cap a Ransol ja sentim la cridòria de l’Albet@, que junt amb l’Ivan i en John ens han muntat un avituallament de nivell superior. Arriba també en Mario, l’altre primo. Pa amb tomàquet amb paté d’algues. Patates de pastanaga... Anant ja ha buscar les delicatessen. Com s’ho coneix això l’Albet@.

                Com que a la base de vida de Solanelles l’assistència no hi pot arribar en cotxe, optem per fer una parada a boxes per arreglar una mica els peus i fer la nostra base de vida a Cortals d’Encamp on sí s’hi arriba amb cotxe. Aquí la família d’assistència comença a créixer. L’Albet@, en John, l’Ivan, el meu pare, la meva mare, en Javi, la Bego, en Mario. Tela! Aquí sí que la cosa ja comença a posar-se interessant. Una bona quinoa amb verduretes que m’ha preparat l’Albet@ i continuem!

                La pujada fins al Cap del Agols i la posterior baixada la fem prou bé. L’equip funciona. D’energia en queda. La motivació i les ganes hi són. Endavant, primo! La baixada de tota la Vall de Madriu fins a Esclades és molt llarga, així que mirem de córrer tot el que podem per tal de que no sembli tant llarga. Costa córrer. Cada cop costa més. Tot i així ens hi esforcem al màxim per finiquitar aquesta llaaaaaaaarga baixada quant abans. I quan finalment arribem a Esclades, sorpresa! L’equip d’assistència ha seguit creixent. Salvador Valeri, Olga, David Colomer, parella... Impressionant! Realment impressionant. La veritat és que en aquestes hores em comença a costar assimilar-ho. He perdut una mica la noció del temps i no n’acabo de ser del tot conscient de tota la gentada que hi ha. Disculpeu-me si no he estat per vosaltres com us mereixeu...

                Arriba l’hora de la veritat. Frontal al cap per tercera nit i últimes dues pujades. Pic de Padern – Bony de les Neres, primer i Pic de Casamanya a continuació. 1.100 m+ i 700 m+ respectivament. El primer tram del camí que ens ha de portar el Pic de Padern és extremadament dret i es fa extremadament dur. Cada pas costa una immensitat, però aconseguim anar avançant, Poc A Poc, molt Poc A Poc, però anem avançant com dues formiguetes... El primo em diu de fer una parada molt curta al Coll d’Ordino, però jo li dic que aquí em cal dormir 10 minuts. Només 10 minuts, però ho necessito. Em prenc un crema de carbassa ben calenta que m’ha escalfat l’Albet@ i dormo aquests 10 minuts com si hagués dormit tota una nit. Perfecte! Som-hi cap amunt, primo!

                Pujant al Casamanya, cada cop que aixeco el cap veig el reflectant de les banderetes (de la Marató que coincideix amb el nostre recorregut) amunt. Molt amunt. Decideixo no aixecar el cap, però cada vegada que l’aixeco veig el reflectant més amunt. No vull aixecar el cap, però l’aixeco i banderetes més amunt. Una vegada. I una altra. I una altra. Costa una barbaritat arribar al cim. Però després d’haver aixecat el cap i haver-lo tornat a abaixar un munt de vegades, acabem arribant al cim del Casamanya. Tram molt entretingut fins al Coll d’Arenes i ja gairebé ho tenim. Ara sí que no en queda una altra que paciència. Molta paciència i anar perdent metres mica en mica. Sornàs. Ja veiem Sornàs. Trepitgem els carrers del poble. Això vol dir que com a molt queden un parell de km. Sí. Ara sí que sí. L’Eufòria és màxima. Activem Mode Recording i a guardar, en aquesta ocasió, al fons del cor, un moment tant especial com el de creuar aquesta línia de meta amb el primo. Amb el primo,  però alhora amb tota la resta de la gent que està aquí (tot i ser les 6 h de la matinada). Als vostres peus, famíli@ ben parid@! Als vostres peus!

                Com no pot ser d’una altra manera, agrair enormement a tothom qui ha fet possible aquest viatge. Nosaltres sols ens hem hagut de preocupar de gaudir, gaudir i gaudir. En canvi des de l’assistència fins a l’organització vetllant al màxim per nosaltres, pel nostre ben estar, per la nostra seguretat, per tal de que no ens faltés de res en cap moment... Com he dit al principi, afortunat. Molt afortunat. Us estimo!

                Nota: Com que sóc una mica malalt dels números, matemàtiques i fórmules, després de 71 hores de viatge, crec que he acabat determinant la fórmula de l’èxit d’Eufòria. És la següent:

Eufòria = [(Motivació + Il·lusió + Optimisme) x Actitud] ^Assistència

               

                La Motivació, la Il·lusió i l’Optimisme sumen i són imprescindibles. L’Actitud té encara més importància perquè multiplica. Ara bé, el realment important és l’Assistència que n’eleva el seu valor al màxim exponent.

Els Bastions - 94 km 6.000 m+

Aquest cap de setmana tocava començar a preparar Eufòria amb en Javi, però degut a la gran quantitat de neu que encara hi queda per Andorra, calia fer un replanteig. Per altra banda, en Jaume em deia que li feia bastanta mandra fer Els Bastions tot sol. Així que la solució és ben senzilla fem Els Bastions els 3 i tot arreglat. En Jordi Codina també s’hi afegirà, però ell diu que anirà una mica a la seva, començarà abans i ja ens trobarem... Tot plegat té molt bona pinta! Pronostico una jornada de les bones!

Amb en Javi sortim 10 minuts abans i de seguida ens atrapen els primers que, clarament, van amb un xip força diferent al nostre. A la que arriba en Jaume, ja tenim l’equipet muntat i donem per encetada la nostra festa particular.

Els km passen ràpid. Anem xerrant. Uns quants batecs per sota del mode competició i això ens permet gaudir encara més del moment. La baixada del Puigmal es fa molt millor del que en un principi podia semblar. Una mica de neu al principi i poc més. A Núria, per qüestions personals, en Javi ens ha de deixar, així que d’ara en endavant ja tornem a estar els de sempre, en Jaume i un servidor. Bé, els de sempre no, ens falta el més important, la companyia de la Boira. Com es troba a faltar, per Déu!

Mica en mica es va estirant la cursa i cada vegada estem més sols amb en Jaume. I com ens agrada, hostia! Llargues estones de xerrera. Llargues estones de silenci. Hi ha temps per tot. El millor, que no cal parlar per entendre’ns. Al Pic de l’Àliga ens ajuntem amb els de la Marató i de sobte estem immersos enmig d’un munt de corredors altra vegada, però bé, amb el pas dels km també aniran desapareixent.

El dia és gris. Totalment gris. La previsió deia que la pluja seria entre les 16 i les 19 h. Tot i així, en un principi no és massa preocupant ja que no hi hauria d’haver tempesta. Ja són les 16 h. Estem pujant cap al Taga i de moment no plou. Anem bé! L’última tram fins al Cim del Taga és una pala molt, molt dreta. Gaire més dreta no pot ser. Tot i així, la sintonia del moment i el bon rotllo que ens acompanya fan que es faci força bé. Com un dissabte qualsevol, les hores passen volant. Com mola! De camí cap a Bruguera ja en portem 12 i la mar de feliços!

Al pas pel Balneari Montagut ens hi trobem a l’Albet@ amb la furgo carregada fins la bandera pel que puguem necessitar. Res, una mica de carbohidrat al bidó i cap amunt. De camí cap El Baell comença ploure. En algun moment fins hi tot a semblat que ens en escaparíem, però no! Aquest any la dita “Si plou per Sant Pere regalat, plou durant 40 dies de comptat” es farà més verídica que mai... Comença a veure’s algun llamp i sentir-se algun tro. Els llamps els observem en horitzontal, és a dir, entre núvols. Mentre segueixi sent així, la situació no és excessivament preocupant. En el tram fins el Refugi de la Covil, el cel segueix il·luminant-se de tant en tant i els espetecs van ressonant amb certa freqüència. La pluja no és massa, massa intensa. Mica en mica tot va tranquil·litzant-se.

Les meves cames comencen a anar feixugues. Les d’en Jaume igual o millor que a les 6 del matí. Per sort, veure amb l’alegria que les seves cames es van allunyant és una forta motivació per esforçar-me a fer que no s’allunyin més del compte. Després del Refugi de la Covil ens trobem en Sergi Banyeras, en Jordi Vila i en Jesús Puig. Un bon equip per rematar la feina. De puta mare!

A la sortida de Campelles encenem els frontals i el tram fins a Ribes es deixa fer prou ràpid. Bon final de festa! Bona jornada! Bona gaudida! Feina feta! Seguim!

Vall de Ribes XS - 72 km 5.000 m+

                La d’avui l’afronto amb certa sensació de buidor… En Jaume, el que va ser el meu company d’equip en l’edició de l’any passat, de la que en guardo un grandíssim record, i amb el que havíem de repetir experiència aquest any, a conseqüència d’unes molèsties no pot venir i em toca córrer sol. Per altra banda, l’Albet@, que també va participar en la marató de l’any passat, enguany, per culpa d’una maleïda fascitis que fa dies que li fa la punyeta, tampoc pot córrer. Així que no me’n queda una altra que prendre consciència de la gran sort que tinc de poder córrer i gaudir-ne amb la màxima intensitat.

                A la furgo, mentre estic esmorzant, comprovo que la méteo segueixi segons el previst i veig un cap de setmana de sol i més sol. Així que després dels dos últims caps de setmana amb certa inestabilitat, per fi sembla que tindrem un cap de setmana d’autèntica primavera. Perfecte!

                De seguida ja estem anant de cara amunt i tirant de bastons. Així, anem bé. Molt bé. Quan s’ha de tirar de bastons, sempre va bé. Pujant cap a Sant Amand, dia esplèndid. Temperatura ideal. Sensacions boníssimes. Tot plegat està en sintonia i tot plegat fa intuir una jornada d’allò més agradable! Només un però i no és poca cosa, em falta el company d’equip, però com que amb això no hi podem fer res, ens hi haurem de conformar. L’altre dia vaig llegir una frase que em va agradar molt, deia: “Sometimes win. Sometimes learn.” Doncs com que de guanyar, no guanyo mai res, tocarà seguir aprenent. Seguir aprenent a treure-hi el màxim partit de cada km, de cada metre, de cada instant viscut. Seguir aprenent a gaudir-ho amb la màxima intensitat. Seguir aprenent a retenir l’encant de tots i cada un dels moments. Aprenent. Sempre aprenent. És el que toca. Ara bé, això de no guanyar mai res em refereixo a nivell de classificació, perquè pel que fa al que anomenem hores de pura vida, això sí que en guanyem. En guanyem en grans dosis en jornades com les d’avui. Hores que anem acumulant i que ningú ens podrà prendre.

                Bé, després de tota aquesta filosofada, em trobo ja de cara a La Serra Cavallera. Una serra que m’encanta. Recordo “l’apretada de clavijas” que em va fotre en Jaume l’any passat en aquesta serra. Enguany faltarà aquest quart de volta, tot i així procuraré no adormir-m’hi massa. La veritat és que aquest tram em passa rapidíssim i, sense pràcticament ni adonar-me’n em trobo ja al Taga. La gent m’anima i em diu que ja està. La meva resposta, “No! Que no s’acabi!” Amb lo molt a gust que s’hi està per aquí dalt, que no s’acabi, sisplau!

                I així és com finalitza la primera jornada del cap de setmana: Km viscuts i gaudits amb la màxima intensitat. Km que passen més ràpid del desitjat. Km de gran valor. Km que no s’oblidaran.

                Diumenge. De nou a la mateixa línia de sortida, però avui en una altra direcció. Les cames estan prou bé. Les ganes de seguir gaudint hi són totes i les de seguir aprenent encara més. El dia d’avui no comença tan serè com el d’ahir, tot i així, la temperatura segueix sent ideal per córrer. Seguim!

                Els km van passant prou ràpid. L’entorn hi acompanya. I molt. Un entorn que ho posa fàcil. Un entorn en plena efervescència. Com la primavera, que està començant a despertar després d’un hivern més llarg del que estàvem acostumats els últims anys...

                A Queralbs comença el tram nou d’aquesta edició. A diferència de l’any passat que anàvem cap a Vilamanya i Batet, enguany anem cap a la Font de l’Home Mort i el collet de les Barraques abans de baixar de nou cap a Ribes. Un canvi, que a més d’acumular algun metre més, farà que hi estiguem més estona. Per tant, davant la màxim de “More km, more fun”, tenim una dosis de diversió extra. De camí cap a la Font de l’Home Mort, amb els bastons treballant de valent, de nou vivint aquells moments que no voldries que s’acabessin mai. Sí, d’acord. Potser és massa egoista per part meva, però va, només serà una estoneta i ja torno al món real... Ja s’ha ben asserenat. Diumenge, de nou, esplèndid. És respira màxima tranquil·litat. Tot flueix. El ritme segurament cada cop més de tractor, però mentre tot segueixi fluint, seguim anant bé...

                Últims km i mateixes sensacions que ahir. Desitjant que això segueixi. Però fa una estona he dit que tornaria al món real, així que em tocarà complir amb la paraula. Les teulades de les cases de Ribes indiquen que ara sí que arribem al final. Final de festa. Final d’un gran cap de setmana. Dos dies molt ben aprofitats. Dos dies viscuts amb molta intensitat i en els que hem seguit aprenent. Què carai, dos dies collonuts!

Trencacims Paüls - 50 km 4.000 m+

Avui tocava córrer plegats amb en Javi per anar treballant l’equip que ens ha de portar a una Eufòria amb garanties a principis de juliol. Malauradament, uns assumptes personals ineludibles li impedeixen estar a les 6:30 h a Paüls. Així que em tocarà començar sol i ell s’incorporarà a Sant Roc per fer plegats la segona part del recorregut.

Arrenquem com és tradició en aquesta cursa amb una sortida realment espectacular. Una sortida única. Una sortida amb entorxes, focs artificials i la música d’Elèctrica d’Arma. Com vaig llegir en alguna crònica, segurament una de les millors sortides. Bé, una de les millors, no! La millor! Una sortida a l’alçada de la cursa. Una cursa que et fa emocionar. Una cursa que t’arriba fins als raconets més profunds del cor. Per un recorregut espectacular, sí. Però per una gent amb una entrega sense límit. Una gent que es fa estimar. Una gent que t’ho dóna tot. Una gent que et fa tornar a Paüls. De fet, crec que tothom qui participa una vegada a la Trencacims, en queda atrapat i ja hi repeteix cada any.

De camí cap a l’emblemàtic Pas de la Finella, encara amb la llum de frontal, sento el fluir de l’aigua. Un fluir de l’aigua que feia molts anys que no sentia per aquí. Un fluir de l’aigua que em fa venir al cap la frase d’en Bruce Lee, “Be water, my friend”. Doncs sí, un molt bon principi per aplicar en el dia d’avui. No utilitzar la força per lluitar contra aquestes poderoses muntanyes, millor ser com l’aigua i deixar que l’energia flueixi per adaptar-se a les circumstàncies que vagin sorgint. Som-hi!

                Els km passen ràpid. Molt ràpid. Corro a gust. Molt a gust. Serà l’entorn. Seran els ànims de la gent. Seran les ganes. Serà l’emotivitat del dia. Serà que avui és Trencacims, i punt! Les pluges dels últims dies fan que els camins, especialment a dins de bosc, estiguin humits, “tovets”, en unes condicions excepcionals per córrer. El dia està ben ennuvolat. Avui sembla que no veurem el sol, però avui tampoc bufa gens de mestral, cosa ben poc habitual en aquestes terres. Pujant cap a la Punta de l’Aigua una considerable boira impedeix poder gaudir de les impressionants panoràmiques que des d’aquí s’observen habitualment. Ara bé, aquesta boira també li dóna un toc d’allò més especial. Un toc d’allò més interessant. De moment, tot flueix. Flueix i molt. Com el fluir de l’aigua de bon matí. “Be water, my friend” ;-)

                Quan falten un parell de km per Sant Roc em trobo en Javi de cara. Ueeeeeeeeeeee! Quina alegria! Si fins ara tot fluïa, d’ara en endavant ja serà la hòstia! A l’avituallament, amb l’ajuda de la meva incombustible mànager, l’Albet@, carreguem bidons i encarem una segona part de la cursa que promet al màxim. Anem xerrant amb en Javi, fa dies que no ens veiem i hi ha moltes coses per enraonar. Anem xerrant alhora que n’anem gaudint. Anem xerrant alhora que fem la pujada, per mi, la més contundent de la cursa, amb la màxima motivació. Una pujada que m’encanta. Pel seu pendent. Perquè els bastons treuen fum. Perquè és molt salvatge. Perquè és brutal!

                Sense ni adonar-nos-en ens plantem a 10 km del final. Amb en Javi seguim xerrant més del compte. Potser no hauríem de xerrar tant i córrer més, però aleshores potser no fluiria tant tot plegat. Així que seguirem xerrant... I també sense ni adonar-nos-en ens plantem en mig dels carrers de Paüls. Sento el micròfon d’en Rafa com diu el meu nom. Bé, diu el meu nom de la mateixa manera que diu el nom de tots i cada un dels corredors quan arriben. Un altre dels molts detalls d’aquesta Trencacims.

                Un any més, enhorabona família Trencacims. Enhorabona per aquesta gran cursa. Per aquesta gran festa. Per aquesta gran dia. Per fer-nos gaudir al màxim de cada metre. Enhorabona per tot plegat. Com no pot ser d’una altra manera, tornarem! Sense cap mena de dubte, i tant que tornarem!

UT Montseny - 74 km 4.500 m+

                Altra vegada dissabte 6:00 h i vestimenta de feina. Altra vegada per davant una jornada de les que tan ens omple viure plegats amb el gran d’en Jaume Folguera. Altra vegada corrent pel Montseny.

                Sortim tranquils. Molt tranquils. Sembla que potser fins hi tot massa tranquils, ja que més d’un es sorprèn de veure’ns en la posició on estem. La veritat és que ens preocupa més aviat poc la posició. L’objectiu només n’és un i és el de gaudir al màxim del dia d’avui. Aquesta és realment la nostra única preocupació. Bé, i que la meva màquina tampoc és que doni per massa més, no ens enganyem.

                Baixant cap al poble del Montseny ens trobem que ja anem sols amb en Jaume. Hostia! Això ja és com un dissabte qualsevol. Com un dissabte dels nostres. Bé, no del tot. Avui portem un número aquí a la cintura i ens falta la companyia de la nostra Boira. La primera cosa importa poc. La segona ja importa bastant més i es troba molt a faltar. Anem fent petar la xerrada. Avui potser tocaria xerrar una mica menys i pencar una mica més, però aleshores potser no en gaudiríem tant. Així que prioritzarem el gaudir.

                Finalment la meteo està sent molt més benèvola del que sembla que seria a mitjans de setmana. El cel està molt encapotat i bufa una mica de vent a les parts altes, però sembla que la cosa no passarà massa més d’aquí. Arribant a Sant Marçal cauen 4 gotes. No en són més de 4 que desapareixen ràpidament amb alguna ullada de sol que apareix. Aquí, una mala indicació en relació als productes sense gluten per en Jaume, fa que se’ns pugui complicar molt el dia. Esperem que l’error no acabi suposant una factura d’un cost excessivament elevat...

                La baixada de Coll Pregon a Viladrau és força exigent. Amb en Jaume coincidim que la d’avui serà una cursa d’una gran exigència muscular. Sens dubte, més exigent que d’altres curses amb un grau de tecnicitat molt superior. Serà que cada dia caminem més i correm menys. Serà que cada dia hi estem menys avesats a això de córrer massa estona seguida.

                A Viladrau, amb l’ajuda de l’Albet@, fem una bona carregada de dipòsit i sortim plens d’energia i de motivació. Al arribar a l’avituallament ens trobem un munt de corredors que en surten. La qual cosa confirma que tenim molta gent al davant. De fet, al principi diria que teníem més corredors davant que darrera. Definitivament cada dia sóc més tractor. Això sí cada dia gaudint-ne més!

                De camí cap al Matagalls la panxa d’en Jaume es comença a queixar. La panxa d’en Jaume manifesta seriosament el seu descontentament per la ingesta de gluten. Sort que en Jaume és un tiu molt dur. Tot i així sé que no ho està passant gent bé! Tot i així, aguanta, no es queixa i tira amunt.

                A Coll Formic, de nou l’Albet@ - la que no falla mai – ja la tenim a punt per donar-nos un cop de mà. Li comentem que si no hi ha res de nou, en unes 3 horetes hauríem de poder fer els poc més de 20 km que ens queden. Som-hi!

                Fem uns 5 o 6 km de pista on toca córrer. Sort que en aquesta ocasió el pendent ens és favorable (quan l’hem fet en sentit contrari se’ns ha fet bastant més feixuga...). En l’ascens fins al Pla de la Calma comencen a aflorar aquelles sensacions que tan enganxen. Aquelles sensacions de portar prop de 10 hores fent el que més ens agrada. Prop de 10 hores de les que anomenem de Pura Vida. 10 hores d’aquelles que ens emportarem a la caixa de pi i que ningú ens podrà prendre. 10 hores de plaer. 10 hores de màxima felicitat.

                La baixada del Sui fins a Cànoves la fem com bonament podem. La musculatura bastant fatigada no dóna per molt. Així que tocarà intentar conversar la màquina i procurar no trinxar-ho tot. Finalment, tot i els problemes físics sobrevinguts, creuem la línia d’arribada havent assolit l’objectiu marcat d’un inici. Gaudir al màxim d’una jornada de “les nostres”. Gaudir al màxim d’una molt bona jornada de de muntanya. Gaudint-la plegats. Avui la Boira no ha pogut gaudir-la amb nosaltres, però li compensarem i tant que li compensarem!

Màxima sincronització ;-)

                 

Volta Osona 2018 - 174 km 7.000 m+

                Dies enrere vaig sentir una necessitat molt gran de tornar a escriure. Vaig notar dins meu una força que em reclamava tornar a redactar. El que no sabia és que escriuria quelcom d’aquesta magnitud. No pels km i les hores, sinó per l’experiència compartida amb tan bona gent.

                Pujant cap a Bellmunt amb la furgo el divendres al vespre li comento a l’Alba que hi veig un punt d’inconsciència en aquesta història que volem fer amb en Javi. Per sort, després de sopar llegeixo un parell de Tweets  que em tranquil·litzen. Un d’ells diu: “Si hubiera hecho lo que me decía todo el mundo, no hubiera perdido tanto, però no hubiera ganado absolutamente nada”. I una resposta en aquest que diu: “Para hacer lo que hace todo el mundo, ya está todo el mundo”. Doncs això mateix, potser això que farem no és massa comú i potser hi perdrem alguna cosa pel camí. Ara bé, hi tenim molt a guanyar!

                A les 6 h en punt sortim de Bellmunt amb la companyia d’en Jaume, d’en Jordi i de la Boira. Anem direcció al Salt del Molí. Un camí que he fet desenes i desenes de vegades, però mai sentint el que avui estic sentint dins meu. Després de pujar al Puigsacalm i de camí cap al Prat de la Vola apareixen l’Edu i l’Ernest. Hostia Santa! Sorpresa! Que grans!

                Arribem a Rupit i l’Albet@ i en John ens tenen un súper avituallament a punt! Quin nivellàs, per Déu! De camí cap a Tavartet començo a prendre consciència de lo molt afortunat que sóc. De la bona companyia que tinc al meu voltant. Sí, ho reconec, estic flipant! Arribem a Tavaret i ens apareixen en Roger i la Susanna amb la bici que ens acompanyen fins a on està l’Albet@ que ja em té el dinar a punt. Collons, però quanta qualitat, per Déu! Això no té preu!

                Aquí s’hi afegeix la Mireia i ja en són 5 els acompanyants. Brutal. Realment brutal el que estic vivint! Tot està fluint amb una màgia tan i tan especial. A Sau hi ha deixat el cotxe la Mireia i ella junt amb l’Edu i l’Ernest marxen, però si afegeix l’Héctor. Però quin desplegament humà! Per flipar!

                En Jordi acaba a Vilanova de Sau. Una companyia durant 50 km que no té preu. Continuem fins a Viladrau acompanyats per en Jaume i l’Héctor. En Jaume em diu: “Saps que estic pensant, Salvador?” “Segur que el què estàs pensant m’agradarà” és la meva resposta. “Doncs que enlloc de deixar-ho a Viladrau tal i com estava previst, si logísticament m’ho puc muntar, m’arribo fins a Coll Formic o fins a Seva que ja estaré més a prop de casa...” Iep, això ja seria la hostia! Al pas per Sant Sadurní d’Osormort ens quedem els 4 sense aigua. La situació per un moment es posa un pel delicada perquè hi ha sed, però de sobte apareix un Suzuki vermell i d’allà en surt l’Ernest Vinyeta amb una garrafa de 8 L. Darrera l’Ester, la dona de l’Héctor, amb més aigua (per si els 8 L de l’Ernest no fossin suficients...). En el lloc més adequat i en el moment més oportú. Sí, senyor!

                Arribem a Viladrau. Km 75 i 12 hores. Aquí novament un desplegament humà i material increïble. La Mireia amb la Nuva que han vingut caminant des de l’Ametlla. L’Ernest. L’Ester. I com no, l’Albet@ que ja em té el sopar calent. Un avituallament que ja el voldrien tenir moltes curses. No puc fer altra cosa que treure’m el barret per enèsima vegada. Impressionant!

                Malauradament en Jaume no s’ho pot organitzar logísticament i no pot acompanyar-nos. Per mi una pena. Sé que per ell, també. Així que per primera vegada en tot el dia anem sols en Javi i jo. Arriba el moment de començar a filosofar. Li explico la fórmula del valor d’una persona. V=(C+H)*A. On la “C” són els Coneixements d’una persona. La “H” les seves Habilitats. La “A” l’Actitud. Els Coneixements i les Habilitats són molt importants, sí, però només sumen. L’Actitud, multiplica. Per més grans que siguin els Coneixements i les Habilitats, si l’Actitud val 0, el valor resultant de la persona és 0. Pel contrari, sense uns grans Coneixement i Habilitats, però amb una gran Actitud el valor de la persona pot arribar a ser molt gran. Així que Actitud. Actitud i més Actitud. Amb una gran Actitud podem assolir el què ens proposem. Aquesta és la reflexió del camí fins al Matagalls. Just al arribar al cim, en mig de la foscor, sentim una veu. Com?!?! Doncs sí, l’Ernest. Aquell del Suzuki vermell que sempre apareix en el lloc més adequat i en el moment més oportú ens està esperant sota una pluja que comença a caure. Mirem de baixar rapidet perquè fa una mica de vent i a mitja baixada en trobem l’altre Ernest i en John. Cada cop estic flipant més!

                El Coll Formic és altra vegada un festival de gent. En Jordi Molist, en Jordi Torruella, la Míriam i l’Ivan. Tots 4 s’incorporen aquí. Mirem el radar i veiem que la pluja haurà escampat amb un màxim de ½ hora. Així que decidim esperar que passi. Òbviament, l’Albet@ com a directora d’orquestra.

                Per si no fos suficient una companyia de 4 persones, al Brull s’hi afegeixen en Jordi Vidal i en Pau. Em paro a pensar un instant en el què estic vivint i no m’ho puc creure. Són les 23:30 h i un total de 6 persones disposades a destinar la seva nit en acompanyar-nos. Acollonant! Realment acollonant! Al arribar a la carretera de Seva en Pau ens deixa. Com?!?! Has vingut des de Sabadell per fer encara que siguin 2 km?!?!  Però com hi pot arribar ha haver tanta bona gent pel món?!?!

                Arribem a les antenes de Puigsagordi i despertem a l’Albet@ i l’Alex que no fa massa que hi han arribat. Pobres. No els deixem ni dormir...

                De camí cap a Sant Eulàlia de Riuprimer és un no parar de filosofar. Parlem de la fórmula de la felicitat que ha escrit un directiu de Google. Una fórmula que diu que la Felicitat = Valor del moment viscut – Expectatives creades. Doncs en aquests moments sóc al màxim de feliç. Sí que m’havia creat certes Expectatives, però ni de bon tros tot això que estic vivint. Més Valor al que estic vivint no li puc donar. Per tant, que com que el primer factor de la resta és tan i tan gran, qualsevol cosa que resti en disminueix ben poc el valor resultat. Conclusió, Felicitat màxima! Aquí en Jordi Molist em diu una frase que m’entra fins al fons: Arribarà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot! Sí, senyor! Just el que em calia sentir. I tant, que ho podrem tot! Seguint amb les reflexions en mig de la nit, li comento a en Jordi que està clar que aquestes animalades que fem ens resten salut. Sí, d’acord, li fotem un sobre esforç i una sotragada al cos que necessàriament se’n ha de ressentir. Per aquí restem. Ara bé, el plaer, el benestar, l’alegria que reporta el que estem vivint, suma molt més. Per tant, com que sumem molt més que restem, el resultat final acabar sent positiu. Molt positiu. Novament enmig de la foscor apareix l’home del Suzuki vermell. Probablement l’home que conegui més camins de la comarca d’Osona. És a dir, el millor guia del que podíem disposar. Hostia Santa! És que nivell màxim en tots els aspectes! Amb tot plegat resulta que són ja les 6 h i està punt de fer-se de dia. Sense cap mena de dubte, de tots els centenars de nits que he passat per la muntanya, aquesta ha estat la més curta.

                El tram de Santa Eulàlia de Riuprimer fins a Sant Bartomeu del Grau és la segona vegada després de més de 24 hores que ens quedem sols en Javi i jo. En Javi passa un del seus petits mals moments. Aquí és on l’hi parlo d’un tal Diego Salmeron, un tio de la bici que s’anomena “Duro de Coco”. Aquí és on l’hi dic que admiro la seva gran capacitat de sobreposar-se als mals moments. Definitivament, d’ara en endavant tu seràs el meu “Duro de Coco”. A 4 km de Sant Bartomeu veiem una samarreta taronja que ens ve de cara. És l’Alex que ens ve a interceptar en sentit contrari. Vinga, que no decaigui la festa! Arribem a Sant Bartomeu del Grau i al llunyania veig una dona que sembla la meva mare. Doncs, sí senyor. Per si no era prou gran tot plegat.  Sorpresa. Els meus pares que també han vingut a posar-hi la seva empenteta. La Mireia. L’Edu. L’Enric. Un termo de cafè. Un termo de llet de civada. Coca acabada de fer... Incalculable. Realment incalculable el valor de tot plegat!

                El tram des de Sant Bartomeu del Grau fins a Sant Hipòlit de Voltregà és on tenim la crisi més important de la volta. Primer a la ermita de Santa Perpètua, on el track té un tram erroni que baixa pel mig d’una cinglera i ens fa perdre molt de temps anant endavant i enredera. Endavant i enredera. Una i altra vegada. Una i altra vegada fins que al final acabem recuperant el track. La segona part de la crisi ve quan toca pujar a Sant Martí Xic i en Javi diu que considera preferible anar directe cap a Santa Cecília de Voltregà per anar més per feina. Jo no hi estic massa d’acord i després d’un moment d’indecisió acabem optant per l’opció d’en Javi. Arribem a la carretera i de nou apareix el Suzuki vermell. D’ell en surten 3 homes. Els dos Ernests i en John. Aquí és on els diem que volem anar a Bellmunt pel camí més curt i veig com després de posar desenes d’opcions sobre la taula i analitzar-les una per una, acaben optimitzant al màxim i establint el camí més directe fins a Bellmunt. Oleeeee! Quin coneixement del territori!

                Finalment, amb la companyia de l’Ernest, l’Edu, en John, l’Enric i l’Alex acabem encarant l’última pujada cap a Bellmunt. Una última pujada que els “Amants del +!” (així és com ens direm a Eufòria, la prova que correrem plegats aquest estiu a Andorra amb en Javi) mai oblidarem. Una última pujada on la companyia fa que els peus no toquin a terra. Una última pujada on la companyia et porta a coll. Una última pujada gaudida al màxim. A l’extrem. Com deia en Pau Escalé “...com és que la gent no aprofita la vida? Com és que si t’agrada una cosa no la fas al màxim? A l’extrem?...” Doncs, sí! Una última pujada gaudida al màxim! A l’extrem! Des de lluny sentim els crits de la gent a dalt la creu. Sentim també l’acordió d’en Jordi Orozco. Increïble. Realment increïble! Arribem a dalt i no podem fer altra cosa que agenollar-nos als peus de tota aquesta bona gent que ens ha acompanyat i ho ha fet possible. Sense paraules, de debò!

Per acabar necessito fer una sèrie de reflexions:

• Tots plegats m’heu impartit una lliçó de vida en majúscules. Una lliçó de vida que haig d’acabar de pair i prendre’n consciència. Els 170 km no són res al costat de tota la vostra generositat. Destinant tot un cap de setmana a dos sonats com nosaltres.
• Cada dia crec més en les senyals que dóna la vida. Està clar que aquí la vida m’ha donat una enorme senyal i que interpreto amb tot el seu significat. Veig claríssim que havia de fer aquesta volta per adonar-me’n de la bona gent que hi arriba ha haver en aquest món.
•  Després de córrer alguna que altra cursa de 100 milles o més: 5 Ronda dels Cims, 2 Tor des Géants, PTL, Eufòria, UTMB, Grand Raid des Pyrénées, Diagonal de Fous, 2 Euhunmilak... Sense cap mena de dubte, el que he sentit avui no ho havia sentit mai.
• M’he emocionat. He plorat. He viscut quelcom d’una grandesa enorme. Mai oblidaré. Us ho juro. Aprenent al màxim de tots plegats. I aprenent d’en Javi, un company d’equip, que amb el seu bon saber fer, m’ha demostrat com dins una persona tan menuda i pot arribar ha haver un cor tant gran.
•  I com no, com em van dir un dia, al costat d’un petit homenet sempre hi ha una gran dona. Doncs això mateix, el petit homenet sóc jo i la gran dona és l’Albet@! Sense ella tot això no seria possible.
• Moltíssimes gràcies a tots per aportar-me tan i ajudar-me a seguir creixent!