Emmona - 106km 8.300m D+

La d’avui no és una prova qualsevol, la d’avui és segurament la cursa de llarga distància de major duresa que hi ha actualment en el calendari Català. Transcórrer per la comarca del Ripollès, porta per nom Emmona i amb els seus 106km i 8.300m de desnivell positiu de ben segur que no deixarà a ningú indiferent. També hi ha competició per equips i en Jordi Armengau, en Pep Cabanas i jo, estrenem l’equip “Tuga – Els Segadors”.

Sortim a les 6:00h de Sant Joan de les Abadesses, quan no fa ni 10 segons que correm em cau un bidó a terra, “Ostia, m’he oblidat d’omplir els bidons!!! Comencem bé...” Just abans de creuar el pont veig una font, obro l’aixeta i raja, uffff menys mal, omplo els dos bidons i arreglat.  Mentre estant en Jordi i en Pep han anat avançat i ara tocarà apretar de valent per tornar-los a atrapar. Haig de passar un munt de corredors i a sobre en pujada, hi ha moments que vaig gaire bé al 100%, quin començament més complicat!!!

El primer objectiu és el Puig d’Estela a gaire bé 2.000m d’altitud, el cel està totalment serè, la temperatura és molt agradable, el terreny és molt agraït i Els Segadors que anem guanyant desnivell sense cap tipus de dificultat. Arribem al primer cim del dia amb 1:33h, no portem ni 10km, però les sensacions són molt bones i la jornada pinta d’allò més bé!!

El primer avituallament és a Pardines, km 17, aquí hi arribem amb 2:26h i amb la gana feta. Fem una petita parada per carregar el dipòsit i amunt!!! Pugem molt bé, la temperatura ha pujat un mica, però segueix sent agradable, no sabem si tenim gaires equips per davant, però el que sí que sabem és que de moment el nostre equip funciona de meravella. La pujada fins al Coll dels Tres Pics és exigent, s’han de superar 1.300m de desnivell positiu, però les nostres cames disposen de força més que suficient, pugem a bon ritme, sense excessos, però sense encantar-nos i amb 4:25h arribem al km 27.

Pugem direcció al Bastiments, 2.881m, un punt per sota del ritme que podríem pujar, ho fem a consciència, sabem que si ara mesurem bé les forces, ho agrairem més endavant. L’objectiu és baixar ràpid del Puigmal a Planoles i pujar bé de Planoles a la Covil i per fer-ho no ens podem haver excedit.

Fem la carena del Bastiments, Freser, Pic de L’Infern i Nou Creus amb un vent intens, però a la vegada amb una frescor que s’agraeix. L’equip avança còmode, l’equip es troba amb força, l’equip té moltes ganes de fer-ho bé i de moment sembla que els plans s’estan complint.

Arribem a Núria, km 45, amb 7:45h, aquí mengem una mica de pasta, fruita, bevem,  carreguem bidons i preguntem pels altres equips. Ens diuen que nosaltres som el primer equip que ha passat, veiem dos corredors que van vestits iguals i que podrien ser un altre equip, si és així el tenim a tocar, o sigui que sense perdre més temps, amunt cap al Puigmal.

L’ascens al sostre de la cursa, 2.914m, el fem amb en Jordi al capdavant, en Pep a continuació i jo tancant el grup. Tot i les més de 8h en cursa i els més de 4.000m de desnivell positiu, pugem força bé i arribem al cim havent complert l’objectiu que ens havíem proposat d’arribar-hi amb la força suficient per baixar fins a Planoles el màxim de bé possible.

Amb 11:03h arribem a Planoles, hi fa una calor infernal, som conscients que ara ve el punt clau de la cursa, arribar a la Covil mínimament sencers suposa un important injecció de moral. De nou en Jordi a davant, en Pep i jo al seu darrera, en Jordi que no afluixa i en Pep i jo tampoc podem fer-ho, se’m arriben a distanciar uns 10 – 15m i em costa molt recuperar-los, però un cop aconsegueixo unir-me ja no me’n separo. La pujada és veritablement imponent, el pendent per moments pren valors difícils d’assumir a aquestes alçades de la cursa, però nosaltres a la nostra, tenim un fita que es diu la Covil i res ens pot aturar!!! Assolim el cim i de seguida veiem Campelles, el que hauria de ser un tram fàcil esdevé un autèntic clavari. Se’ns acaba l’aigua, Campelles està coda cop més lluny, tenim la il·lusió de trobar alguna font, però res de res.... I Campelles que no arriba mai, primers síntomes de deshidratació, necessitem beure amb urgència i quan ens sembla que ja arribem al tant desitjat poble, veiem un cartell que ens indica que Campelles encara està a 4km, NOOOOOOOOO!!!

Arribem a Campelles totalment esgotats, portem 81km amb 14:37h, els últims 8 o 9km sense aigua ens han deixat sense esme, necessitem refer-nos, necessitem recuperar l’energia que teníem a la Covil, necessitem tornar a ser Els Segadors de fa 2h. L’avituallament ens ajuda a recuperar-nos, segurament no del tot, però només tenim una opció i és seguir endavant!!!

L’últim obstacle a superar és el cim del Taga, 2.040m. El primer tram per dins el bosc es deixa fer força bé, però a la que deixem el bosc per començar a enfilar a través dels prats, la cosa es comença a complicar. Encenem el frontal, de nou ens trobem amb forts pendents, en aquesta ocasió és necessari un esforç addicional per poder-los superar, toca apretar les dents de valent, toca donar-ho tot, toca treure l’esperit lluitador dels autèntics Segadors!!!

Un cop fet el cim encara falten uns 14km fins a l’arribada, el primer tram és molt dret i els quàdriceps manifesten el seu cansament dient que de córrer lo just i necessari, no més!!! Ens avituallem al Coll de Jou i el que hauria de ser una plàcida baixada fins a Sant Joan es converteix en un seguit de baixades que acaben sempre amb una petita pujada que trenquen el ritme per complet. Correm i una altre petita pujadeta, a caminar, tornem a córrer i altra vegada pujada i a tornar a caminar i així infinitat de vegades...

Per fi veiem els llums del poble, ara sí que ho tenim, “Cap a la dreta??? Però si el poble està a l’esquerra!!!” sense comentaris... Trepitgem l’asfalt, pugem el pont, el baixem i última recta fins a meta. Finalment després de 20:00:44h creuem la línia d’arribada en les posicions 13, 14 i 15. Han estat unes 20h d’autèntic treball en equip, 20h d’esforç, 20h junts per portar el nostre equip “Tuga – Els Segadors” a la primera posició de la categoria per equips.

Abans de finalitzar la crònica agrair a l’organització el seu treball per portar a terme una cursa d’aquestes característiques, sabem que no és una tasca gens fàcil i cal felicitar-los pel que ha estat una cursa pràcticament perfecte. Moltes gràcies per fer-ho possible!!!

UT Coll de Nargó - 99km 5.200m D+

Avui estem al Coll de Nargó per disputar la segona prova de la Copa Catalana de Curses d’Ultraresistència. La tercera edició de l’Ultra Trail Coll de Nargó té 99km i 5.200m de desnivell positiu. Tot i que la distància i el desnivell siguin considerables, el que més por em fa és la calor que ens pot arribar a fer avui. En Jordi, amb el que una setmana més correrem junts, em comenta que ahir a les 8h del vespre la temperatura era de 30ºC, “Uuuffff com patirem!!!”

 

Sortim a les 8:30h, la veritat és que podríem haver sortit bastant més d’hora comentem amb en Jordi, però que hi farem... Ataquem la primera pujada i, quan portem pocs minuts en cursa, constatem que avui suarem més que mai, avui tocarà beure molt si no volem quedar deshidratats. El primer ascens em costa més de l’habitual, sembla com si avui hagués d’arrossegar molt més pes de l’habitual, les sensacions no són gens satisfactòries, no em trobo gaire a gust corrent, però no passa res, d’aquí una estona ja m’hauré habituat a les condicions d’avui i estaré gaudint com sempre.

Aaaahhhhh!!! Quina torçada de turmell més contundent m’acabo de fotre, quin mal!!! Això no em sol passar, això és perquè no estic concentrat amb el que estic fent, “Vinga Salvador, oblida la calor i centrat amb el córrer” em dic a mi mateix.

A diferència de l’any passat que només hi havia aigua als avituallaments, aquest any n’hi haurà de líquids, de sòlids lleugers i de sòlids complerts, que bé!!! Arribem al primer avituallament i sorpresa, només hi ha aigua, això no és el que havíem quedat, als líquids hi havia d’haver quelcom més!!! Omplim els bidons i em tiro una mica d’aigua per sobre, “NOOOO, que anem justos d’aigua!!!” em diuen els de l’organització. No m’ho puc creure, només aigua i a sobre poca, sense comentaris...

...i la calor que no para d’incrementar i les sensacions que segueixen sense ser gens bones, no em trobo bé, les cames no tiren. En canvi en Jordi aguanta d’una forma extraordinària la calor, a ell de moment no li afecta gens. Pujant al Coll de Finestres, un pujada de gaire bé 800m de desnivell en poc més de 2km, perdo en Jordi de vista, se’m acaba l’aigua a mitja pujada, em sento totalment esgotat com si en lloc de portar uns 20km en portés 200, necessito l’avituallament el més aviat possible. Amb un esforç molt superior al normal aconsegueixo arribar a dalt el coll, Uuuuufffff, com m’ha costat!!!

 

A l’avituallament ens diuen que dels 10 o 12 que han passat davant nostre som els que fem més bona cara, això m’anima una mica. A més hi ha sòlid, i un dipòsit ple d’aigua gràcies al qual ens podem mullar de dalt a baix. Surto força recuperat, sembla que han desaparegut les sensacions negatives i que em començo a trobar bé. Aquest tram fins al pròxim avituallament és pràcticament tot per pista, són les 13:00h, mirem al cel a veure si veiem algun núvol, però no n’hi ha ni un, tornen a venir les males sensacions, les cames ja no volen tornar a tirar, això no rutlla!!!

En la baixada cap al poble de Boixols, em quedo sense força a les cames i m’haig de seure a terra, en Jordi em dóna uns fruits secs i em tranquil·litza, però jo em sento totalment fos, des del Tor des Géants que no assolia un esgotament de tal magnitud. Arribo una altra vegada sense aigua al tercer avituallament i sense força ni per córrer en la baixada. Així no puc continuar, plego, ja ho tinc decidit!!!

Quan arribo a l’avituallament poso el cap sota una font amb un imponent raig d’aigua, no puc treure el cap d’aquí sota, és com si estigués atrapat per un iman que m’impedís desenganxar-me’n. “Jordi jo em sembla que plego”, “no home, no, tu tranquil, beu, menja i ho aniràs veient tot molt més clar, ja veuràs” em respon. Que faig plego o no plego? M’ofereixen un cotxe que em porta fins al Coll de Nargó, que fàcil ho tinc, si accepto s’acaba la calor, s’acaba  el patiment i s’acaba aquest mal que em fan les cames. Massa fàcil, no em puc deixar vèncer, si pujo al cotxe me’n penediré, “Vinga Jordi ja hi podem anar!!!”.

 Durant uns kms anem pel costat del riu, el creuem en vàries ocasions i sempre que podem ens remullem de dalt a baix, la sensació de calor baixa considerablement, però al cap de pocs minuts d’haver-nos remullat ja tornem a estar totalment secs. Les sensacions han millorat considerablement, he aconseguit fer desaparèixer els pensaments negatius del meu cap, mica en mica vaig recuperant el Salvador de sempre, mica en mica les cames em van recuperant la força que havien perdut i tenir el Jordi al meu costat és el que realment m’ajuda a tirar endavant.

Passat l’avituallament del km 44 en el que només hi ha aigua, per cert, entro de nou en un moment de crisi, el problema és que ara en Jordi també ho està passant malament. En Jordi li sembla sentir l’aigua d’un riu, “oohhh que béééé!!!”, “o potser, no???” em diu, “sisplau, sisplau, que sigui un riu, sisplau!!!” Per sort si que és un riu, novament ens remullem de dalt a baix, ara ens feia molta falta perquè feia molta estona que anàvem sota el sol des de l’última remullada.

Quan falta poc per arribar al poble de Gabarra, on hi ha d’haver l’avituallament més important del dia, de nou les cames se’m queden sense força, de nou en Jordi m’ha de dir que em senti un moment, que begui i que em recuperi...

Quan portem 8:07h arribem a l’avituallament del km 54, aquí hi ha sòlid i aprofitem per recarregar tota l’energia que hem anat consumint durant el dia, que avui sembla que és molta més del que és habitual. Aquí hi ha el corredor que anava 3r que ha plegat, amb la qual cosa sortim junts amb en Jordi i un altre corredor que som el 3r, 4rt i 5è.

Mica en mica la temperatura va disminuint, el sol cada cop està més baix i cada vegada són majors els punts amb ombra. Aquest última avituallament se’m ha posat d’allò més bé i em sento cada cop millor. Per un moment el corredor que anava amb nosaltres se’ns escapa, però el cap de poc l’avancem sense excessives dificultats.

La pujada a Aubens és l’últim gran obstacle a superar, 700m de desnivell positiu amb unes pendents realment imponents, en molts punts hem d’anar gaire bé de quatre grapes per poder pujar, una pujada realment impressionant!!! Un cop fet l’últim tram, on ens cal l’ajuda d’unes cordes, arribem a un punt amb molt bona panoràmica, on de sobte ens sorprèn un vent tant fresc com agradable, en aquests moments estem a la glòria “Només ens faltaria poder volar” em diu en Jordi, i en un tres i no res, amb les forces totalment recuperades, arribem corrent al km 70. 

Preguntem pel corredor que va 2n i ens diuen que fa 20 minuts que ha passat, l’última vegada que hem preguntat per ell, ens portava 30 minuts, en Jordi em diu que segur que l’atrapem, “home som dos contra un, a per ell!!!”. Ha arribat el moment de donar-ho tot, enrere ha quedat la calor, l’esgotament, el patiment... ara és el moment de l’eufòria, el moment de gaudir, de pensar en positiu, pensar en atrapar al 2n...

Arribem al km 80 quan portem 13:04h, la nit ha arribat i és hora d’encendre el frontal. De nou tornem a preguntar pel 2n i segueix estant a 20 minuts, sembla que ho tindrem difícil per atrapar-lo, però seguirem donant-ho tot.

...i ja veiem les llums del poble, des de l’últim avituallament ens diuen que ens falten 4km, “que et sembla Salvador, mitja hora?” em pregunta en Jordi, “com a molt, potser fins hi tot una mica menys”  li responc. Quan són les 00:00h i portem 15:28h passem de nou pel punt de sortida, arribem en la 3ª i 4ª posició a 19 minuts del 2n. Com m’ha dit en Jordi quan les estàvem passant ben canutes, avui sí que es pot dir que és una prova de Ultra Resistència.

 

Abans de finalitzar aquesta crònica agrair al Jordi la seva col·laboració, els seus ànims i el fet d’estar sempre al meu costat per ajudar-me a superar una de les situacions més complicades que m’he trobat en els últims temps, moltes gràcies Jordi!!!

Marató Berga - 42km 2.930m D+

Són les 7:00h i ja estem a punt per prendre la sortida d’una nova prova. Aquesta setmana estem a Berga per córrer la marató de muntanya d’aquesta població amb els seus 2.930m de desnivell positiu. La bellesa del territori berguedà fa que es presenti doncs una jornada molt interessant.

Sortim, com no pot ser d’una altra manera, de cara amunt i amb en Jordi Armengau, molt coneixedor de la zona, al meu costat. En Jordi em comenta que avui hi ha tota l’artilleria dels Mountain Runners i que venen disposats a donar-ho tot. Això implica que el ritme serà molt alt i que haurem d’espavilar-nos per no quedar massa enrere. El cel està molt emboirat, tot i que han comentat que a dalt a la Serra d’Ensija ja hi fa un bon sol.

Pujant a La Figuerassa les gotes de suor cauen sense parar, en Jordi l’acabo perdent de vista, m’avança més d’un i més de dos corredors, podria forçar un parell de punts més la màquina, però opto per reservar forces que més endavant necessitaré. Conec la duresa d’aquesta prova i estic convençut que els excessos es poden arribar a pagar molt cars...

 Pujant als Rasos de Peguera desapareix la boira i apareix un cel totalment serè, la temperatura és excel·lent, la pujada és bastant dreta, però que l’única preocupació sigui seguir les passes d’en Jordi acabar esdevenint un autèntic luxe. Hi ha moltíssims corredors davant nostre, però les sensacions són tant agradables, que per moments l’esperit competitiu queda en un segon terme i pren més importància el gaudir de la bellesa del paisatge i de la bona companyia.

... i arriba l’hora de la veritat, s’ha acabat el xerrar, comença la pujada a La Gallina Pelada i això exigeix màxima seriositat. M’encanta la contundència d’aquesta pujada!!! M’encanta mirar amunt i veure la muntanya tenyida de tots colors!!! M’encanta la panoràmica des de dalt del cim!!! Ens avituallem al Refugi d’Ensija i correm tota la Serra fins arribar al coll on comença una esperpèntica baixada, impressionant!!!

 

Penúltim ascens important, toca pujar per segona vegada als Rasos de Peguera, aquí en Jordi es posa novament al davant i a molt bon ritme avancem varis corredors. L’esforç fet fins al moment es comença a notar, les cames volen manifestar el seu cansament, però les ganes de lluitar silencien qualsevol possible manifestació. Tot just estem al km 25 i portem 3:40h, últim tram, el pendent incrementa de valent, vinga amunt que ja li tenim el peu al coll!!!

 En Jordi em diu: “Quan arribem a dalt a Les Soques això ja estarà”, “Km 30, oi Jordi?” “Sí, i després tot baixada”, “Som-hi doncs, a per totes!!!”. Vist i no vist, ja som dalt, altra vegada arriba l’hora de la veritat, altra vegada arriba l’hora d’apretar tot el que es pugui i una mica més. Quan passem pel km 32 en Jordi em demana si baixarem de les 6h, engego la meva calculadora mental i si ara portem 4:45h, crec que farem 5:50h, a veure si podem...

... i quins esglaons més mal parits, no n’hi ha ni un d’igual i que alts que són, un moment de treva i més esglaons un altre cop. 500m i ja serem al Santuari de Queralt, l’esforç que cal fer cada cop és més gran, però la proximitat a Berga dóna una força addicional.

Baixem les escales de Queralt tant ràpid com podem, “Estarà complicat fer 5:50h” em diu en Jordi, “No ens sobrarà res, no”, li responc, però l’esperança no la perdem. Finalment creuem la línia de meta amb 5:51h i la satisfacció, com és de costum en aquests moments, s’acaba apoderant de nosaltres. No hem fet un temps extraordinari, ni molt menys, però la jornada ha estat formidable tal i com es pronosticava abans de sortir i això és el que realment quedarà guardat a la memòria.

Sortida Berguedana - 125km 7.300m D+

Són les 11:00h i som en Jordi Armengau (JA en endavant), en Jordi Codina (JC en endavant) i jo, en Salvador. Arranquem de la Font del Ros de Berga per fer una sortida diferent, no tenim un itinerari massa definit, no tenim ni distància ni desnivell, no tenim del tot clar on menjarem, el que sí que tenim són moltes ganes de gaudir d’un bon dia de muntanya. Anirem fent segons el temps, les ganes i les forces, tant sols tenim un condicionant i és que abans de les 7:30h de demà hauríem de ser de nou a la Font del Ros per prendre la sortida de la Berga – Rasos – Berga.

Agafem direcció el pantà de la Baells, de seguida notem que fa una xafogor molt intensa, a més, la meteo no és massa optimista, sembla que hi ha força probabilitats de que ens mullem, però bé, tampoc ens preocupa excessivament...

Arribem a Vilada molt assedegats, entrem a una botiga a comprar una mica de refrigeri i anem a buscar una font per carregar d’aigua. El pròxim objectiu és el cim del Sobrepuny, però un cop som al coll, decidim no pujar fins dalt de tot per tal de no arribar massa tard a La Pobla de l’Illet on en JC ens ha reservat el dinar. La xafogor no afluixa i tot i que el cel està cada cop més tapat, no podem parar de veure aigua fins que se’ns acaba del tot. Necessitem recarregar amb urgència i la font de Falgars acaba sent la nostra salvació.

Fins el moment ens ho estem passant d’allò més, anem xerrant d’això i d’allò, una mica de tot, les sensacions són molt bones, les expectatives s’estan complint amb escreix i quan són les 17:00h amb la gana que comença a apretar de valent, arribem a La Pobla on ens espera un bon plat de pasta, botifarra i pa amb tomàquet, gràcies JC!!!

En el moment de reprendre la marxa es posa a ploure, el cel és ben negre i sembla que en podria caure una de bona, però una gent del poble ens diuen que estiguem tranquils que això és passatger, efectivament al cap de poca estona deixa de ploure. Passem pel refugi d’Erols i seguim direcció el Coll de Pal. Tot pujant és quan acabem decidint la ruta que farem per arribar de nou a Berga. Finalment acordem anar a buscar els Cavalls del Vent i seguir el camí clàssic de la Núria – Queralt.

Arribem al Coll de Comaflouriu a uns 2.200m, és el punt de major altitud del dia quan són gaire bé les 21:00h, parem un moment per abrigar-nos, aquí bufa un vent força fred, truquem al Rebost a veure si hi podem parar a menjar un mica, però està tancat, que hi farem! 

Passat El Rebost ens toca encendre el frontal, la nit ja ha arribat, però nosaltres seguim a la nostra, anar fent kms i anar-la fent petar. Pujant al Coll d’Escriu ja no xerrem gaire, en JA es posa al davant i ens porta al JC i a mi ben collats. Baixem pels Empedrats i a Can Cerdenyol decidim parar per sopar quan són les 23:15h.

Entorn a les 3:00h de la matinada, la son es comença a apoderar de nosaltres, especialment d’en JC i de mi. Ens esforcem en fer tot el possible per fer-la desaparèixer, però no ens en sortim i ens veiem obligats a fer una parada per dormir 15 minuts. La dormida a anat d’allò més bé, la son ha desaparegut i podem seguir endavant sense excessives dificultats.

Pujant al Coll de Fumanya, la son es vol tornar a apoderar de mi, ara sí que no ho puc permetre, faig tots els esforços per lluitar contra ella, m’està costant molt, però finalment aconsegueixo vèncer-la al mullar-me la cara en un font que trobem al mig del camí.

Per tal de no arribar tard a Berga, decidim no passar pel Santuari de Queralt i agafar un camí directe que va més o menys paral·lel a la carretera dels Rasos. Finalment quan són les 6:30h arribem de nou a la Font del Ros havent fet 100km i 5.500m de desnivell positiu. Agafem el dorsal de la Berga – Rasos – Berga i ens en anem a dormir uns 20 minuts al cotxe, ara tornem...

... i comença un nou dia. Fem un cafè i quan són les 7:45h (amb 15 minuts de retard) arranquem de nou la maquinària direcció la Figuerassa. Els 3 ens quedem sorpresos de lo bé que ens trobem, crèiem que seria molt pitjor, ens hem tret el pes de l’esquena i això s’hi nota. Ara a sobre ens trobem avituallaments, això és massa!!!

La pujada als Rasos la fem força bé, els 3 ens trobem amb forces suficients per fer-la sense excessiu patiment. El dia es ben serè, la temperatura és molt bona i nosaltres seguim gaudint com fa gaire bé 24h que ho estem fent.

A la Creu dels Rasos ens espera una bona botifarra, aquí sense cap pressa, fem una bona aturada i esmorzem com senyors. Últim esforç, últims 12km pràcticament tots en baixada, i ja haurem finalitzat la segona etapa de la volta.

La baixada la fem tranquil·lament, seguim fent-la petar, seguim fent el que més ens agrada i passant-ho d’allò més bé. Una mica abans de Queralt ens hi trobem a la Sara que ens acompanya fins al Santuari. Última pujada fins a Sant Pere de Madrona i última baixada fins a Berga. Quan són les 12:46h arribem per segona vegada en el dia d’avui a la Font del Ros. Al final 125km i 7.300m de desnivell positiu, el millor de tot, 25:46h de bona companyia!!!

Ultra Trail Apuko Extrem - 78km 5.200m D+

Avui correré en una zona totalment nova per mi, avui correré pels voltants de Zaramillo, un petit poble situat a uns 10km de Bilbao. Tinc la sensació que les paraules de l’Óscar, l’organitzador de la cursa, dient-me “Es dura, eh! Es dura!” seran veritables. Tinc la sensació que avui tocarà fer-s’hi de valent, avui tocarà prémer fort les dents si vull quedar en un posició mínimament decent en mig de tants corredors bascos (la majoria). Doncs res, som-hi a per l’Ultra Trail Apuko Extrem amb els seus 78km i 4.500m de desnivell positiu.

Son gaire bé les 6:00h i quan estem a punt d’iniciar la prova es posa a ploure, vaja, la pluja estava prevista per la tarda, no per l’hora de sortir!!! Només començar ja estem pujant, baixem, pugem, tornem a baixar i de sobte una pujada dretíssima, ja veig que això serà com l’Ehunmilak (Ultra Trail de 167km i 11.000m D+ que vaig córrer fa un parell d’anys aquí al País Basc), ja veig que serà una cursa molt exigent muscularment.

Pujant al Gonjeda i amb un vent que bufa amb molta força, veig un munt de corredors davant meu, en compto fins a 28 i si hi sumo els que no veig, quants corredors tinc a davant??? A veure si en tindré més a davant que a darrera??? Uffff si ja sabia jo que avui em tocaria apretar de valent!!!

La pujada al cim del Ganekogorta, el punt més alt del recorregut a 994m,  és preciosa, hi ha moments en els que el pendent és realment fort, però la vista és espectacular, veient-se fins hi tot el mar. El cel s’ha ben asserenat, la temperatura és fresqueta, el terreny molt agradable, m’ho estic passant d’allò més bé!!!

Al arribar al final de la baixada ens trobem uns corredors que venen en sentit contrari, sembla que algú ha canviat unes marques de lloc, trec el gps i efectivament estem anant malament. Tirem enrere, recuperem el camí correcte i 6 o 7 corredors es posen al meu costat, “yo voy con el Catalán y así seguro que no me pierdo” diu un, “que un Catalán nos tenga que venir a enseñar el camino, esto es la ostia!” diu un altre. Jo els hi responc, “no se que pasa que cuando saco el gps me salen amigos por todas partes”, tots se’m ofereixen a pagar-me el que vulgui a l’arribada... Superat el tram sense marques arribem a l’avituallament del km 30 amb poc més de 4h.

 Ens ajuntem un grup de 4 corredors (3 bascos i jo) pujant al cim del Gallarraga, 700m de desnivell ens en separen, em poso al davant i amunt sense contemplacions!!! Passant pel km 33 em diuen que vaig el 34, mare meva quants corredors que tinc encara al meu davant!!! L’última pujada és novament dretíssima, m’encanta!!!

Passat l’avituallament del km 45, arribem al punt més baix del recorregut a gaire bé 0m d’altitud. Portem 6:20h, fa molta calor, veig una font, hi poso el cap a sota, necessito refrescar-me! Ara toca pujar al cim del Eretza a uns 900m, pugem 200m i els tornem a baixar, comencem de 0m una altra vegada, vinga ara sí de dret al cim. La pujada, com ja va sent habitual, té trams amb uns pendents molt pronunciats. Aquí avanço alguns corredors, em trobo molt bé, em sento amb força per intentar avançar-ne uns altres que veig més amunt, a per totes! Es posa a ploure, es posa a pedregar, sembla que pot caure el que no està escrit, però la pluja no dura més de 10 minuts. De sobte arribem a un tallafocs realment espectacular, això sí que és pujada en majúscules, increïble!!!

Arribo a l’avituallament del km 70 i el germà de l’Óscar, que també està a l’organització, em diu que vaig el 20, em diu també que em falten 4km de pujada fins al cim de l’Apuko i 4km de baixada fins a Zaramillo. A l’horitzó veig un corredor que m’ha avançat fa una estona com va corrent en una pista que fa pujada, si ell corre, jo també. Comença a ploure de nou, veig 3 corredors que venen per darrera, no puc deixar que cap d’ells m’avanci, també en veig 5 al davant, a per ells. Està començant a ploure de valent, ara sí que ha arribat el moment de donar-ho tot, en l’últim tram de la pujada veig com em vaig acostant als 2 corredors dels que tenia a davant, em giro, dels que tenia a darrera ni rastre, perfecte!

Última baixada, vaig tant ràpid com puc, m’apropo cada cop més als 2 corredors que tenia al davant fins que els avanço. Vist i no vist ja sóc de nou al punt de sortida. Finalment 11:18h, posició 18 i molt satisfet per haver-me trobat d’allò més bé en tot moment, miro el gps i marca 5.235m de desnivell positiu. Sí que tenia raó l’Óscar quan deia que era molt dura. Això sí, la duresa queda compensada, i amb escreix, per la gran bellesa del recorregut.