Trencacims - 83 km 7.000 m+ (3 etapes)

                Sempre que veig les lletres oxidades que diuen Paüls a l’entrada del poble, hi ha quelcom dins meu que m’indica que estic a les portes d’un grandíssim cap de setmana. A més, enguany que correrem tres dies, les garanties d’èxit també es multipliquen per tres. Feia molts dies que estava desitjant que arribés el moment Trencacims i, per fi, aquest moment ja ha arribat! El moment de compartir amb la Família Trencacims. El moment de sentir-te recolzat, abraçat, estimat, mimat... per la Família Trencacims! Una Família Trencacims amb “F” majúscula, sense cap mena de dubte. L’única llàstima és no poder comptar amb la companyia d’en Jaume, qüestions de força major, òbviament!

1a etapa (10 km i 850 m+):

                A diferència de la UT Llastres que vam arrencar la primera etapa a les 21:30 h, aquí no hi ha temps per la mandra. Arribem, temps d’anar a buscar el dorsal i començar de seguida. El fet d’arrencar sota una lleu pluja és tota una alegria després de tants dies d’anticicló. Com es trobava a faltar aquesta olor de bosc humit, per Déu! Pugem cap a La Punta de l’Aigua per un camí que no havia fet mai. La veritat és que em sorprèn, ja que amb la d’anys que fa que volto per aquí, pensava que ja no havia deixat cap camí per pujar-hi o baixar-hi. Doncs, no. Aquest és nou. Les cames tenen ganes de gresca i tirar amunt amb força, les deixo que facin, però em certa moderació, que això tot just acaba de començar. La baixada la faig amb el principal objectiu de, com diu en Jaume, “ conservar el xassís”. La pedra molla podria jugar alguna mala passada i això sí que no m’ho puc permetre.

                Doncs bé, amb una pluja que ha anat minvant fins a acabar desapareixent, acabem arribant sense necessitat d’encendre el frontal. Així que mirar de sopar ràpid i a dormir d’hora que demà continua la festa.

2a etapa (50 km i 4.100 m+):

                En mig del ja clàssic passadís de torxes i la música d’Elèctrica d’Arma, arrenquem, amb la pell de gallina de cada any, la segona etapa d’aquest magnífic viatge. Tot pujant cap al coll de la Gilaberta, sentim un fort vent que se sent bufar amb molta força. Un vent que és possible que avui vulgui agafar part del protagonisme de la jornada, a veure...

                Ahir em van comentar que enguany enlloc de pujar pel pas de la Finella, pujaríem per aquí. La qüestió és que a mesura que van passant els km observo com aquesta no és la única modificació del recorregut, sinó tot el contrari, pràcticament la totalitat del recorregut que estem fent és nou. Bona! Bona!

                Corriol i més corriol. Km i més km de corriol (o de sendera com es diu per aquí). Un corriol que és majoritàriament de molt bon fer. Un terra ple de pinassa que el fan d’allò més còmode i agradable. De tant en tant observo camins nous que la desbrossadora ha obert per nosaltres. Però quina currada, sí senyor! Resulta que els han obert per fer un recorregut totalment diferent. Tela!

                Arribem al súper avituallament de Sant Roc on ja hi ha l’Albet@ preparada pel que necessiti. La veritat és que del que se’n diu necessitar, més aviat poca cosa, així que omplir bidons, una mica de pa amb tomàquet (que ve entra una mica de salat...) i seguim.

                Les cames tenen prou energia i l’estat d’ànim està intacte, de manera que no en queda altre que procurar anar mantenint les bones sensacions. De tant en tant em vaig situant, i quan ja sé pel camí que estic anant, pam! Camí nou al canto i ja no torno a saber massa on sóc. Això m’ha passa una i altra vegada en el que portem de dia. Crec que porto més hores sense saber on sóc que no pas al contrari.

                El vent ha anat afluixant i el cel s’ha anat enfosquint. Per moments sembla que n’hagi de caure una de bona, però la cosa va aguantant.

                Arribem a l’avituallament del km 42 del Mas del Castillo i com cada any i com en cada avituallament un tracte de luxe. Quina gran benvinguda que em donen. Quins grans voluntaris. Quina gran amabilitat. Quin bon rollo que dóna la seva exquisidesa d’atenció al corredor. Com cada any i sent l’ADN de la Família Trencacims, exquisidesa màxima en tots i cada un dels detalls. Enormement enormes!

                Últims 10 km. Les cames van notant cada cop més l’acumulació de km. Això sí, l’estat d’ànim està pràcticament intacte. Anem bé. Prou bé. Al final resulta que pràcticament la totalitat del recorregut ha estat diferent respecte al dels anys anteriors. De manera, que el final també és diferent. A diferència dels anys anteriors que arribàvem per la part de dalt del poble, aquest any hi arribem per baix i toca fer una última pujadeta. Aquí sí que ja toca apretar fort les dents, però sabent que queden un màxim d’un parell de km, s’apreten ben fort i punt.

                L’arribada a Paüls, com la sortida, de pell de gallina. En Rafa per megafonia anomenant corredor per corredor pel seu nom. Un altre dels molts detalls d’aquesta Trencacims. Un altre de les moltes coses que fan que Trencacims sigui Trencacims. Que Trencacims sigui diferent. Impressionant!

3a Etapa (23 km i 1.950 m+):

                Tot i la sacsejada d’ahir, sembla que les cames estan prou bé. Anirem veient amb el pas dels km com es van comportant. Com em va dir en Julian Morcillo a UT LLastres, a veure si podem “mantenir la compostura”.  Enfilem cap al Pas de la Finella, avui sí. El cel molt emboirat i un vent que sembla que bufa encara amb més força que ahir. A mesura que anem guanyant alçada, confirmo que el vent avui empeny bastant més fort que ahir. En algun moment fins hi tot a punt de desequilibrar-me. Déu ni do!

                Amb el pas dels km acabo confirmant que al llarg dels tres dies, amb més de 80 km movent-nos per una mateixa zona i relativament reduïda, els trams que acabarem repetint són pràcticament inexistents. La veritat és que té molt de mèrit. La veritat és que el tema recorreguts també han estat molt ben treballats. Sí, senyor! Una altra cosa a destacar és el marcatge. Excepcional. A més, cal tenir en compte que hi ha hagut trams que al llarg dels tres dies s’han fet en sentit contrari i interseccions en les que cada dia s’ha anat per un camí diferent. Ni un moment de dubte. Marcatge extraordinari, de debò.

                Pujant a la Punta de l’Aigua per tercera vegada en el que va de cap de setmana i pujant-hi cada vegada per un camí diferent, el vent que bufa és de collons. Quan falta poc per arribar a dalt, un voluntari em diu, vinga que ja estàs a punt d’arribar als 7.000. Doncs vinga, som-hi. Un bon punt de vista. Un bon missatge d’ànim per unes cames que sembla que volen començar-se a queixar. Última pujada i ja tot avall fins a Paüls.

                Ja arribant al poble comença a sortir el sol. Tercera vegada que encaro la línia de meta. Tercera vegada que sento el meu nom per megafonia. Tercera vegada que em sento enormement afortunat de poder gaudir d’aquesta gran festa que organitza la Família Trencacims. Enormement content. Enormement feliç. Enormement agraït!

                Per acabar haig de dir un any més: Família Trencacims, amb aquest fart de pencar que us feu i amb aquestes ganes de fer tant i tant bé les coses, no ens queda altra que felicitar-vos amb la mà al cor i amb la màxima sinceritat dir-vos que no ens doneu altra opció que repetir any rere any. Així que, mentre la salut ens acompanyi, aquí ens tindreu, fins l’infinit i més enllà ;-)