Tor des Géants, Etapa 2: Valgrisenche - Cogne 53,5km 4.137m D+ Primers problemes solventats!!!

Surto de la base de vida de Valgrisenche a les 21:16h, al cap de poc més d’una hora d’haver-hi entrat, i amb un estat d’ànim totalment recuperat. Començo a enfilar-me direcció el Col Fenetre, 2.854m, la pujada és molt suau i es deixa fer molt bé, a més, la sobredosis de cafè comença a fer el seu efecte i vaig totalment revolucionat, pel meu cap no paren de circular-hi pensaments positius, vaig avançant a gent, comença a ploure de nou, però no em preocupa, tot és eufòria dins meu!!! A mig camí em trobo el Refugi Chalet de l’Epée i entro, menjo una mica i torno a sortir. La pluja s’està intensificant, per uns moments bufa amb força un vent fred, sembla que la cosa podria empitjorar, però seguir pujant és el meu únic objectiu i de moment res em pot aturar. Quan falta poc per arribar al coll noto unes molèsties a la panxa, crec que la barreja entre el cafè i el que he menjat al refugi no se’m ha acabat de posar bé. Em prenc un Almax a veure si se’m calma el dolor, però la baixada no la faig gens còmode, no em trobo gaire bé, l’Almax sembla que no fa massa efecte i tot plegat em comença ha preocupar bastant.

A les 00:59h arribo a Rhémes-Notre-Dame, intento menjar una mica, però no m’entra res, sembla que l’estómac se’m ha tancat. Com que a l’avituallament no hi ha res que m’ajudi a resoldre el meu problema, decideixo seguir endavant esperant que tot s’acabi arreglant.

L’ascens al Col Entrelor, 3.002m, no el gaudeixo gens, més aviat el contrari, el mal de panxa no em passa i només puc beure petits glops d’aigua, ja que noto que fins hi tot l’aigua em costa d’assimilar. Finalment i just a l’arribar a dalt el coll, arribar el fatal desenllaç, trec absolutament tot el que he menjat en els últimes hores, no hi queda res dins meu, auxili!!! La baixada fins el pròxim avituallament és de 9km, no puc ni córrer, em sento totalment buit i a sobre m’entra una son que és massa. Decideixo estirar-me al costat del camí 10 minuts a veure si això m’ajuda a fer un reset. Mentre estic estirat, em passen pel cap infinitat de pensaments molt negatius, “si estic així la primera nit, com estaré a la cinquena???”. M’aixeco, elimino ràpidament els pensaments negatius i començo a córrer, molt a poc a poc, però haig d’arribar com sigui a l’avituallament. Al arribar a Eaux Rousses, 6:06h, veig un metge i li demano si té quelcom per la meva panxa, em diu que l’acompanyi i em porta fins al llit d’un alberg que hi ha al costat de l’avituallament, em diu que dormi com a mínim mitja hora i després en tornem a parlar. No puc dormir ni un minut, però em llevo molt millor, ja comença a fer-se de dia, em prenc un plat de sopa amb pasta i sembla que la primera crisi ja està superada, que bé!!!

Per davant tinc el punt més alt del recorregut, Col Loson, 3.299m, això significa que arribar-hi implicarà superar gaire bé 1.700m de desnivell positiu, som-hi doncs!!! L’ascens és força suau, les muntanyes a les que ens anem encarant són enormes, tenen una alçada impressionant i no tinc ni la més mínima idea del punt per on les creuarem. Mica en mica anem guanyant alçada, però cada vegada es fa més incerta la ubicació del coll per on hem de travessar. Per més que miri amunt, sempre veig corredors que acaben desapareixent, decideixo no preocupar-me més intentant esbrinar on està el coll i gaudir al màxim d’aquest nou dia que està començant en aquests paratges tant i tant espectaculars. L’últim tram és força exigent i fins i tot haig de parar un moment en un parell d’ocasions per agafar aire.

Assolir el coll implica un nou regal del Tor, la sorpresa al veure la nova vall és màxima i des d’aquí ja veiem el segon “Géant”, el Gran Paradiso, 4.061m, sense paraules!!!

La baixada fins a la segona base de vida és de 10km, em vaig trobant cada vegada millor, molt endarrere queden ja els problemes de la passada nit. La proximitat al poble de Cogne em dóna molta força i veure’l em fa incrementar el ritme encara més. Entro a la base de vida a les 13:16h, porto ja 102km i més de 27 hores en cursa. Tinc força gana, em menjo un bon plat de pasta on hi afegeixo una llauna de tonyina i de postres un parell de iogurts, un dinar perfecte!!! Provo de fer una migdiada de 15 minuts, novament se’m fa impossible agafar el son. M’alço als 10 minuts, faig un canvi de roba i sense pensar-m’ho més, quan són les 14:19h, surto amb un únic objectiu, arribar a Donnas abans de les 2:00h de la matinada, crec que haig de poder fer aquesta etapa en menys de 12 hores sense excessius problemes.

Tor des Géants, Etapa 1: Courmayeur - Valgrisenche 48,6km 3.750m D+ Comencem!!!

La crònica que començo a escriure no és una crònica qualsevol, sinó que és la crònica d’una cursa tant i tant emotiva que ha estat capaç d’arribar-me al fons del cor i de la que me’n queda un tant bon record que estic convençut que mai oblidaré. M’esforçaré al màxim per tal de transmetre tot el que vaig viure i vaig sentir, a veure si aconsegueixo transportar-vos a vosaltres també a la Vall d’Aosta. Com que una sola crònica resultaria molt llarga, en faré una per cada etapa i espero que d’aquesta manera es faci més amena la lectura.

Doncs bé, el diumenge 11 de setembre em llevo sent molt conscient que la cursa que començarà al cap de poques hores té un format totalment nou per mi, mai he afrontat un repte d’aquestes característiques i això em genera infinitat d’interrogants. Ara bé, el convenciment de les meves possibilitats també em dóna una fortalesa imprescindible per afrontar un viatge que sé quan comença, però no quan finalitzarà, dijous, divendres, dissabte...

Sortim a les 10:00h. Una sortida especialment emocionant en mig del crits d’ànim de la gent, fins i tot veig un corredor a plorar de l’emoció. Sóc conscient que el ritme serà molt important, els excessos es poden pagar molt cars, per tant, avui toca anar un punt per sota d’una cursa de 160km i dos punts menys que en una cursa de 80km. Durant els primers kms són infinits els pensaments que circulen pel meu cap, però decideixo que de moment toca deixar aparcat pensar en el final (està massa lluny...) i pensar només a curt termini, coll a coll i etapa per a etapa.

El primer coll a superar és el Col Arp, 2.571m, el seu ascens és molt plàcid fent-lo a un ritme suau i al arribar a dalt, el primer regal de la cursa, una panoràmica espectacular de la Vall d’Aosta, impressionant, de veritat!!! La baixada que ens ha de portar fins a La Thulie és de més de 10km i amb la por que l’excés de velocitat en el descens em pugui passar factura als quàdriceps més aviat del desitjat, decideixo baixar corrent, però aixecant el mínim possible els peus del terra per tal de minimitzar l’impacte. A part dels 24.000m de desnivell positiu, també n’hi ha 24.000m de negatius dels que ningú en parla, però que hi són. De tant en tant m’avança algú que en absolut sembla que tingui una cursa de 330km per davant, però jo a la meva.

El Passo Alto, 2.857m, és el segon coll de la jornada. Fins el Refugi Deffeyes, 2.500m, vaig darrera el dorsal 52 (finisher del 2010 en la posició 52) com que aquesta posició em genera molt respecte, no m’atreveixo a avançar-lo encara que el seu ritme sigui una mica inferior al que m’agradaria. L’últim tram d’ascens al coll s’enfila una mica, però es deixa fer bé i de nou la vista des del coll és veritablement espectacular, des d’aquí ja es veu el primer dels “Géants” del Tor, el Rutor, 3.486m, formidable!!! La sorpresa al baixar pocs metres del coll és trobar-me una senyal d’obres i un compressor “gegant” amb el que havien estat trencant unes enormes roques i col·locant-les bé per tal de facilitar-nos el pas en un tram un tant tècnic. Sí, sí, un compressor a més de 2.800m d’altitud per nosaltres, sense paraules...

En l’ascens al Col Crosaties, 2.829m, els gaire bé 3.000m de desnivell positiu que acumulen les cames i les prop de 8 hores per sobre dels 2.000m d’altitud ja es comencen a fer notar i no és tant plàcid com els anteriors. De totes maneres, aquestes lleugeres dificultats en el tram final de la pujada, s’obliden ràpidament en la baixada.

A pocs kms de Valgrisenche, la primera base de vida, en un tram planer amb petites pujades i baixades, es posa a ploure, a més comença a arribar la primera de les nits. Tot aquests factors, sumats al cansament que comença a acumular el cos, fan que aquest sol·liciti amb urgència l’arribada a la primera base de vida per tal de fer un reset en un moment que les sensacions no són gaire bones. Finalment a les 20:07h, amb poc més de 10 hores, arribo a la tant esperada base de vida.

La base de vida és molt diferent del que esperava, es tracta d’una carpa pleníssima de gent on hi fa molta calor i on uns voluntaris van cridant, com si d’un mercat es tractés, els pitralls dels corredors que van arribant per tal de que uns altres voluntaris busquin la bossa groga que ens anirem trobant a cada base de vida. Tot plegat, amb la pluja que s’intensifica, esdevé bastant estressant. Em menjo un plat de pasta tot pensant que fer amb la pluja que està caient i no ho veig clar... Decideixo estirar-me 15 minuts a veure si això m’ajuda a veure les coses més clares. Impossible dormir i als 10 minuts m’aixeco i crec que ha arribat el moment de sortir. La sorpresa és que ja no plou, per tant, un cafè ben carregat i endavant!!!

Tor des Géants - 330km 24.000m D+, la previa...

El dia 16 de gener d’enguany vaig prendre la decisió d’inscriure’m al Tor des Géants, una cursa de 330km i 24.000m de desnivell positiu amb un temps màxim per finalitzar-la de  150 hores. Aquesta prova es portaria a terme entre el 11 i el 18 de setembre, a la fantàstica Vall d’Aosta, Itàlia. Per davant tenia 9 mesos per treballar de valent, 9 mesos per preparar una cursa molt i molt difícil d’entrenar, com s’han d’entrenar 330km???

Des del dia que em vaig inscriure, no m’he pogut treure aquesta cursa del cap i això m’ha portat a fer kms i més kms, desnivell i més desnivell, hores i més hores i sempre amb les paraules “Tor de Géants” inserides en el meu cervell. Fruit de tot l’entrenament han resultat gaire 3.000km recorreguts, dels quals més de 500 han estat per sobre els 2.000m d’altitud, més de 150.000m de desnivell positiu, 5 Ultra Trails, 4 Marxes de resistència, 3 Cavalls del Vent, 10 pujades al Puigmal, al Cim de Certescan, a la Pica d’Estats... Crec que els deures els he fet correctament...

...i el Tor des Géants ja està aquí, en menys d’una setmana estarem gaudint de la bellesa de la Vall d’Aosta, gaudint dels Parcs Nacionals del Gran Paradiso i del Mont Avic i tot això als peus dels 4.000 més importants dels Alps.

Ara és quan comencen a sorgir més interrogants, Com estaran les cames al tercer dia? I al quart? I al cinquè? I el cap? Com es comportarà en una prova d’aquestes característiques? I les nits? I l’altitud? I la meteo? I les tempestes? On ens enganxaran? I tants i tants dubtes que apareixen! Però la única resposta que trobo dins del meu cervell és “Coll de Malatra” l’últim coll que haurem de superar que, després de vèncer els 1.300m de desnivell positiu que ofereix, ens deixarà al km 315.

Doncs res, espero poder-vos explicar d’aquí uns dies com que ha estat l’ascens al Coll de Malatra i el posterior descens fins a Courmayeur.

Si voleu fer el seguiment de la cursa a través de la pàgina web http://www.tordesgeants.it/tdg/index.php/spa/, em trobareu com a Salvador Vilalta Berengueras i dorsal 296.

Emmona - 107km 8.300m D+

La prova d’avui porta per nom Emmona, un nom que vol honorar a l’abadessa Emma, una figura que tantes gestes va realitzar en les terres per on transcorre aquesta cursa, però que pel fet de ser un personatge femení va quedar en un segon terme. Aquesta és, sense dubte, la prova més dura de la Lliga Catalana de Curses d’Ultraresistència. Sembla doncs que l’abadessa a ressorgit amb molta força obsequiant-nos amb 107km i 8.300m de desnivell positiu tot passant pels cims de major alçada del Ripollès.

Partim aquest viatge el dissabte 23 de juliol a les 6:00h quan fa menys d’una setmana que vaig finalitzar l’aventura de La Ronda dels Cims d’Andorra. La veritat és que em fa molt de respecte fer aquestes dues curses una a continuació de l’altra amb tant poc temps per recuperar, però a la vegada ho plantejo com una prova de foc de cara al Tor des Géants del mes de setembre. El superar amb èxit aquestes dues curses, implicarà una important injecció de confiança i de moral per la prova estrella de l’any com és el Tor des Géants.

Surto amb un munt d’interrogants, resistiran les cames aquesta cursa després de l’esforç d’Andorra??? Serà el cap el que no resistirà???  El meu cos disposarà de l’energia suficient per finalitzar aquesta prova??? Avui, encara que no m’agradi en absolut, toca sortir amb el fre posat i al màxim de conservador possible, ja que el intentar apretar més del compte ho podria pagar molt car.

Tot baixant del Taga, una mica abans de Pardines, em trobo en Jaume Folguera que la setmana passada també va estar competint de valent a Andorra i l’Abuelo, que igual que jo tenen la intenció d’anar a un ritme força suau, amb la qual cosa decidim anar plegats.

Pugem cap al coll dels Tres Pics, per baixar gaire bé fins al Refugi de Coma de Vaca per tornar a pujar al coll de la Marrana que ens condueix fins al cim del Bastiments primer i els pics del Freser i de l’Infern a continuació. Finalment, a través del Noucreus baixem fins a Núria on hi arribem una mica abans de les 15:00h i quan ja fa gaire bé 9h que estem corrent. Portem ja prop de 50km i més de 4.500m de desnivell positiu, això sí, el fet d’haver anat a un ritme suau, poc competitiu, fa que les sensacions siguin molt positives, de moment el cap i les cames s’estan portant molt bé!!!

A partir de Núria avancem en Jaume i jo sols, ja que l’Abuelo es queda una estona més a l’avituallament. La pujada al Puigmal la fem a un ritme suau, però constant i amb una mica més de 1:20h coronem el cim.

Baixant del Puigmal, en Jaume que encara li costa més que a mi portar un ritme no competitiu, comença a incrementar el ritme fins que passat Planoles deixo que marxi, ja que marca un pas que avui per mi no toca.

Pujant al Coma Ermada, on s’ha de superar 800m de desnivell positiu en poc més de 2km, començo a notar el cansament a les cames, imagino que part de la culpa la tenen els prop de 70km d’avui i part els 170km de la setmana passada. Baixant cap a Montgrony se’m comença a fer necessari arribar a l’avituallament ja que el cap m’ho comença a reclamar amb urgència.

Arribo a l’avituallament de Montgrony a les 20:50h, quan fa prop de 15h que estem en cursa i quan la nit està apunt d’arribar. Els voluntaris de l’avituallament m’atenen molt millor que en un restaurant, m’ofereix un cuscús exquisit, menjo una mica de síndria i per finalitzar l’àpat em preparen un té ben calent. Sembla que aquest té, que jo trobo tant deliciós, al meu estómac no li acaba de convèncer i tal i com me’l acabo de prendre, trec el cuscús, la síndria i el té, tot fora i la situació que es complica!!!

Avanço en solitari, però l’entrada de la nit i especialment el fet d’haver tret tot el que m’havia pres a l’avituallament fan que se’m enterboleixi d’una forma considerable el cap, intento motivar-me, però no acabo d’aconseguir i decideixo aturar-me a la vora del camí a dormir 15 minuts a veure si se’m aclareix la ment. Quan fa 12 minuts que estic dormint passen tres corredors que em desperten i torno de nou a entrar a la cursa. A partir d’aquest moment les coses es tornen a posar al seu lloc!!!

De cop sento un soroll darrera meu i veig un corredor que va sense frontal, em diu que ja se l’hi ha acostumat la vista i que de moment no li fa falta. Aquest corredor és en Xavier d’Aiguafreda i ja no ens separarem fins arribar de nou a Sant Joan de les Abadesses.

Sortim de Campdevànol a les 23:45h i ens resten 18km i uns 1.000m de desnivell positiu. Amb en Xavier marquem cada vegada un ritme més elevat, la proximitat a l’arribada ens dóna molta força i avancem sense treva.

Finalment quan són les 3:26h de la matinada passem per sota del mateix arc que n’hem sortit fa 21:26h. En Xavier em dóna la mà molt satisfet i jo ho estic tant o més que ell ja que, tot i no haver fet un crono gens destacable, almenys he acabat molt sencer tant de cap com de cames que era el principal objectiu d’avui.

La Ronda dels Cims - 170km 11.900m D+

Són les 7:50h del divendres 15 de juliol quan arribem al centre d’Ordino per iniciar un viatge que fa molts mesos que estem esperant i del que en desconeixem bona part dels molts secrets que té amagats. El que sí que sabem del cert és que ens acompanyaran infinitat d’emocions fins a la fi d’aquest viatge i que aquestes quedaran per sempre...

Quan són les 8:00h es dóna la sortida, per davant tenim 170km, 11.900m de desnivell positiu, havent de superar 15 punts de més de 2.400m, amb una altitud mitjana d’entorn als 2.000m i on el 75% del recorregut té una dificultat tècnica considerable. El temps màxim per finalitzar el recorregut és de 60 hores. La veritat és que aquestes dades fan molt de respecte, però aquest respecte és el que ens ha portat a preparar aquesta prova des de fa mesos. Des de l’organització insisteixen que volen més d’un 70% de Finisher, tant debò sigui així i tant debò nosaltres estiguem dins d’aquest 70%, però les dades de la prova no acompanyen excessivament per tal de que el resultat final sigui aquest.

Sortim amb en Jordi, l’emoció del moment no es pot descriure i els meus ulls, totalment cristal·lins, estan a punt de deixar escapar alguna llàgrima origen de la felicitat del moment...

Arribant a la Collada de Ferreroles, 2.532m, se’ns posa la pell de gallina amb la immensitat i la majestuositat de les muntanyes andorranes, a més fa una temperatura ideal i la previsió meteorològica és de bon temps per córrer tant divendres com dissabte (a diferència de les dues anteriors edicions on les tempestes sempre han estat presents). Sembla com si tots els astres s’hagin orientat de forma especial per tal de que nosaltres gaudim al màxim...

Amb en Jordi hem sortit amb una previsió de finalitzar la prova en unes 37h, mirant d’evitar d’aquesta manera la segona nit. Ens sembla un temps força exigent i al arribar a la Coma d’Arcalís, quan portem 32km, uns 3.000m de desnivell positiu i fa més 8h que correm, comencem a adonar-nos que serà bastant difícil completar la prova amb el temps previst.

Al Coll de la Botella ens hi trobem a la Txell, la Sara i la Neus que han vingut a animar-nos, veure-les quan portem més de 12h corrent ens suposa una injecció d’energia brutal.

Al Bony de la Pica, 2.406m, arriba la nit amb una lluna plena que ens dóna la benvinguda. A continuació toca baixar 1.600m de desnivell fins a La Margineda, el primer tram és amb cordes i cadenes i a continuació el segueix un camí tant amagat sota l’herba que sembla inexistent, els cops de cul a terra són constants...

Arribem a La Margineda, km 72, quan són les 23:30h i amb en Jordi, conscients de que fer 37h és pràcticament impossible, decidim deixar el crono de banda i si la segona nit ens vol atrapar li permetrem que ho faci... Fem doncs una parada d’uns 50 minuts amb l’ajuda de les nostres mànagers que té un valor incalculable!!!

Sortim de La Margineda amb en Philippe i en Josep, que al ser d’Andorra i conèixer bé el recorregut, deixem que lideri el grup. Al arribar a Naturlandia, quan comença a fer-se de dia, en Josep decideix quedar-se a dormir una estona i seguim amb en Jordi i en Philippe.

El pròxim objectiu a assolir és el Coll del Bou Mort a 2.501m d’altitud. Per arribar en aquest punt caldrà superar un desnivell d’uns 1.250m, però sabent que serem ja al km 106 i que això suposarà una gran aportació de moral, pugem a un ritme molt bo.

Un cop superada la Collada de la Maiana, 2.424m, el Port de Vallcivera, 2.540m i el Coll dels Isards, 2.552m, arribem al Pas de La Casa, km 131, quan són les 16:30h i fa més de 32h que estem corrent. En aquest punt, on hi torna a haver les nostres mànagers disposades a que no ens falti de res, optem per fer una bona parada de la mateixa manera que vàrem fer ahir a la nit a La Margineda.

Mirem el perfil i per davant ens queden tres desnivells importants, el Pas de les Vaques, 750m +, la Cresta de la Cabana Sorda, 800m + i la Collada dels Meners, 500m +, però la proximitat a Ordino ens ajuda a seguir avançant. En l’ascens al Pas de les Vaques, en Jordi va fortíssim, en Philippe aconsegueix fer-nos entendre que li fa molt mal al cap i jo avanço a un ritme més aviat lent, però sense parar.

Al deixar l’avituallament de la Vall d’Incles, km 134 i quan la nit està a punt d’arribar de nou, després de molt insistir, aconsegueixo convèncer en Jordi perquè avanci al seu ritme que és molt superior al nostre i en Philippe i jo anirem fent com bonament puguem.

L’ascens a la Cresta de la Cabana Sorda es fa molt dur, a més se’m acaba de trencar el segon bastó i el fet de pujar sense ells dificulta encara n’incrementa més la dificultat.

La Collada dels Meners sí que es fa extremadament dura, havent de parar a agafar aire en vàries ocasions, els 3km de distància del Refugi del Coms de Jan es fan eterns, a més en l’últim tram i bufa amb moltíssima força un vent molt fred.

Al arribar a dalt el coll ens separen només uns 15km d’Ordino i a més tot és baixada, per tant, sembla que no ha de suposar excessives dificultats superar-ho, però la nit, la poca llum del frontal fins que no canviï-ho les piles al Refugi de Sorteny i un dolor als quàdriceps increïble, no em permeten gaire bé ni córrer.

Finalment, quan són els 4:00h de la matinada del diumenge 17 de juliol i quan fa 44:01h que vàrem iniciar aquest viatge, arribem amb en Philippe de nou a Ordino en les posicions 11 i 12. En Jordi fa més de 2h que ha arribat. La felicitat dels 3 és absoluta!!!

Abans de finalitzar aquesta crònica agrair a l’organització la perfecció de la prova en tots els seus aspectes, no fallant en cap detall i agrair molt especialment l’esforç dels 267 voluntaris que han fet possible que podem gaudir d’aquesta extraordinària cursa.

Per cert, tant l’altímetre del Jordi, com el meu, van marcar més de 12.500m de desnivell positiu...

Núria - Queralt - 92km 5.000m D+

La prova d’avui és la tercera de la Lliga Catalana de Curses d’Ultraresistència de la FEEC. El recorregut comença davant del santuari de Núria i acaba a Berga, havent de superar 92km i 5.000m de desnivell positiu.

Sortim a les 11:00h, el cel està totalment serè i la previsió és de molta calor en alguns trams del recorregut. Partim direcció Fontalba, interessa sortir ràpid ja que de seguida el camí es converteix en un corriol en pujada on serà bastant difícil avançar. Els corredors del capdavant surten a un ritme altíssim, en absolut sembla que tinguin 92km per davant. Jo avui hauria d’anar una mica més tranquil de l’habitual ja que d’aquí menys de dues setmanes m’espera La Ronda dels Cims, però com que anar amb un pitrall i anar tranquil no sé com es fa, aniré a competir com sempre, a donar-ho tot!!!

Amb aproximadament 1h arribem al primer control que hi ha a La Font de l’Home Mort, per enfilar seguidament cap al Pas dels Lladres. Són 700m de desnivell positiu els que s’han de superar, incrementant-se notablement el pendent en el tram final de la pujada. En aquest punt, a més de 2.500m d’altiutud la temperatura és boníssima, ideal per córrer, tant de bo tot el dia fos així!!!

Passem per la collada de Tosses i baixem cap a La Molina amb un ritme de cursa molt elevat. Constato novament com cada dia hi ha corredors que estan més valents i això em dóna força a seguir endavant tant ràpid com pugui.

De La Molina pugem cap al Coll de Pal, en aquesta ocasió són 600m de desnivell els que caldrà superar, de moment les cames estan amb força per seguir avançant sense treva i supero aquesta pujada sense excessius problemes.

Del Coll de Pal hem d’anar fins a Baga tot passant pel refugi de El Rebost. És aquí on comencen a aparèixer les primeres complicacions de la cursa, són entorn a les 17:00h i la calor és molt intensa, no córrer gens d’aire i això incrementa encara més la sensació de xafogor, uuuuffff quin patir!!!

A Baga aprofito per refrescar-me en una font d’on en surt una aigua fresquíssima, just el que necessitava en aquest moment. Aquí em trobo en Sergi i em proposa de seguir plegats, els dos estàvem anant sols, per tant, unir-nos ens va perfecte!!!

La pujada cap a Gisclareny és majoritàriament per dintre el bosc, el qual ens protegeix del sol i de la calor, tot i així, ens cal més d’una hora per arribar-hi. Seguidament arribarà el moment de crisi de la cursa, de camí cap a Saldes, al final de la baixada des de Gisclareny, em despisto un moment i enlloc de seguir les cintes, segueixo les marques de pintura blanca, que majoritàriament són coincidents, però no en aquest tram. La Judit m’altera que li sembla que no anem bé, truco al Jordi, que sé que aquest matí ho ha estat marcant per tal de que em confirmi si anem bé o no, em diu que ell ha marcat a partir de Saldes i que no sap del cert on estem. A continuació truquem al Lluis de l’organització i ens diu que no anem bé, que per aquí també arribarem, però que farem molta volta i que el millor és que girem. El punt on ens hem perdut està a 4 o 5km i decidim seguir endavant ja que la distància fins a Saldes segurament serà menor. Finalment, amb uns quants kms de més, a les 20:15h arribem a Saldes.

Amb la crisi ja superada i amb més de 60km a les cames, només resta com a dificultat important pujar a la Serra d’Ensija, 1000m de desnivell ens en separen, però la companyia d’en Jordi que farà de nou el recorregut fins a Berga per remarcar el circuit em dóna una alegria tant gran que em fa oblidar completament la pèrdua en els últims kms.

Just al arribar al capdamunt de la Serra d’Ensija toca encendre el frontal, són les 22:15h i ens tornem a unir amb en Sergi que ja no ens separarem fins al final. La baixada fins a Berga la fem a un bon ritme, apareixent aquella força a les cames que no saps del cert d’on surt, però que es presenta quan més la necessites.

Finalment, quan ja fa més d’una hora que em superat la mitjanit i amb 14:18h arribem a Berga en les posicions 10 i 11, molt satisfets per la cursa i guardant les bambes dins l’armari per vacances fins La Ronda dels Cims d’Andorra.

Olla de Núria XXL - 55km 4.000m D+ i 60km 4.000m D+

La sortida d’aquest Sant Joan ha estat organitzada per en Josep Artigas i l’ha batejat amb el nom de “Olla de Núria XXL”. L’objectiu és passar un parell de dies rondant a la màxima altitud que ens permetin les muntanyes del voltant de Núria tot acumulant tant desnivell com sigui possible amb la finalitat de preparar el Tor des Géants.

Partim del refugi Corral Blanc (Planoles) el dia 24 a les 6:00h, som en Josep, en Bodi, en Jordi, en Massa i jo. El primer objectiu de la jornada és el cim del Puigmal. El cel està totalment serè a l’alçada on estem nosaltres, mentre que a les valls està absolutament emboirat, una imatge molt bonica per cert. Una mica abans d’arribar al Pas dels Lladres bufa amb molta força un vent fred que ja no ens abandonarà fins el cim.

Des del Puigmal agafem la carena fins al coll de Finestrelles, punt on deixem la carena i entrem a França baixant per la vall que ens ha de portar fins a Llo. Un cop arribem a l’alçada del riu, a uns 4 o 5km del poble, mirem el mapa i veiem que tenim l’opció d’anar per una pista o bé per un corriol que primer puja i després baixa, optem per la segona opció que ens sembla més atractiva. Al final hem d’acabar anant a buscar la pista ja que el corriol a mesura que anem avançant es va perdent fins a desaparèixer del tot.

A la sortida de Llo, quan són les 13:00h i ja fa 7 hores que hem sortit, hem de fer una parada tècnica per menjar una mica i agafar energia per poder fer front al que ens espera a continuació. Deixem el poble de Eyne a l’esquerra i agafem la vall d’Eyne que ens ha de conduir fins al coll. Just al entrar a la vall trobem un cartell que ens indica 9km i 1.100m de desnivell positiu, amunt!!!

Al arribar al coll d’Eina de sobte ens veiem immersos enmig de la boira, ens dirigim cap a Núria d’on ens en separen 4,5km i a mesura que perdem alçada anem deixant la boira per sobre nostre.

A Núria hi arribem a les 16:40h, tornem a carregar les bateries amb una mica més d’energia i és en aquest punt on optem per agafar itineraris diferents amb la resta de companys, mentre ells van al refugi a través de Fontalba, jo opto per pujar al Puigmal i baixar pel mateix camí que hem fet de bon matí, una oportunitat com aquesta no la puc deixar escapar...

Finalment arribem de nou al punt de sortida a les 19:25h, amb 55km, 4.000m de desnivell positiu i una jornada veritablement formidable!!!

Dissabte tornem a partir a les 6:00h, avui som en Josep, en Bodi i jo i sortim amb la il·lusió de tornar a gaudir d’un dia tant agradable com el d’ahir.

Ens dirigim cap a Núria a través de Fontalba per pujar seguidament fins el coll de Noucreus. El dia és espectacularment serè no hi ha ni una sola boira que s’interposi enmig de l’absoluta blavor del cel.

Passem pel costat dels preciosos llacs de Carançà i prenem la vall fins al refugi de Carançà a 1.830m d’altitud. A mesura que anem perdent alçada la calor es va intensificant i hem de refrescar-nos vàries vegades al riu.

La calor, l’esforç i les 6 hores que portem en marxa ens obliguen a aturar-nos al refugi a recuperar forces i més amb els 500m de desnivell positiu que hem de vèncer per arribar al coll Mitjà.

Tota l’alçada que hem guanyat fins al coll la perdem ràpidament fins una mica abans d’arribar a la cabana de l’Orri, on passem pel punt de menor altitud del recorregut a 1.650m, per enfilar seguidament tota la preciosa vall que ens ha de conduir al coll de Noufonts, gaire bé a 1.000m més d’altitud. En aquest punt, abans de començar a pujar, li comento al Josep que opto per tirar pel meu compte i ell m’anima a que ho faci tant ràpid com pugui, endavant!!!

Des del coll de Noufonts baixo a bon ritme fins a Núria on hi arribo a les 16:15h. Omplo els bidons d’aigua i torno a agafar el mateix camí que ahir em va portar fins al cim del Puigmal. Avui arribar-hi em costa uns 10 minuts més que ahir, imagino que l’esforç dels dos dies hi deu tenir quelcom a veure. Al Pas dels Lladres em sorprèn un altre corredor que baixa a gran velocitat, opto per seguir-lo, em costa bastant, no m’ho posa fàcil, però no deixo que s’allunyi més de 30m.

Finalment, quan son les 19:00h arribo de nou al refugi Corral Blanc amb 60km més, uns altres 4.000m de desnivell positiu i havent gaudit de nou d’un veritable dia de muntanya!!!

Marxa Cap de Rec - 52km 2.600m D+

La prova d’avui és la Marxa de Cap de Rec, una caminada de resistència de 52km i 2.600m de desnivell positiu. L’entorn és d’una bellesa extraordinària i és per això que repeteixo aquesta marxa per tercer any consecutiu.

Sortim a les 6:00h des del refugi de Cap de Rec direcció cap al poble de Viliella i em quedo sorprès de lo ràpid que arriba a baixar la gent, això de caminada no en té res!!!

Passat Viliella, km 4,9, agafem una pista que va pujant progressivament fins a portar-nos al prat Xuïxirà. A partir d’aquí comencem a endinsar-nos en una zona alpina molt i molt bonica, això sí, el desnivell positiu comença a deixar-se notar, especialment l’últim tram fins al coll de Vallcivera a 2.534m d’altitud que ens dóna la benvinguda a Andorra.

Passem pel refugi de l’Illa per baixar a continuació a través de la Vall de Madriu, una vall preciosa que ens ha de portar fins a la font de la Closa a Angolasters descendint uns 1.300m de desnivell. Aquesta baixada m’encanta, és un tant tècnica, però fer-la amb certa velocitat genera una bona dosis d’adrenalina.

Arribats al punt més baix del recorregut, 1.214m, s’agafa un camí que no pararà de pujar fins alçar-nos al punt més alt de la volta a 2.572m. Ara toca desenfundar els “bastons” que vaig estrenar la setmana passada i fer-los treballar de valent, no els penso deixar descansar ni un segon. Ens unim un total de 6 corredors, al capdavant l’Abuelo decideix accelerar el ritme i la resta l’hem de deixar que marxi tot sol. Parem al control que hi ha al refugi de Perafita, unes fotos, uns riures i seguim amunt.

Sembla que l’alçada i la bellesa del paisatge em generen una aportació extra d’energia i l’últim tram de la pujada el supero amb relativa facilitat.

Seguidament, a través d’una baixada molt divertida, s’arriba al Refugi dels Estanys de la Pera al km 43,6. Avui m’he oblidat el rellotge, demano l’hora i em diuen que falten 2 minuts per les 12:00h, això vol dir que portem 5:58h, vinga som-hi doncs que s’ha de baixar de les 7:00h!!!

Creuem el riu vàries vegades, fem un tram de pista i en un vist i no vist i amb 6:45h ja som de nou al punt de sortida i molt content d’haver pogut gaudir d’un matí fantàstic amb la companyia d’uns paratges espectaculars!!!

Cavalls del Vent - 78km 5.000m D+

Al refugi Lluis Estasen, al parc Natural del Cadí, s’hi respira avui un ambient molt especial, està ple de corredors disposats a fer la travessa de Cavalls del Vent. Uns tenen per objectiu fer la volta en menys de 24 hores, d’altres menys de 20, un altre grup en menys de 16 i nosaltres que ens hem proposat baixar de les 14 hores. Els primers han sortit a les 22:00h i la resta han anat sortint respectivament a les 00:00h i a les 02:00h, mentre que nosaltres hem sortit a les 5:00h.

Sortim puntuals i en sentit antihorari en Xesc, en Manolo, l’Esteban, en Tomàs, en Diego i jo. Els últims dies ha estat plovent i estem un tant expectants de com ens trobarem el camí. Un cop arribem al Gresolet, constatem que si que hi ha bastant fang, però el terreny està molt millor del que havíem imaginat. Al arribar al Gresolet, en Manolo diu que ja anem de tard, hauríem d’haver arribat en 40 minuts i ja en portem 44, carai tu, no fa ni una hora que correm i ja anem de tard...

Pujant al coll de la Bauma comença a sortir el sol, el cel està bastant emboirat, però tinc la sensació que avui serà un gran dia amb aquesta colla de corredors que m’acompanyen!!!

A les 3 hores arribem al refugi de Sant Jordi i en Manolo ens informa que ja anem segons l’horari previst per baixar de les 14 hores tal i com ens hem proposat. Arribats a aquest punt i en vista del ritme que portem, tinc una altra sensació i és que si no passa res, arribarem en menys de 14 hores sense problemes.

Creuem la carretera del Coll de Pal i enfilem el tram més dur del recorregut on caldrà superar uns 1.600m de desnivell positiu fins al refugi del Niu de l’Àliga, tot passant pel Rebost. La pujada no dóna treva, l’Esteban i en Xesc encapçalen el grup amb un ritme contundent, en Diego que avui és la seva primera experiència en la llarga distància, rondina una mica, però no s’arronsa en cap moment i en Tomàs que es queda una mica enrere, ens diu que fem la nostra, que ell avui prefereix avançar a un ritme un tant inferior.

Arribem al refugi del Serrat de les Esposes amb 8:40h i cada cop som una mica més a prop d’aconseguir el repte.

Passat el refugi de Cortals de l’Ingla, enfilem la penúltima pujada de la volta. L’Esteban es torna a posar al capdavant del grup tot imposant novament el seu ritme. Poc després del coll de Bimboca ens trobrem el grup que han sortit a les 00:00h i una mica abans d’arribar al refugi de Prat d’Aguiló avancem el grup que pretén fer-ho en menys de 24 hores.

Sortint del Prat d’Aguiló el rellotge ens avisa de que portem ja 12 hores i que en tenim 2 per arribar fins a l’Estasen. L’ascensió al pas del Gosolans la fem en poc més de 30 minuts, en Diego rondina de nou per la duresa de la pujada, però segueix sense deixar-se vèncer pel cansament.

I vist i no vist, amb 13:40h arribem de nou al refugi de sortida, tot és alegria entre nosaltres, el repte ha estat superat, en Diego està especialment emocionat amb el que ha estat capaç de fer i la resta el felicitem d’allò més. Tot plegat, una experiència perfecte, un grup molt ben avingut i una jornada de muntanya més que formidable!!!

Ultra Trail Coll de Nargó - 99km 5.200m D+ en autosuficiència

La cursa d’avui és l’Ultra Trail Coll de Nargó, la segona prova de la primera lliga catalana de curses d’ultra resistència organitzada per la FEEC. La primera prova d’aquesta lliga, que es va celebrar fa tres setmanes al Garraf, va destacar especialment per la notable calor que vàrem patir en les hores centrals del dia. Avui sembla que la climatologia serà totalment diferent i la calor possiblement sigui substituïda per la pluja.

Sortim a les 9h de la plaça de l’ajuntament, ens esperen 99km i 5.200m de desnivell positiu. El cel està emboirat, la temperatura és força fresca, ideal per córrer, ha estat plovent en les últimes hores i això fa que el terreny estigui totalment humit, perfecte!!! Comencem de cara amunt, havent de superar inicialment uns 600m de desnivell positiu. Ens tornem a unir amb en Jordi de Berga, que ja vàrem córrer plegats l’Ultra Trail de Barcelona i ens va anar força bé.

La cursa d’avui és en autosuficiència, això vol dir que en els avituallaments ens hi trobarem aigua i poca cosa més, per tant, l’aliment tocarà portar-lo a la motxilla.

Un cop superats els primers 15km de la cursa ens enfilem cap al coll de finestres, un ascens de 700m de desnivell en poc més de 2km, a hores d’ara encara estem valents i el superem sense excessives dificultats.

Al sortir del segon avituallament, quan portem unes 3h de cursa, arriba la pluja que el cel feia estona que amenaçava, ens posem el paravent i seguim endavant!!! Anem avançant kms i la pluja no sembla que estigui disposada a donar-nos una treva de moment. Cada vegada es fa més dur córrer sota la pluja, el fred comença a fer-se notar a través d’un cos moll de dalt a baix i per uns moments ho passo una mica malament. Finalment arribant al km 32 i després de gaire bé 2 hores, el cel decideix regalar-nos els primers rajos de sol del dia, per fi!!!

Arribem al km 43 després d’una pujada amb poca pendent, però molt llarga i que se’ns fa eterna. Aquí ja toca tornar-se a protegir de la pluja que de nou està disposada a donar guerra. Aquesta ens acompanya fins al km 55 on hi ha l’únic avituallament sòlid de la cursa. Novament el fred es torna a apoderar de nosaltres i fins al km 60 la pluja insisteix en fer-se present.

El pròxim objectiu a superar són 600m de desnivell fins a la Serra d’Aubens en una pujada un tant tècnica i que finalitza amb un tram amb cordes. Els kms que portem a les cames es comencen a fer notar i assolir el cap damunt de la serra comença a generar les primeres dificultats.

Al arribar a l’avituallament del km 70 pateixo una certa decaiguda, pensàvem que estaríem més endavant, i a més el fet de trobar-nos només aigua després d’una imponent pujada fa caure una mica els ànims. Fins al pròxim avituallament del km 80 ho passo bastant malament, em costa molt seguir en Jordi, intento motivar-me, però no ho acabo d’aconseguir, em superat ja les 12 hores de cursa i en aquests moments m’urgeix fer un reset!!!

Després d’un got de caldo calent en el km 80 i amb l’arribada de la nit recupero els ànims i la força per seguir endavant. La sorpresa és que quan en Jordi encén el frontal no té piles, sembla que la humitat de tot el dia les hi ha consumit, tocarà seguir avançant els dos amb un únic frontal.

Els últims kms esdevenen complicats, la manca de llum, la manca d’aliment i el cansament acumulat comencen a passar factura i ens impedeixen córrer fins a la meta. Finalment ens calen 15:14h per superar el total del recorregut.