III Kedada Trail Kastellterçol

Ei, penya benparida!

Hem pensat tornar a fer una bona liada a Castellterçol amb la tercera edició de la Kedada Trail. El dia 7 de febrer muntarem una festassa de puta mare! Nosaltres ens en encarreguem que no us falti de res i vosaltres feu una aportació d'aliments de collons! Tot plegat serà la ostia!
Així que estigueu al lloro, el 08/01/15 obrim inscripcions aquí mateix.

Marató i Mitja L'Ardenya - 63 km 2.700 m D+

Però no dius que el que t’agrada són les curses tècniques? Doncs què hi fas a l’Ardenya que de tècnica no en té res? Però no dius que t’agrada córrer quan més amunt millor? Doncs què hi fas a l’Ardenya corrent arran de mar? Però no dius que prefereixes les curses que tinguin el màxim de corriol possible? Doncs què hi fas a l’Ardenya on els corriols s’uneixen per trams de pista? Però no dius que prefereixes caminar durant llargues pujades? Doncs què hi fas a l’Ardenya on es pot córrer pràcticament tot? Doncs precisament per això vinc a l’Ardenya, per, un cop a l’any, no parar de córrer! Per un cop a l’any, veure com els km passen molt ràpid! Després de fer curses amb una mitja de 3,9 km/h, almenys, una vegada a l’any, poder veure com la mitja supera els 8 km/h. Que carai, que em ve de gust regalar-me una coseta senzilla, una coseta assequible. Va, per una vegada a l’any, em donaré una mica de peixet!

 La cursa comença molt ràpida. Aquesta té motius per començar-hi. Els primers compassos de la cursa es desenvolupen amb un constant de corredors que m’avancen. Totalment normal. A mesura que les primeres clarors del dia van deixant enrere la foscor de la nit, constato que avui serà un dia gris. Sembla també que serà un dia humit. Així que aquests seran els ingredients d’avui: corredors que correran molt, un sol que no es deixarà veure i una humitat que voldrà agafar el seu protagonisme i que caldrà controlar.

En un vist i no vist ja estem al km 30. Bé, en un vist i no vist potser no, però en 3:13 h fer 30 km és una cosa a la que no hi estic gens habituat. Ja en tenim gairebé la meitat i les cames estan prou bé, d’aquí allò d’una coseta senzilla. Passat el tercer avituallament situat davant del mar, ens diuen que ara bé una pujada important. Bé, aquí una pujada important és d’uns 300 m de desnivell, d’aquí allò d’una coseta assequible.

A partir del km 40 la tendència és d’anar pujant. Ara bé, una pujada progressiva que es deixa córrer en molts trams, com mola! De sobte ens plantem sota d’una línia elèctrica, aquí toca caminar sí o sí. Després d’aquesta pujada amb un fort pendent, ens plantem a l’avituallament del km 50, moment decisiu de la cursa. Si les cames es troben amb força poden fer molta feina, del contrari, la part final de la pujada en la que cal grimpar una mica, es pot fer força costeruda... Sembla que a mi m’ha tocat la primera i ho aprofito. Sí, les cames estan amb ganes de córrer i deixo que facin. Penúltima pujada tot xerrant amb en Jaume Bragulat i ja som dalt. Baixem força ràpid, últim avituallament i última pujada. L’Oriol Borràs em diu que és de 140 m de desnivell i després tot avall. 140 m només? Això està fet. Últims 4 km i ja hi som. Veig el crono, 7:36 h, d’aquí allò de donar-me una mica de peixet!

Marató dels Dements - 42 km 3.800 m D+

Em diuen que avui tenim a l’abast els millors ingredients per elaborar un guisat exquisit. Sembla que disposem de productes d’una excel·lent qualitat i de tot un matí, per acabar obtenint un àpat d’allò més deliciós. Ara bé, els ingredients són un tant difícils de cuinar, “42 km” i requereixen d’una certa habilitat als fogons, “3.800 m de D+”.

Només prendre la sortida ja estem anant de cara amunt. Tot seguit, de cara avall. De nou, de cara amunt. Intueixo que avui poc pla farem, però bé, tampoc és al que hem vingut!

De moment, tot corriol. Anem bé. Corriols de bon trepitjar. Boscos d’elegants alzines sureres. Unes branques a la bora del camí i uns troncs de bruc tallats arran de terra, clars indicis de corriols oberts no fa massa. Bona feina, sí senyor. Començo a comprendre el que m’han dit dels millors ingredients...

Sí, avui sembla que la cosa flueix. Segona pujada important del dia i cada cop anem més bé. Per moments, l’emoció de la situació se’m emporta, però em ve a la ment l’habilitat als fogons que l’àpat d’avui requereix. Massa foc podria espatllar-me el guisat, així que foc ben lent i deixar que vagi fent.

De camí cap al Poble d’Aín, em trobo en Joan i en Jaume que fan parella. En Joan avui no es troba gens bé i, malauradament, no pot continuar. “Tranquil Joan, l’any que ve ja li ensenyaràs dents i ungles, aquesta és ideal per tu!”. Després d’aquest contratemps, optem per continuar plegats amb en Jaume.

La pujada d’Aín al cim de l’Espadà es fa cada cop més dreta. De nou branques a la bora del camí, indiquen que estem pujant per un camí nou. Diria que no es tracte d’un antic camí recuperat, diria que es tracte d’un camí obert per l’ocasió. Chapeau! Per moments la cosa es posa tan dreta que ens cal l’ajuda d’unes cordes per poder seguir avançant. Espectacular! Entrem en el tram més tècnic de la cursa. Pedra i més pedra. Pedra molt mal posada que requereix de la màxima concentració. Un bosc, en aquesta ocasió de pins, però d’igual elegància, ens protegeix d’un fort vent que sentim bufar.

Fet el cim de l’Espadà. 24 km i 2.500 m de D+. Collons!

Una fortíssima baixada em recorda que tot el que puja baixa. De sobte un fort dolor als quàdriceps em recorda que cal controlar molt la intensitat del foc si no vull que se’m cremi el dinar. Queda clar que l’exquisit guisat està en risc si no se’n fa una acurada gestió del fogons.

Després de pujar de la part més fonda d’un barranc i tornar a baixar a la part més fonda del següent barranc, arribem a la festa que tenen muntada uns tabalers en l’avituallament del km 32. Una autèntica festa i un tracte de luxe, sí senyor!

Vaig amb la força més que justa a les cames per poder afrontar aquests últims 10 km. La força més que justa, sí, però amb la fortalesa d’en Jaume custodiant-me des del darrera. Ningú millor que ell sap com tractar el que tenim entre mans. Amb ningú millor que amb ell es poden obtindre les garanties de l’exquisidesa que un dia com el d’avui es mereix. Última pujada i la força cada cop més justa. Última baixada, el poble d’Eslida que es veu molt avall i la força ja gairebé inexistent. Últim km que serveix per reafirmar que sí, que els millor ingredients han estat al nostre abast i que sí, que el recorregut ha estat realment impressionant i que sí, que 7:06 h per fer una marató, en denota la seva absoluta duresa.

Tornarem, segur!

Marató del Montseny - 46 km 2.750 m D+

Recordo que l’any passat la Marató del Montseny era campionat d’Espanya per equips i això va implicar que hi hagués molt nivell de corredors. Amb tant nivell, l’únic objectiu que em podia proposar era intentar arribar dels 100 primers. Va costar molt i ho vaig aconseguir pels pèls, posició 94. Enguany, hi ha si fa o no fa el mateix nivell, així que l’objectiu serà el mateix. Crec que estic més lent, així que aquest any encara costarà més...

Sortida a tota ostia. Ja va sent un clàssic. Jo a la meva, però apretant molt fort les dents des del minut 0. No val a badar. Van passant els km i veig que el cor em batega ràpid, massa ràpid. Em sobren 10 pulsacions. Bé, o potser em falten cames. Em quedo amb la segona!

Ahir pensava que potser em vaig precipitar al inscriure’m en aquesta cursa per cinquena vegada consecutiva. Pensava que ja comença a ser hora de fer altres coses... Passat l’avituallament de Sant Bernat i en plena pujada m’adono del perquè vaig inscriure’m sense dubtar-ho. Aquesta pujada m’encanta i la següent fins a Les Agudes encara més. El cor em segueix bategant massa ràpid. No hi ha manera de que afluixi. Em sento molt collat, sí, però és com m’haig de sentir. N’estic gaudint al màxim i això és el que compte. Dia radiant, perill de molta calor, però de moment, anem guanyant alçada i la temperatura és excel·lent.

Del Coll Pregon fins al inici de la pujada a Les Agudes, el tram més tranquil. Aquí aconsegueixo reduir lleugerament els batecs del cor, però l’alegria dura poc, ja que només començar la pujada, el ritme dels batecs ràpidament es torna a embalar.

El tram entre Les Agudes i El Turó de l’home està replet de gent. La veritat és que els crits de la gent motiven d’allò més. Ara bé, a la que la gent s’esvaeix, tornes instantàniament a la dura realitat.

Tot baixada, bé, majoritàriament tot baixada fins al final. Començo a notar a les cames l’excés de batecs del principi. Intento baixar al màxim de ràpid que puc, però obligatòriament haig de reduir un punt el ritme. Necessito estabilitzar la situació. Haig d’estabilitzar-la si vull arribar dignament. Passats uns km en els que he pogut agafar una mica d’aire, intento incrementar el ritme. La cosa no està per gaires alegries. Acabaré dignament i punt. I així és. En els últims km guanyo una posició i en perdo dues. Confirmo el pronòstic del principi de que estic més lent. Finalment, quan el Suunto marca 46 km i 5:47 h, amb 38 minuts més que l’any passat, arribo casualment en la mateix posició 94. De nou, objectiu assolit pels pèls. 

Marató Sant Llorenç - 42 km 2.000 m D+

Ara fa uns dies l’amic Jaume Folguera em va ensenyar que posar-se un dorsal no necessàriament ha de ser sinònim de competir. A vegades, l’anar uniformat amb un dorsal, pot servir per donar un cop de mà a algú que ho necessita. Reflexionant-hi, em va venir a la ment com fa uns anys el també amic Jordi Armengau, es va despreocupar totalment de la cursa, centrant tots els seus esforços en fer-me sortir del pou on havia caigut. De ben segur, que si seguís fent memòria, recordaria molts d’altres moments en els que companys s’han oblidat del dorsal i han fet el possible per ajudar-me. Així que ja comença a ser hora d’aplicar les lliçons dels grans d’aquest esport. Les lliçons dels mestres. Avui em toca aplicar la lliçó. Avui seré jo qui li doni un cop de mà a l’Alba a conquerir la seva primera marató.

Estem a punt de començar. Hi ha nervis. Molts nervis. Hi ha tensió. Molta tensió. Sortim amb la màxima concentració. Avui cal cuidar tots els detalls i per això cal molta concentració. El ritme ha de ser el precís. Que no sigui més alt del compte, però tampoc insuficient. Les torçades de peu. Avui, ni una! L’alimentació. L’adequada. Ah, i els maleïts temps de tall. Bé, d’aquests ja me’n ocupo jo. Per més que s’esforcin en fotre’ns fora, tranquil·la, que aquests maleïts amb nosaltres no podran!

Primer temps de tall, km 13, ens sobra 1:15 h. Anem molt bé. (Resulta que en realitat només ens sobren 15 minuts. Jo convençut que per aquest primer tall teníem 3 h i només n'eren 2... Ups, hi havia de ser jo qui se'n encarregués dels temps de tall, quin desastre!).

Enfilem camí cap a La Mola. La pujada costa, sí, però seguim molt concentrats. Seguim avançant al ritme precís. Sembla que l’avituallament del Coll d’Eres es posa bé. Per moments, l’eufòria vol agafar el protagonisme i fer-nos córrer més del compte. Cal lligar-la curta. Encara no. Ens avancen, però també avancem i quedem en paus.

Segon temps de tall, km 29, ens sobren 35 minuts. La baixada ha costat.

Arriba l’hora de la veritat. Les cames comencen a anar feixugues. Cada cop costa més fer-les anar endavant. Tranquil·la, Alba, el primer segur que també s’hi ha trobat i nosaltres tenim avantatge. Nosaltres tenim 4 cames que corren i 2 cors que bateguen. 4 cames, 2 cors i 1 sol objectiu. 4 cames, 2 cors i un 1 sol camí. 4 cames, 2 cors i 1 sola línia de meta. Ningú va dir que seria fàcil, d’acord, però amb 4 cames que corren i 2 cors que bateguen tenim més força.

Els km cada cop passen més lents. El rellotge cada cop córrer més ràpid. El cansament cada cop és més agut. Això sí, l’energia que fa avançar aquest tàndem cada cop és més forta.

Últim avituallament, amb aquest no hi comptàvem. Última pujada, tampoc la teníem prevista. Sant Llorenç, als nostres peus. Sí, és molt dreta, ho sé. És extremadament llarga, d’acord. Són moltes hores d’esforç, també. Ja no pots més, val, però és l’última.

Trepitgem l’asfalt i m’emociono més que tu. Ho dissimulo. Sé que t’ha costat molt i que ho has lluitat al màxim. Sé que has patit molt i que ho has aconseguit. El repte era enorme i la victòria ha estat incontestable. L’objectiu no era fàcil i tu l’has conquerit. Enhorabona, campiona!

Trail del Bisaura - 80 km 5.000 m+

Amb els anys he après que el realment important a l’hora d’escollir les curses a córrer és el RECORREGUT i la GENT que l’organitza. Quedant descartades curses organitzades per empreses i deixant al marge collonades (per mi, és clar) com lo mediàtica que pugui ser, els “pros” que la puguin córrer o que formi part de la copa del món. Per tant, ho vaig tenir molt fàcil a l’hora d’inscriure’m al Trail del Bisaura. Un recorregut del màxim nivell i una gent a l’organització també del màxim nivell. Fa falta quelcom més? No! Doncs ja estic inscrit! Ei, però que falta gairebé mig any per la cursa. I que, oi que ni el recorregut ni la seva gent canviaran? Doncs endavant amb el Trail del Bisaura!

A mesura que van passant els km es van confirmant els meus pronòstics. Avui serà un gran dia. Avui en gaudirem al màxim d’un recorregut perfecte. Avui no deixarem escapar cap dels encants del Bisaura. Avui estarem com a casa. Avui serem els reis. Bé, potser no ho serem, però ens ho faran sentir!

Amb poc més de 5 hores arribem a Vidrà, km 35. Podríem haver anat més ràpid? Segur que sí. Hem anat al ritme que toca pel desnivell que tenim per davant? Segurament també.  Avui anem plegats amb en Miquel i sembla que el tàndem funciona d’allò més. Avui la cosa flueix. Bé, imagino que això de trobar un avituallament cada 4 km, ajuda a que tot flueixi. I molt que ajuda!

És acollonant pels llocs que estem passant. Ara, unes baumes. Ara, unes altres. Ara, un salt d’aigua. Ara, un racó idíl·lic. Ara, un laberint d’escletxes impressionant. Ara, una altre salt d’aigua. És acollonant tot plegat. És acollonant el fart de netejar camins que s’han fet aquesta gent per unir tots aquests punts. Però per Déu, quin fart de netejar! Aquest recorregut neix de la imaginació dels que l’han parit. Aquest recorregut és perfecte perquè els que l’han parit hi han posat la màxima imaginació. Amb en Jordi, que també s’ha unit amb nosaltres, comencem a fer conya de com van parir el recorregut. Fem conya, però una conya que potser no està massa allunyada de la realitat...

T: I si els fem passar per aquella bauma?

J: Però no hi ha camí.

T: Doncs li fem!

J: Ah val, i després que baixin pel torrent.

T: Però allà hi ha un torrent transitable?

J: Transitable ara mateix no, però el netegem i ja ho serà!

T: Caldran cordes?

J: Potser que alguna, però ja li posarem.

T: Va doncs, anem a gravar el track.

                Arribem al Salt del Molí quan són 2/4 de 5 de la tarda. Seguim plegats amb en Miquel i en Jordi. Si la parella amb en Miquel funcionava, el trio d’ara ja és la òstia! Ens preguntem si serem capaços d’arribar amb llum de dia i la veritat és que ho veiem força pelut. Encara ens queden 3 hores de llum, sí, però també molta feina per fer. Per davant tenim la Cresta de Canemàs que ens pujarà a Bellmunt. No és molt desnivell, però sí amb un pendent per caure enrere. Són 400 m+ amb els que haurem de vigilar de no ennuegar-nos. Doncs no se’n parli més. Amunt!

                Una rampa. Baixem una mica. Una altra rampa. Veiem Bellmunt a l’esquerra. No està molt lluny, però sí força amunt. Tornem a baixar una mica i tornem a pujar una altra rampa. En Jordi diu que com a molt quedarà una altra ramps, però abans no arribem a dalt encara n’acabem fent 3 o 4 més. I per fi anem a parar al camí. Ei, que això ja és un camí de persones... (el que estàvem fent fins ara era més aviat de cabres).

                Bellmunt, dos hores de llum i 10 km per davant. Ens diuen que 8 km de baixada i 2 km de pujada. Què us sembla? Ara sí que és possible, oi? Home, i tant! Obrim gas a fons. Per moments, semblem una colla de posseïts. Sort de les diferents pujadetes que ens frenen una mica, perquè mentre hi ha baixada sembla que s’hagi d’acabar el món. A l’avituallament del Bosquetell, km 72, arriba en Genís i s’afegeix a la festa. Un altre que em sembla que tampoc li ve massa de gust que l’atrapi la nit. Últims km. Cada cop més a prop de Sant Quirze, però la nit que ens empaita, també cada cop més a prop. Nosaltres cada cop amb més pressa, però la nit també. Finalment arriba en Joan. Ara ja en som 5! 5 que fugen de la nit com si no hi hagués demà... Aquesta sí que és la última pujada. Pujada fins al dipòsit de l’aigua. Calia pujar fins al dipòsit de l’aigua? Pregunto. Resposta: “Segurament no, però tira amunt!”. Finalment, i quan són gairebé les 7 h de la tarda, els 5 posseïts acabem arribant de nou a Sant Quirze.

                El resum d’aquest Trail del Bisaura és senzill. Recorregut, 11 sobre 10! Avituallaments, 11 sobre 10! Marcatge, 11 sobre 10! Organització, 11 sobre 10! Voluntaris, 11 sobre 10! Segueixo? 11 sobre 10.

Rialp Matxicots - 82 km 6.000 m D+

Tan bon punt vaig saber que no em va tocar el sorteig del Tor, el primer que vaig fer va ser inscriure’m a la Rialp Matxicots. Tothom me’n havia parlat tan i tan bé i per una qüestió o una altra no hi havia pogut participar mai. Al cap de pocs dies d’haver-m’hi inscrit, apareix la Canfranc – Canfranc. Quina bona pinta! Ostia! Just una setmana abans! Dues ultres en dues setmanes és massa... Solució? A Canfranc faig la marató, que també pinta molt bé, i arreglat.

En Jaume i l’Esteban, ambdós inscrits a l’ultra de Canfranc, m’anaven enviant fotos del recorregut i en Jaume em deia que no em sabia veure inscrit a la marató havent-hi un ultra. Bé, de fet a mi també em costava veure-m’hi, però que hi farem, no es pot estar a tot arreu... En Jaume, de tant en tant, “Salvador, vols dir que no hauries de fer l’ultra de Canfranc?” En una d’aquestes, i de conya, li dic “Mira, Jaume, jo faig l’ultra si tu m’acompanyes a Rialp”. Resposta immediata d’en Jaume, “Ja hi pots comptar!”. Doncs res, mail a l’organització de Canfranc i canvi de la marató a l’ultra.

I així és com arribo a Rialp, amb la Canfranc a les cames de fa una setmana, però amb en Jaume al meu costat.

A mitja setmana en Jaume em demana quina previsió tinc per Rialp. Faig càlculs i li dic que de 15 hores en endavant. Ho sento! No li preocupa.

Sortim tranquils. Molt tranquils. Pujant cap al Montsent de Pallars, calculo i veig que les 15 hores de les que no em veig capaç de baixar, implica arribar a partir de les 20:30 h. Just quan comença a fer-se de nit. En conya, però sent així, li dic a en Jaume, “Ostia, Jaume, com t’has de veure, un tiu com tu, que té el rècord de la prova, arribant al principi de la tarda, avui segurament arribaràs de nit...”.  Resposta, “Doncs ja tenim objectiu, no tornar a encendre el frontal!”

Amb el pas dels km i a mesura que ens anem distanciant els corredors, queda clar que avui serà cosa de tres. La Boira, que s’ha unit amb nosaltres al Coll de Triador, que anirà endavant i enrere, però sempre al nostre costat. En Jaume, que el tindré sempre al meu davant amb un ritme, per mi, implacable. I jo, que faré tot el possible per tal de que no haguem de tornar a encendre el frontal.

Pujant cap a Beraní em sento collat. Molt collat. Cada cop que aixeco el cap, sempre a 20 m de distància, veig en Jaume. Ell, avui, més tranquil que mai. Jo, avui, més collat que mai. Collat, però tranquil de  tenir-lo al meu davant. Collat, però satisfet. Satisfet de saber que m’hi estic esforçant al màxim. Sé que en Jaume avui està fent l’esforç d’anar molt més lent del que aniria i dedicant-hi moltes més hores de les que hi dedicaria. Per tant, a mi no me’n queda una altra que agrair-li abocant-hi tot el meu esforç.

Arribem a Roni. Per enèsima vegada sentim de lluny els crits de l’Alba. Com ens agrada! I com li agrada! Hi arribo bastant just de forces. M’assento. Menjo bé. D’allò més bé. Avituallament excel·lent. Més que excel·lent. Bé, com tots. Surto força recuperat.

Sant Romà. Última pujada. El baixar de les 15 hores queda descartat, però tampoc crec que haguem d’encendre el frontal gaire estona. De nou em torno a sentir molt collat. Al màxim de collat. Agafo els bastons amb tota la meva força. Apreto les mans tan fort com puc. Pico amb els bastons contra el terra amb tota l’energia que em queda. Els dos alhora. Primer un i després l’altre. No sé que és millor, però hi diposito tota la meva força. Totes les meves ganes. Tota la meva passió. “Ho estic donant tot, Jaume, de debò!”.

Arribem a Rodés amb les últimes llums del dia i un cartell indica 2,5 km per l’arribada. En Jaume prem l’accelerador. En Jaume obre gas. Per un moment, en Jaume treu una petita part de l’autèntic Jaume que porta dins. Per un moment, el perdo de vista. En Jaume imposa el ritme per no haver d’encendre el frontal. I ho aconsegueix.

Moltes gràcies per estar sempre 20 m al meu davant, amic! Moltes gràcies per collar-me com jo no m’hauria collat, amic! Moltes gràcies per posar la paraula davant de la competició, amic! Moltes gràcies per regalar-me aquestes 14:55 h, amic! Moltes gràcies per ser-hi, amic! Te’n dec un altre, amic!

Canfranc - Canfranc - 90 km 6.400 m D+

Després de què les coses no anessin massa bé al Trail Valle de Tena, avui toca tornar a fer que les coses vagin com han d’anar. Haig de ser jo qui tingui el control de la cursa i no ella qui em controli a mi. Haig de ser jo qui decideixi i no ella la que mani. Haig de ser jo qui tiri endavant al pas que a mi em vingui de gust i no al que ella m’obligui. La veritat és que la cosa no pinta gens bé. Si la cursa ja és prou dura per si mateixa (tot i que ens han anunciat certes modificacions que li resten duresa) la meteo serà complicada. Molt complicada. A partir de les 5 h de la matinada arribarà un front i amb la possibilitat de que ja no ens deixi en pau durant tot el dia. No fa gens de gràcia, però no en queda una altra que sortir a les  12 h de la matinada tal i com està previst.

En la primera pujada és un constant de passar-me corredors, però jo a la meva. I un altre. I dos més. I un altre. Crec que tinc més corredors davant que darrera, però no em preocupa.

Després de passar pel primer avituallament i de sobte, ens trobem en una pujada que és un autèntic pedregam. Pedra molt solta. Pedra que se’n va avall. Dos passos endavant i un pas enrere. Costa molt avançar. Arriba la boira. És de nit i les marques desapareixen. Toca treure el track. Arribem al Collado de Ip amb un fort vent i la baixada és un rèplica de la pujada.

Arribem al km 26. Són les 5:20 h. La nit és ben present i encara en tenim per una estona. Anem pujant i pujant. Tal i com estava previst arriba la pluja. Emprenya, però ja ho sabíem. Són les 7 h i és ben fosc. Ja s’hauria començar a fer de dia. Convé que es faci de dia, però de moment és ben fosc. La pluja, la foscor, el cansament, la pujada que no s’acaba, tot plegat em porten a un mal moment. Primeres clarors del dia, però el frontal ha de seguir encès. Sembla que deixa de ploure, però ara boira. Molta boira. De nou, toca tornar a treure el track. De nou, arriba la pluja. Tot i que la situació està complicada, l’estat anímic ha millorat notablement amb l’arribada del dia. Ens unim amb en Ramon i sembla que anem bé plegats. Tirem amunt cap al Vertice de Anayet. Collons, però com puja! Collons, però que dret! Collons, però com costa!

Superat el segon punt més alt del recorregut, agafem la Canal Roya que ens ha de portar a l’anomenada Base de Vida. Una Base de Vida en la que convé arribar-hi ràpid. Els 3 avituallaments sòlids que hem trobat fins el moment han estat molt pobres. Anem molt justos de reserves. La canal és llarga. Molt llarga. No s’acaba mai i la gana que apreta cada cop més. I la Base de Vida que no arriba. Es fa urgent arribar-hi, però no hi ha manera. La situació comença a esdevenir crítica. Mira! Mira! És allà! Per fi! Bé, l’anomenada Base de Vida queda amb dues carpes on està tot apilat de mala manera. Les nostres bosses allà al terra. No hi ha lloc per canviar-se. Bé, sí, a l’aire lliure, però és que torna a ploure. No hi ha pràcticament lloc per seure. Bé, sí, al terra, però és que està moll. No cal dir res més. Marxem d’aquí.

54 km i 11:15 h a les cames. 900 m+ per davant, però animats i amb ganes. Pugem a ritme constant, no molt ràpid, però sense parar. Ja som dalt i sembla que podríem començar a tenir la situació sota control. Encara queda molta cursa, però a hores d’ara som nosaltres els que manem. No anem molt sobrats de forces, però sí que en tenim les suficients per avançar amb convicció. Estem baixant per les pistes d’esquí d’Astún i totalment convençuts que ja baixem directe a Somport. Sorpresa! Gir brusc a la dreta i pujada de 300 m+ que no teníem prevista. Apretada de dents al màxim i amunt!

Arribem a Somport, aquí, al menys, hi ha un avituallament mínimament decent. Fem una bona parada. Torna a ploure. El cel segueix fent la mateixa mala pinta de tot el dia o potser una mica més. Una primera pujada per les pistes d’esquí de Candanchú ens recorda que encara tenim feina per davant. Pujada de les que es guanya desnivell molt ràpid. Pista negre, segur! Cada cop més justos de forces, però cada cop més a prop de Canfranc.

Baixem al Ibon de las Truchas i última pujada de 400 m+ fins al Collado de Estiviellas. Última pujada, sí. Últim esforç. I quan ja estem arribant a dalt, de nou torna la pluja. Cada cop amb més intensitat. Ja som dalt. Intensitat màxima de pluja. Trons. Llamps. Pedra. Per un moment sembla que s’hagi d’acabar el món. Tot queda en això, en un moment. Baixada llarga. 7 km. Cada cop més còmode. Un terra cada cop més amable. Ja no plou. Últims km per acabar gaudint. Últims km per fer balanç. Territori, impressionant! Recorregut, tot i ser modificat, molt potent! Panoràmica, del que em pogut veure, extraordinària! Organització, necessita millorar!

Aprofito per felicitar aquest parell de companys de viatge que, sense despentinar-se i amb 3 hores menys que jo, van aconseguir una molt meritòria tercera posició. Enhorabona, amics!

Trail Valle de Tena - 78 km 6.700 m D+

La d’avui serà una grandíssima cursa, ho sé del cert. Una cursa de màxima connexió amb l’entorn. De màxima interacció amb el medi. De gaudir dels paratges tant com un desitgi. L’hi tinc moltíssimes ganes, sí, però també un absolut respecte. Serà una cursa molt dura. Una cursa salvatge. Una cursa feréstega. En un territori que pot arribar a ser molt esquerp.

                La benvinguda que ens dóna la Vall del Tena és molt plàcida. Ens mostra la seva cara més amable mentre anem guanyant alçada. Amb les primeres llums del dia comencem a divisar la silueta de les muntanyes que tenim a davant. Una silueta esvelta. Unes muntanyes que s’intueixen d’una absoluta elegància.

                Ja totalment de dia arribem al Collado de Catieras. Primer coll del dia i primer obsequi per la visita. Perdem alçada pel que sembla el camí més evident, però de seguida ens desviem per un camí inexistent. Segon coll. Segon obsequi. Segon descens i segon camí inexistent per pujar al Collado Bajo Brazato. Queda clar que no anirem pels camins més habituals. Anirem pels camins que ens portin a les zones de més encant. Potser no hi haurà massa camí, però sí un pas per saltar de vall.

                Descens de vertigen del Collado de Piniecho i l’imponent d’en Garmo Negro ens apareix davant nostre. Un Garmo Negro que, amb els seus 3.066 m, espera tranquil la nostra visita.

                Casa de Piedra, avituallament important per afrontar l’important ascens de 1.400 m que ens conduirà fins al cim del Garmo Negro. Comença a pujar. A pujar molt. Comença a fer calor. Molta calor. Baixa aigua just pel costat del camí que pugem. És poca aigua, però suficient per donar-nos la frescor imprescindible per poder seguir amunt. Segueix pujant fort. Amb l’alçada, la calor comença a afluixar. El camí es fa cada cop menys evident. El nostre cim és cada cop més a prop. Espectacular! Una panoràmica realment espectacular que denota qui és l’artífex d’aquest recorregut i un cim ple de gent de l’organització que ho corrobora.

                La baixada fins al Refugio de Bachimaña és complicada, especialment la primera part. Portem 34 km i 4.000 m de desnivell positiu. Ho noto a les cames i m’urgeix recuperar una energia que per moments sembla que se’m vulgui esgotar. Em menjo dos plats d’arròs, sembla que em recupero i que puc seguir amb garanties.

                Parteixo direcció al Collado de Tebarray pel GR11. Em vénen records de la travessa dels Pirineus de l’estiu del 2013 i torno a connectar al màxim amb el medi. Els Infiernos al davant, de nou, panoràmica de les que conservar a la retina. Brutal! La cosa flueix. Les cames no van tan lleugeres com voldria, però l’entorn ajuda a seguir endavant.

                Al Refugio de Respomuso i arribo justet, em menjo un plat de macarrons i surto amb dos companys amb els que sé que m’aniria molt bé anar amb ells. Els macarrons no fan l’efecte que esperava. No els puc seguir. M’atabalo. Per moments les cames s’estan quedant sense força. Em preocupo. Calma, Salvador, calma. Segueixo sol i ja està.

                Collado Musales, sense dubte un coll per tornar-hi, impressionant! D’aquí fins a La Sarra se’m fa molt llarg. Les cames comencen a anar feixugues. Cal donar-li la volta a la situació, si les cames no volen tirar, haurà de tirar el cap. Vinga, Salvador, som-hi! Ara resulta que el cap tampoc vol tirar. Collons, que passa avui!

Arribo a La Sarra molt cansat. L’Alba se’n adona ràpidament i es preocupa al màxim per mi. M’assento al terra i descanso. Menjo i bec, reprenc el camí, però sembla que avui les cames ja no voldran tirar més. De sobte una pujada molt dreta i de nou intento tirar de cap. Aquí sembla que me’n surto una mica millor que abans. La situació és bastant precària, però puc anar tirant fins al Collado Foratata on veig que si m’hi esforço encara puc arribar de dia a Sallent de Gállego. M’hi esforço, sí, però no el suficient i a un parell de km del poble haig d’encendre de nou el frontal.

Arribo a l’avituallament pitjor del que he arribat a La Sarra. De nou necessito seure i de nou l’Alba que em cuida al màxim. Merci!  També surto pitjor del que he sortit de La Sarra. Només queden 10 km, però sé que se’m faran llargs, molt llargs...

En l’últim ascens no para de passar-me gent. Això encara m’ensorra més. Les cames no van. El cap no va i a sobre no paren d’avançar-me, uuuufffff, que dur! La veritat és que en vàries ocasions estic a punt de seure’m, però sé que no ho puc fer. Necessito avançar, encara que sigui molt a poc a poc, però avançar. Veig els frontals molt amunt. Massa amunt. Avançar! Avançar! Avançar! Intento no treure-m’ho del cap. Avui ha tocat creu, d’acord, però tu avança! Avui la cosa no va com t’agradaria, d’acord, però tu avança! I per fi, després d’un esforç mental més que considerable aconsegueixo arribar al Mirador de la Sierra Plana. Últims 4 km. Últim esforç. Vinga Salvador, que això ja ho tens i després de repetir-me això constantment, aconsegueixo acabar creuant la línia d’arribada.

Brutal! Impressionant! Espectacular! Salvatge! Feréstega! Bestial! Però també, Elegant! Esvelta! Majestuosa! Imponent! Així és Valle de Tena. Jo no m’he trobat gaire bé, però, sense dubte, el que em queda en el record és el Valle de Tena! Tornarem!

Ultra Trail Valls d'Àneu - 92 km 6.700 m D+

Arribem a la Festa Major d’Esterri just quan acaben de començar els focs artificials. Uns focs artificials en forma de llampecs que La Indòmita ens obsequia com a regal de benvinguda. Una Indòmita que em dóna la sensació que està molesta perquè l’any passat la vam aconseguir domar i això no li va agradar en absolut. Una Indòmita que ens la voldrà tornar. Una Indòmita que farà el possible per barrar-nos el pas. Bé, més que d’una Indòmita, cal parlar de La Indòmita.

El primer tram fins a Espot és força plàcid. Tot i així, en la baixada amb un pendent de vertigen, vaig per terra alhora que sento la veu de la Indòmita que em diu que pensa fer-me un marcatge implacable. Em diu que estigui ben atent, perquè sinó a terra hi aniré sempre que ella voldrà.

El camí d’Espot a Planes de Son es deixa fer molt bé. L’explicació és molt senzilla. La Indòmita ha preferit anar-se’n a la zona que sap que pot atacar amb més força, allà on sap que pot fer més mal. I així és. Pujant cap al Tèsol, m’he la veig al cim amb un somriure d’orella a orella. Bé, més que somriure el que està fent és mofar-se de nosaltres. Ens veu minúsculs, ens veu dèbils, ens veu molt poca cosa al costat de la seva immensa dimensió i se sent molt superior. En el pas per la més que espectacular cresta que uneix el Tèsol, la Roca Blanca i el Pinetó és on La Indòmita ens obre les portes a la que és casa seva. Blocs de pedra enormes, camins inexistents, baixades i pujades amb uns pendents acollonants. Aquestes són les armes de les que disposa i la veritat és que amb això pot fer molta feina. Jo miro de passar desapercebut, sense fer soroll, anar avançant de forma discreta i procurant no fer enfadar a La Bèstia...

Amb 9:20 h arribo a l’avituallament del Port de la Bonaigua. Aquí toca menjar bé i recuperar forces perquè els 42 km i més de 4.000 m de D+ de lluita constant amb La Bèstia han fet minvar la meva energia.

L’avituallament se’m posa d’allò més bé i parteixo cap a Isil amb moltes ganes de guerra. Aquest tipus de lluita cada vegada m’està agradant més. Em sento valent. Em sento amb forces. Em crec capaç de dominar-la. Ella té molts punts al seu favor, sí, però jo, tot i ser tan menut, tan poca cosa, tan minúscul al seu costat, li començo a conèixer la forma que té d’atacar i crec que me’n puc escapar de les seves urpes.

La baixada fins a Borén és llarga, molt llarga. És lenta, molt lenta. Costa molt de córrer per un camí ple de forats, aigua, fang. Un camí que per moments desapareix enmig dels blocs de pedra. Un camí que després de molta estona d’anar perdent alçada va millorant. Sembla que La Bèstia podria afluixar, però no. Ara l’atac és en forma de calor. Doncs res, a aprofitar l’aigua que baixa per tot arreu i a aguantar l’envestida fins a Isil.

El tram fins a les Bordes de Pina és per fer els preliminars del que serà el combat final fins a Esterri. Un combat que assolirà la seva màxima intensitat en l’ascens al coll del Montroig. Només hi pot haver un vencedor. La Indòmita avisa que no es vol donar per vençuda, però jo tampoc. La Indòmita avisa que ho donarà tot per endur-se la victòria, però jo també. La Indòmita em diu que em tornarà fer anar per terra i jo li dic que em tornaré a aixecar.

Comença amb uns primers trons a la llunyania. Es van acostant. Segueix amb les primeres gotes. Unes gotes que van a més. El cel s’il·lumina amb els llampecs que cauen i els trons s’apropen. Apreta amb força, sí. No m’ha enganyat quan m’ha dit que ho donaria tot. Les lloses de pedra estan molles. Sap molt bé com pot fer més mal i ho aprofita al màxim. Sap molt bé quins són els millors recursos que pot utilitzar i els utilitza. Tenia molt clar quin era el millor punt per atacar i ha esperat que jo hi passés per fer-ho. Haig d’arribar al coll com sigui, haig de perdre alçada ràpid, però per fer-ho hauré de superar abans els prop de 6 km per sobre els 2.300 m i amb un parell de colls inclosos. Cal treure forces d’on sigui. Vaig bastant just, però ara no puc defallir. Arriba la nit. El camí es complica. El ritme s’alenteix. Per moments sembla que em quedo sense força a les cames. No puc deixar que La Indòmita se’n adoni. Necessito menjar. Menjo. Necessito tirar avall i per fi hi tiro. Necessito seure. Arribo a l’últim avituallament i ho faig.

Mentre jo vaig fent camí cap a Esterri, La Indòmita es retira. Vaig avançant i La Indòmita no pot fer res per evitar-ho. Cada cop queda menys per ser al punt d’origen i La Indòmita no n’hi queda una altra que anar-se’n cap al cau. Ja veig les llums del poble. Ja sento a la gent que hi ha a la línia d’arribada. Ja veig a l’Alba al peu del canó. Ja veig l’arc. El creuo i poso fi a aquest duríssim combat.

Com no, agrair a tots els voluntaris que han ajudat a lluitar i fer front a la duresa La Indòmita.

Per cert, crec que no m’equivocaria si digués que aquesta és, amb diferència, l’Ultra més salvatge que hi pugui haver a Catalunya!