Pels Camins dels Matxos - 60 km 3.500 m D+

Avui toca la que ja ha esdevingut un clàssic. Avui toca una de les bones. Una de les grans. Una en la que la gent de la comarca i voltants la lluita amb dents i ungles. La que havia estat una marxa de resistència, s’ha convertit en una cursa on la gent ve a donar-ho tot.

De camí cap a Bellmunt una suada de collons. La previsió és d’una jornada més aviat calorosa i tot apunta que es complirà. Els peus del santuari estan a vessar de gent. Quin ambient! Quin goig!

En el tram entre Bellmunt i Puigsacalm, per mi, un dels més guapos de la cursa, es respira la primavera en la seva màxima esplendor. La temperatura calmada per l’ombra dels faigs imponents fa que es corri molt a gust. Uns faigs que es comencen a enverdir. Una verdor que travessada pels rajos del sol genera imatges del tot idíl·liques. Matxos en estat pur. Primavera explosionant. Moments fets per ser gaudits. Moments fets per viure amb la màxima intensitat.

L’últim tram fins al Puigsacalm també fa molt goig. Gent a banda i banda del camí animant, confirma que aquesta és una de les grans. De nou molt bon ambient. De nou queda palès que estem en una de les bones.

Pujant cap a Cabrera, encara amb força energia, les sensacions són prou bones. Segurament millorables, altament millorables crec, però són les que són, així que no ens hi emprenyarem. Mentre anem avançant per dins el bosc, la temperatura és suportable. Se’m ha oblidat carregar d’aigua al Prat de la Vola i arribo a dalt totalment sec. Ja no puc tornar a cometre aquest error, estem de camí a les hores centrals del dia i, a més, ens encararem a la zona més assolellada. Imprescindible hidratació màxima o podríem tenir problemes...

L’ascens fins a Collsaplana es fa dur. Per sort, tot i que només per un moment, les boires atenuen la intensitat del sol. Tot i així, l’ascens es fa igualment dur. En aquests Matxos no es regala res. Van donant moments de treva, sí, però no perdonen i quan els Matxos diuen d’apretar, apreten!

 En els últims km es requereix el màxim esforç. Començo a anar bastant just de forces. Veig que pujar al Castell avui no serà tasca fàcil. Gens fàcil. Tocarà treure tot el que em queda i més aviat no és massa. I així és. Les passo canutes. Bastant canutes. Fins que no comença l’última baixada no puc respirar mínimament. Quan ja ho dono per sentenciat, pam! Regalet d’enguany! Pujada fins al dipòsit de l’aigua, és una misèria de pujada, sí, però quan no hi comptes, fa força mal.

Déu ni do amb els Matxos! Déu ni do el què m’han fet pencar! Déu ni do que buit m’han deixat!

Trencacims Paüls - 50 km 4.000 m D+

Un recorregut tan exigent com espectacular. Un recorregut tan dur com entretingut. Un recorregut on els moments de treva es poden comptar amb els dits d’una mà i te’n sobren més de la meitat. Uns moments de treva que cal aprofitar-los al màxim si vols sobreviure. Un recorregut molt divertit i que l’eufòria que et genera et pot fer excedir amb el ritme. Un excés de ritme que pot tenir conseqüències fatals. O tens molt present des del minut 1 els 4.000 m de D+, o tens moltes possibilitats d’acabar sent una víctima de la Trencacims. Així és el recorregut: exigent, espectacular, dur, entretingut, sense treva, divertit... Així és Trencacims. Però avui em ve molt de gust escriure una crònica diferent. Avui no escriuré una crònica de la cursa, sinó de la seva gent.

No podem parlar de l’organització de la Trencacims. Cal parlar de la Família Trencacims. Una família unida al màxim. Una família formada per uns pilars ferms, molt ferms, consolidats, absolutament consolidats. Uns pilars d’una fortalesa tal que fan que la família sigui indestructible. Capaç d’abastar l’inabastable. Capaç d’assolir l’inassolible. Una família capaç de fer-te sentir especial, únic, estimat. 5 o 6 membres en són els seus pilars, però tot un munt de gent al seu voltant que li dóna la solidesa.

Abans de començar la cursa, llums del poble apagats, entorxes, música d’Elèctrica d’Arma i una gravació d’uns nens donant-nos la benvinguda al seu poble i dient-nos que estan molt contents que estiguem aquí. En Català, Castellà i Euskera. Que a tothom li quedi clar. Pell de gallina. Primera llagrimeta.

Abans d’entregar els premis als més ràpids, primer un reconeixement als voluntaris que fan possible la Trencacims. No un reconeixement qualsevol, sinó un reconeixement a l’alçada de la seva tasca. Brutal! Tabalers, confeti, aplaudiments, somriures a dojo... I els premis quan els entreguen? Ara, ara, però primer estiguem pels voluntaris. De nou la llagrimeta.

S’entreguen un munt de premis. Premis als més ràpids, sí, però també premis especials. Qualsevol motiu pot tenir entitat suficient per rebre un premi. Ara els més ràpids són els protagonistes. Ara els més ràpids se’ls hi dóna la paraula. Ara és el moment que els corredors donin la seva opinió. Opinions totes molt positives. Missatges molt potents, alguns tan sentits que són motiu d’una nova llagrimeta. Seré una mica tou? Potser sí. O potser és que aquest és el propòsit de la Família Trencacims, l’anar a buscar la llagrimeta de la gent?

Doncs així és la Família Trencacims. Una família capaç de fer-te sentir especial. De fer-te sentir únic. Una família que cuida al màxim tots i cada un dels detalls. Que et fa pujar al podi o et fa tallar la cinta sense haver guanyat res. Amb vosaltres estem millor que a casa, família. Cap de setmana inoblidable. Cap de setmana de luxe. Cap de setmana amb una família que es fa estimar. No sé que teniu família, però hi ha quelcom dins vostre que us fa ser especials. Hi ha quelcom dins vostre que us fa ser únics.

Hem de marxar, ens acomiadament de tothom i de nou la llagrimeta. En aquesta ocasió hi ha un punt de tristor. Tristor ja que haurem d’esperar tot un any fins poder tornar a gaudir de la Trencacims 2017. Llarga vida, Família Trencacims!

Marató Romànic Extrem - 42 km 2.400 m D+

Després d’un breafing molt amè, en David, amb veu totalment trencada, ens explica que en Joan, tot buscant nous camins per nosaltres, ens va deixar. Ostia! Ulls humits, mirades perdudes i caps ajupits. Minut de silenci en el seu record. DEP. Passat aquest trist moment, es dóna el tret de sortida a la que de ben segur serà de nou una gran edició de la Romànic Extrem.

No portem ni 2 km i ja veig que girem en una direcció diferent a la de l’any passat. Estava convençut que el recorregut tornaria a ser nou i, només començar, es confirma. 4 anys i 4 recorreguts diferents. Això sí que té mèrit. Això és una feinada i és molt d’agrair, de debò!

La pluja caiguda les últimes hores ha fet que un terreny ja perfecte per corre, encara estigui en més òptimes condicions. Silenci absolut. Tranquil·litat màxima en una Vall de Bianya on tot està molt ben endreçat. Corriols i més corriols. Tots, nets de pedres. Racons i raconets. Encant i més encant. Luxe. Autèntic luxe corre en aquestes condicions. Fa estona que vaig sol i això em permet centrar-me més en l’entorn. Brancades al terra a banda i banda del camí clars indicis que aquest és nou. De sobte un nou raconet. Collons i quin raconet! Moltes hores de feina al darrera, molta dedicació per aconseguir aquests camins, segur. Tan segur com que aquesta feina i aquesta dedicació no té millor recompensa que el poder oferir un obsequi com són aquests magnífics raconets.

Els km passen ràpid, els minuts del rellotge, més. L’elegància del recorregut en té la culpa. Un recorregut que no té res de sobrer. Sublim seria un bon adjectiu? Doncs no, seria el que ve a continuació. El cel s’ha ben asserenat i un lleu vent que bufa del nord aporta el grau de frescor ideal per córrer.

Fageda impressionant. Arribem a dalt el coll, canviem de vessant i de sobte immersos en un bosc de majestuoses alzines. Això sí, el camí sigui a la vessant que sigui sempre igual de plàcid. El camí sempre amb aquella elegància. Un camí que enguany ha superat el nivell de les edicions anteriors. N’ha incrementat el nivell, sí, però també el desnivell. N’ha incrementat la bellesa, sí, però també la duresa. Els 300 m de desnivell positiu addicionals es noten a les cames en els últims km. Això és el que volíem, això és el que hem vingut a buscar, que les cames notin els km i ens ho emportarem sobradament.

Ja de lluny es veu l’arc d’arribada. De lluny s’observa una esplanada plena de gent. Una gent que m’oloro que està desprenent alegria a dojo. Una gent que crec que està desprenent felicitat a manta. Una gent que de ben segur ha viscut un matí tan perfecte com el meu.

Aquesta marató ha nascut per créixer. Aquesta marató ha vingut per quedar-se. Aquesta marató té ganes de fer-se gran i crec que no m’equivocaré si dic que se’n farà! Extraordinària feina, companys!

Marató Vall del Congost - 42 km 3.100 m D+

A les 5:30 h sona el despertador i està plovent. Em vesteixo i, mentre estic esmorzant, consulto el radar de pluges i veig com aquestes estan avançant força ràpid de SO cap a NE. Per altra banda, miro el Twitter del Metocat i veig un parell de Twitts que em tranquil·litzen:

Bé, la situació no pot pas ser preocupant, ja que ahir vam estar al breafing i quan es va parlar de la meteo, el comentari va ser que més o menys seria com la del dissabte, és a dir, possibilitat d’alguna pluja, però res de l’altre món. Així que ens dirigim cap a la sortida amb una idea força clara del que ens espera. Està plovent, sí, i ens mullarem una estona al principi, però la pluja té les hores comptades. Ens situacions força pitjors ens les hem tingut que veure.

De camí cap a la Plaça de la Rectoria, ens diuen que la sortida s’ha aplaçat mitja hora. Carai com ens cuiden, si a sobre sortirem en sec. Així que ens anem a aixoplugar en un bar mentre esperem que sigui l’hora. Em ve l’Alba i em diu: ”Salvador, que m’han dit que s’ha anul·lat la Marató”. Li responc: “Sí home, aquesta Marató és impossible que s’anul·li, n’hauria de passar una de molt grossa!” I li recordo el comentari d’un mail enviat per l’organització uns anys enrere per si no té clar de quina pasta estan fets els organitzadors d’aquesta cursa:

Arriba l’hora, ara ja sí, som-hi, que avui el terreny estarà d’allò més divertit! Sortim del bar, ens saludem amb l’Albert Herrero i el primer que em diu és: “Ostia, quina putada que s’hagi anul·lat la Marató”. Com??? “Sí, tiu, que tots fem la mitja!”. No pot ser, però si ja no plou! Estupefacció total...

I així finalitza la crònica d’avui.

Nota: Digueu-me agosarat, però molt em temo que si enlloc d'Aiguafreda haguéssim estat a Zegama, hauríem corregut la Marató.

I que hi diu el reglament de la cursa al respecte? Doncs això:

UT Les Fonts - 120 km 6.000 m D+

El divendres al matí, mentre estic treballant, rebo una foto del casal Xertolí on es veuen les taules parades i l’escenari muntat. La foto va acompanyada d’un missatge que diu: “Tot a punt!! Fins després!!” De sobte, se’m humitegen els ulls i és quan realment me’n adono que el venir a córrer a Xerta és només una excusa per estar tot un cap de setmana acompanyat d’una bona gent entregada al màxim. Una bona gent que es desviu per fer les coses al màxim de bé. Una bona gent disposada a donar-ho tot. Una bona gent que, any rere any, es fa estimar cada vegada més. I aquest és l’inici d’un cap de setmana que s’intueix que serà replet d’emocions.

En el moment d’entrar al poble, de nou, papallones a la panxa. No pas pels nervis dels km que tenim per davant, ni perquè en menys d’una hora començarem a córrer, sinó pel retrobament tindrem d’aquí uns minuts amb tota aquesta colla de voluntaris.

Entrem al casal Xertolí per cinquè any consecutiu. Un casal Xertolí amb un alt contingut emocional, amb molts records i molts grans moments viscuts en el seu interior. Petons, abraçades i, per segona vegada en el que portem de dia, se’m humitegen els ulls...

Arribo tard a la sortida de la Nocturneta. Quan estic corrent cap a la sortida sento el compte enrere. Ostia! No fotis! Imagino que m’ha passat per ser nou en tot això... L’única complicació de la primera etapa és per mi el control del pulsòmetre. Enlloc de tenir en la pantalla del rellotge els km i el temps com tinc habitualment, en aquesta ocasió només hi tinc els batecs del cor. Uns batecs que haig de cuidar al màxim. Uns batecs que no es poden embalar més del compte. L’excés de batecs avui, són cames de fusta per demà. Això ho tinc clar i aquesta és la meva principal preocupació. Intento anar tranquil, molt tranquil i el temps de 1:56 h m’indica que he fet el que tocava. Sopar ràpid i a dormir que demà a les 6:00 h Sant Tornem-hi!

Abans d’iniciar la segona etapa ens anuncien que avui bufarà molt de vent. Sembla que a les hores centrals del dia fins hi tot pot fer certa caloreta, però bé, esperem que el vent ens refrigeri una mica l’ambient.

 A partir de Paüls és quan la cosa es comença a posar interessant. Entrem en el territori que tant ens agrada. El territori dels grans desnivells. Un territori sense grans alçades, però amb unes pujades i baixades de collons. I, sí, confirmat, el vent bufa amb molta força. A més a més, és fred. Tan fred que per uns moments em fa perdre totalment el tacte a les mans. De baixada cap a Prat de Comte, pel mig del bosc, la situació es tranquil·litza, les mans es recuperen i el que queda clar és que amb aquest vent d’avui el cel estarà més net de núvols que mai.  

L’ascens fins al Tossal d’Engrilló no perdona. Deixa descansar un moment, però només un. Això sí, l’espectacularitat de la panoràmica és la millor recompensa a l’esforç necessari per arribar-hi. Des del Tossal te’n adones que aquests és un altre dels regals que ens ofereix l’ultra de Les Fonts. Impressionant!

Després de recuperar forces a l’avituallament de Sant Roc, la pròxima pujada se’m travessa bastant. Costa anar amunt. Vaig fent, però no amb l’alegria que m’agradaria. M’adono de la situació i començo a maquinar per tal de sortir-ne ràpid. Aconsegueixo aclarir la ment. Les cames van igualment feixugues, però amb el cap al seu lloc. Baixant a Alfara de Carles arriba la calor. Per sort, fins al moment ens n’havíem escapat prou bé. De nou avituallament. De nou l’Alba, l’Aina i tota la família Trencacims al peu del canó. Així dóna gust. Així qualsevol.

Objectiu Coscollosa. Pas ferm i decidit cap al cim. En aquestes alçades, ni les forces ni el ritme són gaire convicents, però l’estat anímic sí. De nou toca concentrar-se al màxim amb l’objectiu i fer fugir de la ment la negativitat que em voldria entorpir el pas. L’entorn, per sort, ajuda a fer-ho tot més fàcil. Un entorn que desprèn bellesa pels 4 costats!

Els últims 7,5 km des de l’avituallament de la Font Nova fins al final es fan durs. Molt durs. Cada any són igual de durs. Bé, potser cada any ho són una mica més. Cal paciència. Molta paciència. Deixar que els km vagin passant. Però com costa, per Déu! Arribo molt cansat. 20 minuts més que l’any passat, però igual de cansat. Cansat, molt, però content, més!

Passem tota la tarda al casal Xertolí compartint experiències amb uns i altres. Fem petar la xerrada amb els voluntaris que s’interessen per com ens ha anat la jornada. Mengem i bevem. Xerrem i compartim. La segona etapa està molt bé, sí. Ara bé, la post-etapa al casal Xertolí ja és la ostia. El complement perfecte. La cirereta del pastís.

La tercera etapa és molt intensa. Els que només corren en el dia d’avui imposen un ritme ràpid, mentre que la resta ens hem d’esforçar al màxim per poder avançar amb un mínim de dignitat. Les cames tenen la força justa per pujar. Per sort, a l’hora de baixar encara se’n surten prou bé. Toca prémer les dents molt fort. Al màxim de fort. Estar prement constantment. En ocasions el cor sembla que vulgui escapar-se de la seva ubicació. Però arribem de nou al Cim de la Coscollosa. Arribem de nou a l’avituallament de la Font Nova. Avui són 8 els km que ens separen de la meta. Els últims 8 km d’aquest cap de setmana. Uns últims km on consumeixo tota la força que em queda. Consumeixo tota l’energia que hi ha dins meu i sense ni un gram d’energia sobrant torno a creuar la línia d’arribada.

La tercera etapa ha esta molt intensa, però el final de festa que es viu al Casal Xertolí després d’aquesta última etapa encara més. Dinar deliciós. Cares amb grans somriures. Mirades que desprenen molta alegria. Total complicitat entre corredors i voluntaris. És la culminació del munt d’emocions viscudes al llarg del cap de setmana. He utilitzat molts qualificatius per aquesta cursa al llarg de les 4 anteriors cròniques que he anat escrivint, però aquest any em quedo amb un nou concepte d’ultra, l’ultra de les emocions.

Hivernal de Campdevànol - 42 km 2.600 m D+

De nou ens tornem a veure les cares amb una Hivernal de Campdevànol que ja ens comencem a conèixer. Ara bé, cada any té alguna sorpresa i, pel que m’han dit, la d’aquesta edició no ens deixarà indiferents. Som-hi doncs!

Comencem amb un parell de graus sota zero, res extraordinari. A la que entrem al bosc, el fred se’n va i de seguida sobren els guants. Falta aigua, molta aigua. Un terra ben sec ho denota a l’hora que indica que està ben assedegat. Així es pot córrer més ràpid, sí, però aquesta no és la qüestió...

Km 8, primer avituallament, ja vaig amb màniga curta, això sí que més aviat és extraordinari. Amb un cel totalment serè es confirma el pronòstic d’augment de les temperatures. A les cames sembla que se’ls hi ha oblidat una mica això de portar un dorsal. No és que no vulguin pencar, sinó que no s’hi volen estressar massa. Doncs bé, a veure com me’n en surto d’aquesta. De camí al cim de la Covil, l’absoluta absència de neu és un altre indicador d’un hivern força atípic. Així que ja tenim els ingredients d’aquesta hivernal, dia esplèndid, cel radiant, temperatura més aviat primaveral, gens de neu i unes cames sense massa ganes d’estressar-se. A veure que en surt de tot plegat...

De sobte ja som immersos en la sorpresa d’enguany, una baixada més que considerable ens porta fins al Castell de Mataplana. Calia baixar fins tan avall per després haver de remuntar? Doncs, sí! És la manera de conèixer un altre racó del Ripollès. Fa calor. Molta calor! Calor? Però sí estem a 21 de febrer?!?! Doncs, sí! Pujant per la Solana de Mataplana la temperatura és molt més alta del que tocaria. Entro en una fase un tant complicada. El cansament, la pujada i la calor s’uneixen per fer-me anar avall. Toca treure forces d’on sigui. Desconnecto per moments. Me’n adono. Intento reaccionar. Intento tornar a connectar. Em costa... Finalment, quan l’avituallament de Montgrony ha fet el seu efecte, començo a recuperar les ganes de pencar. Ara sí. Les cames no va massa sobrades, però estan disposades a pencar.

Últims km per dins el bosc i la calor afluixa. La cosa flueix. Les dues últimes pujades les faig amb certa alegria. La proximitat de la línia d’arribada suposa una bona empenta. Moment dolç de la cursa, aprofitem-lo, gaudim-ne!

Doncs sí, cada any una mica més a poc a poc. Doncs sí, cada any una mica més lent. Doncs sí, cada any parant el rellotge una mica més tard. Però també cada any gaudint una mica més dels moments dolços de la Hivernal.

Arribada conjunta amb l’Oriol Pagès. Una cursa gaudida. Una cursa treballada. Ho podria haver estat més? Segur que sí, però les cames són les que són i de força tenen la que tenen...

Molt bona feina gent de la Hivernal. Cada any la feu créixer una mica més! Moltes gràcies per tot!

III Kedada Trail Kastellterçol, 07/02/16 - Recull de fotos i vídeos

Aquesta penya tan benparida que ens acompanya ens ha passat un munt d'àlbums de fotos i vídeos. Aquí els teniu. 
Esperem que en gaudiu tant com nosaltres!

Àlbum de Fotos - Alba Olmo

Àlbum de Fotos - Sala Giol

Àlbum de Fotos - LaRange

Àlbum de Fotos - Susana Espada

Vídeo - Benjamín Aliaga

III Kedada Trail Kastellterçol, 07/02/16 - Agraïment!

Ostia Santa! Ja hi comptàvem que ereu una penya molt benparida, però tant?!?!

Us vam dir 10 kg per cap en conya i n'heu portat gairebé 12... Com diria aquell, "Que n'aprenguin!"

Heu deixat el llistó molt alt, l'any que ve tindreu feina per superar-lo!

Moltes gràcies a tots per ser així!

III Kedada Trail Kastellterçol, 07/02/16 - Records del 2015...

Per anar obrint la gana...
Esperem no ferir sensibilitats ja que aquest any la cosa serà més feréstega! ;-)

wink emoticon

III Kedada Trail Kastellterçol, 07/02/16 - Perfils