Tor des Géants - 330 km 24.000 m D+

Si en l’última crònica que vaig escriure ens vam haver d’enfrontar a una bèstia que no es volia deixar domar a les Valls d’Àneu, aquesta vegada haurem de fer front a un total de 7 Gegants que faran tot el possible per impedir-nos el pas per la Vall d’Aosta.

A les 10 h del diumenge 7 de setembre iniciem un viatge que no sabem quan i on acabarà. El “quan” no em preocupa massa (tot i que m’agradaria molt que fos el dijous 11 de setembre i crec que, com en el 2011, ho puc aconseguir). El “on” ja és més preocupant, però estic convençut que serà a Courmayeur.  És un viatge molt incert, ja que hi ha un munt de factors que no podem controlar, la meteorologia, la son, l’esgotament... El que sí sabem del cert, com ens diuen just abans de prendre la sortida, és que serà un “un lungo viaggio”. Sí, un viatge molt llarg, un viatge molt intens, carregat d’un munt de vivència, d’emocions, carregat de moments de molta eufòria i de moments molt durs on l’esgotament serà el principal obstacle a batre.

Sortim enmig dels crits de la gent, són uns moments molt emotius que fan que fins hi tot s’escapi alguna llàgrima... Hi ha moltíssima gent animant i la veritat és que aconsegueixen posar-te la pell de gallina amb els seus "Bravissimi", "La boca lupo", "Grandi"...

De camí cap al primer coll d’aquest “lungo viaggio”, la sensació d’alegria i felicitat és màxima. Anem xerrant d’això i d’allò amb en Jordi Codina. Penso que ben parit seria fer aquest viatge plegats d’inici a fi, però sé que és pràcticament impossible, ja que el viatge és massa llarg i massa ple d’adversitats que cadascú haurà de resoldre a la seva manera...

Passem pel poble de La Thuile i comencem una llarga pujada que ens ha de portar fins al Passo Alto. Seguim amb la mateixa alegria amb la que hem sortit i de camí cap al Rifugio Deffeyes ens anem trobant gent constantment que ens animen amb molta força. La veritat és que aquí la gent anima transmetent la màxima energia, com mola!!!

Superat el Passo Alto, 2.857 m, baixem per un tram un tant tècnic fins a un avituallament per tornar a pujar fins al Col Crosatie, 2.829 m. En aquesta última pujada es comença a notar el pas de les hores, tot i així, el bon rotllo que ens transmet aquest Tor encara està fent el seu efecte i n’estem gaudint amb la màxima intensitat. De moment, el primer dels Gegants sembla que està descansant. De moment, aquest primer Gegant sembla que no té interès a posar-nos les coses excessivament complicades. Potser està enfeinat amb d’altres corredors i a nosaltres ens deixa que anem fent...

La baixada fins al poble de Planaval s’acaba fent molt llarga, convé menjar una mica de sòlid i l’avituallament costa d’arribar. Finalment trepitgem l’asfalt i arribem al km 43 on mengem i bevem per arribar fins a la primera base de vida.

El camí de Planaval a Valgrisenche és bastant plàcid, té petites pujades i baixades, però es pot considerar pràcticament planer. Comença a arribar la foscor de la primer nit just quan estem arribant a la base de vida. Hi arribem a les 20:12 h. Menjo un plat d’arròs que no me’l puc acabar, hauria d’aprofitar per menjar de valent, però em costa molt i acabo menjant bastant menys del que hauria de fer, però penso que ja aniré fent als diferents avituallaments que anirem trobant.

 Comencem la primera nit amb molta eufòria després d’haver gaudit de tots els luxes d’una bona base de vida. Anem guanyant alçada per dins el bosc fins arribar al Rifugio Chalet de l’Epée on mengem una mica i continuem amunt. Aquí en Jordi prem una mica l’accelerador, intento seguir-lo, però veig que el seu ritme és excessiu per mi, així que deixo que tiri i jo segueixo al meu ritme d’anar fent. Arribo al Col Fenetre, 2.854 m, força bé, però a la que començo a baixar noto unes lleugeres molèsties a la panxa. Intento no donar-li importància i per ajudar a que s’esvaeixin aquestes molèsties em poso una mica de música. La llarga baixada fins al poble de Rhemes no la faig massa a gust, intento no cap ficar-m’hi, però em venen a la ment les males sensacions de l’edició del 2011 justament en aquesta baixada. Sembla doncs que el segon Gegant ja té més mala llet que el primer i aquest té previst posar-nos les coses més complicades. Arribo a l’avituallament i m’esforço a menjar, em costa moltíssim, però haig de menjar per poder afrontar la dura pujada que em ve a continuació. Intento menjar i no ho aconsegueixo, “vinga, una mica, Salvador”, em dic a mi mateix, però no puc! Surto de l’avituallament força preocupat, m’està passant exactament el mateix que en l’anterior Tor i exactament en el mateix punt...

Tot pujant al Col Entrelor, 3.002 m, vaig intentant convencem a mi mateix que no passa res i que tot va bé, però a mesura que vaig guanyant alçada veig com no puc seguir-me enganyant i decideixo parar a fer una T10 a la vora del camí a veure si li puc donar la volta a la situació. Passats els 10 minuts reprenc l’ascens i sembla que el curt descans ha fet un bon efecte. Però no, ha sigut un lleu miratge, al cap de poc ja torno a estar igual de cardat. La panxa no està fina, les cames no van i estic anant molt a poc a poc. Abans d’arribar al coll haig de fer una altra parada de 20 minuts. Els efectes acaben sent com els de l’anterior, al primer moment sembla que ha anat bé, però al cap de poc noto com tot segueix igual. Ara sí que puc dir que aquest segon Gegant està ben emprenyat i ho està pagant amb mi. M’està esclafant com un escarabat i no puc fer-hi res. Ell és enorme i jo sóc minúscul. Ell és molt fort i jo ara mateix sóc molt dèbil. Ell aquí mana i a mi em toca obeir. Amb moltes dificultats arribo al coll, aquí va ser quan en l’anterior Tor vaig vomitar, avui sembla que me’n escaparé, tot i que no ho tinc massa clar. A poc metres del coll hi ha una cabina groga on hi ha muntat un petit punt de control, els hi comento a la gent del control que no em trobo gens bé i si em deixen dormir a dins la cabina, em diuen que endavant. Decideixo dormir una hora i així segur que milloraré. Passada l’hora, a la que m’incorporo, haig de sortir disparat de la cabina a vomitar, noooooo!!! Doncs res, farem una cosa, dormirem una altra hora i així segur que tot s’acaba posant a lloc. Passada la segona hora, reprenc el camí cap al Poble de Eaux Rousses, em costa córrer en baixada, però m’hi esforço al màxim, ja que és una baixada molt llarga i sinó se’m farà eterna.

A l’avituallament em prenc un brodo (caldo) amb pasta i una mica de pa, també em prenc una camamilla que porto a la motxilla i sembla que amb tot plegat se’m ha acabat estabilitzant una mica la panxa. Vinga som-hi doncs, a pel coll més alt d’aquest viatge, Col Loson, 3.299 m. Al principi puja molt a poc a poc, anem avançant i avançant i pràcticament no guanyem alçada, l’avantatge és que és un ascens suau que no suposa massa desgast. Els últims 400 m de desnivell pugen de cop i aquí si que cal prémer el màxim fort les dents. Tot i així, haig de parar un parell de vegades a agafar aire perquè aquest últim tram requereix d’un esforç més que considerable. El segon Gegant que semblava que ja havia marxat cap a una altra banda, recorda novament que aquí és ell qui mana i que anirem al ritme que ell vulgui. La panoràmica des d’aquest coll és espectacular, ens endinsem doncs en un nou món. La baixada la vull fer corrent, però només puc trotar a estones. De tant en tant haig de parar del dolor que em fan els quàdriceps. No passa res si el Gegant vol que caminem, caminarem i llestos!

Ja veig el poble de Cogne on hi ha la segona base de vida. De nou intento córrer per arribar-hi quan abans, però de tant en tant haig de deixar-ho de fer perquè les cames així m’ho indiquen i toca fer cas a les seves instruccions.

 En aquesta base de vida aconsegueixo menjar més que a la primera. Sembla que la cosa mica en mica es va posant a lloc i confio de totes totes que serà així.

Sortint de la base de vida em trobo en Mario que em proposa d’anar plegats i accepto de bon grat la invitació. Anem comentant la PTL que ell a finalitzat fa una setmana, comentem d’aquesta cursa i de l’altra i d’aquesta manera es va fent més lleuger el camí. Estem avançant a un ritme força suau, però tot i així avancem amb pas ferm. Passem pel Rifugio de Sogno i arribem al Col Fenetre di Champorche just quan arriba la segona nit. De sobte apareix el tercer dels Gegants i ens diu que ara caminarem tota la baixada fins a Donnas, jo m’hi nego perquè és una baixada de 30 km i si ho fem tot caminant no s’acabarà mai. Li dic a en Mario que no podem anar caminant tota la baixada perquè això es pot eternitzar, li dic que podem parar a dormir un parell d’hores al Rifugio Dondena i així recuperarem les forces per poder córrer. Arribem al refugi, ens ofereixen uns minestra de verdures que està espectacular i dormim dues hores que, igual que la minestra, també entren d’allò més bé. Sortim a les 00:00 h i ens proposem d’arribar a Donnas a les 5:00 h, són 26 km, així que hauríem de poder-ho fer sense excessives dificultats. Les sensacions són molt bones, tot va molt bé i quan creiem que el tercer Gegant està dormint, aquest ens sorprèn amb una pluja que per moments pren una certa intensitat.

El tracte a tots i cada un dels ristoros (avituallaments) és extraordinari, es preocupen per tu, pel teu estat, pels teus peus...  Que ben parits que arriben a ser tota aquesta gent de la Vall d’Aosta i que a gust que et fan sentir al seu costat! La pluja va a la baixa i acaba marxant al cap d’una hora aproximadament. Després d’un constant puja – baixa per dins el bosc, de creuar tot un poble primer i tot Donnas després, acabem arribant a la base de vida a les 5:08 h.

Aquí mengem molt bé, aprofitem per fer una bona parada i agafar forces per la que serà sense dubte l’etapa més dura de tot el viatge (51,5 km i 4.600 m D+).

Sortim de la base de vida de Donnas amb en Mario i en Joan Trabal a les 6:28 h. Això és 4 hores més tard que en l’anterior edició que vaig córrer, però tenint en compte que hem parat a dormir 2 hores al Rifugio de Dondena, cosa que l’altra vegada no vaig fer, es pot dir que no anem tan malament, simplement estem seguint una estratègia diferent. Abans de Perloz passem pel Puente de Saint Martin i no vegis amb la pujada que uneix els dos pobles, és d’aquelles que al perfil pràcticament no s’aprecia i et fa pencar estona. A l’avituallament de Perloz de nou una gent molt maca que es desviuen per nosaltres, moltes gràcies, companys!

Ja plenament immersos en la pujada que ens ha de portar fins el Rifugio de Coda, les cames comencen a manifestar el seu cansament, però entenc que ja és el que toca quan portem prop de 48 hores en cursa i 160 km recorreguts.

Cada cop costa més guanyar alçada, cada cop les cames van més feixugues, crec que ha arribat l’hora que el quart Gegant ens doni el bon dia i crec que avui no s’ha llevat de massa bon humor. A mesura que ens anem aproximant al Rifugio de Coda, el cel es va ennegrint i quan falta poc per arribar-hi es posa a ploure i una forta boira impedeix veure-hi més enllà de 10 m. Arribem al refugi amb el quart Gegant totalment enfurismat. Aquest sí que va a per nosaltres, aquest sí que no ens vol deixar passar. La pluja va i ve, a sobre el Gegant em vol barrar el pas amb un fort atac de son. Intento aguantar, però no puc, quan arribi al lago Vargno dormiré, així no puc seguir. Per sorpresa, arribo a un refugi que no tenia previst i els hi demano per dormir. Em diuen que els acompanyi i em porten a una habitació molt acollidora. Dormo una hora i quan em desperto, m’adono que això no és cap refugi, això és la casa d’una bona gent que la posen a disposició dels corredors i l’habitació on he dormit, és l’habitació dels nens, impressionant!!! Surto convençut que aquesta hora m’haurà anat d’allò més bé per les meves cames, però malauradament no és així. Segueix plovent i les cames segueixen sense voler pencar. Començo a rebre severs missatges del quart Gegant que sembla que està disposat a tombar-me. Em diu “On vas així, no veus que t’estàs arrossegant?”, li responc, “No cal que t’hi esforcis, que amb mi no podràs!”, però ell insisteix, “No veus que més lent no pots anar, a les baixades ni corres!”. Jo em dic, “Ni un pas enrere, Salvador, sempre endavant”. I els missatges del Gegant em segueixen atacant, “No arribaràs gaire lluny, tard o d’hora cauràs, deixa-ho estar, és el millor que pots fer!”. Jo l’intento ignorar i seguir endavant. Sí que és cert que vaig molt malament, sí que és cert que vaig molt a poc a poc, però estic convençut que aquest mal moment el superaré!

Pujant al Col de Marmontana les sensacions són cada cop pitjors, l'esforç necessari per avançar cada pas és desmesurat. Faig un dur treball mental per superar aquesta situació, però no està resultant tasca gens fàcil. Cada dos per tres haig de parar a agafar aire. No paren de passar-me corredors. Això últim no em preocupa, però sí el fet de veure que no sóc capaç d'avançar d'una forma mínimament digna.

Aquest quart Gegant m'ha deixat molt clar que farà tot el possible per no deixar-me passar, però el que no sap aquest quart gegant és que s'està enfrontant a un lluitador nat. Ell és molt més fort que jo, ho sé. Ell és aquí el que mana, també ho sé. Ell és aquí el qui decideix, però jo també hi puc dir la meva, no? Per demostrar que ens intentarà barrar el pas amb les diferents armes que té, ens obsequia amb una pluja just quan arriba la tercera nit. Amb en Mario decidim dormir una hora a l'avituallament que hi ha just abans de començar la pujada al Col della Vecchia, a veure si deixa de ploure. Quan ha passat l'hora, veiem que segueix plovent, així que optem per dormir una segona hora. Passada aquesta segona hora, ha deixat de ploure, però just quan anem per sortir, torna la pluja tot sentint les rialles d'aquest quart Gegant.

Al Col della Vecchia en obsequien amb una excel·lent Polenta, un deliciós menjar tradicional de la zona a base de formatge. Segons ens diu l'extraordinària gent de l'avituallament, la millor Polenta del Tor. Si més no l'ha fan amb una antiga estufa de llenya, que només el fet de portar-la a prop de 2.200 m d'altitud, és més que admirable.

La baixada fins a Niel més nefasta no pot ser. Aquí el Gegant s'ha proposat tirar-me a terra cada cop que intenti fer més de 10 passes seguides i ho aconsegueix. El camí està totalment enfangant i no puc fer-hi res contra la voluntat del Gegant que em vol a terra sí o sí. M'aixeco, torno a caure i em torno a aixecar. Em desespero, però m'intento calmar. Quan sembla que el Gegant s'ha oblidat de mi, pam, em torno a tombar una altra vegada. La ràbia córrer dins meu. Em sento molt debilitat, d'aquesta manera el combat està sent totalment desigual. M'indigno. El Gegant s'està aprofitant totalment de mi i de la meva fragilitat. Després d'una llarguíssima estona per fer tan sols 5 km en baixada, arribem a Niel. Només hi ha una cosa dins el meu cap, intentar dormir i que al llevar-me el Gegant hagi marxat cap una altra zona.

Comencem a pujar cap al Col Lasoney amb el desig que aquest nou dia que està a punt de començar em porti un bri de llum enmig de la terrible foscor a la que estic sotmès. Però no. Comença un nou dia, però tot continua igual. Pujo fatal, quan després de molt d'esforç aconsegueixo arribar al coll, la baixada és igualment nefasta. La lluita mental és constant. Pas a pas. Metre a metre. Tota la baixada fins a Gressoney la fem caminant amb en Mario. Ja no faig ni l'intent de córrer, sé que el Gegant no ho vol i ara mateix no em veig en cor de fer res contra la seva voluntat.

A les 10:13 h arribem a la base de vida de Gressoney, km 200. Això és 14 hores més tard que en l'edició del 2011. Tinc assumit que aquest any tocarà dedicar-hi un dia més que en l'anterior edició, però no passa res, ho tinc assumit.

Intento menjar i no puc. Fa moltes hores que no menjo res i em convé, però no puc i la veritat és que no m'hi esforço excessivament. No tinc la panxa gens fina i l'estómac tancat. Només penso en seguir endavant i així segur que se'm acabarà obrint.

Surto de la base de vida sense haver menjat gaire, però molt animat. Comencem la cinquena etapa que ens deixarà a 100 km de Courmayeur. A la vegada m'anima saber que aquesta etapa és de només 36 km, així que el cinquè Gegant no es podrà enfurismar excessivament. Fem uns 5 km de pla per sortir del poble i noto com tinc la panxa súper inflada. Intento beure una mica d'aigua, però no puc. Cullons, ni una mica d'aigua!!! Comença la pujada cap al Rifugio Alpenzu. Faig tres passes i haig de parar a agafar aire. Tres passes més i haig de tornar a parar. Noto com el cinquè Gegant s'està burlant de mi i m'atura sempre que vol. Ara mateix sóc dèbil com una fulla i ell ho sap. Només a de bufar lleument i seré a terra. Només a de bufar lleument i em farà caure. Només a de bufar lleument i trencarà la ínfima unió que em sustenta de la branca a la que estic penjat. Arribo al refugi i li dic al Mario que tiri que jo em quedaré a dormir dues hores a veure si em recupero d'aquest mal moment que estic passant i em millora la panxa.

Estic estirat al llit, no tinc son i el cap no para de donar voltes a la situació. Voltes i més voltes. Penso en el gran Tor que vaig viure en el 2011 i lo malament que ho estic passant en aquest. Estic convençut que puc arribar a Courmayeur, però a quin preu? Si aquest Tor m'ha de fer oblidar els grans moments viscuts en l'anterior, és un preu que no vull pagar. Estic abatut, la lluita constant amb cadascun dels Gegants m'ha deixat totalment esgotat. Ja no tinc forces per seguir lluitant, ja no tinc forces per tornar-me a aixecar quan el Gegant de nou em faci caure. D'acord Gegants, vosaltres guanyeu! D'acord Gegants, heu pogut amb mi! D'acord Gegants, heu imposat la vostra llei i us ha sortit bé, però penseu que no sempre serà així. Penseu que no sempre us serà tan fàcil fer-me caure. Penseu que tornaré i de nou lluitaré fins al final! Com va dir en Lluis Companys, "Tornarem a lluitar! Tornarem a sofrir! Tornarem a vèncer!"

Baixo a la planta de baix del refugi i els hi dic que em retiro, em diuen que m'han de tallar el "braccialetto", agafen unes estisores i veig com em tallen el xip. Nooooooooo!!! M'acaben de tallar el xip i em fa més mal que si m'haguessin tallat un dit. L'instant en el que veig com les estisores tallen el "braccialetto" és un dels més dolorosos que he viscut en els últims temps. Quin mal!!!

Tot i no poder acabar aquest Tor, el que em reconforta és que si he tornat a la Vall d'Aosta és per conviure de nou uns quants dies envoltat d'una molt bona gent i tornar a córrer una grandíssima cursa. No he pogut acabar, és cert, però ambdues coses m'he les emporto sobradament cap a casa.

Ultra Trail Valls d'Àneu - 94 km 6.400 m D+

En el breafing ens alerten que estiguem preparats per la que serà una cursa molt dura. Trams on no hi ha camí, zones amb blocs de pedra de dimensions considerables, tarteres contundents, desnivells molt pronunciats… Fins hi tot la mateixa organització en ocasions ha tingut dificultats en trobar el camí correcte alhora de marcar el recorregut. “Al arribar al km 75 ja haureu fet gairebé tot el desnivell, bé, tan sols us faltaran uns 700 m de D+”, ens diu el director de la cursa. És més, ens comenten que aquesta cursa l’han batejat amb el nom d’Indòmita perquè és com una bèstia que encara mai ningú ha domat...

L’objectiu d’aquesta cursa, una setmana després de La Ronda, no és altre que el de venir a acumular fatiga, acumular cansament, acumular hores on tot es torça, on les coses no van com un voldria i malgrat tot seguir endavant. Tot això amb la mirada centrada en el tan desitjat Tor des Géants del 7 de setembre.

Estudiant-me el recorregut des de casa vaig calcular que em serien necessàries entorn a 24 hores per completar-lo, però després del breafing, surto convençut que me’n caldrà alguna més. Això vol dir que, després de tota la nit en dansa, tornaré a veure sortir el sol. Un ingredient més que s’afegeix al cocktail que m’haig de prendre per la prova de la Vall d’Aosta.

Sortim a les 6:00 h quan està començant a clarejar. Ha estat plovent tota la nit, però minuts abans de la sortida ha deixat de fer-ho. Sembla doncs que la bèstia ja ens ha volgut acollonir de partida, però després de tota nit donant guerra es deu haver quedat adormida, així que haurem de mirar de no fer gaire soroll i intentar que la indòmita dormi quantes més hores millor.

Avui anem plegats amb en Joan Carreras, un gran company de viatge. Els meus objectius en aquesta prova potser són un tant diferents dels seus, però sí que tenim una cosa en comú, els dos volem ser finishers i acabar dominant aquesta bèstia.

Sortim molt tranquils, crec que tenim més corredors a davant que a darrera, però això no ens preocupa, de fet, avui no ens preocupa ni el temps ni la posició, l’únic que ens preocupa és que la indòmita no pugui amb nosaltres.

Sense excessives dificultats, per un tram força assequible arribem a Espot. La bèstia segueix dormint i això es nota. Sortint del poble ens encarem cap al Parc Nacional i ja s’intueix que el camí fàcil està a punt d’acabar-se. La pujada la fins al coll de Fogueruix acaba amb un fort pendent, però la fem amb la mateixa tranquil·litat que portem des del moment de la sortida. La baixada fins a Planes de Son deixa córrer d’allò més bé, així que aprofitem per fer pujar la mitja, ja que el terreny tècnic que tenim per davant la farà baixar en picat.

Sortint de Planes de Son comença un km vertical cronometrat fins al cim del Tésol, 1.150 m de desnivell positiu en 5 km. El terreny cada vegada es posa més dret, a mesura que anem mirant amunt, veiem que el pendent cada cop és més pronunciat. En Joan de sobte veu a la indòmita, es deixa portar per les seves ganes de guerra i decideix desafiar-la en un combat cos a cos. Jo sóc més poruc i no m’atreveixo a enfrontar-me a la bèstia, és molt grossa i em fa por! La panoràmica del parc des del cim del Tésol és realment impressionant i la cresta que ve a continuació fa posar la pell de gallina. Una cresta de les espectaculars, una cresta de les de veritat, una cresta que indica, sense cap mena de dubte, que aquesta serà una cursa d’alta muntanya de debò.

El tram fins al Refugi de Mataró és tècnic al màxim, al Joan l’he perdut de vista en el seu combat particular amb la indòmita, així que jo vaig avançant aprofitant que la bèstia està enfeinada. En aquest tram ens unim amb en Javi Galan i decidim anar plegats.

Pujant cap el Port de la Bonaigua arriba la calor de sobte. A la llunyania veig en Joan que ha acabat amb el seu combat, a la vegada com noto que la bèstia ara es vol enfrontar amb mi. Parlo amb en Joan i em diu que la batalla ha sigut dura i que ens preparem que la indòmita ja s’ha ben despertat. Així que aquí mengem i bevem fort perquè ens espera una tarda amb molta feina. Portem 10:16 h, hem fet ja la meitat del recorregut i iniciem la segona part d’aquest viatge que, gràcies al fet d’anar un ritme molt tranquil, està sent més plàcid del que podia semblar.

Sortim plegats amb en Joan i en Javi. Enfrontant-nos els tres junts a la bèstia sempre tindrem més possibilitats d’èxit que no pas en combats individuals. La pujada fins al Tuc de Cigalera, gairebé a 2.500 m, la resolem sense excessives dificultats. Pel que fa a la baixada que ve a continuació, la cosa ja no es resolt tant ràpid, aquí hem de baixar 1.600 m de desnivell en gairebé 12 km per un camí que, fins que no hem perdut la major part del desnivell, no deixa de ser força tècnic. Ens calen dues hores per arribar fins a Boren on finalitza la baixada. Aquí hem de fer un tram de carretera i fins hi tot ho agraïm després de tanta estona de córrer per un terreny amb una dificultat considerable.

Arribem a Isil quan portem 62 km i 13:30 h. Sorprenentment no veig a l’Alba que porta seguint-nos tot el dia, ho trobo estrany, però mentre ens estem menjant un bon plat de pasta apareix. L’origen del retard és que ens ha anat a buscar el sopar, i quin sopar! Ens porta una pizza que està boníssima. La devorem! Això sí que és una assistència de nivell, moltes gràcies, Alba!

De Isil, un cop ben sopats, seguim els 3 amb el nostre ritmet tranquil d’anar fent i anar avançant a poc a poc, però amb pas ferm i decidit. Pugem a les bores de Rise, baixem a Sant Joan d’Isil i ens enfrontem al que serà la batalla més dura que haurem fet amb la indòmita. Nosaltres amb el pas de les hores ens hem anat debilitant i ella sembla que estarà més forta que mai, però nosaltres som tres i ben units no ens podrà tombar així com així.

Comença la pujada de veritat, al cap de poc ens trobem l’avituallament de Pina, bé, més que un avituallament, és una festa amb un ambient de la ostia. La veritat és que vindria molt de gust quedar-s’hi, però el que toca fer és posar-se el frontal al cap i anar a parlar de tu a tu amb la indòmita. El pendent al principi és força suau, però progressivament va incrementant. Comença a ploure. Són quatre gotes, ni ens immutem. Comença a ploure de forma més intensa i parem per posar-nos el gore. Segueix plovent, les pedres estan completament molles. Cal anar amb molt de compte perquè ara sí que el pendent és molt fort i una relliscada podria ser fatal. De sobte para. Que bé! Seguim pujant, amb pas lent, però decidit. Ens trobem unes congestes de neu que cal travessar i torna altra vegada la pluja. Ara sí que la bèstia està esverada, ara mateix crec que la tenim ben desbocada! Mirem amunt, banderoles i més banderoles. Anem guanyant alçada i quan menys ens ho esperem arribem al coll. De nou ha deixat de ploure. Perdem alçada fins als estanys de Tartera i la tornem a guanyar fins al pròxim coll. Quan sembla que la indòmita ja s’ha tranquil·litzat, s’il·lumina l’horitzó i torna de nou una pluja intensa acompanyada d’un fort vent. Ara sí que tenim la bèstia totalment fora de control! Amb la pluja impactant a la cara costa avançar, el cel es segueix il·luminant amb llampecs que cauen a l’horitzó. No ens podem encantar, o sortim ràpid d’aquí o la indòmita se’ns menjarà. Arribem a l’últim coll i comencem a perdre alçada a la vegada que tot es tranquil·litza.

Arribem a l’últim avituallament, una tenda militar dins la qual hi ha una furgo. Després de prendrem un caldo calent demano per fer una T10 i m’ofereixen la furgo. M’hi estiro sense treure’m ni la motxilla ni el frontal. Acostumat a dormir a qualsevol racó, això és com un hotel de 5 estrelles. Quina comoditat! Em desperta en Joan havent aprofitat els 10 minuts al màxim. Un cafè i ja podem seguir!

Evidentment, la baixada no podia ser del tot fàcil, hem de fer un pas amb cadenes, no és perillós, però sí que requereix concentració. Passem primer pel poble de Cerbi, aquí ens diuen que els primers hi han estat 40 minuts fins a Esterri, així que calculem que nosaltres hi estarem una hora. Passem per Unarre enmig dels crits de la gent que està de Festa Major. Última pujada i ja veiem a la llunyania el poble d’Esterri. Les ganes d’arribar fan que estiguem corrent des de fa estona i la veritat és que les cames es comencen a queixar, però abans que les queixes puguin anar a més, ja ens veiem els 3 al costat d’un crono que marca 22:48 h. Ho hem aconseguit! Entre els 3 hem pogut dominar la bèstia! No ens ho ha posat fàcil, però la nostra unió ha estat la clau per guanyar-li les diferents batalles, especialment les batalles finals pujant al coll del Montroig i a la zona dels Tres Estanys. Un terreny realment tècnic en bona part del recorregut. Un recorregut amb trams on gairebé no hi ha a camí, un recorregut per zones poc transitades, però un recorregut realment espectacular! Un recorregut on la indòmita ens ha volgut mostrar la seva vessant més salvatge, però el que no sabia la bèstia és que aquesta vesant és la que a nosaltres més ens agrada!

D’aquesta cursa se’n sentirà a parlar, aquesta cursa acaba de néixer, però es farà gran!

La Ronda dels Cims - 170 km 13.000 m D+

Després de molts mesos d’anar restant llunes plenes, per fi arriba la tan esperada del mes de juliol. Durant aquests últims dies he somiat en vàries ocasions amb aquesta Ronda. Recordo algun somni espectacular on tot sortia rodó i algun altre on tot es torçava. De ben segur que la realitat no en serà ni una ni l’altra, hi haurà moments de tot, però el desenllaç serà molt feliç, n’estic convençut.

Falten pocs minuts per prendre la sortida i estic envoltat de molt bona gent, estic envoltat de grans amics amb els que compartim aquesta passió i això em reconforta moltíssim, quin luxe! La veritat és que, tot i saber al que m’estic a punt d’enfrontar, estic força tranquil. Conec bé aquesta Ronda, sé que m’intentarà tombar sempre que pugui, de fet ja ho ha intentat en les dues ocasions que ens hem vist les cares, però també sé que li tornaré a guanyar la partida. Té bones cartes, sí, però jo tinc uns quants comodins que l’hi he anat arreplegant en les anteriors partides...

Després de la mala experiència de l’edició del 2012, l’objectiu d’aquesta Ronda no és altre que el d’acabar dignament. No em preocupa en absolut les hores que necessitaré per completar la volta, l’únic que em preocupa és acabar amb ganes de tornar-hi i això em fa estar tranquil. Som-hi!

Prenem la sortida i els ulls se’m humitegen de l’emoció, estic iniciant un viatge tan profund com intens, estic iniciant un viatge un tan incert i d’una durada indeterminada, però un viatge que fa aflorar en mi uns sentiments massa difícils de descriure en paraules. Vaig al costat d’en Jordi Codina, però quan no ha passat ni el primer km ja veig que avui ell i jo jugarem a lligues diferents, ell a sortit molt fort i jo m’ho penso prendre amb molta calma...

Passats els primers minuts em noto les cames cansades, com pot ser!? Però si els últims dies he fet molta bondat!? Sembla com si avui aquestes cames no tinguessin ganes de pencar!? Però bé, no mi preocupo en absolut, sé que aquestes muntanyes que tinc per davant els hi faran passar la mandra...

Amb tota la calma del món arribem a Sorteny amb en Genís quan portem 3:34 h. Estem anant molt tranquils i això em fa sentir molt bé perquè així noto com sóc jo qui domino a La Ronda i no ella a mi.

A la baixada aprofitem per xerrar, però a la que enfilem cap a la Portella de Rialb comença el silenci resultant de la concentració que requereix la pujada. De tant en tant s’escapa alguna paraula, però, de moment, la concentració és el que toca. Quan falta poc per arribar a la Coma d’Arcalís ens trobem a l’Eli i anem els tres junts fins a l’avituallament. Aquí ens ho prenem amb calma, un parell de plats de caldo amb pasta i reprenem la marxa direcció cap al coll de Cataperdis.

Fa ja més de 6 hores que estem rondant per aquestes muntanyes i sembla que comencem a establir una bona connexió. Mica en mica hem anat aprenent el seu idioma i ja ens comencem a entendre. De tant en tant encara hi ha alguna paraula que costa de desxifrar, però ens anem entenent...

Després d’haver pujat al Clot del Cavall amb la mateix calma i tranquil·litat que la resta de pujades arribem al Refugi del Pla de l’Estany on aprofitem per agafar forces per la senyora pujada que tenim per davant. Una senyora pujada que caldrà tractar-la de vostè, una senyora pujada que requerirà de nou màxima concentració, una senyora pujada que intentarà deixar-nos sense alè i que farà novament que regni el silenci entre nosaltres. Quan falta poc per arribar al coll, al Genís se li trenca un pal, l’intenta reconstruir però no és possible, per sort no s’hi emprenya i segueix amunt com si no hagués passat res...

Passat el cim del Comapedrosa arribem al Refugi que porta el mateix nom, quan fa 11 hores que estem dansant per un entorn de luxe com el que ens ofereix aquest país tan petit i alhora tan gran. Un entorn de luxe, sí, però quin terreny més exigent! Aquí no es regala ni un km, ni un metre de desnivell, cada pas compte, però amb en Genís seguim a la nostra, pas a pas i anar fent...

Al coll de la Botella apareixen novament els ànims de l’Alba, un altre dels luxes d’aquesta Ronda. Li diem que intentarem estar a La Margineda en unes 3 hores, si no passa res, així serà.

La pujada al Bony de la Pica és una altra de les que t’intenta deixar sense alè, és curta, però de nou l’únic que se sent és el soroll dels bastons com van fent la seva feina, quin fart de pencar que s’estan fent avui! L’objectiu és fer el desens del primer tram, el que és més complicat, de dia i així ho fem, perfecte! Quan ens falten uns 3 o 4 km per La Margineda arriba la foscor de la nit. El cel està molt serè i sembla que la llum de la lluna ens acompanyarà durant les pròximes hores, així que es presenta una nit interessant...

Surto de La Margineda en solitari, en Genís ha sortit uns 10 minuts abans i ha dit que aniria a poc a poc que ja l’atraparia. Quan estic a mitja pujada un voluntari d’un control em diu que no se’m acudeixi posar-me a dormir a mitja pujada que a dalt al coll hi ha lliteres. Quina casualitat, poc després d’aquest punt va ser on em vaig posar a dormir en l’edició del 2012. Evidentment ell no ho pot saber, però sembla com s’hi m’ho hagi dit sabent que no em costa gaire de dormir a qualsevol racó... Al cap d’uns minuts estic maleint les paraules del voluntari, per què m’ho ha dit!? M’he començat a imaginar les lliteres de les que m’ha parlat i ara no em puc treure la son de sobre! De sobte m’apareix l’Eli que va com una bala, diu que es vol treure aquest coll de sobre ràpidament, em distreu i aconsegueix fer-me passar lleugerament la son. Tot i quan arribo al coll de La Gallina demano per les lliteres de les que m’han parlat, però em diuen que m’haig d’esperar 5 minuts que ara estan ocupades. Fa molt de fred i jo no m’espero aquí 5 minuts ni boig, així que tiro avall tan ràpid com puc i la baixada em fa marxar la son.

Passat Fontaneda apareix novament la son, intento guanyar-li la partida, però no puc. Decideixo fer una T10 en un racó molt arrecerat que veig i quan em desperta el so del mòbil, veig que ha estat una T10 de les bones, de les aprofitades els 10 minuts al màxim, perfecte!

Després de passar per Sant Julià comença la pujada fins a Coma Bella, aquí caldrà molta paciència i anar fent. Quan arribo a l’avituallament em trobo a l’Eli i a l’Enric que estan dormint, l’Eli surt abans que jo i l’Enric es queda prenent-se un caldo. Pujant per dins el bosc direcció Naturlandia, torna a venir la maleïda son. No! Aquesta vegada no deixaré que s’apoderi de mi! En una hora es farà de dia, així que haig de superar aquesta hora com sigui. Em poso música, intento distreure la ment pensant en mil i una coses, canto les cançons que sonen el mòbil... però la son que s’ha entossudit que em vol tombar. Jo vull resistir i resisteixo, però cada vegada m’està costant més. Em concentro, però vaig de tort. Passo Naturlandia, arriba la claror del dia i arriba el fred. M’abrigo, em segueixo concentrant, ja no puc més, però aquí no em puc parar a dormir, fa massa fred. De sobte recordo que d’aquí poc arribaré a un Refugi, hauré de parar-hi, estic intentant resistir, però estic anant molt lent, així que si paro a fer una altra T10 segur que després avançaré més ràpid. Arribo al Refugi i justament hi ha un control muntat. Els hi demano per dormir un moment i em trobo a l’Eli una mica enfadada. Em diu que té molta son i que amb tanta son no vol seguir. Li dic que tranquil·la, que això és perquè estem anat sols, li dic que ara fem una T10 i seguim junts i tot es resoldrà. Arriba l’Enric que va amb en David i decidim seguir els 4 junts. Va, marxem ràpid que aquí hi fa molt fred!

Anem guanyant alçada tot fent petar la xerrada. Anem preguntant-nos per on pujarem al Pic Negre i per on el baixarem, anem parlant d’això i d’allò i entre una cosa i l’altra fem que quedin enrere els mals moments de fa una estona on la son no ens volia deixar seguir. El que estem vivint en aquests instants no té preu, una pujada de les bones, sí, però unes cames que responen a un bon ritme que imposem entre tots. Muntanya i més muntanya, un nou dia que comença i nosaltres 4 fent el que més ens agrada. Estem entorn al km 100, fa més de 24 hores que estem rondant i estem molt cansats, però el d’ara és un d’aquells instants que es queda gravat a la memòria per sempre més. M’encanta el que estem vivint!

Després d’avituallar-nos a Claror ens acabem separant, l’Enric marxa al capdavant, jo l’intento seguir, però les cames no volen i en David i l’Eli vénen per darrere. Baixant de la collada de la Maiana intento córrer, però els quàdriceps diuen que no, ho intento una vegada i una altra, però la resposta que obtinc dels quàdriceps és sempre la mateixa. Decideixo seure sobre una pedra i oferir-li una mica de crema de fred/calor a aquests quàdriceps que estan tan emprenyats. Sembla que la cosa dóna un bon resultat i la pujada fins al Refugi de l’Illa la faig a prou bon ritme. A l’Illa hi arribo amb gana, menjo força i això em serveix d’una gran ajuda per baixar fins a la Cabana dels Esparvers mantenint el bon ritme que portava.

La pujada cap a La Portella Blanca i després cap al Pas dels Isards la faig com les cames volen i la veritat és que de voler, volen lo just i no més. Així que tocarà avançar al ritme que elles dictin. Ara bé, el Pas de la Casa és molt a prop, el Pas de la Casa és a tocar, veig que puc arribar-hi per allà de les 3 h de la tarda i aquesta hora m’agrada molt! I així és, quan porto 32:04 h arribo al km 129 i, després d’unes quantes hores d’anar en solitari, em trobo a l’avituallament del Pas de la Casa envoltat de gent que es preocupa per les meves necessitats, un altre dels luxes d’aquesta Ronda!

 La pujada cap al Port Dret se’m ha entravessat molt en les dues edicions anteriors, però avui és diferent. La parada dels 50 minuts del Pas de la Casa se’m ha posat d’allò més bé, i les cames m’ho agraeixen. De nou estic vivint un gran moment, de nou en solitari, però la immensitat de les muntanyes que m’envolten està del meu favor i enlloc de posar-me les coses difícils, sembla que m’ajudin a guanyar alçada sense excessives dificultats. Sé que això no pot durar i aviat m’ho tornaran a posar molt difícil, però de moment aprofito per gaudir-ne! L’últim tram és d’allò més dret i requereix de la màxima concentració, però aconsegueixo superar-ho. Arribo dalt el coll i un nou espectacle pels meus ulls, quina panoràmica, quin meravella, que gran és ella i que petit sóc jo, però com ens estem entenent!

A l’avituallament de la vall d’Incles de nou em retrobo amb els ànims de l’Alba, veig també al Francesc que ha guanyat amb total autoritat i vaig a felicitar-lo, ell, modest com sempre, li treu importància a la gran gesta. Aquí també hi ha en Francesc Pont que, malauradament, va haver de deixar-ho a la Margineda. Que ben acompanyat que estic, que agust, ja no em mouria d’aquí, però haig d’anar a acabar la feina. Em falten 28 km, li dic a l’Alba que si tot va bé podria estar-hi unes 7 hores, a veure si puc...

L’objectiu que tinc al cap és intentar arribar al Refugi de Coms de Jan de dia, per fer-ho disposo de poc més de dues hores, així que massa fàcil no ho tinc, almenys sí que arribaré de dia a la cresta de la Cabana Sorda. Les cames van prou bé, però de tan en tan necessito parar-me a agafar aire. Doncs que hi farem, si s’ha de parar, pararem! En una d’aquestes parades aprofito per asseure’m sobre una pedra a menjar i a contemplar l’espectacle que estic deixant al darrera. Estic veient bona part del recorregut que he fet i em quedo meravellat amb la bellesa de la panoràmica, amb la immensitat de les muntanyes d’aquest petit país, de nou, un gran instant és el que estic vivint sobre aquesta pedra...

Baixant cap al Refugi de Coms de Jan arriba la foscor de la segona nit, aquesta vegada sense la companyia de la lluna. Arribo al Refugi i una noia francesa, al veure el meu nom a la pantalla de l’ordinador quan em passen el xip, li diu a la noia de l’organització que em faci arribar molts ànims de l’Albert Herrero. Estic flipant! Com? Que l’Albert m’envia molts ànims? No ho acabo d’entendre, però la noia francesa li explica a la de l’organització que m’ho tradueix, que l’Albert ha tingut que plegar. Ha tingut que plegar i encara es preocupa de fer-me arribar els seus ànims? Quin talent, quina classe, quin gran corredor que està fet aquest l’Albert!!!

Surto del Refugi i està plovisquejant, les lloses de pedra que haig de creuar estan humides, així que hauré d’anar amb compte de no patinar. Em queden uns 400 m de desnivell, 400 m i començaré a acariciar la glòria. Bé de fet, fa hores que l’estic acariciant! De nou m’haig de parar en alguna ocasió a agafar aire. És de nit, està plovent, a mesura que vaig guanyant alçada cada vegada fa més fred, cada cop em costa més pujar, però són les millors condicions que em puc trobar de cara al Tor. Així que acabo trobant-li la vesant positiva d’aquesta pujada i penso que estic fent una gran preparació pel Tor, perfecte! Els voluntaris que hi ha al coll em demanen si necessito alguna cosa, una mica d’aire els dic, l’agafo i encaro la baixada que em portarà fins al Refugi de Sorteny.

De camí cap a Ordino corro tot el que puc, però de tan en tant els quàdriceps m’avisen que no volen córrer i haig de caminar, toçut, em torno a posar a córrer, haig de tornar a caminar i una altra vegada torno a córrer i una altra vegada que haig de tornar a caminar. Estic avançant a un ritme molt lent, ho sé, però també sé que més tard o més d’hora acabaré creuant la línia de meta, així que estic a punt de guanyar-li de nou la partida a aquesta Ronda. Hauré gastat tots els comodins que tenia, sí, però avui n’hi he guanyat uns quants més de cara a la pròxima partida!

I ja està! Els meus peus creuen la línia d’arribada, acaricio la dolçor del moment, m’acaricia la felicitat del desenllaç tan esperat. Veig a l’Alba, abraço el gran d’en Jordi Codina, estic fos, és cert, però ara això és el que menys em preocupa. He fet un gran viatge, he viscut uns grandíssims moments enmig d’un entorn màgic, grans moments que mai oblidaré perquè aquests els deixo guardats en el fons del meu cor!

Com no, abans d’acabar es fa imprescindible agrair la gran tasca fet per l’organització i sobretot per tots els voluntaris que s’han passat hores i hores escampats per aquestes muntanyes i a tota la colla que ha vingut a donar un cop de mà. Molt bona feina, sou molt bona gent, moltes gràcies per fer-ho possible!!!

Travesera Integral Picos de Europa - 74 km 6.300 m D+

Tothom qui m’ha parlat d’aquesta cursa me’n ha parlat molt bé i me’n ha donat molt bones referències. Així que aquest any vaig decideixo renunciar a l’Emmona després de 3 anys consecutius (bastant a contracor, tot s’ha de dir) i anar a conèixer nous territoris. Pel que sembla, és una cursa molt tècnica i amb alguns passos força complicats. S’ha de dir que el correu de l’organització que rebem 3 dies abans de la cursa dóna bastant que pensar ja que ens alerta d’un munt de punts perillosos, fins i tot ens indiquen que hi ha un punt que està prohibit córrer, prohibit córrer en una cursa??? Anem plegats des de Bilbao amb en Gorka i quan li demano si val la pena agafar els pals, em diu que si no agafo els pals que no cal que hi vagi... Collons, quina por que fa això!!!

En César i la seva família, una molt bona gent de la terra, ens porten amb cotxe a en Gorka i a mi fins al pàrquing del Repelao (Covadonga), ja que la cursa comença aquí i acaba a Arenas de Cabarales. La meteo per les pròximes hores és molt bona, es preveu una excel·lent nit de lluna plena i un molt bon dia, podria ser que força calorós. Així que quan són les 00:00 h prenem la sortida amb molta il·lusió i amb moltes ganes de resoldre aquest munt d’interrogants que se’m han anat generant amb el pas de les últimes hores. Per davant tenim 3 complexos massissos (Occidental, Central i Oriental) que caldrà superar si volem ser finishers d’aquesta Travesera. Som-hi!!!

A la que fa pocs minuts que estem corrent estic suant d’una manera desmesurada, ens han obligat a sortir amb pantalons llargs o amb 3/4, però amb tota la cama tapada. Jo que corro amb pantalons curts tot l’any, sumat a la forta humitat, fa que la sensació de calor sigui terrible. Com durant el dia també sigui així, les passarem molt canutes... Anem pujant direcció als llacs de Covadonga, trobo que la gent va molt forta per tot el que tenim per davant, però jo a la meva i deixo que m’avanci tothom a qui veig amb intenció de fer-ho.

Quan falta poc per arribar a la Vega d’Enol, km 11,5, on hi trobarem un avituallament líquid, deixem enrere la boira i de sobte ens apareix la lluna plena que estava amagada al seu darrera, la cosa es comença a posar interessant!

Superats els primers 1.000 m de desnivell positiu, avancem un parell de km de pla (em sembla que no en tornarem a trobar cap altre de tram pla com aquest...) i encarem la pujada que ens ha de portar fins al Jou Santu. A mesura que anem guanyant alçada la cosa es va posant cada vegada més emocionant. A la que arribem als 1.800 m d’altitud apareix la neu i tot plegat comença a prendre una dimensió molt especial. El reflex de la llum de la lluna sobre unes enormes parets de pedra que s’alcen a l’horitzó amb la blancor de la neu als seus peus també il·luminada pel reflex de la lluna donen molta màgia al moment. En varies ocasions sembla que arribem al coll, però sempre apareix un nou coll al davant i un altre, i un altre... Quan per fi arribem al Jou Santu un fort calfred recórrer el meu cos de dalt a baix, però què estan veient els meus ulls? Però què és aquesta preciositat? Costa descriure el que sento veient el que tinc al meu davant... Estem en un circ d’uns gegants parets de pedra que envolten un immens mar de neu, impressionant!!!

A la que comencem la baixada direcció cap a Caín entenc el perquè està prohibit córrer en aquest punt. Un pendent de vertigen ple de pedra i més pedra en un camí amb uns forts estimbats fan que un error pugui suposar un final fatal, quina baixada més tècnica i perillosa, mare meva!!!

A les 5:26 h arribo a Caín i tot just portem 29,6 km. Més de 5 hores per fer els primers 30 km??? Uffff, quina feinada que ens espera avui!!! Aquí em trec els pantalons 3/4 i me’n poso uns de curts que porto a la motxilla, m’estic morint de calor i ja no puc aguantar més! Aquest és el primer avituallament sòlid que ens trobem, així que toca menjar bé perquè per davant tenim una senyora pujada, per davant tenim la famosa canal de Dobresengos amb els seus 2.000 m D+.

Només començar la canal i amb les primeres llums del dia, el corriol pel que estem ascendint es posa molt i molt dret, es posa tan dret que fins hi tot cal grimpar, m’encanta! Seguim pujant sense cap tipus de treva i seguim pujant i amunt i més amunt i de nou cal grimpar... Vaig amb dos corredors de la zona, els ofereixo passar, però em diuen que van molt bé darrera meu. Els hi dic que aquesta pujada ens està fent pencar de valent i un d’ells em diu “ya te habrán contado de que va esto de la Travesera ¿no?”. “Sí, algo me han contado...” els responc. Ara bé, per més que t’ho expliquin, això costa d’imaginar. A mesura que anem agafant alçada la panoràmica es va tornant cada vegada més espectacular, sé que ens estem aproximant a una zona molt ben parida i els dos corredors que van darrera meu em diuen que em prepari que estic a punt de veure un veritable espectacle...

I així és, l’arribada a l’Horcada de Caín em genera una forta sobredosis de felicitat que recórrer tot el meu cos, però quina autèntica meravella, mare meva!!! Està tot nevat, l’imponent Picu Urriellu just davant i amb un espès mar de boira als seus peus. Tot plegat fan que sigui una d’aquelles imatges de les que queden gravades per sempre més. Ens hem passat 3 hores pujant, però a valgut molt la pena. La bellesa de l’entorn aconsegueix fer oblidar les 3 hores de pujada i tot el cansament que hem anat acumulant.

Arribem a l’avituallament del Refugi d’Urriellu amb 9:11 h. Aquí tot just és el km 40, això sí portem prop de 4.500 m D+. De nou m’alimento bé ja que aquí hi ha molt pocs avituallaments i cal aprofitar-los. A part del primer avituallament líquid, només n’hi ha 4 més de sòlids. No és que n’hi hagi pocs perquè l’organització els vulgui estalviar, sinó perquè és tot tan salvatge que no hi ha on posar-los...

La pujada a la Collada Bonita és un nou espectacle pels meus ulls. A la vegada que li anem donant la volta al Picu Urriellu ens anem aproximant a un coll que té la pinta de ser molt ben parit. En aquests moments estic molt emocionat, sóc conscient que estic vivint una cosa molt gran i no puc parar de fer fotos, tot això ho haig d’immortalitzar per sempre més! Estic tan emocionat que fins hi tot m’està a punt de caure alguna llàgrima, no cal dir res més...  Després d’un tram final de pujada amb un pendent de vertigen, arribo a la Collada Bonita i no em puc creure el que estic veient, una immensa vall protegida per unes imponents parets de pedra, increïble!!! Aquí, a més, em trobo en Jose Vicente que ha vingut a veure la cursa, quina alegria retrobar-nos de nou. Tan o més de vertigen del que causava la pujada, el causa la baixada, però que dret, mare meva!!! Hi ha una corda, els corredors de davant opten per baixar d’esquena, però veig que van molt a poc a poc, mentre que baixant de cul serà un moment. Deixo que el de davant es distanciï i quan ja està bastant avall em llenço de cul com si fos un tobogan. En Jose Vicente i un amic fan el mateix, el problema és que el de davant segueix anant molt a poc a poc fins que tots quatre acabem formant una vola que rodola avall a gran velocitat fins que ens paren les pedres. Res greu, una petita pelada al genoll i endavant!

Passo per l’avituallament de las Vegas de Sotres, km 47,8 quan porto 11:13 h i de moment em sento molt bé. La temperatura és ideal, fins hi tot sembla que es vol tapar i córrer una mica d’aire, res a veure amb la calorada d’ahir a la nit. Estic bastant cansat tot s’ha de dir, però l’encant de tot el que m’envolta em dóna una força que fa esvair qualsevol síntome de cansament que vulgui aparèixer a les meves cames, així que a per l’última pujada contundent de la jornada. A la que comencem a pujar per la Canal de Jidiellu ja veig que de nou ens espera una pujada de les que no tenen repòs i que cal pencar molt fort durant una bona estona. Això sí, la pujada promet d’allò més. Mica en mica anem guanyant alçada, però no hi ha manera de veure com travessarem la majestuosa paret de pedra que tenim al davant. Seguim pujant i pujant i el coll que no es veu per enlloc. Quan falten uns 200 m per arribar a dalt hi ha un home de l’organització que m’ofereix aigua, Coca-Cola... Es veu que l’home porta aquí des d’ahir i es desviu per nosaltres, realment d’admirar. Igual com és d’admirar que al llarg de tot el recorregut, especialment en els trams complicats, ens hem anat trobant una persona de l’organització aproximadament a cada km vetllant per la nostra seguretat i alertant-nos, si és el cas, d’algun possible perill, realment admirable, sí senyor! El tram final no pot ser més espectacular, primer una corda per sortir de la neu i després unes cadenes per poder superar els últims metres d’una canal que es va estrenyent cada cop més, de nou pell de gallina!!! Arribo al coll de Valdominguero, miro l’altímetre i portem acumulats gairebé 6.000 m D+ en 52 km, crec que no cal dir res més...

La baixada fins a l’avituallament de Jitu de Escarandi la faig força bé. Potser no vaig massa ràpid, però el nostre circuit s’uneix amb el de la Traveserina i sóc capaç d’avançar uns quants corredors de l’altre cursa i això em dóna una bona empenta per seguir avançant. A l’avituallament em diuen que ja només em queda una petita pujada i tot baixada fins a l’arribada, que 15 km de no res i ja està. Massa fàcil em sembla, a veure que ens trobem...

Després de baixar durant una estona i seguir recuperant forces arriba la pujada. Sí que és lleugera en comparació a tot el que hem fet, però amb el que portem a sobre a hores d’ara massa fàcil tampoc és. Al fons es veu un petit coll que sembla que ha de ser on comença la baixada, però no és així, davant apareix una nova pujada i això passa una vegada i una altra i una altra... però quan començarem a baixar??? Finalment i després d’una bona estona d’anar pujant ens plantem a l’inici de la pedregosa via romana que ens ha de conduir fins a Arenas de Cabrales. Com no podia ser d’una altra manera, pedra i més pedra, ara una mica més ben posada, però molta pedra és el que trobem al llarg dels més de 1.000 m D- fins al poble. En aquesta baixada avanço uns quants corredors, la majoria de la Traveserina i algun que altre de la Travesera.

I ja està, últim km d’asfalt i creuo la línia d’arribada enmig dels ànims de la gent que envolten els últim metres. M’han calgut 16:26 h per travessar els tres massissos, però com ho he gaudit. Quina jornada més intensa, quins grans moments he viscut, quantes emocions, quin recorregut més ben parit, quines canals, quines parets, quina cursa més gran, quina cursa més salvatge!!! Avui fa 4 dies que vaig córrer aquesta Travesera, però el meu cap encara està voltant enmig d’aquelles feréstegues muntanyes...