Apuko Extrem - 83km 6.000m D+

En aquesta ocasió hem viatjat fins a Zaramillo, un petit poble pròxim a Bilbao, per córrer l’Apuko Extrem, un ultra trail de 83 km i uns 6.000 m de desnivell positiu. L’any passat es va celebrar la primera edició d’aquesta cursa i em va encantar. Em va encantar el recorregut, em va encantar la bellesa dels paratges, però el que realment em va encantar va ser el tracte proper i acollidor de la gent. Quan vaig arribar a meta em vaig dir que segur que hi tornaria i aquí estem. Hem vingut amb en Jordi Codina i en Marc Llucià, un andorrà que està molt valent.

Són les 6:00h i amb el frontal al cap prenem la sortida. En Marc surt disparat i en un moment el perdem de vista, amb en Jordi anem fent, com diuen els de la terra “suave, suave”. Tot just hem començat i ja estem pujant. Pel que sembla el recorregut ha variat bastant respecte l’any passat, ara bé, les pujades extremadament dretes imagino que hi seguiran sent.

Es comença a fer de dia i de seguida comprovem com, efectivament, les pujades tenen un desnivell molt important. Pugem per uns prats molts verds i, com que no hi ha arbres que vorejar, pugem pel dret. Per què anar fent esses si es pot pujar pel dret???

Arribem al primer punt de control i de sobte sentim: “Apua esos catalanes!!! Visca Catalunya!!!” Motivació màxima i pell de gallina!!!

La pujada al segon cim del recorregut, al Ganekogorta, és encara més empinada que l’anterior i, com no pot ser d’una altra forma amb aquesta gent, pugem pel dret. I no vegis com pugen aquests bascos!!! Just al arribar al cim sentim: “Ya están aquí los catalanes!!! Venga la ostia, queréis hacer el favor de correr!!! Aupa!!! Aupa!!!”. Com en saben d’animar, com en saben de motivar, com en saben de fer feliços als corredors. Ara entén en Jordi el perquè li parlava tant bé d’aquesta cursa.

Les baixades són igual de dretes que les pujades i baixant del cim del Gaiarraga, el tercer de la jornada, constatem com la d’avui serà una prova molt exigent per les cames i molt especialment pels quàdriceps. De camí cap al segon avituallament coneixem al Iosu, les primeres paraules que ens diu són: “Ostia, catalanes!!! Esta es vuestra casa!!!” Amb en Jordi ens quedem acollonits i de nou se’ns posa la pell de gallina... Ens diu que tirem, que ell ja té una edat (58 anys) i que va fent “suave, suave”. Al cap de res sentim: “Cuidado que viene el avi!!!” És en Iosu que ja ens atrapat, sort que anava fent “suave, suave”...

Arribats al km 30 comença una prova especial que han organitzat en mig de la cursa, es tracta d’una cronoescalda de gaire bé 1.000m de desnivell positiu en uns 4 km fins al cim del Eretza. De sobte ens comencen a avançar un munt de corredors a un ritme altíssim, un d’ells “l’avi” que va com una moto, sembla que la cursa s’hagi d’acabar a dalt el cim. Ja som al famós tallafoc que tant ni he parlat al Jordi, al veure’l no el deixa indiferent. Mirem amunt i veiem que “l’avi” ja està a mitja pujada, sort que ens ha dit que ja tenia una edat...

Quan portem unes 7 hores de cursa arribem a Güeñes on hi ha l’avituallament més important de la cursa. Aquí ens espera un bon plat de pasta que ja ens comença a convenir. L’avituallament està de conya, però el que no té preu és el tracte d’en Gaizka, un membre de l’organització que es desviu per nosaltres. Es preocupa al màxim de tots els detalls i de que no ens falti de res, ens porta el menjar, el beure... impressionant!!! Tota una demostració de com cuidar als corredors d’una forma excel·lent. Sense paraules Gaizka, moltes gràcies!!!

Sortim de l’avituallament amb la ment centrada en Zaramillo, ja fa una estona que hem superat la meitat de la cursa, però tot i així encara ens en separen uns 35 km i uns 3.000 m de desnivell positiu, som-hi!!! A la poca estona d’haver reprès la marxa, ja ens torna a passar “l’avi”, qui el va parir, no afluixa ni a la de tres, quin home més fort!!! Amb en Jordi fa una estona ens hem proposat baixar de les 14 hores i, a mesura que van passant els km, si res no canvia, sembla que ho podrem aconseguir. Això sí, crèiem que a mesura que anés avançant la cursa aniríem guanyant posicions, però anem passant algun corredor molt de tant en tant, quina gent més dura!!!

L’avituallament de Zubiaga, km 59,5, és una autèntica festa. La gent del poble està totalment entregada amb la cursa i ens fan una rebuda que costarà oblidar. Ens volen fer menjar i beure tant sí com no. Volen que marxem d’aquest poble emportant-nos un molt bon record i, sense dubte, ho aconsegueixen. Ens diuen: “A partir de ahora, ya es más llevadero...” Bé, això ja fa estona que ho sentim i sort que és “más llevadero” perquè si fos “menos llevadero” no sé pas com seria...

Amb en Jordi i “l’avi”pugem direcció al cim del Ganerantz a molt bon ritme. La veritat és que hem format un molt bon equip i estem gaudint d’allò més. La cursa és molt dura, però els paratges són d’una gran bellesa i amb la de vegades que hem arribat a sentir “Aupa esos catalanes i Visca Catalunya!!!” no podem estar més motivats. Des de la carena del Ganerantz ja veiem l’Apuko, l’últim bastió de la jornada. El veiem molt avall, semblaria doncs que la darrera pujada hauria de tenir menys dificultat.

Després de baixar durant molta estona, arribem a l’últim avituallament. Ens falten 10km i l’Apuko que semblava que estava molt avall, ara el tenim molt amunt. Ara toca doncs prémer fort les dents i amunt sense contemplacions. Ens plantem al peu de l’Apuko i com no podia ser d’una altra forma el desnivell és realment contundent, sí senyor!!! Quan falten pocs metres per coronar el cim uns crits amb la màxima potència de “Visca Catalunya!!!” ens empenyen amb una força brutal. De nou, impressionant!!!

Ja estem veient de nou el “fronton” d’on n’hem sortit a les 6:00h, quina alegria, quina felicitat, quina jornada més formidable que hem passat amb en Jordi. Finalment arribem amb 12:39h. Més de 12 hores de gaudir al màxim, més de 12 hores on ens hem sentit al màxim de ben tractats, al màxim de ben acollits, moltes gràcies per tot, sou molt grans!!!

Marató Romànic Extrem - 42km 2.000m D+

Ja estic de nou a la línia de sortida d’una marató. La d’avui és la primera edició de la Romànic Extrem, una marató amb 2.000m de desnivell positiu i que transcorre pels vols de la Vall de Bianya. Aquesta zona és nova per mi, així que avui, a més d’estrenar la marató, coneixerem un nou territori, perfecte!!!

A la primera pujada m’adono que tinc les orelles molt més tapades del que em pensava i això, junt amb un terreny molt enfangat, fa que em costi una barbaritat aguantar l’equilibri. Mentre jo intento aguantar-me dret, em passen un munt de corredors. Sembla doncs que la jornada comença un tant complicada: orelles tapades, refredat que encara no està del tot curat, fang, corredors que m’avancen... Ufff quants obstacles a vèncer!!!

A mesura que van passant els kms va pujant la temperatura que era negativa en el moment de la sortida. El cel és totalment blau i la previsió és que tinguem un dia radiant. Les orelles sembla que avui no es destaparan, així que em tocarà acostumar-me a córrer amb aquesta incomoditat.

Passat el tercer avituallament del km 16 comença la segona pujada important de la cursa. Tinc un grup de 4 corredors al darrera, per tant, hauré de prémer fort les dents si vull mantenir la posició. No tant sols aconsegueixo mantenir la posició, sinó que mica en mica en vaig recuperant alguna de les que he perdut al principi. El tram final de la pujada és un corriol per un bosc d’alzines preciós. M’està agradant, i molt, aquest nova zona que avui estic coneixent!!!

El quart avituallament es fa esperar bastant i no arriba fins gaire bé el km 25. Seguidament ve una pista que es fa força pesada, això de les pistes no està fet per mi... Per sort després d’una pista sempre hi acaba havent un corriol i, tot i que sigui de pujada, és on més a gust em trobo. Recupero alguna posició més, la cosa comença a animar-se. Veig el cartell del km 30 quan portem poc més de 3 hores, això vol dir que si no passa res la previsió inicial de baixar de les 5 hores es complirà.

De nou estem en un corriol molt xulo, ara és de baixada, és bastant tècnic, però molt divertit. Fa estona que tinc al Toni al darrera i l’un per l’altre estem anant a un bon ritme. Les cames de moment responen bé, així que aprofitem-ho!!!

Ens diuen que ens queden 9km, així que ha arribat l’hora de la veritat, ha arribat el meu moment, el moment de treure tot el que em queda a la recàmera i intentar recuperar unes quantes posicions més.

Amb poca estona avanço fins a 4 corredors. De cop la pista per on estem anant comença a pujar. Em sento molt bé i amb força suficient com per córrer aquesta pujada. Vinga, vinga, amunt, amunt!!! Miro i no veig cap marca, tinc l’esperança que d’un moment a altre em trobaré una marca, segueixo pujant i les marques que no apareixen... Nooooo!!! M’he perdut, així que ja puc girar cua. Recupero el camí i veig com els 4 corredors que havia passat els torno a tenir a davant. Per sort, els puc avançar de nou sense excessives dificultats.

Ja veig el poble d’Hostalnou de Bianya d’on hem sortit. Últim esforç, ja veig l’arc d’arribada i acabo passant per sota seu amb 4:33h i molt content amb la posició 13.

La zona molt xula i el recorregut molt interessant. Ara bé, cal destacar negativament el nombre d’avituallaments, només 6 en una marató, al meu entendre és massa poc. El contingut dels avituallaments també és força millorable. Vull pensar que és un tema que s’anirà resolent en les properes edicions.

Ultra Catllaràs - 100km 6.000m D+

La d’avui no serà una sortida qualsevol, la d’avui no serà una sortida més, la d’avui serà una sortida formidable i una jornada extraordinària sense cap mena de dubte!!! Sortim a les 8:00h de Berga tota una colla amb un únic objectiu, passar-ho al màxim de bé corrent per les muntanyes del Catllaràs i del seu voltant. Sortim sense presses, sortim sense un rellotge que ens faci córrer més del que ens vingui de gust, sortim a riure, sortim a fer gresca, sortim a gaudir com criatures amb una joguina nova!!!

Passem pel pont de Pedret i anem pujant direcció a Sant Miquel de les Canals. Es respira un ambient extraordinari, l’una que no para de xerrar, l’altre que explica un acudit, el de més enllà que crida com un boig i no sé qui que deixa anar alguna frase de l’APM per acabar-ho d’arrodonir... Avui, la diversió està més que garantida!!!

Baixem per les canals de Sant Miquel i arribem al final del pantà de la Baells, tot i que hi ha aigua per tot arreu, tenim la sort de poder passar per sobre d’un pont que estranyament no està cobert pel pantà. Sembla que hem tingut sort, sinó hauríem tingut que anar a donar una bona volta segons comenta en Jordi Codina.

Arribem a Vilada i fem la primera parada al costat de la font per avituallar-nos una mica. Ens ho prenem amb molta calma, de moment seguim sense pressa, així que quan tothom a ben menjat i a ben begut, reprenem la marxa direcció cap al Sobrepuny.

Pugem per la Creu de Roset fins arribar a un primer coll. Superem un desnivell de 700m, però es pot dir que gaire bé ni ens en adonem. Anem xerrant i fent conya i l’ascensió esdevé un autèntica diversió... Aquí decidim no pujar al cim del Sobrepuny i tirar direcció cap al Clot on ens espera la Sara. Fem una altra bona parada i seguim endavant.

Arribem a Sant Romà de la Clusa i de nou fem un altre avituallament. Portem gaire bé 4 hores per fer 22km i ens adonem que potser n’estem fent un gra massa amb les parades. Sí que és cert que no tenim pressa, però també és cert que encara tenim molts kms per davant, així que decidim anar una mica més per feina.

Pugem al cim del Puiglluent i baixem ràpidament cap al Refugi d’Ardericó per uns corriols tan xulos com poc fresats. El dia és gris, sembla que tard o d’hora acabarà plovent, però ni el mal temps podrà vèncer el bon rotllo que es respira en aquesta sortida tan divertida amb aquesta colla tan ben parida!!!

Quan portem 38km i 2.300m de D+ arribem a La Pobla de Lillet. Són les 15:30h i anem directe cap a Ca l’Àngel on ens espera un bon dinar per recuperar l’energia consumida fins el moment. El dinar és boníssim, la taula fa un goig que és massa i més a gust no s’hi pot estar, però no ens podem entretenir excessivament perquè encara tenim molt feina per fer... Aquí ens dividim, 5 membres de l’equip tornen de nou cap a Berga i els altres 4 sortim amb el Puigllançada entre cella i cella.

Passem pel Clot del Moro i pel costat del Llobregat anem fent via cap al seu naixement. Hi ha molta aigua per tot arreu i l’entorn és d’una bellesa difícil de descriure. El cel cada cop està més negre, cada cop es veu més evident que ens tocarà el rebre, però nosaltres a la nostra i sense masses contemplacions arribem a Castellar de N’Hug on hi fem una Coca-Cola ràpida.

Arribem al Coll de la Creueta just quan és el moment d’encendre els frontals. Aquí ens trobem a l’Eli i el Francesc que ens han vingut ha muntar un avituallament. Ens han preparat un caldo ben calent que millor no pot entrar, just el que necessitàvem en aquests moments, moltíssimes gràcies companys!!!

Ja de nit toca fer front a la part més complicada de la volta, el Puigllançada. El vent començar a bufar cada cop amb més força, es posa a nevar i cada vegada trepitgem més neu. La pendent es fa cada cop més pronunciada i amb la neu es fa difícil avançar. No hi ha temps per perdre, així que pugem tant ràpid com podem. A dalt el cim el fred és terrible, bufa molt de vent i neva amb molta intensitat, amb la qual cosa, optem per perdre alçada ràpidament.

Arribem a una alçada on ja no hi neva i quedem arrecerats del vent. Aquí en Pep treu el pa i l’embotit i recuperem les forces consumides en un ascens força complicat. De seguida trobem el GR, però de seguida el tornem a perdre, ens costa una mica retrobar-lo, però un cop recuperat ja no el deixem fins a La Pobla de Lillet on hi arribem a les 00:30h havent passat per Erols i novament pel Colt del Moro.

A la furgo del Xeta ens mengem un entrapà que ens han preparat a Ca l’Àngel mentre hi dinàvem, que ve que entra, quin sopar més deliciós!!!

Portem ja 73km i 4.300 m D+, aquí en Genís i en Pep, que demà tenen altres obligacions, ens ha de deixar. Ells marxen cap a Berga i en Jordi i jo quan són la 1:00h reprenem la marxa amb intenció d’arribar fins a La Nou del Berguedà, a veure com ens va la nit...

Passat Falgars començo a tenir problemes de son, li comento al Jordi i em diu que quan haguem de parar ho fem sense problemes. Intento anar tirant, però hi ha un punt en el que la son pot més que jo, així que busquem un racó que no estigui gaire moll i fem una T10, una dormida de 10 minuts. Jo em quedo clapat instantàniament, malauradament, en Jordi no pot aconsegueix conciliar el son.

A les 4:00h passem per Sant Julià de Cerdanyola i comencem la penúltima pujada que ens falta per arribar a La Nou. Tot pujant al coll del Mal Pas la son torna a atacar. De nou intentem vèncer-la, però pot més que nosaltres. Així que no queda una altra opció que fer una segona T10, afortunadament, aquesta vegada en Jordi sí que pot dormir.

Arribem al Coll del Mal Pas quan es comença a fer de dia, aquí veiem que si seguim el track hem de fer una pujada de 600m de D+. En aquests moments, això ja són paraules majors i optem per baixar directament a Malanyeu i arribar a La Nou per un altre camí que coneix en Jordi on el desnivell no és de més de 300m.

L’última pujada, ja sent novament de dia, la fem tranquil·lament. Anem fent petar la xerrada i quan convé ens aturem a veure la panoràmica, una autèntica meravella, que agradables que arriben a ser aquests moments!!!

Finalment quan són de nou les 8:00h arribem a La Nou havent fet 100km, 6.000m de D+, havent viscut 24 hores amb la màxima intensitat i havent-se superat amb escreix les expectatives inicials. Per concloure la volta un bon esmorzar a Cal Marginet i una jornada que millor no pot finalitzar.

Aquestés el track de la volteta.

Marató Vall del Congost - 42km 3.000m D+

La Marató d’avui em té el cor robat. Aquesta és la cinquena vegada que hi participo i cada vegada que la corro tinc més ganes de tornar-hi. Estic parlant de la Marató de la Vall del Congost, que amb els seus 3.000m de desnivell positiu, configura un circuit d’una bellesa extraordinària. M’encanta!!!

Avui tinc un petit problema mecànic a conseqüència de donar-ho tot la setmana passada a l’Ultra Trail de Les Fonts. Tinc el peu esquerra una mica inflat i crec que es tracta de tendinitis. Si tingués dos dits de seny avui no correria, però opto per no dir res i deixar la visita al mecànic per la pròxima setmana... Sé que aquest peu no em deixarà córrer al 100%, però havent-hi una cursa com aquesta, se’m fa impossible quedar-me a casa.

Acabem de sortir i ja tinc de l’ordre d’un centenar de corredors a davant, això em motiva molt. Sembla que tornem al circuit de fa dos anys, això vol dir treure un tram de pista per recuperar corriol, perfecte!!! Després de fer la primera pujada, veig que girem a l’esquerra, això vol dir que no recuperem tot el corriol de fa dues edicions i que farem una mica menys de desnivell, que hi farem...

Pujant al Collet de la Font m’avança algun corredor corrent en pujada, així que decideixo que si ells corren jo també, conec molt bé el recorregut i sé que cal guardar pels últims kms, però una setmana més intentaré donar-ho tot des d’un principi i a veure que passa...

La baixada que ens porta fins al Paraiso està fatal, la pedra està totalment molla i patina moltíssim. Això fa que haguem d’anar amb molt de compte ja que una caiguda aquí podria ser fatal. Veig que el mal al peu m’acompanyarà tota la cursa, però opto per buscar-hi el costat positiu i pensar que estic entrenant el conviure amb el dolor, que també s’ha de fer...

Arribem al punt clau, km 19,5, porto 2:19h i a partir d’aquí comença la cursa de veritat. A l’avituallament m’han comentat que anava a la posició 44, això vol dir que encara tinc molta feina fer. El tram inicial és molt dret i m’encanta. De moment em sento amb molta força així que seguirem donant-ho tot!!!

Pujant al Castell de Tagamanent em trobo primer al Genís, la Rosa i en Francesc i més endavant al Tomàs, tots m’animen i això em dóna una energia brutal, endavant!!! Aquí hi ha força boira i fa una mica de fred, així que a perdre alçada ràpidament.

La baixada està molt perillosa, hi ha una lloses que patinen d’allò més, toca reduir el ritme i vigilar de no prendre mal...

Un cop creuat el riu, km 30, és quan arriba la meva hora. A partir d’aquí, cada any em trobo corredors bastant tocats i aprofito per començar a avançar i aquest any no pot ser menys, amunt!!!

Tot pujant a la Trona avanço 4 corredors. Em giro i veig que en puja un que va molt fort, sembla que va amb intencions d’avançar-me, però em sento amb molta força per no posar-li fàcil, finalment me’n acabo allunyant. Arribo al km 35 amb 4:43h, veig que serà impossible baixar el temps de l’any passat, però amb la mica d’increment de desnivell i el terreny tant complicat com està, és gaire bé impossible, no passa res...

Última pujada, a la llunyania veig un corredor, a per ell!!! M’hi acosto ràpidament i l’avanço sense gaire dificultat, estic pletòric, vinga, a pel següent!!!

Últims 3km, ara sí que aniré tant ràpid com pugui, les cames m’ho permeten, així que poso la directe i cap a Aiguafreda i falta gent. M’he proposat baixar de les 5:30h i crec que no serà possible, però ho intentarem!!!

Ja veig l’arc d’arribada, el peu no m’ha deixat de fer mal en cap moment, però he aconseguit vèncer el dolor. Al final arribo amb 5:35h, posició 22 i havent gaudit d’allò més. Es confirma el que deia al principi, acabo la cursa amb més ganes de tornar-hi que vaig acabar l’any passat...

Ultra Trail Les Fonts - 120km 6.000m D+

Ja estic de nou a Xerta. Per davant tinc un cap de setmana per gaudir d’allò que més m’agrada, córrer, córrer i córrer. Córrer divendres una primera etapa de 23km i 350m de D+, perfecte!!! Córrer dissabte una segona etapa de 70km i 4.000m de D+, excel·lent!!! I córrer diumenge una tercera etapa de 27km i 1.650m de D+, formidable!!! Què més es pot demanar??? L’any passat vaig quedar enamorat d’aquesta cursa, pel seu format, per la seva gent, per la seva organització, per la bellesa dels seus recorreguts... Em vaig dir que segur que hi tornaria i aquí estic.

Són les 21:00h, frontal al cap i, sota una lleugera pluja, prenem sortida de la primera etapa. Abans de sortir ens avisen de dos passos on ens hi trobarem un parell de pams d’aigua, sembla doncs que tindrem una cursa força divertida... Aquesta etapa és molt corredora, massa pel meu gust, però que hi farem, tocarà córrer tant com es pugui. Recordo que l’any passat vaig anar força tranquil pensant en les dues pròximes etapes, així que aquest any intentaré prémer una mica més l’accelerador.

No estic acostumat a córrer amb tant poc desnivell i noto com estem anant molt ràpid. Noto fins i tot que vaig bastant collat, però ja m’agrada! Amb l’ajuda d’una corda creuem el riu, no ens han enganyat quan ens han dit que baixava bastant ple, aigua fins els genolls, mirar de passar ràpid i amb poc més d’una hora ja som a Aldover, km 14.

L’objectiu d’avui és anar a dormir el més aviat possible, així que quan més ràpid anem, abans agafarem el llit, endavant!!! Ens unim un bon grupet de corredors, entre ells n’hi ha un parell del País Basc que conec de l’Apuko i tot fent petar la xerrada i anar fent una mica de conya arribem de nou a Xerta. Arribo amb 1:53h, 7 minuts menys que l’any passat i amb molt bones sensacions. Menjo una mica i ràpidament cap al llit que demà ens espera una jornada amb molta feina...

Vist i no vist, són les 6:00h i ja estem de nou amb el frontal al cap a la línia de sortida. Amb poc més d’una hora arribem a Paüls, km 10, on hi ha el primer avituallament. A partir d’aquí comença la primera de les 4 pujades de l’etapa. El dia és força serè, la temperatura és molt agradable, baixa aigua per tot arreu i la sensació de frescor és brutal!!! M’avança algun corredor, però trobo que vaig a un bon ritme, així que no m’hi preocupo i jo a la meva.

La primera pujada és molt maca i el descens pel corriol de baixada que ens porta fins a Prat de Comte es fa d’allò més agradable. Amb unes 3 hores arribem al segon avituallament, km 26. Sensacions boníssimes!!!

L’ascens al Tossal d’Engrillo és impressionant. La pujada és extremadament dreta i l’últim tram a través d’una carena totalment pedregosa és d’una bellesa difícil de descriure. Faig aquesta carena molt emocionat, les vistes són excel·lents, estic molt agust i m’ho estic passant d’allò més bé, m’encanta!!!

  Abans d’arribar a la baixada que ens ha de portar a Sant Roc, hem de fer vàries pujades i baixades que van carregant les cames, tot i així corro tot el que puc. Recordo que l’any passat aquesta segona etapa m’he la vaig agafar també amb més calma, però avui em trobo tant bé que decideixo anar a per totes. Potser demà ho pagaré molt car, potser demà me’n hauré de penedir, potser demà perdré més del que hagi pogut guanyar avui, però si no ho provo no ho sabré. Així que mentre pugui aniré al màxim i a veure que passa...

Ja estic fent el tercer ascens de la jornada, de sobte m’apareix en Mikel, un corredor del País Basc amb el que ahir vam arribar plegats i avui també hem anat junts fins a Prat de Comte. El fet de tenir en Mikel al darrera em fa incrementar una mica més el ritme, jo incremento el ritme i ell també, sembla que em donarà més feina de la que ja tenia... Arribem al coll de l’Espina, km 48, i comença la baixada fins al poble d’Alfara. La baixada és amb molta pedra i força tècnica, vaig tant ràpid com puc i en Mikel a darrera.

Arribo a l’avituallament d’Alfara, km 53,5, bastant acalorat i amb molta gana, em refresco el cap a la font, menjo una mica i sense perdre gaire temps reprenc la marxa per fer front a l’última pujada important de l’etapa. A la llunyania veig corredors que els atrapo amb bastanta facilitat, una bona injecció d’energia!!! En l’últim tram de la pujada en Mikel m’avança. Els dos coincidim en que avui no estem guardant res, tant ell com jo ho estem donant tot. Avancem també un parell de corredors que només fan l’etapa d’avui, més endavant un altre. En Mikel s’ha posat a davant amb un ritme altíssim i jo darrera que no vull que se’m escapi, sembla que tindrem un final d’etapa disputat.

Arribem a l’avituallament de la Font Nova, km 63,5, portem gaire bé 9 hores en cursa. De nou poso el cap sota la font. Està emboirat i en l’última pujada ens ha plogut una mica, però tot i així tinc molta calor. Mentre menjo una mica en Mikel em diu que ell va tirant. L’intento atrapar, però veig com cada cop està més lluny. Els últims kms són pràcticament tots per pista i per més que corri acabo perdent en Mikel de vista.

Ja veig Xerta, vaig bastant al límit, però no tinc altra opció que acabar donant-ho tot.  Arribo amb 9:41h, 1 hora i 6 minuts menys que l’any passat. En Mikel fa 4 minuts que ha arribat. Avui ho he donat tot, no he guardat res, espero que això demà no em passi factura...

Ja hi tornem a ser, són les 8:00h i ja estem de nou a la línia de sortida per prendre part de la tercera i última etapa. De moment noto que les cames estan molt bé, sembla que encara els hi quedarà energia suficient per rematar la feina. Després de les dues primeres etapes, estic en la posició 11 de la classificació provisional de la UT. Surto amb un objectiu clar, donar-ho tot una altra vegada i intentar mantenir la posició de la classificació, a veure si ho puc aconseguir.

Surto bastant fort, la distància d’avui, en relació a les que estic habituat no em fa gens de por, així que sí les cames em responen mínimament bé, aquesta etapa no m’hauria de generar excessius problemes. Vaig de nou amb en Mikel, imagino que ell tindrà el mateix objectiu que jo, mantenir la seva posició. Així que es preveu una etapa interessant...

Fent la primera pujada em trobo molt bé, fa un dia radiant i estic super feliç de poder córrer de nou per una zona d’una bellesa tant extraordinària. Em giro i veig a una certa distància els dos corredors que tinc a darrera de la classificació provisional, això vol dir que si els hi puc mantenir la distància, tinc la posició garantida.

Estem corrent fins hi tot de cara amunt, no sembla en absolut que estiguem acusant l’esforç dels dos últims dies, més aviat sembla que els 70km d’ahir ens hagin donat encara més energia. Amb en Mikel arribem junts a la Coscollosa, el punt més alt d’avui. Ara sí que ja ho tenim al sac!!!

Ràpidament arribem de nou a la Font Nova, km 19. Altra vegada poso el cap a sota la font, agafo un parell de trossos de taronja i veig com en Mikel se’m escapa igual que va fer en l’etapa d’ahir. Surto disparat a veure si el puc atrapar, però sembla que se’m tornarà a escapar...

Un cop feta l’última pujada en la que hi ha una corda per ajudar-nos, incremento el ritme i passo del 100% al 120%. Contínuament vaig avançant corredors del dorsal blanc (que només han fet l’etapa d’avui). Quin vici, quants més n’avanço més en vull avançar, allà davant en veig dos més, a per ells!!!

Trepitjo de nou el poble de Xerta, un altre dia que ho he donat tot i un altre dia que m’ho he passat d’allò més bé. Creuo la línia d’arribada en 3:23h, 15 minuts menys que l’any passat.

Al final amb un temps total de 14:58:26 acabo en la 9ª posició, és a dir, que l’objectiu de mantenir la posició en la tercera etapa, ha estat més que aconseguit. Màxima felicitat!!!

Abans d’acabar la crònica agrair de tot cor a tota la gent de l’organització, a tota la gent de Xerta, a totes les xertolines de la cuina... per tractar-nos tant i tant bé. En tot moment han vetllat pel nostre ben estar i han procurat que no ens faltés res en cap moment, moltíssimes gràcies, de debò!!!

Marató Hivernal Campdevànol - 42km 2.700m D+

Avui em poso el primer dorsal de l’any per córrer la Marató Hivernal de Campdevànol en la seva segona edició. Una marató que transcórrer per la comarca del Ripollès i que amb els seus 2.700m de desnivell positiu passa per 4 cims d’entorn a 2.000m d’altitud, La Covil, Costa Pubilla, Emperadora i Pedrapicada. El diumenge passat vàrem rebre des de l’organització unes fotos on es veien diferents trams del recorregut totalment nevats. Per tant, sembla que el terreny pot estar força divertit...

Estem a punt de sortir i en el breafing ens comenten que durant aquesta setmana han pujat força les temperatures i que la neu s’ha desfet bastant, amb la qual cosa el terreny està bastant pesat. El recorregut és el mateix que l’any passat, tant sols han modificat l’últim km de pujada a la Covil. Som-hi doncs, a veure que ens anem trobant...

Els primers kms pugen lleugerament, però deixen corre. A la que entrem al bosc i comencen els corriols, opto per deixar de corre. El desnivell no és excessiu i m’avancen corredors que sí que corren, però considero que el desgast és massa elevat i que l’energia que aquí consumeixi em pot fer molta falta més endavant.

Tot i que estiguem en ple mes de febrer, no fa gens de fred. El cel cada cop és més serè. Sembla que tindrem un matí formidable. A mesura que anem guanyant alçada em vaig trobant cada cop més agust, tot i així noto que tinc l’esperit competitiu bastant adormit, però bé, imagino que amb el pas dels kms ja se’m anirà despertant.

A partir d’uns 1.800m d’altitud ja comencem a trepitjar neu, la veritat és que de moment el terreny està perfecte per corre, hi ha algun tram una mica més complicat, però en general està molt bé. Al arribar al refugi de la Covil, km 13, veig una pujada molt i molt dreta, tant dreta que és necessària l’ajuda d’una corda per poder vèncer el fort pendent totalment nevat. Aquest és el canvi que han comentat abans de la sortida i no vegis quin canvi, ufffffff quina pujada!!!

Quan porto 2:03h passo pel cim de La Covil, el primer dels quatre cims de 2.000m. A les valls es veu una boira molt espessa, però aquí hi fa un dia totalment radiant. La panoràmica és espectacular, la temperatura extremadament agradable i les sensacions cada vegada són més bones. La carena a través de la qual anem fent els diferents cims és molt exigent, hi ha trams amb força neu i d’altres que no n’hi ha gens. Arribo al cim de Costa Pubilla i em diuen que ja he assolit el punt més alt del recorregut, som-hi!!!

Superats l’Emperadora i la Pedrapicada comença la baixada. Al llarg de la carena he avançat algun corredor, però avui sembla que no serà gens fàcil avançar-ne gaires més, a veure que es pot fer... Després d’uns 4 km de baixada continuada, venen 2km de pujada, aquí veig al davant 4 corredors, a per ells!!! N’avanço un, avanço el segon, tres i quatre, vinga que se’m comença a despertar l’esperit competitiu!!!

 Poc abans d’arribar al km 35, de sobte m’avança un corredor d’una forma molt contundent, ara bé, això m’anima a intentar-lo seguir i així ho faig. Li vaig mantenint en tot moment la mateixa distància, ell corre en pujada i jo també, costa molt, sí, però si ell corre, jo també. De cop una pujada amb un fort desnivell, és bastant curta, però molt dreta, a donar-ho tot!!!

Quan falten uns 3kms miro el rellotge i em sorprèn veure que puc fer un temps molt similar al de l’any passat. La veritat és que estava convençut que a causa de la neu havia anat força més lent, però sembla que no, així que últims kms a tope i a veure si puc millorar el temps de l’any passat!!! M’avança un altre corredor, l’intento seguir, però se’m fa impossible, se’m escapa. En l’últim corriol m’hi aproximo, però a la que arribem a la pista novament se’m allunya.

De nou trepitjo els carrers de Campdevànol, últims metres, creuo l’arc d’arribar, sensacions boníssimes, quina marató més ben parida!!! Una cursa molt recomanable!!! Al final 5:03h, 4 minuts menys que l’any passat i molt satisfet d’haver passat un matí d’allò més agradable, per una zona d’una bellesa més que considerable.