Trencacims Paüls - 50 km 4.000 m+

Avui tocava córrer plegats amb en Javi per anar treballant l’equip que ens ha de portar a una Eufòria amb garanties a principis de juliol. Malauradament, uns assumptes personals ineludibles li impedeixen estar a les 6:30 h a Paüls. Així que em tocarà començar sol i ell s’incorporarà a Sant Roc per fer plegats la segona part del recorregut.

Arrenquem com és tradició en aquesta cursa amb una sortida realment espectacular. Una sortida única. Una sortida amb entorxes, focs artificials i la música d’Elèctrica d’Arma. Com vaig llegir en alguna crònica, segurament una de les millors sortides. Bé, una de les millors, no! La millor! Una sortida a l’alçada de la cursa. Una cursa que et fa emocionar. Una cursa que t’arriba fins als raconets més profunds del cor. Per un recorregut espectacular, sí. Però per una gent amb una entrega sense límit. Una gent que es fa estimar. Una gent que t’ho dóna tot. Una gent que et fa tornar a Paüls. De fet, crec que tothom qui participa una vegada a la Trencacims, en queda atrapat i ja hi repeteix cada any.

De camí cap a l’emblemàtic Pas de la Finella, encara amb la llum de frontal, sento el fluir de l’aigua. Un fluir de l’aigua que feia molts anys que no sentia per aquí. Un fluir de l’aigua que em fa venir al cap la frase d’en Bruce Lee, “Be water, my friend”. Doncs sí, un molt bon principi per aplicar en el dia d’avui. No utilitzar la força per lluitar contra aquestes poderoses muntanyes, millor ser com l’aigua i deixar que l’energia flueixi per adaptar-se a les circumstàncies que vagin sorgint. Som-hi!

                Els km passen ràpid. Molt ràpid. Corro a gust. Molt a gust. Serà l’entorn. Seran els ànims de la gent. Seran les ganes. Serà l’emotivitat del dia. Serà que avui és Trencacims, i punt! Les pluges dels últims dies fan que els camins, especialment a dins de bosc, estiguin humits, “tovets”, en unes condicions excepcionals per córrer. El dia està ben ennuvolat. Avui sembla que no veurem el sol, però avui tampoc bufa gens de mestral, cosa ben poc habitual en aquestes terres. Pujant cap a la Punta de l’Aigua una considerable boira impedeix poder gaudir de les impressionants panoràmiques que des d’aquí s’observen habitualment. Ara bé, aquesta boira també li dóna un toc d’allò més especial. Un toc d’allò més interessant. De moment, tot flueix. Flueix i molt. Com el fluir de l’aigua de bon matí. “Be water, my friend” ;-)

                Quan falten un parell de km per Sant Roc em trobo en Javi de cara. Ueeeeeeeeeeee! Quina alegria! Si fins ara tot fluïa, d’ara en endavant ja serà la hòstia! A l’avituallament, amb l’ajuda de la meva incombustible mànager, l’Albet@, carreguem bidons i encarem una segona part de la cursa que promet al màxim. Anem xerrant amb en Javi, fa dies que no ens veiem i hi ha moltes coses per enraonar. Anem xerrant alhora que n’anem gaudint. Anem xerrant alhora que fem la pujada, per mi, la més contundent de la cursa, amb la màxima motivació. Una pujada que m’encanta. Pel seu pendent. Perquè els bastons treuen fum. Perquè és molt salvatge. Perquè és brutal!

                Sense ni adonar-nos-en ens plantem a 10 km del final. Amb en Javi seguim xerrant més del compte. Potser no hauríem de xerrar tant i córrer més, però aleshores potser no fluiria tant tot plegat. Així que seguirem xerrant... I també sense ni adonar-nos-en ens plantem en mig dels carrers de Paüls. Sento el micròfon d’en Rafa com diu el meu nom. Bé, diu el meu nom de la mateixa manera que diu el nom de tots i cada un dels corredors quan arriben. Un altre dels molts detalls d’aquesta Trencacims.

                Un any més, enhorabona família Trencacims. Enhorabona per aquesta gran cursa. Per aquesta gran festa. Per aquesta gran dia. Per fer-nos gaudir al màxim de cada metre. Enhorabona per tot plegat. Com no pot ser d’una altra manera, tornarem! Sense cap mena de dubte, i tant que tornarem!