semprecorrent...: Poltres del Ripollès

Normalment no escric sobre les sortides que fem amb en Jaume, la Boira i des de fa uns mesos la Mia. Empatats. Dos senderistes i dues goses... ;-) Bàsicament, no ho faig perquè em tocaria escriure pràcticament cada setmana... Ara bé, la sortida d’avui ha tingut quelcom d’especial. Es tracta d’una volta que el Capi va dissenyar a mida per l’Eva del Restaurant Can Jordi d’Espinavell i que nosaltres hem volgut “catar”. Tot i conèixer pràcticament tot el recorregut, hem volgut determinar-ne el seu encant en conjunt. Es tracte d’una volta que combina l’alta muntanya amb boscos de la mitja muntanya. Una gran varietat de paisatges, tots ells dins d’un entorn de gran bellesa. En Capi la va anomenar Poltres del Ripollès i, tot i que nosaltres l’haguem hagut de versionar una mica, per tal d’invertir-hi 12 – 13 hores (que són les sortides que solem fer els dissabtes), com que en escènica la volta és la mateixa, li mantenim el nom.

Sortim d’Espinavell a les 3:00 h (aquesta hora és només per una qüestió de procurar conciliar una miqueta la vida familiar). Com no pot ser d’una altra manera, sortim de cara amunt (tots els carrers d’Espinavell són de cara amunt o de cara avall, depèn com es miri ;-)). La nit, aparentment, sembla tranquil·la. A mesura que anem guanyant alçada, va desapareixent aquella tranquil·litat que pronosticàvem. Comença a bufar un vent cada cop més considerable. A la que estem al Cim del Costabona, aquest vent, combinat amb una temperatura ambient força gèlida i sent encara de nit, fa que la temperatura de sensació sigui encara més freda. Ens movem ràpid per tal d’evitar que el fred s’apoderi de nosaltres, tot i així, no és tasca fàcil. La veritat és que això no ens ho esperàvem. Aquesta primera fredora de finals d’estiu ens ha ben agafat per sorpresa. Comença a clarejar el dia i quan estem arribant a la Portella de Mantet, amb en Jaume coincidim que la situació no convida en absolut a pujar al Pic de la Dona i Bastiments (track original). Si aquí bufa, imaginat allà dalt. Així que com que el track que tenim de Bastiments baixa al Coll de la Marrana, optem per baixar a Vallter i arribar al Coll de la Marrana des de baix. Al passar pel Refugi d’Ulldeter, hi entrem a fer un cafè i intentar entrar una mica en calor. La gent del Refugi, que s’acaben de llevar i està esmorzant tranquil·lament, ens miren amb cara de sorpresa (poc s’imaginen el que hi ha darrera d’aquestes cares de fred...).

Baixant per la Vall del Freser, la cosa comença a millorar. Aquí el vent ja no bufa i mica en mica en mica el sol va guanyant la partida. Al Cim del Balandrau la tranquil·litat ja és absoluta. El tram fins a Tregurà és tot de cara avall i el fem força ràpid i sense complicacions. A Tregurà, quan portem 41 km, parem un moment a fer una Coca-Cola i continuem. El corriol que ens porta fins a Setcases ens sorprèn molt gratament, la veritat. Un sender pel mig del bosc de molt bon fer i d’una gran bellesa.

Un cop a Setcases, omplim els bidons en una font i ja estem servits d’aigua fins a Espinavell. Ara toca agafar el GR11 i ja no el deixem fins a Molló. El camí va pujant per dins el bosc. En ocasions es fica força dret i cal fer treballar de valent els bastons. Els km van passant. Les hores també i les cames ho van notant. Al final de la pujada sortim a uns prats verds que és l’entorn que anem tenint durant un bon grapat de km. El dia és radiant. En Jaume em diu: “Que bo aquest airet que córrer” i jo li dic: “Sí, i tant. Aquesta matinada el ben maleíem i ara l’estem agraïnt...” Quan portem uns 60 km arribem a Molló. De fet, ni tant sols entrem al poble ja que no necessitem res, i just abans d’arribar al poble ja ens desviem a l’esquerra per encarar cap a Espinavell.

En aquest últim tram en Jaume es posa a trotar tots els “falsos llanos”. Les meves cametes em diuen que de trotar val, però al pas d’en Jaume, no. Així que jo vaig fent com puc, uns quants metres més enrere. Els senders pel mig del bosc, d’un gran encant, per cert, es van combinant amb algun tramet de pista. Tot plegat de molt bon fer i que flueix prou bé, tot i el mal de cames.

Quan ja resta poc per arribar ens trobem una trentena de cavalls i poltres (fent honor al nom de la volta) que al nostre pas s’esveren i es mouen tots a gran velocitat cap a una mateixa direcció. Tants animals i tant grans fan molt de respecte, ara, és un autèntic goig veure aquesta bellesa d’animal. Quina elegància, per Déu. Tot i haver anat trobant un munt de cavalls i poltres al llarg del recorregut, aquest ramat final, és com una qüestió del destí per concloure aquests Poltres del Ripollès com el seu nom imposa. Bona!

Finalment, gairebé amb 12:30 h, arribem, de cara amunt, com no podia ser d’una altra manera, al punt d’origen i amb una molt bona volta a la saca.

Crec que la millor manera de rematar aquesta volta, tal i com hem fet nosaltres, és amb un bon dinar al Restaurant Can Jordi. Aquí, sense cap mena de dubte, l’excel·lent tracte de l’Eva és la millor cirereta que s’hi pot posar al pastís. Adaptant la seva cuina a les necessitats dels clients. Siguin les que siguin, les necessitats. En el nostre cas, vegans i sense gluten. Destacar els canelons embolicats amb col, patata i tempeh de pèsols al seu interior i amb beixamel feta amb llet de soja i gratinat amb un formatge de coco, realment espectacular. 100 % vegà i 100 % sense gluten. Increïble la currada!!!