Roures Extrem - 100 km 6.000 m

De nou a punt d’emprendre una jornada de les nostres. Una jornada de les que sempre acaben deixant bona empremta. Una jornada llarga. Començarem i acabarem amb la llum del frontal. Una jornada on la méteo té previst no posar-nos-ho del tot fàcil. En Jaume em va dir que aquest recorregut no em deixaria indiferent. Així que si ho diu en Jaume, ja hi podem anar! Pel que sembla, tenim gustos força similars ;-)

                Quan són les 6:00 h i sota una lleu pluja, arrenquem. Una pluja que va anant i venint, però sempre molt lleu. Coincidim amb en Jaume que, si no passa d’aquí, anirem bé. Avui, al estar el cel totalment cobert, està costant moltíssim fer-se de dia. Quan són les 8:00 h encara anem amb el frontal encès. Corriol i més corriol. De moment, tot és corriol. Mola. Mola, molt! Està tot molt humit. El terra. El bosc. L’entorn. L’ambient. Tot humit. I això li dóna el seu punt d’encant. Les olors que afloren en un dia com el d’avui també tenen el seu toc característic. També tenen el seu punt d’encant. Noto que no estic del tot ficat en cursa. Percebo com el meu cos i, sobretot el meu cap, encara estan molt lluny d’aquí. És com si part del meu jo encara estigués al Nepal. Però res, de ben segur que tot s’acabarà posant el seu lloc.

                 Avui els km passen molt ràpid. Serà que feia molts dies que no corríem plegats amb en Jaume i la intensitat de la retrobada fa que els km passin volant. I així és, sense ni adonar-nos-en, ja som a Capafonts, km 42. Aquí ja tenim l’Albet@ preparada amb el seu taper amb una quinoa amb verdures que em manté calenta amb la seva pròpia escalfor. Quina crack! Devoro el taper. Exquisidesa. Que bé que entra, per Déu!

                Amb en Jaume seguim recuperant aquestes setmanes que no ens hem vist i continuem amb la nostra xerrera particular. Avui hi ha moltes coses per explicar. De nou, sense ni donar-nos-en compte, ja som al km 50. Els km segueixen passant molt ràpid. Tot i així, part del meu jo segueix lluny d’aquí.

                Arribem al Pinetell, km 62. Ja li hem fotut una bona queixalada al recorregut. De nou, l’Albet@ amb el seu taper a punt. Ara, arròs amb verdures. Quin luxe. Quin nivell. Així qualsevol! Ja fa estona que no plou i de camí cap al Refugi dels Masets fins hi tot ens surt un moment el sol. Sembla doncs que per avui la pluja ja s’ha acabat. El ritme que portem és prou bo. La mitja de km/h prou alta (pel que estem habituats). Bé! Bé! Això té molt bona pinta.

                Després del Refugi dels Masets ens enfilem cap una cresta d’allò més entretinguda. Un camí pràcticament inexistent, ja que l’han obert a propòsit per avui. Una pedra molla i que patina bastant. Algun zona amb certa complexitat i que cal anar amb molt de compte per tal de no prendre mal. Tot plegat fa que sigui un tram lent. Molt lent. A la llunyania veiem com continua la cresta. En Jaume diu: “T’imagines que fos per allà?” I ell mateix respon, “No, no, impossible!” Doncs mica mica ens hi anem acostant i efectivament acaba sent per on deia en Jaume. Tela! Finalment, hi acabem dedicant 1:15 h per fer 4 km.

                A partir de La Riba es comença a complicar la situació. De sobte noto com les cames se’m queden sense força. Sense gens de força. Hòstia, què passa? En Jaume em diu que mengi, però em costa. Miro de no capficar-m’hi, però també em costa. Fem tot un tram amb un camí també pràcticament inexistent, la qual cosa encara fa que sigui més difícil avançar. Hòstia, que putes les estic passant! Feia dies que no anava tan just de forces. Com bé diu em diu en Jaume, “Avui tocarà picar pedra, nanu!”. Arribo a Vilaverd tocat. Absolutament tocat. Gairebé enfonsat. La veritat és que fins hi tot m’arriba a passar pel cap la idea de plegar. Però noooooo! Faig parella amb en Jaume i això ho hem d’acabar plegats. Així que penso donar fins l’últim gram de la meva energia. De camí cap a Rojals vaig totalment fos. Avanço molt lentament. A sobre, just sortir de l’avituallament, s’ha tornat a posar a ploure. Tinc la ment col·lapsada i li demano disculpes a en Jaume per fer-lo anar tant lent. Arribem a Rojals sota la pluja i una mica d’aire que córrer fa que tinguem molt fred. Així que en l’avituallament ens hi estem poquíssim i tirem avall per perdre alçada ràpidament. Entrem dins el bosc i aquest ens empara. Estem salvats. Ràpidament comencem a guanyar temperatura. Després de molta estona d’anar amb la ment fora de lloc, acabo donant-li la volta a la situació. Deixo de capficar-me amb els km que queden gràcies a que acaba apareixent un pensament que em diu: “Tranquil. Això s’acabarà. Tard o d’hora s’acabarà”. I això és el que faig, deixar de pensar amb el que queda. Les cames segueixen sense anar massa alegres. Tot i així intento gaudir al màxim del que estic vivint. La pluja. La foscor. El silenci de la nit. Em centro amb el que estic vivint i acabo capgirant la situació.

                I després de picar molta pedra, entrem a dins la zona emmurallada de Montblanc. Al final del carrer ja veig l’arc i, com no, l’Albet@ esperant-nos. Doncs sí, avui a tocat picar molta pedra. Avui he estat molt a prop del col·lapse. Molt a prop d’enfonsar-me, però ha calgut tocar fons per tal de poder ressorgir. Serà allò que diuen de “Mala hierba nunca muere”

                Avui es fa més necessari que mai agrair la tasca d’organització i voluntaris que han tingut que aguantar hores i hores sota el fred i la pluja. Tasca gens fàcil la que han tingut que fer. Així que més que mai, moltíssimes gràcies, bona gent! Moltes gràcies per l’exquisidesa del tracte i de l’amabilitat. Un autèntic plaer!