La prova d’avui porta per nom Emmona, un nom que vol honorar a l’abadessa Emma, una figura que tantes gestes va realitzar en les terres per on transcorre aquesta cursa, però que pel fet de ser un personatge femení va quedar en un segon terme. Aquesta és, sense dubte, la prova més dura de la Lliga Catalana de Curses d’Ultraresistència. Sembla doncs que l’abadessa a ressorgit amb molta força obsequiant-nos amb 107km i 8.300m de desnivell positiu tot passant pels cims de major alçada del Ripollès.
Partim aquest viatge el dissabte 23 de juliol a les 6:00h quan fa menys d’una setmana que vaig finalitzar l’aventura de La Ronda dels Cims d’Andorra. La veritat és que em fa molt de respecte fer aquestes dues curses una a continuació de l’altra amb tant poc temps per recuperar, però a la vegada ho plantejo com una prova de foc de cara al Tor des Géants del mes de setembre. El superar amb èxit aquestes dues curses, implicarà una important injecció de confiança i de moral per la prova estrella de l’any com és el Tor des Géants.
Surto amb un munt d’interrogants, resistiran les cames aquesta cursa després de l’esforç d’Andorra??? Serà el cap el que no resistirà??? El meu cos disposarà de l’energia suficient per finalitzar aquesta prova??? Avui, encara que no m’agradi en absolut, toca sortir amb el fre posat i al màxim de conservador possible, ja que el intentar apretar més del compte ho podria pagar molt car.
Tot baixant del Taga, una mica abans de Pardines, em trobo en Jaume Folguera que la setmana passada també va estar competint de valent a Andorra i l’Abuelo, que igual que jo tenen la intenció d’anar a un ritme força suau, amb la qual cosa decidim anar plegats.
Pugem cap al coll dels Tres Pics, per baixar gaire bé fins al Refugi de Coma de Vaca per tornar a pujar al coll de la Marrana que ens condueix fins al cim del Bastiments primer i els pics del Freser i de l’Infern a continuació. Finalment, a través del Noucreus baixem fins a Núria on hi arribem una mica abans de les 15:00h i quan ja fa gaire bé 9h que estem corrent. Portem ja prop de 50km i més de 4.500m de desnivell positiu, això sí, el fet d’haver anat a un ritme suau, poc competitiu, fa que les sensacions siguin molt positives, de moment el cap i les cames s’estan portant molt bé!!!
A partir de Núria avancem en Jaume i jo sols, ja que l’Abuelo es queda una estona més a l’avituallament. La pujada al Puigmal la fem a un ritme suau, però constant i amb una mica més de 1:20h coronem el cim.
Baixant del Puigmal, en Jaume que encara li costa més que a mi portar un ritme no competitiu, comença a incrementar el ritme fins que passat Planoles deixo que marxi, ja que marca un pas que avui per mi no toca.
Pujant al Coma Ermada, on s’ha de superar 800m de desnivell positiu en poc més de 2km, començo a notar el cansament a les cames, imagino que part de la culpa la tenen els prop de 70km d’avui i part els 170km de la setmana passada. Baixant cap a Montgrony se’m comença a fer necessari arribar a l’avituallament ja que el cap m’ho comença a reclamar amb urgència.
Arribo a l’avituallament de Montgrony a les 20:50h, quan fa prop de 15h que estem en cursa i quan la nit està apunt d’arribar. Els voluntaris de l’avituallament m’atenen molt millor que en un restaurant, m’ofereix un cuscús exquisit, menjo una mica de síndria i per finalitzar l’àpat em preparen un té ben calent. Sembla que aquest té, que jo trobo tant deliciós, al meu estómac no li acaba de convèncer i tal i com me’l acabo de prendre, trec el cuscús, la síndria i el té, tot fora i la situació que es complica!!!
Avanço en solitari, però l’entrada de la nit i especialment el fet d’haver tret tot el que m’havia pres a l’avituallament fan que se’m enterboleixi d’una forma considerable el cap, intento motivar-me, però no acabo d’aconseguir i decideixo aturar-me a la vora del camí a dormir 15 minuts a veure si se’m aclareix la ment. Quan fa 12 minuts que estic dormint passen tres corredors que em desperten i torno de nou a entrar a la cursa. A partir d’aquest moment les coses es tornen a posar al seu lloc!!!
De cop sento un soroll darrera meu i veig un corredor que va sense frontal, em diu que ja se l’hi ha acostumat la vista i que de moment no li fa falta. Aquest corredor és en Xavier d’Aiguafreda i ja no ens separarem fins arribar de nou a Sant Joan de les Abadesses.
Sortim de Campdevànol a les 23:45h i ens resten 18km i uns 1.000m de desnivell positiu. Amb en Xavier marquem cada vegada un ritme més elevat, la proximitat a l’arribada ens dóna molta força i avancem sense treva.
Finalment quan són les 3:26h de la matinada passem per sota del mateix arc que n’hem sortit fa 21:26h. En Xavier em dóna la mà molt satisfet i jo ho estic tant o més que ell ja que, tot i no haver fet un crono gens destacable, almenys he acabat molt sencer tant de cap com de cames que era el principal objectiu d’avui.
