Travesera Integral Picos de Europa - 74 km 6.300 m D+

Tothom qui m’ha parlat d’aquesta cursa me’n ha parlat molt bé i me’n ha donat molt bones referències. Així que aquest any vaig decideixo renunciar a l’Emmona després de 3 anys consecutius (bastant a contracor, tot s’ha de dir) i anar a conèixer nous territoris. Pel que sembla, és una cursa molt tècnica i amb alguns passos força complicats. S’ha de dir que el correu de l’organització que rebem 3 dies abans de la cursa dóna bastant que pensar ja que ens alerta d’un munt de punts perillosos, fins i tot ens indiquen que hi ha un punt que està prohibit córrer, prohibit córrer en una cursa??? Anem plegats des de Bilbao amb en Gorka i quan li demano si val la pena agafar els pals, em diu que si no agafo els pals que no cal que hi vagi... Collons, quina por que fa això!!!

En César i la seva família, una molt bona gent de la terra, ens porten amb cotxe a en Gorka i a mi fins al pàrquing del Repelao (Covadonga), ja que la cursa comença aquí i acaba a Arenas de Cabarales. La meteo per les pròximes hores és molt bona, es preveu una excel·lent nit de lluna plena i un molt bon dia, podria ser que força calorós. Així que quan són les 00:00 h prenem la sortida amb molta il·lusió i amb moltes ganes de resoldre aquest munt d’interrogants que se’m han anat generant amb el pas de les últimes hores. Per davant tenim 3 complexos massissos (Occidental, Central i Oriental) que caldrà superar si volem ser finishers d’aquesta Travesera. Som-hi!!!

A la que fa pocs minuts que estem corrent estic suant d’una manera desmesurada, ens han obligat a sortir amb pantalons llargs o amb 3/4, però amb tota la cama tapada. Jo que corro amb pantalons curts tot l’any, sumat a la forta humitat, fa que la sensació de calor sigui terrible. Com durant el dia també sigui així, les passarem molt canutes... Anem pujant direcció als llacs de Covadonga, trobo que la gent va molt forta per tot el que tenim per davant, però jo a la meva i deixo que m’avanci tothom a qui veig amb intenció de fer-ho.

Quan falta poc per arribar a la Vega d’Enol, km 11,5, on hi trobarem un avituallament líquid, deixem enrere la boira i de sobte ens apareix la lluna plena que estava amagada al seu darrera, la cosa es comença a posar interessant!

Superats els primers 1.000 m de desnivell positiu, avancem un parell de km de pla (em sembla que no en tornarem a trobar cap altre de tram pla com aquest...) i encarem la pujada que ens ha de portar fins al Jou Santu. A mesura que anem guanyant alçada la cosa es va posant cada vegada més emocionant. A la que arribem als 1.800 m d’altitud apareix la neu i tot plegat comença a prendre una dimensió molt especial. El reflex de la llum de la lluna sobre unes enormes parets de pedra que s’alcen a l’horitzó amb la blancor de la neu als seus peus també il·luminada pel reflex de la lluna donen molta màgia al moment. En varies ocasions sembla que arribem al coll, però sempre apareix un nou coll al davant i un altre, i un altre... Quan per fi arribem al Jou Santu un fort calfred recórrer el meu cos de dalt a baix, però què estan veient els meus ulls? Però què és aquesta preciositat? Costa descriure el que sento veient el que tinc al meu davant... Estem en un circ d’uns gegants parets de pedra que envolten un immens mar de neu, impressionant!!!

A la que comencem la baixada direcció cap a Caín entenc el perquè està prohibit córrer en aquest punt. Un pendent de vertigen ple de pedra i més pedra en un camí amb uns forts estimbats fan que un error pugui suposar un final fatal, quina baixada més tècnica i perillosa, mare meva!!!

A les 5:26 h arribo a Caín i tot just portem 29,6 km. Més de 5 hores per fer els primers 30 km??? Uffff, quina feinada que ens espera avui!!! Aquí em trec els pantalons 3/4 i me’n poso uns de curts que porto a la motxilla, m’estic morint de calor i ja no puc aguantar més! Aquest és el primer avituallament sòlid que ens trobem, així que toca menjar bé perquè per davant tenim una senyora pujada, per davant tenim la famosa canal de Dobresengos amb els seus 2.000 m D+.

Només començar la canal i amb les primeres llums del dia, el corriol pel que estem ascendint es posa molt i molt dret, es posa tan dret que fins hi tot cal grimpar, m’encanta! Seguim pujant sense cap tipus de treva i seguim pujant i amunt i més amunt i de nou cal grimpar... Vaig amb dos corredors de la zona, els ofereixo passar, però em diuen que van molt bé darrera meu. Els hi dic que aquesta pujada ens està fent pencar de valent i un d’ells em diu “ya te habrán contado de que va esto de la Travesera ¿no?”. “Sí, algo me han contado...” els responc. Ara bé, per més que t’ho expliquin, això costa d’imaginar. A mesura que anem agafant alçada la panoràmica es va tornant cada vegada més espectacular, sé que ens estem aproximant a una zona molt ben parida i els dos corredors que van darrera meu em diuen que em prepari que estic a punt de veure un veritable espectacle...

I així és, l’arribada a l’Horcada de Caín em genera una forta sobredosis de felicitat que recórrer tot el meu cos, però quina autèntica meravella, mare meva!!! Està tot nevat, l’imponent Picu Urriellu just davant i amb un espès mar de boira als seus peus. Tot plegat fan que sigui una d’aquelles imatges de les que queden gravades per sempre més. Ens hem passat 3 hores pujant, però a valgut molt la pena. La bellesa de l’entorn aconsegueix fer oblidar les 3 hores de pujada i tot el cansament que hem anat acumulant.

Arribem a l’avituallament del Refugi d’Urriellu amb 9:11 h. Aquí tot just és el km 40, això sí portem prop de 4.500 m D+. De nou m’alimento bé ja que aquí hi ha molt pocs avituallaments i cal aprofitar-los. A part del primer avituallament líquid, només n’hi ha 4 més de sòlids. No és que n’hi hagi pocs perquè l’organització els vulgui estalviar, sinó perquè és tot tan salvatge que no hi ha on posar-los...

La pujada a la Collada Bonita és un nou espectacle pels meus ulls. A la vegada que li anem donant la volta al Picu Urriellu ens anem aproximant a un coll que té la pinta de ser molt ben parit. En aquests moments estic molt emocionat, sóc conscient que estic vivint una cosa molt gran i no puc parar de fer fotos, tot això ho haig d’immortalitzar per sempre més! Estic tan emocionat que fins hi tot m’està a punt de caure alguna llàgrima, no cal dir res més...  Després d’un tram final de pujada amb un pendent de vertigen, arribo a la Collada Bonita i no em puc creure el que estic veient, una immensa vall protegida per unes imponents parets de pedra, increïble!!! Aquí, a més, em trobo en Jose Vicente que ha vingut a veure la cursa, quina alegria retrobar-nos de nou. Tan o més de vertigen del que causava la pujada, el causa la baixada, però que dret, mare meva!!! Hi ha una corda, els corredors de davant opten per baixar d’esquena, però veig que van molt a poc a poc, mentre que baixant de cul serà un moment. Deixo que el de davant es distanciï i quan ja està bastant avall em llenço de cul com si fos un tobogan. En Jose Vicente i un amic fan el mateix, el problema és que el de davant segueix anant molt a poc a poc fins que tots quatre acabem formant una vola que rodola avall a gran velocitat fins que ens paren les pedres. Res greu, una petita pelada al genoll i endavant!

Passo per l’avituallament de las Vegas de Sotres, km 47,8 quan porto 11:13 h i de moment em sento molt bé. La temperatura és ideal, fins hi tot sembla que es vol tapar i córrer una mica d’aire, res a veure amb la calorada d’ahir a la nit. Estic bastant cansat tot s’ha de dir, però l’encant de tot el que m’envolta em dóna una força que fa esvair qualsevol síntome de cansament que vulgui aparèixer a les meves cames, així que a per l’última pujada contundent de la jornada. A la que comencem a pujar per la Canal de Jidiellu ja veig que de nou ens espera una pujada de les que no tenen repòs i que cal pencar molt fort durant una bona estona. Això sí, la pujada promet d’allò més. Mica en mica anem guanyant alçada, però no hi ha manera de veure com travessarem la majestuosa paret de pedra que tenim al davant. Seguim pujant i pujant i el coll que no es veu per enlloc. Quan falten uns 200 m per arribar a dalt hi ha un home de l’organització que m’ofereix aigua, Coca-Cola... Es veu que l’home porta aquí des d’ahir i es desviu per nosaltres, realment d’admirar. Igual com és d’admirar que al llarg de tot el recorregut, especialment en els trams complicats, ens hem anat trobant una persona de l’organització aproximadament a cada km vetllant per la nostra seguretat i alertant-nos, si és el cas, d’algun possible perill, realment admirable, sí senyor! El tram final no pot ser més espectacular, primer una corda per sortir de la neu i després unes cadenes per poder superar els últims metres d’una canal que es va estrenyent cada cop més, de nou pell de gallina!!! Arribo al coll de Valdominguero, miro l’altímetre i portem acumulats gairebé 6.000 m D+ en 52 km, crec que no cal dir res més...

La baixada fins a l’avituallament de Jitu de Escarandi la faig força bé. Potser no vaig massa ràpid, però el nostre circuit s’uneix amb el de la Traveserina i sóc capaç d’avançar uns quants corredors de l’altre cursa i això em dóna una bona empenta per seguir avançant. A l’avituallament em diuen que ja només em queda una petita pujada i tot baixada fins a l’arribada, que 15 km de no res i ja està. Massa fàcil em sembla, a veure que ens trobem...

Després de baixar durant una estona i seguir recuperant forces arriba la pujada. Sí que és lleugera en comparació a tot el que hem fet, però amb el que portem a sobre a hores d’ara massa fàcil tampoc és. Al fons es veu un petit coll que sembla que ha de ser on comença la baixada, però no és així, davant apareix una nova pujada i això passa una vegada i una altra i una altra... però quan començarem a baixar??? Finalment i després d’una bona estona d’anar pujant ens plantem a l’inici de la pedregosa via romana que ens ha de conduir fins a Arenas de Cabrales. Com no podia ser d’una altra manera, pedra i més pedra, ara una mica més ben posada, però molta pedra és el que trobem al llarg dels més de 1.000 m D- fins al poble. En aquesta baixada avanço uns quants corredors, la majoria de la Traveserina i algun que altre de la Travesera.

I ja està, últim km d’asfalt i creuo la línia d’arribada enmig dels ànims de la gent que envolten els últim metres. M’han calgut 16:26 h per travessar els tres massissos, però com ho he gaudit. Quina jornada més intensa, quins grans moments he viscut, quantes emocions, quin recorregut més ben parit, quines canals, quines parets, quina cursa més gran, quina cursa més salvatge!!! Avui fa 4 dies que vaig córrer aquesta Travesera, però el meu cap encara està voltant enmig d’aquelles feréstegues muntanyes...

Marató Vall de Lord - 42 km 3.000 m D+

Estem al Port del Comte, la cursa d’avui és per mi una incògnita ja que per aquí no hi he corregut mai, però quan m’hi vaig inscriure vaig tenir el pressentiment que aquesta zona havia de ser molt ben parida i ara, un cop a la línia de sortida, no en tinc cap dubte que el recorregut no em deixarà indiferent. El perfil no és gens habitual ja que finalitza amb una pujada de 8 km i gairebé 1000 m de desnivell positiu. Així que caldrà tenir molt en compte aquesta última pujada i no cometre errors que després es puguin pagar molt cars en aquest últim tram de la cursa.

Comencem amb una pujada molt dreta per una pista d’esquí. Sortim corrent, però el pendent és tan fort que de seguida m’haig de posar a caminar o moriré en el intent. Miro al meu voltant i la gent segueix corrent, miro enrere i resulta que hi ha menys gent que al davant, “Osita, si que estic enrere només començar!!!”. No m’hi capfico i jo a la meva que això tot just és el inici. A la que comencem a guanyar alçada la cosa es va posant molt interessant i quan arribem als 2.200 m d’altitud la panoràmica és un autèntic espectacle. Després de baixar una mica tornem a guanyar alçada i quan portem 1:43 h i uns 13 km arribem al cim del Pedró dels Quatre Batlles, el punt més alt del recorregut a gairebé 2.400 m d’altitud. Altra vegada una panoràmica que val molt la pena.

Després de fer una baixada molt tècnica en alguns trams de tartera arribem a l’avituallament del Coll del Port on m’hi trobo a l’Alba que ha vingut a donar-me una empenteta. El cel no fa gens de bona pinta, cada vegada està més emboirat i sembla que les probabilitats de que ens mullem abans d’arribar de nou al Port del Compte són força altes. Això sí, la temperatura és ideal per córrer. Les sensacions són molt bones, les cames tenen ganes de pencar i mica en mica ens anem apropant a una pujada que promet ser molt interessant.

De sobte ens plantem als peus d’una tartera que només de veure-la fa caure de cul a terra, en 1 km cal pujar uns 400 m de desnivell, així que el pendent del 40 % és el que tomba enrere. La pujada es fa dura, però m’encanta! Un cop a dalt el cim del Cap del Verd m’apareix al davant el Pedraforca i la Serra d’Ensija, la veritat és que m’agafa per sorpresa i em quedo totalment bocabadat.

Ara toca un llarga baixada d’uns 10 km i 1.300 m de desnivell negatiu per arribar al punt més baix del recorregut. Decideixo no baixar al màxim i guardar forces per l’última pujada que de ben segur les necessitaré. La baixada és molt llarga, sí, però amb trams molt diferenciats, zones tècniques amb molta pedra, alguns punts amb forts pendents, corriol per dintre el bosc... la veritat és que tot plegat fa que sigui d’allò més divertit.

Passem pel poble de La Coma on hi ha el penúltim avituallament i encara toca seguir baixant una mica més fins el km 34 on és el inici de la tan esperada última pujada. Aquí hi arribo amb 4:17 h, a veure quan temps necessitaré per fer aquests últims 8 km... Començo a guanyar alçada i noto com les cames em responen molt bé, així que ara, com que ja no haig de guardar res, decideixo donar-ho tot. Vaig guanyant alçada i em trobo cada vegada més bé, fins i tot em sorprèn trobar-me tan bé en aquests moments de la cursa, però la situació m’encanta i em dóna molta energia per seguir avançant tan ràpid com em permeten les cames. Fa uns moments que està caient una fina pluja quan arribo a l’últim km de la pujada i veig de nou un d’aquells pendents que fan caure de cul. Això no em preocupa en absolut, les bones sensacions em segueixen acompanyant i supero aquest últim tram amb un fort sentiment de felicitat que recórrer tot el meu cos.

I ja està, última baixada per la mateixa pista per on hem començat i creuo la línia d’arribada contentíssim. Contentíssim per l’estratègia que he seguit, contentíssim per les bones sensacions que m’han acompanyat en tot moment, contentíssim pels nous paratges que he descobert i contentíssim per haver gaudit durant 5:34 h d’una matinal més que formidable!

Molló Trail - 44 km 2.760 m D+

La veritat és que el recorregut d’avui promet molt, a més, tenint en compte que ens enfilarem al cim del Costabona, l’espectacle està garantit!

Sortim de cara avall, agafem un petit tram del GR11 i quins records del passat estiu em venen a la ment... Hem sortit plegats amb els de la cursa de 27 km, així que caldrà anar en compte que aquestes no ens facin córrer més del que ho hem de fer... Anem pujant direcció el coll d’Ares, la pujada no és massa dreta així que es deixa córrer bé. La temperatura és excel·lent, hi ha algunes boires que esmorteeixen una mica el sol, la qual cosa és perfecte per córrer, tinc la sensació que avui gaudirem d’una jornada extraordinària.

Ja en territori francès, anem baixant per un corriol preciós direcció Prats de Molló. El bosc està verdíssim i desprèn una frescor més que notable. Quin luxe córrer en aquestes condicions. M’encanta!

Passat l’avituallament del km 11,6, comencem a pujar direcció la Torre del Mir, una pujada d’uns 7 km amb uns 700 m de desnivell. Si el corriol pel que hem baixat era preciós, aquest encara ho és més! Va pujant molt lleugerament, no sé si ho pagaré més endavant, però com que em trobo molt bé, el vaig corrent. Ja al tram final de la pujada començo a notar l’esforç de pujar corrent, així que opto per deixar de fer-ho i posar-me a caminar.

Arribem a Espinavell, km 25, portem 2:45 h, però miro l’altímetre i tan sols hem fet 1.400 m de desnivell positiu, així que encara ens queda molta feina per fer. Per davant tenim una pujada d’uns 8 km fins assolir el cim del Costabona. Al principi puja molt a poc a poc. Fins hi tot hi ha alguna baixada. Al fons veiem el nostre pròxim objectiu, està molt lluny, anem avançant, ens hi anem acostant, però no hi ha manera de guanyar alçada. Quan ja fa 4 km que hem deixat Espinavell, miro l’altímetre i no hem fet ni 400 m, això té tota la pinta que quan digui de pujar ho farà de debò.

Dit i fet, quan som ben bé als peus del Costabona, el terreny comença a agafar un pendent considerable. Aquí no en queda una altre que prémer ben fort les dents i amunt! En Marc se’m posa davant, anem comentant la jugada i sense parar anem guanyant alçada a bon ritme. “Uffff, no vegis com puja això! Vinga un últim esforç i ja hi som!” ens diem amb en Marc.

Amb 4:24 h arribem al Costabona, 2.465 m, punt més alt del recorregut. A costat arribar-hi, però l’esforç a valgut molt la pena. Tan o més dreta que la pujada és ara la baixada. Degut a unes congestes de neu s’ha tingut que modificar lleugerament el traçat i baixem totalment pel dret.

Arribem a l’avituallament de la Collada Fonda, km 35, aquí ens diuen que ara ja est tot pla i avall, però malauradament no acaba sent així. Abans de que realment comenci la baixada fem 2 km de tobogans que, aquestes alçades de la cursa, requereixen d’un esforç més que considerable. Costa que arribi la baixada, però quan per fi arriba és un autèntic regal. Baixem per uns prats verds que són millor que una moqueta, quin luxe corre per un terreny així tan tou...

 Amb la màxima velocitat que em permeten les cames baixo direcció Molló. Connectem amb el GR11, de nou records d’una gran vivència per aquest recorregut! Van passant els km, però el poble no apareix. Quan finalment el veig, encara està bastant lluny, però sé que no tardaré a arribar-hi.

Encaro l’última recta que em portarà a l’arc d’arribada amb molta alegria. A costat bastant, però aquesta baixada tan trepidant ha acabat d’arrodonir un dia perfecte. Arribo amb 5:32 h i el que és més important, havent gaudit d’una jornada més que extraordinària!

A l'arribada l'organització es preocupa molt per nosaltres per saber si ha anat tot bé, si hem gaudit, la temperatura... i a l'avituallament el tracte dels voluntaris és més que excel·lent, moltes gràcies companys!

Apuko Extrem - 90 km 6.000 m D+

La d’avui no és una cursa qualsevol, la d’avui és molt més que una cursa. Molt més que una cursa per molts motius: per la bona gent que l’organitza; pel bon tracte que rebem, lo molt que ens cuiden i es preocupen de nosaltres; per l’afinitat que hi ha entre països, el Basc i el Català i pel que suposa córrer en aquest territori; per l’espectacularitat del recorregut amb unes pujades i baixades de vertigen i per un llarg etcètera de motius que fan que córrer aquí sigui encara millor que córrer a casa. A més, tal i com ens hem organitzat aquest any venint una nombrosa colla de catalans formant una gran família, fa que tot plegat sigui encara més especial. Aquest serà el tercer any que correré aquesta cursa i espero poder-n’hi participar molts anys més!

Fa molt dies que estava desitjant que arribés aquest moment, fa molts dies que em moria de ganes de que arribés l’hora de prendre la sortida en aquesta Apuko Extrem 2014 i per fi aquest moment ha arribat.

Són les 6:00 h i sortim amb una eufòria que se’ns emporta endavant amb molta força, en són moltes les ganes de gaudir d’una extraordinària jornada de muntanya i de ben segur que ho serà! Com no pot ser d’una altra manera comencem amb una bona pujada i quan encara no s’ha acabat de fer de dia, sentim un so que ens crida, és un so generat per una banya d’una vaca que utilitzaven antigament per comunicar-se entre els cims de les muntanyes. Quan hi arribem ens trobem en Gaizka que ens ha agermanat una Ikurriña i una Estelada per nosaltres, sap que això ens motivarà i aconsegueix posar-nos la pell de gallina al veure-ho, espectacular!!!

Arribem al cim del Ganekogorta amb un tram final d’un fortíssim pendent on hi ha una espessa boira i bufa bastant vent. Anem amb en Jordi Codina i en Jordi Fígols i l’alegria que ens acompanya fa que els km passin sense adonar-nos-en, com estem gaudint!

A La Quadra hi ha un avituallament dels bons, així que aprofitem per alimentar-nos bé que ara ens ve una senyora pujada per la que necessitem disposar de màxima energia. Aquí ens trobem novament en Gaizka i ens torna a fotre una animada de les bones.

Anem pujant fortes rampes fins a plantar-nos als peus de l’espectacular talla foc. Un talla foc que fa caure de cul al veure’l, és impressionantment dret!!!

A Sodupe altra vegada un bon avituallament. Aquí sortim plegats amb en Jordi Codina i en Genís, en Jordi Fígols arriba quan nosaltres marxem. Fa 4:40 h que correm, portem 33 km i hem superat els 2.500 m de desnivell positiu. De moment les cames estan amb molta força, de moment el córrer per terres basques se’ns està posant d’allò més bé, els ànims de la gent cridant “Aupa, esos catalanes!” fa que avui tot sigui una mica més fàcil. Està totalment emboirat, en algun moment fins i tot fa el que aquí se’n denomina “xirimiri”, però la temperatura és ideal per córrer.

El terreny no dóna treva, el pujar i baixar és constant, ara un altre petit talla foc, ara un “cresterio” i quan ja estem a tocar de Zalla, ens fan pujar 200 m de desnivell per tornar-los a baixar. Ens diu un corredor que es coneix la zona que amb un moment podríem haver arribat el poble, però que ens posen aquests 200 m per donar-li una mica més d’emoció, doncs que hi farem, tocarà anar a voltar... S’ha de dir que ara les pujades ja no són tan llargues com les dues primeres, però el nivell d’exigència segueix sent més que considerable.

Arribo a Zalla molt escàs de forces i amb el llum de la reserva ben encès, portem 55 km i 7:40 h, l’esforç es comença a notar i m’urgeix menjar. Després d’un bon plat de macarrons i d’una parada que convenia, reprenem el camí direcció Gueñes. En Jordi va molt valent i em costa seguir-lo, però és que jo en aquests moments m’estic refent del mal moment que he passat abans de Zalla anant amb el llum de la reserva encès...

Mica en mica em vaig recuperant i pujant al cim d’Ubieta em vaig trobant cada vegada millor. En Jordi està marcant un ritme boníssim i mica en mica aconsegueixo adaptar-m’hi. L’any passat vam arribar junts amb a Zaramillo i espero que aquest any també hi puguem arribar. A la baixada fins a Gueñes les coses s’acaben de posar al seu lloc, sembla que enrere queden els mals moments i arribar al poble i trobar-nos de nou a l’Alba i a la Sara suposa una molt bona injecció d’energia. Quan ja anem per marxar de l’avituallament, arriben també en Joan, la Lídia i la Queralt, tota la família aquí reunida, com mola!

Anem pujant i de sobte mirem amunt i altra vegada una rampa de les que et fan caure de cul a terra, està clar que aquestes avui ens acompanyaran fins al final, així que no en queda una altra que fer pencar els pals tan com puguem i amunt! Perdem una mica d’alçada i passem per una zona on hi ha un pam de fang a tot l’ample del camí, travessar aquest 40 o 50 m es fa realment complicat, però ens en acabem sortint... Això del fang tampoc és una novetat ja que n’hem anat trobant sovint al llarg del recorregut.

Tot i que estem anat en direcció contrària, ja estem veient l’Apuko, l’últim dels cims de la jornada. Abans per això haurem de pujar al cim de l’Aldape i baixar fins a Castaños. Baixant d’Aldape ens alerten que hi ha un tram molt perillós ja que hi ha un corriol molt dret, que amb el pas dels corredors s’ha convertit en una autèntica pista de patinatge. L’acabem salvant amb certes dificultats i encarem ara ja sí el tram final de la cursa. Aquí les cames comencen a queixar-se d’aquest constant puja i baixa de tota la cursa, estem arribant ja al km 80 i ho hem estat donant tot fins el moment, així que ara, tot i que les forces estiguin anant a la baixa, no en queda una altra que acabar-ho de donar tot fins a l’arribada.

Ens plantem als peus de l’Apuko i ja sentim “Venga, esos Catalanes!!!”. És en Gaizka que a vingut a portar-nos una Ikurriña per tal de que arribem amb ella. Sembla doncs que ens estem acostant a un final molt i molt feliç. Mentre anem pujant un dels pendents més drets de la cursa, anem sentint els crits d’en Gaizka com ens empenyen i ens fan anar amunt, com mola! Ens girem i veiem l’Oriol que està fen la cursa de 65 km i puja com una moto, l’animem i se’n va com una bala direcció Zaramillo. Les nostres cames, almenys les meves, no poden seguir-lo.

Ja tenim el poble als nostres peus, avui a tocat pencar moltíssim, aquest terreny no ens ha donat descans ni un moment, però el tracte era venir a donar-ho tot i així ho hem fet. Arribem amb en Jordi amb una Ikurriña i una Estelada que l’Alba ens ha unit, passem enmig dels crits del públic, aquests moments són d’autèntica pell de gallina, aquests moments són els que fan que l’any ve tornem a estar aquí, no hi ha paraules, de debò!!!

Hem creuat la línia d’arribada amb 13:43 h, però en aquests moments això és el que menys importa, el realment important és abraçar-nos i compartir aquests moments d’eufòria amb tota la gent que hi ha al nostre voltant, impressionant!!!

Com no, agrair a tota l’organització i a tots els voluntaris que ens hagin preparat aquesta jornada festiva a través de les muntanyes basques i, evidentment , agrair també a la nostra afició particular que han vingut a tots els pobles a donar-nos suport i que la seva presència ha estat de vital importància. Moltes gràcies a tots plegats per deixar-nos gaudir d’un dia tan intens com aquest!!!

Fins l’any que ve!!!

Pels Camins dels Matxos - 58 km 3.400 m D+

Ja tornem a ser a Torelló per fer un recorregut que per mi és un autèntic espectacle del principi a la fi. La veritat és que la volta que farem avui l’he fet una munt de vegades des de que la vaig descobrir i crec que quan més la faig, més m’agrada! A més, amb el pas dels anys, han anat fent una sèrie de modificacions al recorregut que el fan cada vegada més atractiu.

Sortim a les 6:30 h quan encara és una mica fosc. Anem plegats amb el ben parit d’en Jordi Codina i la intenció és anar junts fins arribar de nou a Torelló. Van passant els km i ens trobem que ja estem pujant a Bellmunt. No parem de xerrar, potser hauríem de xerrar menys i pencar més, però fa dies que no ens veiem i ens hem de posar al dia.

Arribem a Bellmunt amb 1:26 h. Aquí hi ha un avituallament dels bons, amb porró de vi i tot, així que com que portem gairebé 10 km, toca alimentar-nos bé que tenim molta feina per davant. Baixant de Bellmunt hi ha trams amb bastant de fang, en un d’ells jo vaig de cul a terra i quan hi passa en Jordi, fa la mateixa operació. Ara ja no hem de patir per no embrutar-nos, una preocupació menys!

De camí cap al Puigsacalm, seguim comentant la jugada amb en Jordi. Les sensacions són molt bones, el dia és radiant, l’entorn ho fa tot més agradable i acabem coincidint plenament que el tenim per davant és una jornada que de ben segur serà del tot formidable!

La màgia del Puigsacalm avui és encara més gran gràcies a la presència d’un munt de gent que ha vingut a animar, aquest cim és avui una autèntica festa! Mentre pujàvem ens hem anat intercanviant salutacions d’ànim amb els que baixaven i ara fem el mateix amb els que pugen, quin bon ambient que es respira, m’encanta!

Sense adonar-nos-en ens plantem al Prat de la Vola. Ens quedem acollonits al veure un camp que l’han habilitat com a pàrquing i està a petar cotxes, impressionant! Just quan anem per iniciar el bucle de Cabrera, arriba el primer corredor que ja ens porta 10 km d’avantatge, sense comentaris... Passem pel mig d’un munt de gent que anima d’allò més, la situació és d’autèntica pell de gallina, com mola!

La pujada a Cabrera la fem bastant bé. De moment les cames tenen ganes de pencar i ho aprofitem per avançar alguns corredors. Sense excessives dificultats ens plantem a les escales que han de pujar fins el Santuari, una bona apretada i ja som dalt. Aquí ens trobem a l’Alba i a la Carolina que ens han vingut a animar, just el que necessitàvem després d’aquesta pujada.

En la baixada de Cabrera hi ha algun tram realment complicat per la gran quantitat de fang que, sumada al pas de tots els corredors de davant, ho han convertit en una autèntica pista de patinatge. Ho salvem com bonament podem i quan portem 5:35 h ens plantem novament al Prat de la Vola. Aquí toca avituallar-nos fort, per davant tenim encara uns 20 km, bona part d’ells per una zona on hi tocarà molt el sol i a l’hora que hi tocarà amb més força, així que no és feina fàcil el que tenim per davant...

El pas dels km es comença a notar a les cames. Tot i així amb en Jordi seguim endavant amb molta alegria. Estem gaudint d’allò més i això ens facilita les coses per seguir avançant. Molt a la llunyania veiem el Castell al que ens haurem d’enfilar just abans d’arribar a Torelló. Està lluny, sí, sabem que costarà arribar-hi, però a aquestes alçades ja res ens pot aturar!

Després d’anar superant petites pujades i baixades, ens plantem als peus del Castell. Ara sí que toca apretar les dents. És l’última empenta i tocarà apretar més que mai. Amunt! Superar aquesta última pujada suposa una injecció d’energia molt important, l’energia necessària que ens portarà fins a la línia d’arribada.

Quan ens faltaven 10 km per l’arribada, portàvem 7:10 h i amb en Jordi ens hem dit a veure si podríem arribar amb 8:30 h. Ara que ens falta l’últim km veiem que no serà possible, tot i així tampoc ens preocupa en absolut. Veníem a gaudir al màxim i això ho hem aconseguit sobradament, per tant, el nostre repte està més que superat! Finalment, arribem de nou a Torelló amb 8:35 h i d’allò més feliços després d’haver viscut una jornada més que formidable!

Un any més, agrair la feina de la gent del Centre Excursionista de Torelló que, com sempre, han fet una tasca formidable i ens ho han donat tot per tal de que no ens faltés de res! Moltes gràcies, bona gent!

Marató Romànic Extrem - 42 km 2.200 m D+

A la que fa pocs metres que correm veig que agafem un camí diferent al de l’any passat i després dels primers km veig que anem en una direcció totalment oposada a la de l’anterior edició, un canvi que, de moment, pinta molt interessant!

No sé que em passa però em noto les cames molt pesades, sembla com si estigués a punt d’acabar i acabem de començar... M’hi començo a capficar perquè això no és gens normal. Però que em passa? Però si he vingut molt descansat. No ho entenc i no estic corrent gens agust. Van passant els km, anem pujant tota l’estona i com que la pujada no és excessivament dreta, ho correm gairebé tot. Les sensacions no milloren, així que haig de fer el que sigui per tal de fer-les millorar, ja que sinó, no gaudiré de la cursa.

En la part final de la segona pujada, la cosa es posa molt dreta i caminem. A la que portem una estona caminant, les cames sembla que es comencen a posar a lloc, per fi, ja era hora!

Després d’una baixada per un corriol molt divertit, comença una pujada també per un corriol molt dret, això sí, tot el que té de dret ho té de ben parit. La veritat és que el recorregut d’aquest any, de moment, és molt més corrioler i molt més guapo que l’any passat.

Passem per l’avituallament del km 16 amb 1:45 h i les sensacions són molt bones, bé, en realitat són les que haurien de ser, però al haver començat tan malament, és com si avui fossin millors que mai. Si l’anterior pujada era dreta, aquesta encara ho és molt més. Les cames em diuen que tenen ganes de pencar, així que deixo que tirin tan com vulguin, amunt!!!

El increment de ritme que faig sempre a les maratons és per allà del km 30 i avui l’he fet abans del 20. Això pot tenir unes conseqüències nefastes, avui pot ser que foti un pet com un aglà, però em dic a mi mateix: “Quin no s’arrisca, no pisca!” i “Si no ho provo, no ho sabré!”. Així que, aprofitant que la marató d’avui només té 2.200 m de desnivell positiu, decideixo tirar-me a la piscina i a veure quin n’és el resultat.

Arribat al punt més alt del recorregut em tiro avall tan ràpid com puc. La baixada és molt llarga i, tot i que hi hagi molts rocs, deixa córrer bastant bé, així que a donar-ho tot! Després de més de 5 km de baixada, ens unim amb els de la mitja. No parem d’avançar a corredors de la mitja i això és una important injecció de moral. Ho estem corrent tot, tan si puja com si baixa no deixem de córrer, les cames tenen ganes de pencar i s’ha d’aprofitar!

Arribo a l’últim avituallament del km 37 molt mancat de forces, sembla que ha arribat l’hora de pagar els excessos, així que ara tocarà a aguantar com sigui! Estic molt assedegat i tinc molta calor, així que agafo una ampolla d’aigua i me’n bec la meitat i l’altre meitat m’he la tiro per sobre. Em diuen que em queden 2 km de pujada i 3 km de baixada, miro l’altímetre i aquesta última pujada és de 400 m de desnivell, amunt!

Sembla que la parada a l’avituallament a refrescar-me m’ha anat d’allò més i m’ha ajudat a recuperar l’energia que havia perdut després de més de 14 km sense deixar de córrer pràcticament ni un moment. Hi ha trams de la pujada que estan realment enfangats i cal agafar-se als arbres per poder pujar, ja que el terreny patina d’allò més. De nou les cames tenen ganes de pencar i això m’encanta!

Vinga, som-hi, a per els 3 km de baixada! També hi ha algun punt molt enfangat i que novament toca agafar-se als arbres perquè a més és molt dret, això sí, divertidíssim!

Finalment, arribo de nou a L’Hostalnou de Bianya amb 4:46 h, en la 20ª posició i havent gaudit d’una molt bona cursa i d’un dia radiant.

Abans d’acabar, toca també felicitar a l’organització per la bona feina feta i sobretot per aquesta modificació del recorregut respecte l’any passat, fent-lo molt més atractiu. Enhorabona!

UT Les Fonts - 120 km 6.000 m D+

Ja tornem a ser a Xerta per tercer any consecutiu. Cada any el viatge fins aquí se’m fa més curt, imagino que deu ser el fet de saber la gran festa que m’espera al llarg del cap de setmana. Tres curses més que guapes, uns recorreguts més que interessants, uns corredors més que ben parits i uns voluntaris més que entregats! Que més es pot demanar?

Només posar els peus a Xerta ja comencem a trobar molt bona gent, gent d’aquí i gent d’allà, però tot molt bona gent. Els voluntaris que ens entreguen els dorsals ens donen la benvinguda amb molta alegria i amb un somriure d’orella a orella, quin bon rollo que es respira en l’ambient.

 Vist i no vist i ja estem a sota l’arc a punt d’iniciar la primera de les tres curses. Des de l’organització ens diuen: “Apropeu-vos a la línia de sortida, no tinguésseu pas temor!” De por gens ni mica, però sí molt de respecte a aquests 120 km i 6.000 m D+ en un terreny gens plàcid i on hi pot passar de tot...

Sé molt bé que avui toca anar amb molt de compte amb el ritme i no fer excessos, ja que aquests es poden pagar molt cars en les dues pròximes etapes. Tot i així, la gent tira molt i jo intento no quedar-me massa despenjat. Estem anant massa ràpid per mi, vaig molt alt de pulsacions i no em fa gaire gràcia, però és que tota l’estona m’estan avançant corredors, així que toca prémer fort les dents i intentar lluitar per tal de que no em segueixin avançant.

Amb 1:11 h arribem a Aldover, km 14. Hi ha algun moment en el que sembla que el cos s’hagi acostumat a anar aquest ritme, però n’hi ha d’altres que sembla que el cor em vulgui sortir per la boca, ufffff què dur això d’anar tant ràpid!

Els km passen molt ràpid i de sobte ja hi ha el poble de Xerta davant nostre. Últim km. Tots els corredors del meu voltant van molt ràpid i jo no puc ser menys. Estic anant al màxim, ho sé, però ara no és el moment d’afluixar. Finalment arribo al Casal Xertolí amb 1:55 h.

Sense massa temps per pensar en si les cames ja estan a punt per tornar a córrer, ja hi tornem a ser. Són les 6:00 h i de nou el frontal ens està il·luminant el camí a seguir. Avui tenim per davant molta feina, però també molta il·lusió amb una jornada que promet d’allò més i moltes ganes de gaudir d’un entorn formidable. El tram fins a Paüls el fem sense excessives dificultats i aprofitem per anar comentant la jugada. És a partir d’aquí quan la cosa es comença a posar seria. De moment noto que les cames em responen bé i que tenen ganes de tirar, així que ho aprofito per pujar a bon ritme. Aquesta primera pujada és d’un 600 m de desnivell i arribo a dalt quan portem 1:55 h. El cel és absolutament serè, no hi ha ni una boira i té la pinta de que avui serà un dia radiant. Serà un dia radiant, sí, però també un dia molt intens en el que caldrà pencar de valent, som-hi!

La baixada cap a Prat de Comte és per un corriol molt xulo, al principi amb molta pedra i força tècnic, però a mesura que anem baixant es va fent cada cop més agradable de córrer. Després d’haver-nos avituallat a Prat de Comte, encarem la segona pujada important de la jornada. A mesura que anem guanyant alçada, el pendent es va fent cada cop més fort. Aquí toca apretar de valent, aquí toca fer treballar fort les cames, però segueixen responent bé i no es fa excessivament costós superar aquesta segona pujada. Ara tocaria fer la cresta d’Engrilló, un dels trams més espectaculars de tot el recorregut, però el Parc Natural dels Port no n’ha autoritzat el pas, així que toca baixar per un tram força tècnic amb molta pedra i acabar pujant uns 100 metres de desnivell fins a l’avituallament. Aquí bufa un vent amb molta força, així que miro d’anar per feina i perdre alçada ràpidament.

De camí cap a Sant Roc i aproximant-nos ja cap al km 40, noto que les cames comencen a anar feixugues i ja no tenen aquella frescor amb la que pujaven la primera pujada després de Paüls. Intento no capficar-m’hi i confio que a l’avituallament recuperaré les forces que noto que m’estan començant a faltar.

Surto de l’avituallament de Sant Roc amb no masses bones sensacions, no s’ha produït l’efecte que esperava, així que tocarà esperar a que les coses es vagin posant a lloc. Noto que estic pujant bastant a poc a poc, m’avancen alguns corredors i això no m’ajuda gens a recuperar l’estat anímic que en aquests moments el tinc una mica baix. A més, per acabar d’arrodonir aquest mal moment que estic passant, m’entra son. Els ulls se’m volen tancar i em plantejo de fer una T10, però em convenço que ara no toca i segueixo tirant amunt com puc.

La baixada a Alfara no la faig tan bé com m’agradaria. Em noto les cames molt pesades i això em dificulta el descens, però no em queda una altre que concentrar-me al màxim per no prendre mal i anar tirant avall tan ràpid com les cames em deixin.

En la última pujada veig clarament que avui no està sent el meu millor dia i que em tocarà patir més del que m’esperava. Recordo lo bé que em sentia l’any passat en aquest mateix punt, però les coses a vegades es torcen i avui s’han ben torçat!

Arribo a l’avituallament de la Font Nova bastant mancat de forces i m’haig d’asseure un moment. Em diuen que em falten 6,5 km, no serà un tram gens fàcil de superar, però ara més que mai tocarà treure l’energia d’on sigui.

Aquests últims km es poden córrer tots i si vas relativament bé de forces, cosa que no és el meu cas i en algun tram fins hi tot haig de caminar. Sort que el veure el poble de Xerta em dóna l’empenta suficient com per fer els últims km corrent i acabar arribant amb 10:34 h, gairebé una hora més que l’any passat. Avui les cames no m’han volgut acompanyar i no m’han acompanyat, però no m’enfadaré amb elles que demà les necessito per acabar aquest viatge que ahir vam començar.

Aquesta vegada hem dormit gairebé 8 hores i les cames sembla que s’han recuperat prou bé. Diria que avui estan disposades a regalar-me una bona jornada, a veure si és així!

Els primers km d’aquesta tercera etapa van pujant lleugerament i es fan força durs, tot i així, avui toca aguantar el que sigui i així ho farem! A mesura que anem guanyant alçada les cames cada vegada van responent millor, a mesura que van passant els minuts les sensacions cada vegada són millors. De nou tenim per davant un dia radiant, de nou tenim per davant un dia amb molt de vent, novament ens espera una jornada per passar-ho d’allò més.

La pujada al cim de La Coscollosa l’estic gaudint al màxim, m’estic sentint molt bé, enrere queden les males sensacions d’ahir i això encara em dóna més força per tirar amunt. Avui toca donar-ho tot i així penso fer-ho, avui toca lluitar al màxim i lluitaré. Amb 2:20 h arribo al punt més alt del recorregut, per davant tinc prop de 12 km per gaudir-los al màxim, som-hi!

Després de l’avituallament de la Font Nova hi ha una petita pujadeta, intento córrer-la, però al final toca caminar, sé que ja només me’n queda una altre de petita pujada i ja tot serà baixada fins a l’arribada, em dic a mi mateix: “Vinga, Salvador, a per totes!”. Sento les campanes de l’església de Xerta, ara sí que això ja està! Arribo de nou al casal Xertolí amb 3:39 h i tal i com intuïa, havent gaudit d’una jornada formidable!

Abans de finalitzar la crònica es fa imprescindible agrair la gran tasca realitzada per l’organització i tots els voluntaris que és immillorable. Un tracte exquisit que fa que et sentis al màxim de ben cuidat i al màxim de ben acollit! Xertolins i Xertolines, sou molt bona gent!!!