Ultra Trail Naut Aran - 85 km 5.100 m+

                Quan amb en Jaume ens vam posar a planificar els pròxims 7 o 8 caps de setmana a la vista, va resultar que el primer d’agost ell estava inscrit a la Naut Aran i jo no. Aquesta no formava part dels meus plans. En un mes de juliol amb Eufòria, Moliéres i Valls d’Àneu, ja n’hi havia prou de dorsals. En Jaume em demana que l’acompanyi a la Naut Aran. Hòstia! Això no estava previst! Ho reflexiono 5 segons i la conclusió és senzilla, si vull fer quelcom i fer-ho ben acompanyat, la garantia d’èxit està a la Naut Aran. Així que assegurarem “el tanto” i cap allà. És molt probable que m’arrossegui. Gairebé segur que ho faré i molt, però això no és nou i tot “curteix”.

                Arrenquem. L’inici és per una pista que va pujant i en Jaume es posa a davant. Iep! En Jaume davant? Això és indici de que, de moment, no val a relaxar-se, a veure... Passem pel pla de Beret i primer avituallament. A part de la fruita i els fruits secs habituals, a destacar beguda d’arròs bio, pa amb tomàquet, xocolata Torras 70%... Carai, la cosa promet. Està clar que avui serà un dia molt calorós, tot i així, a hores d’ara estem pujant per una pala d’herba on encara no li toca el sol i s’hi està prou fresquet. Molt bona temperatura. Molt bones sensacions. Molta alegria.

                Després del pas per l’avituallament de Montgarri, encarem la vall que ens ha de portar fins al Coll de Montoliu per baixar a continuació fins al llac amb el mateix nom. L’ascens per la vall segueix sent replet d’alegria. De moment, unes boires s’han interposat al sol i n’atenuen la seva contundència. De moment, la temperatura segueix sent prou agradable. Tot flueix. Anem bé. Molt bé. De nou, una jornada de les nostres a la vista. De nou, una jornada on crec que més d’hora que tard ens tornarem a quedar en Jaume i jo a soles. En Jaume i jo a la nostra. Amb la nostra xerrameca habitual. Amb les nostres històries. Amb les nostres pel·lícules. Amb la nostra malaltia de cada dissabte... L’únic que ens falta per fer-ho més complet és la Boira. Bé, no està amb nosaltres, però sí que està voltant per la zona amb la Mireia i la Txell, és a dir, que a casa tampoc s’hi ha quedat.

                Arribem a l’avituallament del km 28 i ens diuen que no agafem molta cosa, que millor que ens esperem al del km 38, que sinó no n’hi haurà per tothom. Com? Que no n’hi haurà per tothom? Ups! Això no mola! Pugem al Tuc de Maubèrme i ens anem creuant amb els que baixen. Hi ha bastant trànsit de gent perquè ens hem barrejat amb els del Trail. Tot i així podem fer un puja-baixa anant bastant per feina i, un cop a baix, ens tornem a trobar a la Maria que està dirigint als corredors a la vegada que ens fa unes quantes fotos. Merci, Maria! De moment, el cel segueix prou cobert i la temperatura prou agradable.

                De camí cap al Pas Estret, ara ja sí que a soles amb en Jaume, el sol comença a treure el nas. Estem començant a perdre alçada. La suma dels dos factors fan que hi hagi un increment molt sobtat de la temperatura. Bé, era d’esperar. Tot i així, estem avançant prou ràpid i això ens manté un molt bon estat d’ànim. Seguim avançant. Seguim gaudint de l’entorn. I quin entorn, per Déu. Quin encant. Quin luxe. Quina fortuna la nostra. Quina sort de poder estar on estem i de poder fer el que estem fent.

                Pujant cap el Tuc Dera Pincéla en Jaume es torna a posar davant. D’acord. Accepto. Avui no val a relaxar-se. De fet, em motiva moltíssim veure com em tiba. Em motiva moltíssim haver-me d’esforçar al màxim per tal de que no se’m escapi. Em mola. Em mola molt quan en Jaume es posa a dirigir. Avancem uns quants corredors del Trail i algun de l’Ultra. Som-hi!

                Al km 50,5 hi ha d’haver un punt d’aigua. Estem desitjant arribar-hi. Els bidons estan secs. Sort que ara els omplirem. Ens trobem a terra dues ampolles d’aigua buides. Iep, aquestes ampolles són com les que hem anat trobant als avituallament. Vols dir que no serà això el punt d’aigua, Jaume? Em Jaume no s’ho vol creure. A mesura que anem deixant enrere el km 50,5 i el punt d’aigua no el veiem per enlloc, ens n’anem fent a la idea de que sí, de que aquelles dues ampolles eren el punt d’aigua tan anhelat. Hòstia, que les passarem putes, doncs! Anem baixant direcció Arties i la calor és asfixiant. Estem perdent alçada ràpidament. Són les 15:30 h. Fa un sol de justícia i ni una gota d’aigua. Tots els ingredients per fer un còctel explosiu. Realment, explosiu. Just al punt on es separa el Trail de l’Ultra trobem dues noies de l’organització carregades amb un sac ple d’ampolles buides i ens confirmen que no hi ha punt d’aigua. Que l’aigua s’ha acabat. Tela! Doncs, vinga. Ha arribat l’hora. Ha arribat l’hora de tornar a activar el mode DURO DE COCO. Collons. Ja hi tornem a ser? Doncs, sí. No queda altra opció. DURO DE COCO i endavant. Al poble de Gessa, a uns 3 km d’Arties, trobem una font. I quina aigua més fresca, per favor! La nostra salvació, sense cap mena de dubte. En Jaume em diu: Aprofita, perquè crec que serà l’única aigua fresca que beuràs en tot el dia... Arribem a Arties en busca d’un pavelló o quelcom similar on podrem refugiar-nos del sol uns minuts. Però no. La que hauria de ser la base de vida no és més que una taula. Ni tan sols una carpa. Tot el menjar i beure per allà terra. Tot el beure ben calent. No m’ho puc creure. Això se suposa que ha de ser la base de vida? Malament, no! Molt malament! Fatal! Doncs, res. Aquí no hi fem res. Marxem ràpid d’aquí.

                Començo la pujada bastant atabalat. La intensa calor i la base de vida que estava esperant i que no ha existit em deixen força tocat. Per sort, en Jaume es torna a posar a davant i comença a tirar. Ara em costa molt seguir-lo. Se’m allunya. No vaig massa bé. Se’m oblida el mode DURO DE COCO. Aguanta, Salvador. Tira amunt i aguanta com puguis. M’atabala encara més veure com em costa seguir en Jaume, però de nou em sento molt afortunat de tenir-lo aquí al davant tirant. Sí, és una grandíssima sort. Mica en mica anem guanyant alçada, la tarda va avançant i la calor va disminuint. Mica en mica tot es va posant al seu lloc. La cosa no està per tirar coets, però ens en sortirem. I tant que ens en sortirem!

                A l’avituallament de la Cabana de Pruedo, km 66, altra vegada el mateix escenari. La beguda ben calenta. Mirem de no entretenir-nos gaire i seguir endavant. Tot apunta que podem arribar a Salardú de dia. En Jaume ho veu bastant factible i es posa a liderar l’equip per tal de que sigui així. Baixant cap als Banhs de Tredòs tot torna a fluir. Tornem a anar bé. Enrere queda ja la mala estona passada pujant d’Arties.

                Els últims 10 km acaben passant prou ràpid. En Jaume a davant i jo aconseguint que no s’allunyi massa. Arribem al final de l’última pujada i encarem l’última baixada amb força alegria. Les cames, tot i anar força toves, encara tenen suficient empenta per fer aquest últim tram amb certa celeritat. Deixem Baqueira a la nostra dreta i a la llunyania veiem Salardú. Sembla força lluny. Per sort, el terreny ens és molt favorable i podem córrer molt ràpid. Ara, sí, nanu. Ara, sí que ja hi som. Em diu en Jaume. Doncs sí, última pujada i ja ho tenim.

                Felicitar enormement a tots els voluntaris que, sota un sol de justícia, han exercit una gran tasca. Ara, un bon toc d’atenció a l’organització perquè té molts aspectes a millorar. Està clar que no és fàcil organitzar una prova d’aquestes característiques, però hi ha molts aspectes a treballar si es vol organitzar una senyora prova com el territori es mereix. Força! Us envio molta força per poder-ho tirar endavant, companys de l’organització! Segur que us en sortireu!