dimarts, 10 de juliol de 2018

Eufòria - 233 km 20.000 m+


                Des de fa dies que no em puc treure l’Eufòria del cap. Especialment des de que aquest mes de juny comencem a trepitjar-ne el seu recorregut. No m’he la puc treure del cap, però de forma molt positiva. Hi penso, i només em venen a la ment els grans moments viscuts l’edició passada (la memòria selectiva se’n ocupa d’eliminar-ne els dolents...). Estic súper motivat. Em sento amb moltíssimes ganes de repetir l’experiència. Tot és optimisme dins meu. Tot és Eufòria. Arriba un punt que tants pensament positius em comencen a preocupar. Com la cosa es torci. Com la pel·lícula no sigui com jo m’he l’estic imaginant. Com el desenllaç final en sigui un altre diferent al somiat, la decepció podria ser molt gran... Em ve a la memòria la formula de la felicitat ideada per l’executiu de Google, Mo Gawdat, que comparteixo força i que diu:

Felicitat = Valor del viscut – Expectatives creades.

                Aquesta fórmula el què diu és que si les expectatives creades són molt superiors al que realment s’acaba produint, la felicitat se’n pot anar a norris en funció del valor del viscut... Hi dono voltes i més voltes i la situació em té certament intranquil. Finalment, acabo trobant la solució a la fórmula. Cal donar el màxim valor al viscut. Un valor infinit a ser possible. Sent així, per més que restin les expectatives creades (en el supòsit d’un desenllaç negatiu) la Felicitat pot ser igualment infinita. Va! Doncs no hi donem més voltes! Deixem que tot flueixi. Deixem que l’optimisme vagin fent la seva feina i segur que tot anirà de puta mare!

                Arribem a la Plaça d’Ordino amb en Javi uns 20 minuts abans de la sortida i m’adono que m’he deixat el dorsal a la furgo. Bé! Això és una bona senyal. Un bon símptoma de que, de moment, el què hi ha dins meu són ganes de gaudir, no de competir.

                Durant els primer km de la cursa no em puc treure del cap la paraula gaudir, gaudir i més gaudir. Tot és optimisme dins meu. Tot és alegria. Pujant cap al Coll d’Arenes llegeixo a la part del darrera de les vambes d’en Nahuel que s’ha escrit ell mateix amb retolador Poc A Poc (el nom del seu equip). En Nahuel parla més o menys el castellà igual de bé que jo el francès, tot i així ens acabem entenent. Coincidim en que per davant tenim més de 3 dies d’autèntica muntanya. 3 dies de màxima felicitat. 3 dies per fer el que més ens agrada. 3 dies de pura vida. Això sí, per tal de que el desenllaç sigui satisfactori cal anar molt Poc A Poc.

                Baixant de la Collada de Ferreroles a l’estany de l’Estanyó, ho veig claríssim. Haig d’activar dos modes. Mode Gaudir i Mode Recording. Sí, sí, ho veig claríssim. Haig de gravar el màxim del que pugui retenir. Gravar a la retina les grans estampes que veuré. Gravar al cor els grans moments que viuré amb tothom amb qui compartiré aquest viatge. Sóc un afortunat. Un autèntic afortunat. Tinc la grandíssima sort d’estar aquí i poder viure-ho en primera persona. Ser de molta gent que voldria estar aquí i no pot. Pel motiu que sigui, però no pot. Em ve al cap en Jaume que sé que donaria el que fos per poder estar al meu costat. Així que no hi ha altra opció que valorar al màxim aquesta gran sort que tinc, estar-ne al màxim d’agraït i viure-ho tot plegat amb absoluta intensitat.

                En Javi opta per la prudència. Diu que no vol deixar-se portar excessivament per l’Eufòria. Es coneix i això li podria jugar males passades. L’acord al que arribem és que jo hi poso una bona dosi d’optimisme i ell la compensa amb una altra bona dosi de prudència.





                A mesura que van passant els km els equips ens anem distanciant. Amb en Javi coincidim que el què realment ens ve de gust és anar sols. Ben sols. Ell i jo, sols. Mano a Mano. Hi ha un equip de dos cosins de Madrid que se’ns han enganxat a darrera nostre i no se’n separen. Els hi oferim en diverses ocasions que passin, però diuen que prefereixen quedar-se al darrera. Després de l’avituallament que ens ha muntat la Bego al Refugi de Sorteny, ja tornem a tenir els dos de Madrid a darrera. Cullons i nosaltres que tenim ganes d’anar sols... Finalment, pujant direcció  cap a la Vall de Rialb els fem posar a davant. Un cop davant, veiem com no dominen gaire el GPS. Bé, més aviat no el dominen gens. A cada intersecció s’acaben equivocant. És que no en fan ni una de bé. Ni per casualitat. Sempre agafen una direcció diferent a la correcte. Baixant del Port Vell ho tornen a fer malament i acaben darrera nostre altra vegada. Carai, no hi haurà manera de treure’ns-els de sobre!

                Pujant a La Font Blanca un dels dos cosins ens diu que ens volen deixar clara una cosa: Si dado el caso esto acabara así, podéis estar tranquilos que obviamente no os iríamos a disputar. Somos conscientes de que nos estamos aprovechando de vosotros, pero el GPS no es lo nuestro y lo único que podemos hacer es estaros muy agradecidos. La meva resposta és que això és molt i molt llarg i acaba de començar. Aquí poden passar infinitat de coses, així que, a hores d’ara, millor deixem que tot flueixi...



                Arribem a Arcalís abans del previst. Tot i haver incrementat desnivell, pel tema de la neu ens han reduït algun km. Les xifres són interessants, 44 km 5.055 m+. L’Albet@ i els meus pares encara no han arribat i no crec que arribin. Però no passa res, a priori ja havia donat per fet que seria així. Tinc bastanta gana, em menjo un parell de plats d’arròs i un parell de plàtans i quedo com un senyor. De sobte, sento una forta cridòria Salvador! Salvador! Salvador! L’Albet@ ja és aquí! Ara ja sí que sí! Ara ja sí que l’equip és complet.



                Reprenem el camí cap al Pic de Cataperdis. Estanys de l’Angonella. Pic de les Fonts i baixem a tocar del Refugi del Pla de l’Estany. Mentre espero en Javi abans d’iniciar la forta pujada als Malhiverns, moment d’absoluta Eufòria. Contemplo al meu voltant i de nou em considero un autèntic afortunat. La immensitat del meu entorn versus el meu tamany diminut. La quietud i el silenci de la solitud versus el soroll de la força de l’aigua que baixa per tot arreu. Un dia que s’està esgotant. Una nit que vol anar per començar. Brutal! Realment brutal tot plegat. Moment i estampa que vull que quedin ben gravats tant a la retina com al cor. Eufòriaaaaaaa!

                Quan falten pocs metres per arribar al Cim del Comapedorsa es posa a ploure. Poc. De moment plou poc, però optem per posar-nos el Gore. Passada la Portella de Sanfons, el tram fins el Port de Cabús es fa llarg. Molt llarg. Ara bé, al final hi haurà premi. Al Port de Cabús hi ha l’Albet@ que ens ha preparat un sopar del màxim nivell. Com que encara em queda a la motxilla un entrepà d’alvocat (i el porto des de que hem sortit...), crec que ja ha arribat el moment de deixar-lo de passejar i menjar-me’l. Un petó i una forta abraçada amb l’Albet@ i quedem d’aquí unes hores al Coll de la Botella. La pujada fins al Pic dels Llacs la fem prou bé, però la baixada fins a peus de pista de Pal – Arinsal, fatal. La nit, un camí inexistent, una zona amb molta pedra solta al principi i herba molt alta més endavant, no ens deixen avançar amb gens de comoditat. Anem molt lents i cal armar-nos de paciència. Molta paciència.

                A les 3 h de la matinada passem pel Coll de la Botella. Abans hem quedat amb l’Albet@ que ella vagi dormint a la furgo i nosaltres quan arribem ja la despertarem. Però l’Albet@ està ben desperta i a la nostra espera. Donant-ho tot. Com sempre.           Aquí apareixen de nou els de Madrid. Ens expliquen que s’han estat perdent varies vegades al llarg de la nit. Ens avancen corrent mentre nosaltres caminem. Nosaltres no correm. No. Optem per no córrer ara per tal de poder caminar més endavant. Aquestes paraules els hi agraden i se les fan seves. Vosotros sí que sabéis. No correr ahora para andar luego. Esta es la clave ¿Verdad? I tant, companys i tant! I és aquí quan tornen a aparèixer les paraules d’en Nahuel. És aquí on els de Madrid m’he les recorden Poc A Poc ¿Verdad? Això mateix! Poc A Poc!

                Seguim plegats amb els de Madrid fins al Bony de la Pica i en el llarg descens cap a La Margineda fins que arriba el fatídic moment. En Javi li comença a fer mal el tibial. Cada cop més mal. Se li comença a inflar. Cada cop més mal i cada cop avança més lentament. Em diu que tiri fins a La Margineda i que m’uneixi amb els de Madrid que ell possiblement haurà de plegar. Jo em vull resistir aquesta opció i vull confiar que aquest mal passarà. Però no. El mal no passa. Al contrari, el mal va a més. Nooooooooooooo!!! En Javi insisteix que estem anant molt lents i que si segueixo amb ell se’m escaparan els de Madrid i no podré continuar amb el nou equip. Finalment, i molt a contracor, acabo fent cas a en Javi. Arribo sol a La Margineda. Primer moment complicat d’aquesta Eufòria. Amb l’Albet@ analitzem la situació i ambdós coincidim que haig de continuar amb els cosins de Madrid. Hi ha una altra opció. Un equip de Saragossa, però sembla que hi ha més connexió amb els de Madrid. Sí. Sí, Salvador. Has de continuar amb els de Madrid. Em diu l’Albet@. Jo també ho penso. Un dels dos cosins li fa mal el tibial igual que en Javi i diu que potser es retira. Hostia! Abans han dit que si un cosí es retirava, l’altre també. Ai, mare meva, que se’m acaba l’Eufòria aquí... Finalment els de Madrid decideixen continuar. Els hi demano si m’hi volen en el seu equip i la seva resposta és absolutament afirmativa. Sense dubtes. Em confirma que són bona gent i em fa intuir que plegats acabarem tenint un molt bon final d’aquest viatge.






                Reprenem el camí. Em poso davant i els hi marco el pas i el traç. El pas serà Poc A Poc i el traç, tranquils, que serà el correcte. Anem xerrant d’això, d’allò i de més enllà. Confirmo el que ja havia anat detectant les estones que havíem compartit, els dos cosins es porten súper bé. Són carn i ungla. La frase que més repeteixen és mi primo. Tant l’un com l’altre ho diuen una i altra vegada, mi primo. Així que d’ara en endavant seran els primos. Entre els 3 hi ha una bona sintonia. Entre els 3 hi ha una bona connexió. Tot apunta que entre els 3 farem un molt bon equip. Em reconeixen que aquest ritme de Poc A Poc serà la clau per acabar amb èxit. Els hi ratifico. No en tingueu cap dubte, companys! Passem pel Refugi de Prat Primer. Coll de Bou Mort. Pic Negre. Torre dels Soldats i l’espectacular cresta que uneix aquest cim amb el pròxim, el Pic de Perafita. De nou, moment de màxima Eufòria. Mode Recording activat. Moment que cal retenir. Panoràmica sublim per gravar a la retina. Les més de 30 hores en cursa fan que comenci a entrar en una nova dimensió. Les més de 30 hores en cursa fan que tot plegat comenci a tenir una altra magnitud. Buaaaaaaaaa! Brutaaaaaaaaaal!



                Al Refugi de l’Illa acordem amb els primos fer un vermut. Així que m’avanço una miqueta per demanar unes Coca-Coles, unes patates i unes olives. Ens ho prenem amb la calma i continuem. La parada se’ns posa d’allò més bé i el tram fins a la Portelleta el fem amb força alegria. Un cop al Pic de la Portelleta, últim cim de més de 2.900 m del recorregut els faig la conya de que han ben amortitzat el viatge, ja que de fer cims se’ns estan fent un fart. Em reconeixen que fa hores i hores que estan flipant amb el recorregut. Amb aquestes muntanyaques. Amb aquests paratges. Estan flipant i molt. Som-hi, doncs. A seguir flipant!

                Baixant cap a la Cabana dels Esparvers en Mario va totalment coix. Li fa molt mal el tibial i no pot córrer. Hem de caminar. Faig números i calculo que queden més de 7.000 m de desnivell negatiu. Li comento a en Mario i em diu que no hi ha problema. Que mentre dilluns pugui anar a treballar ja en té prou. Que durs que són aquests primos, per Déu! Passat la Portella Blanca una espessa boira i un vent no molt fort però sí que refreda molt ens fa accelerar per intentar entrar en calor. Fem el Pas dels Isards i tirem ràpidament cap al Pas de la Casa per intentar perdre alçada a la vegada que esperem que les condicions millorin. Cosa que no acaba sent així... Arribem a la base de vida del Pas de la Casa ben molls i amb molt de fred. Aquí, a més de l’Albet@, hi ha els meus pares, en John Fields, l’Ivan. Hostia que feu aquí! Apareix també l’enorme d’en Jordi Codina. Buaaaaaaa! D’aquí en surto al 200 %! Seguríssim. Em canvio de roba. Menjo un espectacular patata amb moniato i ceba que m’ha preparat l’Albet@. Exquisidesa màxima! La meva mare ha portat un parell de pizzes. Nivellàs! Mentre estant, a fora va plovent. Li dic a l’Albet@ de dormir 1/2 hora. Em diu que sí que sí, però ja veig que dormiré el que ella consideri. Bé, doncs el que la “jefa” mani. Finalment acabem dormint uns 50 minuts (crec). En Mario diu que amb aquest mal al tibial no pot continuar, així que ens tocarà continuar amb en Jose, l’altre primo. Ens ben abriguem. Ens posem el Gore i els pantalons impermeables i arrenquem de nou a la 1:20 h de la matinada.







                Aquesta base de vida se’ns ha posat de conya amb el primo i en sortim motivadíssims. El tram fins al Pic de la Cabaneta el fem molt bé. Estem amb moltes ganes. Molt il·lusionats. Amb el primo hi ha molt bona sintonia. Això va de collons! La baixada de la Cabaneta cap a Siscaró és d’allò més entretinguda. L’organització l’ha fet passar més per la dreta que l’any passat per evitar una congesta de neu, però és entretinguda de collons. El camí és totalment inexistent i la nit ho dificulta encara més. Aquí li faig la conya al primo, ¿Que tal, como lo ves por aquí con tu primo? La seva resposta. Calla. Calla. Si ya nos perdíamos cuando había camino, imaginate aquí... Després d’una baixada molt i molt, però que molt treballada, acabem arribant al camí que ens porta al Refugi de Siscaró. Aquí el primo em diu, Oye Salva, mira el GPS que vamos mal seguro, estamos yendo por un camino y esto no puede ser correcto! Doncs sí, encara que costi de creure, després de hores i hores d’anar per camins inexistents estem anant per un camí...

                Amb l’inici d’un nou dia incrementa la sintonia amb el primo i amb l’entorn. Tot flueix. La connexió amb el medi és absoluta. Passem per l’Estany de l’Isla. De nou, moment i estampa per emmarcar. De nou, Mode Recording activat. L’aigua tranquil·la de l’estany ens reporta una sensació de ben estar màxim. Hem superat ja les 48 hores. Ara sí que ja estem totalment immersos en una altra dimensió. Ara ja sí que l’Eufòria està en plena efervescència. Estem flipant. Com n’estem gaudint, per Déu. Impossible descriure el moment. S’ha de viure...

                De camí cap a Ransol ja sentim la cridòria de l’Albet@, que junt amb l’Ivan i en John ens han muntat un avituallament de nivell superior. Arriba també en Mario, l’altre primo. Pa amb tomàquet amb paté d’algues. Patates de pastanaga... Anant ja ha buscar les delicatessen. Com s’ho coneix això l’Albet@.



                Com que a la base de vida de Solanelles l’assistència no hi pot arribar en cotxe, optem per fer una parada a boxes per arreglar una mica els peus i fer la nostra base de vida a Cortals d’Encamp on sí s’hi arriba amb cotxe. Aquí la família d’assistència comença a créixer. L’Albet@, en John, l’Ivan, el meu pare, la meva mare, en Javi, la Bego, en Mario. Tela! Aquí sí que la cosa ja comença a posar-se interessant. Una bona quinoa amb verduretes que m’ha preparat l’Albet@ i continuem!






                La pujada fins al Cap del Agols i la posterior baixada la fem prou bé. L’equip funciona. D’energia en queda. La motivació i les ganes hi són. Endavant, primo! La baixada de tota la Vall de Madriu fins a Esclades és molt llarga, així que mirem de córrer tot el que podem per tal de que no sembli tant llarga. Costa córrer. Cada cop costa més. Tot i així ens hi esforcem al màxim per finiquitar aquesta llaaaaaaaarga baixada quant abans. I quan finalment arribem a Esclades, sorpresa! L’equip d’assistència ha seguit creixent. Salvador Valeri, Olga, David Colomer, parella... Impressionant! Realment impressionant. La veritat és que en aquestes hores em comença a costar assimilar-ho. He perdut una mica la noció del temps i no n’acabo de ser del tot conscient de tota la gentada que hi ha. Disculpeu-me si no he estat per vosaltres com us mereixeu...




                Arriba l’hora de la veritat. Frontal al cap per tercera nit i últimes dues pujades. Pic de Padern – Bony de les Neres, primer i Pic de Casamanya a continuació. 1.100 m+ i 700 m+ respectivament. El primer tram del camí que ens ha de portar el Pic de Padern és extremadament dret i es fa extremadament dur. Cada pas costa una immensitat, però aconseguim anar avançant, Poc A Poc, molt Poc A Poc, però anem avançant com dues formiguetes... El primo em diu de fer una parada molt curta al Coll d’Ordino, però jo li dic que aquí em cal dormir 10 minuts. Només 10 minuts, però ho necessito. Em prenc un crema de carbassa ben calenta que m’ha escalfat l’Albet@ i dormo aquests 10 minuts com si hagués dormit tota una nit. Perfecte! Som-hi cap amunt, primo!

                Pujant al Casamanya, cada cop que aixeco el cap veig el reflectant de les banderetes (de la Marató que coincideix amb el nostre recorregut) amunt. Molt amunt. Decideixo no aixecar el cap, però cada vegada que l’aixeco veig el reflectant més amunt. No vull aixecar el cap, però l’aixeco i banderetes més amunt. Una vegada. I una altra. I una altra. Costa una barbaritat arribar al cim. Però després d’haver aixecat el cap i haver-lo tornat a abaixar un munt de vegades, acabem arribant al cim del Casamanya. Tram molt entretingut fins al Coll d’Arenes i ja gairebé ho tenim. Ara sí que no en queda una altra que paciència. Molta paciència i anar perdent metres mica en mica. Sornàs. Ja veiem Sornàs. Trepitgem els carrers del poble. Això vol dir que com a molt queden un parell de km. Sí. Ara sí que sí. L’Eufòria és màxima. Activem Mode Recording i a guardar, en aquesta ocasió, al fons del cor, un moment tant especial com el de creuar aquesta línia de meta amb el primo. Amb el primo,  però alhora amb tota la resta de la gent que està aquí (tot i ser les 6 h de la matinada). Als vostres peus, famíli@ ben parid@! Als vostres peus!



                Com no pot ser d’una altra manera, agrair enormement a tothom qui ha fet possible aquest viatge. Nosaltres sols ens hem hagut de preocupar de gaudir, gaudir i gaudir. En canvi des de l’assistència fins a l’organització vetllant al màxim per nosaltres, pel nostre ben estar, per la nostra seguretat, per tal de que no ens faltés de res en cap moment... Com he dit al principi, afortunat. Molt afortunat. Us estimo!

                Nota: Com que sóc una mica malalt dels números, matemàtiques i fórmules, després de 71 hores de viatge, crec que he acabat determinant la fórmula de l’èxit d’Eufòria. És la següent:

Eufòria = [(Motivació + Il·lusió + Optimisme) x Actitud] Assistència
               
                La Motivació, la Il·lusió i l’Optimisme sumen i són imprescindibles. L’Actitud té encara més importància perquè multiplica. Ara bé, el realment important és l’Assistència que n’eleva el seu valor al màxim exponent.




6 comentaris:

  1. Salva,ets enormement gran!!!
    T'esperem al Trencacims!!

    ResponSuprimeix
  2. Felicitats!
    M'encanta la teva modificació de la fórmula. Gran experiència, grans moments. Dóna ganes de viure-la, però ben a poc a poc. Segueix gaudint així.

    ResponSuprimeix
  3. Eres un autèntic crack!! Una font d'inspiració i motivació total! A veure si coincidim en la indòmita.Enhorabona!!!

    ResponSuprimeix
  4. Hola Salva. Vaig conèixer als primos a UTMB l'any passat. Vaig fer l'útima part del recorregut amb ells.Són molt bona gent i van ajudar-me a acabar. M'agradaria saludar-los, no sé si pots passar-me algun contacte.Llegint la crònica se m'han posat els pèls de punta. Enhorabona!!!!
    mikelunaikings@hotmail.com

    ResponSuprimeix
  5. Ets un putu animal! tens els collons com un toro! felicitats i continua amb aquesta actitud!!! gasssssss

    ResponSuprimeix
  6. Als teus peus Salvador!!!Brutal!!!Una actitud de pura vida!

    ResponSuprimeix