Quan falten
pocs minuts per les 00:00 h del primer dia de juny, ja tornem a estar a la
línia de sortida d’una d’aquelles curses que ens requerirà d’un bon grapat d’hores.
Que ens demanarà d’una bona dosis d’esforç. Però, de ben segur, que ens
aportarà un munt de vivències al màxim d’enriquidores. Per davant tenim una nit
que s’intueix força plàcida i, a continuació, un dia que serà d’allò més assolellat.
A veure com combinen ambdues situacions.
Sortim, com és
habitual amb nosaltres, molt tranquils. De seguida notem que la temperatura és
molt alta, així que caldrà beure amb freqüència. La veritat és que els km
inicials passen molt ràpid i amb 3 hores ja estem a Campelles, km 22. Aquesta
velocitat és bastant superior a la que estem habituats i de camí cap a Planoles
coincidim amb en Jaume que aquest recorregut té trampa. Amb la variació d’enguany
(primer es fa la zona Bruguera – El Baell – Campelles – Planoles, per després
encarar l’alta muntanya, al revés que l’any passat), la primera part és molt
corredora i qui n’abusi ho pot pagar car a la segona part d’un major grau d’exigència.
Conscients d’això, procurem cuidar el ritme i que no hi hagi excessos.
Pujant cap al
Collet de les Barraques arriba un moment crític per mi. Una petita crisi de són
se’m vol apoderar. Sabia que aquesta podia arribar, com també sabia que era en
aquesta pujada on es podia produir. Intento donar conversa a en Jaume. Bec una
mica de Coca Cola a l’avituallament del Collet, tot i així, de camí cap a
Fontalba la maleïda son segueix fent acta de presència. No és excessiva. Em
deixa fer. Però em dificulta el pas. Per fi, l’ascens al Puigmal em fa passar
la tonteria i l’inici del dia, junt amb el sol que treu el nas per l’horitzó,
fan que em torni a posar en sintonia i que torni a gaudir al màxim del que
estic vivint.
La neu que
trobem entre el Puigmal i el Coll de Finestrelles està en perfectes condicions.
Està molt dura, però l’existència d’una traça en facilita molt el pas sense
necessitat dels grampons. Baixant cap a Núria, ratifiquem amb en Jaume que ha
estat un gran encert això del canvi d’horari i sortir a les 12 h de la nit. D’aquesta
manera, quan són poc més de les 8 h del matí ja portem 50 km i li hem fotut una
bona queixalada en aquest recorregut. Mengem una mica d’arròs a l’avituallament
de Núria i cap amunt altra vegada.
Sortint de
Núria en Jaume es posa a davant i comença a tirar incrementant notablement el
pas. En Mauri, un Navarrès que s’ha ajuntat amb nosaltres em demana “¿Pero
que ha comido tu colega?” Li responc, utilitzant unes paraules que em
van dir un dia i que em van agradar molt, “es que le sale sin querer...” Doncs
sí, en Jaume fa que al Coll d’Eina hi pugem amb una certa alegria (per dir-ho
finament... ;-)). Quan arribem a dalt el coll ens trobem els tres primers
corredors en direcció contrària i ens diuen que hi ha un pas que no veuen clar
i com que ho veuen perillós tiren avall. Sorpresos, ens costa de creure que l’organització
no hagi tingut en compte aquest perill, després d’uns moments de dubte, decidim
anar a veure el pas en qüestió. Al cap de poc ens apareix l’Albert Herrero i
ens diu el mateix que els altres tres. La veritat, és que si fins ara teníem
algun dubte, ara encara en dubtem més. Fins hi tot ens arribem a plantejar
algun pas alternatiu per esquivar el tram que diuen. El que tenim clar és que
si cal baixarem a Núria i tornarem a pujar per un altre lloc, però nosaltres no
pleguem. Finalment decidim tirar endavant i a veure que veiem. Arribem a la
zona de dubte i trobem que la neu està totalment dura, igual com ho estava
baixant del Puigmal i que per la traça existent s’hi va perfecte, així que no
torna a caldre l’ús de grampons.
Per si no era
prou l’enrenou de trobar-nos els primers corredors de l’Ultra de cara, poc
després del Coll de Noucreus, ens trobem també de cara el primer corredor de la
Marató. Ens demana si falta molt per arribar al Balandrau. “Com??? El Balandrau??? Però si
per anar al Balandrau no s’hi va per aquí!!! Des de l’Alberg del Pic de l’Àliga
havíeu d’haver tirat cap al Coll del Torraneules.” Després arriba el
segon, el tercer i un darrera l’altre ens anem trobant de cara desenes i
desenes de corredors de la Marató. Tots que van per on toca. Sembla doncs que a
la sortida de l’avituallament del Pic de l’Àliga els han indicat malament i enlloc
de dirigir-los cap al Coll del Torraneules, els han indicat el camí per on
venim els de l’Ultra i el Trail...
En el tram
entre els avituallaments del Pic de l’Àliga i el Coll de Tres Pics en Jaume
posa la directa. Mica en mica es va allunyant. El vaig tenint a vista fins que
a la baixada cap a Coma de Vaca l’acabo perdent. Em tranquil·litza saber que
estic donant el màxim de mi. Potser podria arribar a donar una mica més, però després
potser perdria les garanties d’arribar de nou a Ribes.
Les cames comencen
a acusar les més de 12 hores en cursa. Tot i així, no li estic prestant massa
atenció al rellotge i tant les hores com els km van avançant molt ràpid. Pujant
cap al Coll de Tres Pics, tot i la certa fatiga acumulada, procuro impregnar-me
al màxim de la puresa de l’entorn, sentir aquesta pau que m’aporta i agrair la
fortuna que tinc de poder viure el que estic vivint. El fet d’anar passant
constantment corredores de la Marató m’esperona i m’aporta una mica d’empenta
per seguir avançant amb tot el que dona la màquina.
A l’avituallament
del Coll de Tres Pics en Jaume, que fa una bona estona que està aquí, m’està
esperant. M’ajuda a omplir els bidons, menjo una mica de síndria que entra d’allò
més bé i cap al Balandrau. Baixant cap a Pardines en Jaume em comenta que hem
passat a dos corredors de l’Ultra i que l’han animat a que l’hi fotés canya ja
que tenia possibilitat de podi. Ell diu que passa. Que demà té dues gosses amb
les que ha de sortir a córrer i aquesta és la prioritat. Que si avui li fotés
excessiva canya demà potser no podria sortir a córrer amb la Boira i la Mia.
Doncs bé, jo estic bastant convençut (i crec que no m’equivocaria) que si avui
arriba a treure aquella vessant d’en Jaume competitiu (que ara té aparcada),
podria fins hi tot arribar a guanyar i demà sortir a córrer amb les dues gosses
igualment sense problemes. Però és un tiu noble. Un tiu de paraula. I sé que s’hi
s’ha compromès a sortir amb mi, arribarà amb mi. Que gran que ets, mestre!!!
De camí a
Pardines tenim la sort que el cel es cobreix de boires i ens tapen un sol que,
quan són les 2 h de la tarda, podria picar amb absoluta contundència. El camí
es fa llarg. En un primer moment veiem les cases de Pardines, tot i així estan
lluny. El poble s’amaga. El poble no arriba. Acaba costant una mica, però
finalment acabem trepitjant el formigó dels primers carrers. En Jaume m’alerta
de que no em passi amb el menjar. Que sinó la sang se’n va tota a l’estómac i
no n’arriba a les cames. Li faig cas. Una mica d’arròs. Una mica de macedònia
en almívar. Un cop de mà i una bona dosis d’ànims per part de la Mònica, en
Beto, en Mariano Pujol i tots els voluntaris de l’avituallament i entre tots
ens injecten una bona dosis d’energia! Som-hi. Amunt cap al Taga, l’últim
Bastió que cal abatre!!!
A la que
comença la pujada li demano a en Jaume que em deixi anar a davant, però em diu
que no, que sinó em relaxo. “D’acord, però no pugis a la pròxima marxa,
eh!” Li dic. “Tu tranquil, anirem al ritme que toca...”
em respon. I com si estiguéssim units per una corda, en Jaume va tirant. Ell va
mantenint la corda sempre amb el punt just de tensió. A la que la corda s’afluixa
una mica, tira i la tensa. A la que es tensa massa, afluixa i li treu tensió.
Quin luxe, el meu! Quina sort, la que tinc jo! Quina categoria, la seva! Quina classe,
la que té!
Últim
avituallament i última pujada. Pel punt més dret que es pot pujar, sense cap
mena de dubte. Paciència. Pas a Pas. I fins dalt. L’última baixada fa una mica
de mal als quàdriceps. Tot i que, la veritat, es que creia que seria pitjor.
Una baixada que l’aprofito per assaborir el moment. Per fer memòria de tot el
viscut. Per gaudir del que estic vivint. Per donar les gràcies de poder-ho
compartir amb tant bona gent i especialment amb un company de batalles tant i
tant gran com és el gran d’en Jaume Folguera.
I com procuro
fer sempre en curses tan treballades com aquesta, agrair enormement la gran
tasca feta. Agrair l’exquisidesa d’organització. Agrair el gran nombre de
voluntaris escampats per tota la muntanya. Milions de gràcies a tots. De debò!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada