La veritat és que les expectatives
per aquest cap de setmana són màximes. Dos magnífics dies de primavera que
prometen molt. Dues grans curses amb dos grans recorreguts. Dues jornades per davant
per gaudir al 120% del treball d’un equip de dues persones. Doncs, sí. Gaudir. Treballar.
Compartir. Cooperar. Sumar. Multiplicar. Elevar al màxim exponent la nostra
sintonia. L’equip, en Jaume Folguera i jo mateix. Un equip tan desigual, com
complementari. Un equip amb tanta diferència de pota, com entesa. Un equip
format per dos membres tan diferents, com compenetrats. Tan sols faltarien dues
coses per assolir la perfecció, més km i la companyia de la Boira, la nostra
guia.
Quan en Jaume em va proposar de
formar equip, em va fer emocionar. No sols perquè tot un “corredoràs” de la
talla d’en Jaume Folguera em demanés de formar equip a un “corredoret” com jo,
que també. Sinó pel fet de veure com tot un “corredoràs” de la talla d’en Jaume
Folguera és capaç d’aparcar els resultats, per anar a buscar quelcom tan intangible
com valuós. Quelcom que ens uneix i ens dona vida. Admirable! Moltes gràcies,
Jaume. Les meves mancances les coneixes sobradament. Igual que les meves
limitacions. Ara bé, també saps quines són les meves armes. Esforç. Voluntat.
Treball. Sacrifici i passió, molta passió.
De seguida estem anant amunt.
Ben dret. Els pals van de bòlit. El cor batega ràpid. Molt ràpid. Sé que aquest
cap de setmana el cor bategarà més que mai i jo ho donaré tot perquè així
sigui. Ens passen uns quants corredors, alguns sembla que formen equip, però
ens preocupa més el gaudir del camí. El gaudir de l’entorn. El gaudir de la
companyia. Està tot preciós. Està tot ben verd. Està tot per gaudir-ne al
màxim.
Sense ni adonar-nos-en ens
plantem a Ogassa. Portem 3 hores i sembla que acabem de sortir. Sí, sí,
aquestes 3 hores han passat volant. “Això és molt bona senyal”, em diu en
Jaume. I tant!
Enfilem cap a la Serra Cavallera
i estem sols. Ara ja sembla un dels nostres dissabtes. Comencem a maquinar que
farem d’aquí 3 caps de setmana (pensem en d’aquí 3 caps de setmana perquè els
dos anteriors ja els tenim lligats). Comencem a parlar de les diferents opcions.
Parlem d’aquesta proposta i de l’altra. Iep! Deixem el xerrar per una altra dia
i estiguem per la feina, que avui portem dorsal!
Un cop dalt la carena en Jaume
es posa a davant. Cal fer una apretada d’un quart de volta més i d’això se’n
ocupa en Jaume. Ell tira i em fa tirar. Ell apreta i em fa apretar. Ell lidera
i jo el segueixo. M’encanta veure com em fa donar-ho tot! M’encanta notar com
em fa bategar el cor al màxim! M’encanta el que estem vivint i com ho estem
vivint!
De camí cap al Puig Estela ens
animen i ens diuen que això ja s’acaba. La nostra resposta és contundent. “No,
sisplau, que no s’acabi. En volem més!” Malalts? Sí, però hi ha malalties pitjors!
Doncs sí, ja som de nou a Ribes
i això ja s’acaba. Quina pena! Però que ràpid han passat els km avui! Però que
ràpid ha corregut el rellotge! Però que intens tot plegat! Demà més...
Estem altra vegada a la mateixa
línia de sortida. Ahir va ser molt curt i com que avui encara ho serà més, ho
haurem de viure encara amb més intensitat. Som-hi!
De seguida ens trobem immersos en
uns boscos d’absoluta elegància. Immersos en un món de fantasia. De màgia. Immersos
en el nostre món.
Ahir el cor bategava molt ràpid,
però avui encara més. Li comento a en Jaume que amb tants batecs jo no puc
pensar amb tota la lucidesa que voldria i acordem que la lucidesa li posi ell. És
la gran sort de tenir un company d’aquesta talla. Ell hi pot posar la pota, la
lucidesa i el que faci falta per fer anar l’equip endavant.
Dia esplèndid, radiant. Dia dels
que costarà oblidar. A Queralbs ens espera l’Albet@. No li podem prestar tota l’atenció
que es mereix, avui tenim una mica de pressa... A partir d’aquí en Jaume torna
a agafar les regnes de la situació. Com ahir, ha arribat el moment de que en
Jaume es posi a tirar del carro. Jo no puc fer altra cosa que exprimir-me al
màxim i així ho faig. Jo no puc fer altra cosa que donar el màxim de mi i així
ho faig. No puc fer altra cosa que aporta a l’equip la millor versió de mi
mateix i així ho faig. De nou veig aquella motxilla Grivel allà davant i de nou
m’encanta veure com tira de mi, com se’m emporta. Noto una energia que em tiba,
noto una força que se’m emporta! Brutal!
Altra vegada som a Ribes, altra
vegada tornem a creuar la mateixa línia d’arribada. Altra vegada vivint quelcom
que no voldríem que s’acabés, experimentant plegats quelcom difícil de
descriure.
Tots els pronòstics assolits amb
escreix. Grandíssim cap de setmana. Enorme l’experiència viscuda. Inoblidables
els moments compartits. Increïble l’empremta que de tot plegat en quedarà.
Moltes gràcies per aquesta oportunitat,
amic meu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada