L'Estripagec versió 2018 - 65 km i 6.600 m+

                L’any passat amb en Jaume quan ens vam assabentar que als 6 pics més emblemàtics de la Vall d’Ordino hi havien col·locat un Estripagec (element cultural, simbòlic i històric) i que qui pugés almenys 5 d’aquests 6 pics tenia premi, ens vam proposar pujar-los tots 6 d’una tirada. No pel premi, sinó pel recorregut resultant de la unió dels 6 pics que ens semblava d’allò més atractiu. Aquest any hem volgut donar-hi un quart de volta més al recorregut i a veure si érem capaços de fer uns quants pics més que l’any passat i des pas fer un “Tato”. Tot seguit us explico en què consisteix això de fer un “Tato” en el nostre vocabulari:

                ...Aquest mes de juny, quan estàvem fent el tram d’Eufòria entre Ordino i Arcalís, anàvem veient al rellotge que el valor dels dos primers dígits del desnivell era superior al dels dos dígits de la distància. A mesura que anàvem avançant, aquesta diferència s’anava mantenint i ens preguntàvem qui guanyaria si la distància o el desnivell. Quan ja ens anàvem acostant al final cada cop semblava més clar que guanyaria el desnivell, fins al punt que quan en Jaume va veure clar que guanyaria el desnivell em va dir: “Ni el tato, nanu, en aquest desnivell no el guanya ni el tato”. Efectivament, vam fer 45,8 km i 4.850 m+ (45 < 48).  Des de les hores, per nosaltres fer un “Tato” és això. La gràcia de fer un “Tato” és que és sinònim de caminar molt. Òbviament, els pendents per poder assolir un “Tato” han de ser més que considerables, així que poc es pot córrer amb aquests pendents. I això és precisament el que busquem. Haver de caminar tant com es pugui. Així que acabem confeccionant el recorregut amb totes aquests premisses:

1.- Un traçat del màxim encant.

2.- Un traçat amb lògica, és a dir, un track “rodonet” (res de “ratoneres” que donen un munt de voltes en una mateixa zona per acumular el màxim desnivell).

3.- Pujar un bon grapat de pics.

4.- Fer un “Tato”.

                Doncs com és habitual en nosaltres, amb el gps al canell i amb la “jefa” (La Boira) dirigint l’equip, en Jaume i un servidor, quan són les 3 h de la matinada, arranquem del poble d’Arans.

                Passem pel Coll d’Ordino amb una lluna gairebé plena. Assolim el Casamanya (1r), on l’inici d’un nou dia, ens fa posar els guants. 14,9 km i 1.864 m+. De moment un “Tato” amb tota regla. Fem el Coll d’Arenes i tota la impressionant carena que uneix els pics de L’Estanyó (2n), La Cabaneta (3r) i La Serrera (4rt). A Sorteny parem a menjar una mica i continuem.

                Pujant per la Vall de Rialp, a l’esquerra ens queda el Pic de Besalí (5è). Aquest no té Estripagec i l’any passat no el vam fer. Tot i així, com que no podem deixar escapar la panoràmica que hi ha en el últim tram de carena fins arribar al pic, l’afegim a la llista. Baixem a la Portella de Rialp i pugem al Pic de la Font Blanca (6è). Portem 9:30 h i han passat volant. Com va dir en Josep Pera un dia, “...a Andorra el sistema mètric decimal funciona d’una altra manera...” i jo crec que el rellotge també avança molt més ràpid que en la resta del planeta. Portem prop de 10 h i sembla que faci un moment quan sortíem d’Arans. Que ràpid córrer el rellotge quan s’està tan a gust, per Déu. 34 km i 4.050 m+. El “Tato” segueix viu!

                A Arcalís hi tenim la base de vida. L’Albet@, que amb la Núria han anat a fer una volta per la zona coincident amb el nostre recorregut, ens ha deixat la furgo sobre el track per tal de fer-la servir d’avituallament. Mengem, omplim bidons i continuem. Com que encara ens queda molta feina, La Boira també té el seu avituallament.

                Baixant del Pic de Cataperdis (7è) tinc una mica de davallada anímica. Se’m ajunta una digestió costosa, una mica de son que em vol fer la punyeta i que veig q venir que el temps total que hi haurem d’invertir se’ns en està anant de les mans. Veig que hi estarem entorn a les 18 h i així li comento a l’Albet@ quan ens creuem. Justament ens creuem en el meu pitjor moment i l’Albet@ ràpidament se’n adona. Pugem al Pic de la Burna (8è) i al Pic de Les Fonts (9è) i em torno a refer. Bé, ja tornem a estar en sintonia. Tot torna a la normalitat. Guay! Seguim!

                Un cop als peus de l’últim pic de la jornada, li dic a en Jaume “Ara sí, que sí. Ara sí que toca posar tota la carn a la graella”. Ens bevem una Coca-Cola que hem agafat de la furgo, mengem una mica i encarem la pujada dels Malhiverns que ens fa tractar al Pic de Comapedrosa (10è) de vostè. I com puja, la mare que el va parir! Fa una estona quan em parat un moment, La Boira s’ha ajagut i li he dit a en Jaume que sembla que per fi començàvem a cansar-la. Doncs, els crits d’una marmota fan que surti disparada de cara amunt com si no hi hagués demà. Rectifico. Això de començar-la a cansar, res de res... Tela!

                Arribem a l’últim pic de la jornada amb molt mal temps. Molta boira i un cel molt insegur que deixa escapar alguna gota. Interessa perdre alçada ràpid. Això sí, amb un “Tato” que treu foc pels queixals. 52 km i 6.050 m+.

                De camí cap al Refugi del Comapedrosa, amb una méteo que no pinta massa bé i un rellotge que se’ns en ha anat totalment de les mans, decidim fer un petit canvi del recorregut inicial i, d’aquesta manera, guanyar algun minut. Inicialment des d’Arinsal volíem pujar fins a les Bordes dels Prats Nous per arribar seguidament al Coll de Cases, però decidim arribar-hi seguint el GR11, amb la qual cosa ens estalviem algun m+.

                I una jornada així no pot acabar de qualsevol manera, així que la rematem amb una última pujada des d’Arinsal fins al Coll de Cases de 500 m+. Aquí, sota una lleu pluja, toca tornar a encendre el frontal. En Jaume es posa tirar del carro. Menys mal, perquè a hores d’ara comença a convenir. Menys mal que en Jaume sempre està a punt per tirar del carro quan convé.

                Últim coll del dia. 62,5 km i 6.600 m+. Se’ns escaparà el “Tato” ara al final?!?! Hòstia, no fotis! Últims metres i tot apunta que el “Tato” ja és nostre. Tot apunta que el “Tato” no se’ns escapa. I així és, finalment 65 km i 6.600 m+ i “Tato” a la saca. Això sí, acabem necessitant 18:37 h per acabar assolint el “Tato”. Això sí, hem caminat molt, que és el que volíem. Hem gaudit d’un recorregut d’un gran encant que era el principal propòsit. Hem viscut una altra de les nostres grans jornades amb en Jaume i La Boira, que és el que sempre perseguim. Com dic jo, 18:37 h que se’n van directe a la caixa de pi. Qualsevol dia d’aquests rebentarà ;-)

Aquí teniu el track de la ruta, 100 % recomanable!