Emmona - 106 km 7.500 m D+

Ja tornem a estar a punt de prendre la sortida de l’Emmona i aquest serà el tercer any consecutiu. Sí que és cert que de curses de llarga distància n’hi ha tantes que cada any se’n podrien fer vàries sense necessitat de repetir, però l’Emmona és molta Emmona i el seu recorregut i la seva duresa m’encanten. Aquest any la neu impedeix que passem per les cotes més altes i de major encant, tot i així, segur que l’essència es mantindrà.

Comencem pujant al Puig Estela que es troba a una altitud de 2.000 m, és a dir, que per anar escalfant motors fem una primera pujada de 1.200 m. La novetat d’aquest any és que junt amb l’ultra trail també hi ha la marató que finalitza a Núria. Per tant, caldrà estar molt a l’aguait i que els corredors de la marató no em facin tirar més del compte.

Amb 2:15 h arribo a Pardines, les sensacions són bones, les cames sembla que responen correctament, però hi ha un factor que em comença a preocupar i és la calor. A les cotes més altes no li temo gaire, però a la que perdem alçada, aquesta calor pot jugar males passades, així que caldrà estar molt al cas i cuidar la hidratació al màxim.

Passem pel Coll de Tres Pics, aquest any el punt més alt del recorregut, 2.405 m, amb 3:56 h i les sensacions que segueixen sent d’allò més positives. Acompanyat per una gran baixadora com és l’Olga Manko, la baixada fins a Daió es fa el màxim de divertida. Es tracta d’una baixada una mica tècnica, però que permet córrer força, així que gaudim com nens petits...

Arriba el primer moment complicat de la cursa, pujant de Daió cap a Núria, no córrer gens d’aire i la sensació de calor és terrible. Procuro anar bevent amb molta freqüència, tanta que se’m acaba l’aigua. La calor que no afluixa i l’aigua que se’m ha acabat. Ho estic passant molt malament, sinó trobo aigua ràpidament no sé que em passarà... Per fi veig un petit canal d’aigua, no és gran cosa, però suficient per mullar-me el cap, la cara, els braços i omplir els bidons, estic salvat!!!

Ja refet de la calorada, arribo a Núria quan el campanar toca 12:45 h.  Aquí xerro una mica amb alguns corredors de la marató que ja han acabat la feina mentre em menjo un plat de pasta i, sense perdre gaire temps, reprenc de nou el meu camí.

El tram fins al Collet de les Barraques es força tranquil, per més que miro endavant i enrere, no veig cap corredor en cap moment. Al arribar a Planoles em trobo en Jordi i en Genís que m’han vingut a veure a Núria, però ja havia passat. La presciència d’aquest parell em dóna una energia brutal per seguir endavant. 

Són les 15:20 h, una mala hora per pujar fins a la Covil per la calor que pugui fer. Just abans de començar la pujada baixo fins al riu i em mullo la cara i el cap, almenys començar la pujada ben refrescat. Al principi el pendent és molt pronunciat i molt exigent, així que toca una bona dosi de motivació per no defallir. Les cames comencen a anar una mica feixugues, segueixo anant totalment sol, cap corredor a la vista, així que no puc fer una altra cosa que pensar en la Covil fins que hi acabo arribant amb 10:58 h.

Aquest any sota la Covil hi ha un avituallament (que l’any passat no hi era) i s’agraeix d’allò més. Pregunto quan queda fins a Campelles i em diuen que 12 km, tant??? Sé que no serà un tram complicat, però sí que es pot fer llarg, així que tocarà buscar la manera de distreure la ment per tal de no capficar-m’hi. Vaig pensant amb el que em queda i sé que un cop arribi a Campelles, només em faltarà baixar a Ribes, pujar al Taga i ja està, això em motiva i em dic a mi mateix: “Endavant Salvador, a per totes!!!”.

Ja estic a Ribes, ara sí que ja li tinc el peu al coll, només em falta coronar el Taga i ja estarà. A més, aquest any hi arribaré de dia, perfecte!!! M’han dit que vaig a la posició 10, i des de Núria que no he vist cap corredor. A mesura que vaig pujant, em giro de tant en tant i mai veig a ningú, sembla doncs que si no passa res podria mantenir aquesta posició. Em proposo assolir el cim sense parar cap vegada, però en l’últim tram haig de parar un moment a agafar aire. Just quan són les 21:30 h passo pel costat de la creu, ara sí que això ja està, tot baixada fins a Sant Joan, ueeeeeeee!!!

A l’avituallament del Coll de Jou, quan els hi dic que ara ja només em deuen faltar uns 12 km fins a l’arribada (com l’any passat), em diuen que no que me’n falten 18, que com que s’ha tret algun km de la zona de Núria, s’ha allargat pel final per mantindre la distància de 106 km. Surto de l’avituallament direcció cap avall (com l’any passat) i em diuen que no, que és cap amunt, cap amunt??? M’ensorro de cop!!! De sobte m’acaben de caure 6 km i 400m de desnivell positiu que no tenia previstos. Això em suposa un defalliment impressionant i no tinc el cap pel que l’haig de tenir. No vaig gens bé, avanço molt a poc a poc, estic molt atabalat i necessito sortir d’aquesta situació com sigui. Solució? T10, sense dubte! Decideixo estirar-me a dormir 10 minuts i això de segur que m’ajudarà. Abans dels 10 minuts m’aixeco i noto com el descans ha fet molt bon efecte. Ja tinc les energies renovades i el que és més important el cap al seu lloc!!!

Els últims kms no són fàcils, amb petites pujades que es fan molt llargues, però tot i així ho supero a bon ritme. No hi ha manera de veure els llums del poble i fins a menys de 2 km no s’arriben a veure.

Trepitjo els carrers de Sant Joan i tot i que siguem de matinada, encara hi ha gent animant, un 10 companys!!! Finalment creuo la línia d’arribada amb 18:48 h i en la posició 11. Aquests últims 18 km no han estat gens fàcils, però els he acabat superant força bé.

Abans d’acabar la crònica agrair molt efusivament la gran tasca de l’organització i de tots els voluntaris que han fet que ens sentíssim com a casa, moltes gràcies per deixar-nos gaudir d’una cursa tant gran!!!

Marató Setdellonga - 42 km 2.400 m D+

Avui és el dia de la marató de Zegama on hi ha prop de 500 corredors i milers d’aficionats animant al llarg de tot el recorregut. Però avui també és el dia de la marató de Setdellonga a Vilallonga de Ter. Aquí tan sols som 46 corredors i els aficionats que trobarem al llarg del recorregut imagino que més aviat seran escassos, ara bé, de gaudir, segur que ho farem de valent!!!

La temperatura en el moment de la sortida és de -1ºC. És bastant sorprenent aquest valor a data 26 de maig, però sembla que aquest any la climatologia té ganes de fer-ne de les seves...

La sortida és molt ràpida i de seguida perdo el compte dels corredors que tinc davant. Quan ja sembla que més o menys tothom està al seu lloc, va i m’avancen tres corredors. A veure si en tindré més al davant que al darrera, i sort que avui som pocs...

Vaig corrent totalment sol, els corredors que tenia al davant els he acabat perdent de vista i, de moment, per darrera no en ve cap. L’entorn està totalment verd, baixa aigua per tot arreu, a les muntanyes que diviso al fons encara hi ha neu, tot plegat conforma un paisatge d’una gran bellesa.

Segueixo anant sol i intueixo que la d’avui serà una cursa força solitària, la veritat és que no em preocupa, però sí que noto que el fet de no veure d’altres corredors durant tanta estona fan que em prengui la cursa amb més tranquil·litat. Amb 2:25h arribo al km 21 i em diuen que tinc 14 corredors al davant, 14??? Considero que vaig molt enredera i a hores d’ara no sé pas si ho podré arreglar...

Creuo la carretera que va cap a Setcases i arriba la primera pujada important. Aquí és on per fi començo a caminar per primera vegada, fins ara gairebé tot ha sigut de córrer. Aconsegueixo avançar un parell de corredors i això em fa incrementar una mica el ritme, a veure si sóc capaç d’entrar seriosament en cursa...

Arribo a un avituallament i veig com en surt un corredor. Em penso que estic entorn al km 30 i em diuen que estic al km 34. Ambdós fets em donen molta energia, som-hi!!! Veig a la llunyania com el corredor que tenia davant està corrent en pujada, així que a mi em toca fer el mateix. La pujada no perdona i al final haig de deixar de córrer, això sí intento avançar tan ràpid com puc. Molt a poc a poc em vaig acostant al corredor que tinc davant, però em costa moltíssim. Poc abans d’arribar al poble de l’Avella, en una pujada i donant-ho tot, aconsegueixo avançar el corredor que tanta estona feia que perseguia.

Últim avituallament, em diuen que em falten 3 km per l’arribada, així que ja ni paro, endavant!!! Dubto que pugui guanyar cap altra posició, tot i així avanço per una baixada una mica tècnica tant ràpid com em permeten les cames.

Finalment acabo creuant la línia d’arribada en 4:52h i en la posició 12. Un recorregut massa corredor pel meu gust, però d’un encant extraordinari!!!

Castelló - Penyagolosa - 118 km 5.500 m D+

La d’avui no és una cursa qualsevol, la d’avui és una de les curses més importants de la meva vida. La importància no és per la dificultat de la prova o per la complexitat del recorregut, la importància ve donada per la defensa dels colors de la selecció catalana. Tinc molt clar que la resta de companys de l’equip estan més forts que jo i tinc molt clar també que a Catalunya hi ha molts corredors que farien millor paper que el meu.  Ara bé, el que també tinc molt clar és que avui, més que mai, donaré el màxim de mi, avui, més que mai, m’entregaré amb totes les meves forces.

La cursa d’avui porta per nom CSP115 i és el campionat d’Espanya d’Ultra Trail. Surt de la ciutat de Castelló, pràcticament al nivell del mar, i va fins al Santuari de Sant Joan de Penyagolosa a 1.280 m d’altitud. El recorregut és de 118 km i 5.500 m de desnivell positiu. A la vegada també es fa la MiM, amb el mateix origen i destí, però amb una distància de 63 km. Ambdues curses compartim recorregut fins al km 43. Som un total de 2.000 corredors, entorn a 500 a la CSP115 i 1.500 a la MiM. Els companys de la selecció són Jaume Folguera, Juan Jose Oliva, Marc Balanyà, Sergi Cots, Adolf Aguiló i Olga Manko, uuuufffff quant de ferro!!!

Pel que m’han explicat els 50 primers km són molt corredors i és a partir d’aquest punt quan apareix veritablement el desnivell i quan comença la cursa de debò. Ja veig que serà un recorregut complicat, així que a veure si sóc capaç de gestionar-lo adequadament...

A les 6:00h prenem la sortida, encara és fosc, però en breu començarà a fer-se de dia, així que sortim sense el frontal al cap. Podem sortir a davant de tot. Pel que sembla avui no tindrem la problemàtica dels embussos de l’UTBCN de fa 15 dies...

Com no podia ser d’una altra manera, el ritme inicial és molt alt i jo intento seguir-lo. Avui tocarà anar un punt per sobre de la meva velocitat habitual, espero saber-ho controlar i que això no m’acabi passant factura. Miro al meu voltant i tot són dorsals de la MiM. Noto com m’estan fent anar a un ritme superior al que m’agradaria, però avui és el que toca. Amb 2:25h arribo a la Bassa de les Orentes, km 25,2. Aquí em trobo amb en Kiku, en Fernando i l’Albert que ens faran l’assistència al llarg del recorregut, ostia quin luxe!!!

Sóc conscient que estic anant molt fort, però dins el meu cap hi ressonen constantment les mateixes paraules: “Avui ens hi hem de deixar la pell, Salvador!!!”. De moment el cel està molt emboirat i sembla que això ens salvarà d’una jornada extremadament calorosa com va ser la de l’any passat. Tot i així, arribant a Les Useres, km 33,8, haig de ficar el cap sota l’aigua perquè em sento molt acalorat.

Passo pel km 40, estic en una baixada una mica tècnica i de sobte m’apreta un fort mal de panxa que fins hi tot m’obliga a parar. No sé que em passa, però la situació em preocupa. Quan ja sembla que m’he oblidat del mal, em torna a aparèixer, noooooo!!! Estic en un moment molt complicat i m’urgeix resoldre-ho, intento deixar de pensar en el mal i concentrar-me en la cursa, vinga Salvador, ni un pas enrere!!!

Arribo al poble d’Atzeneta, km 50,8, amb 5:32h, aquí hi ha en Kiku i em demana que necessito. Li dic que tinc molta calor i aprofito per mullar-me novament el cap. Estic anant gaire bé a una velocitat de 10km/h i això per mi és molt. Fins ara les pujades les he corregut gaire bé totes, no han estar grans pujades, però el desgast ha estat considerable... De sobte em trobo una pujada molt dreta, per fi podré caminar una mica!!! El desnivell és molt contundent, però em trobo amb força suficient com per avançar un parell de corredors, amunt!!!

Estem amb l’Adolf pujant direcció al poble de La Culla, ara mateix tenim al davant unes parets de pedra impressionants, des de fa uns km que el paisatge ha canviat totalment. S’han acabat ja les pistes i l’haver de córrer tota l’estona i ens hem endinsat en una zona d’una bellesa extraordinària. La veritat és que no m’ho esperava, però m’encanta!!! La pujada és molt llarga, segurament serà la més llarga de tota la cursa, però de moment les sensacions segueixen sent molt positives, aprofitem-ho!!!

Arribem a La Culla, km 72,3, amb 8:45h. Aquí hi ha el primer avituallament consistent de la cursa i com no, en Fernando i l’Albert fent-nos l’assistència, moltes gràcies companys!!! Aquí m’assento, em menjo un bon plat de macarrons i sense perdre massa temps reprenc la marxa. En plena baixada m’apareix de nou el mal de panxa. Ja veig que avui tocarà conviure amb aquest dolor, però dins el meu cap en tot moment hi segueixen molt presents les mateixes paraules: “Avui ens hi hem de deixar la pell. Costi el que costi Salvador!!!

Ja em falta poc per arribar al poble de Vistabella. Ara sí que començo a notar l’esforç fet fins el moment. Ara començo a notar com les cames ja no van com voldria, noto que em falta energia, a sobre es posa a ploure, ara sí que estic en un mal moment, necessito sortir-ne. Sort que quan més malament ho estic passant m’apareix un poble davant meu, veig un home i li pregunto si això és Vistabella i em diu que sí, estic salvat!!! Entro a l’avituallament i em trobo en Juanjo que ha tingut que plegar, això em fa caure la moral, això és un cop dur per ell, però també per mi, però que hi farem... En Kiku em diu que begui caldo i mengi pasta. El caldo és totalment casolà i està boníssim, la pasta també m’entra d’allò més bé. En Kiku em diu que ara es pot córrer bastant i que si em trobo bé, puc fer força feina, a veure que podem fer...

Segueix plovent, però aquest avituallament se’m ha posat la mar de bé i m’ha tret d’una situació molt complicada a la que havia entrat. Miro el rellotge i falten pocs minuts per les 6 de la tarda, em queden 27 km i unes 3 hores i mitja de llum. M’he marcat com a objectiu arribar sense haver de treure el frontal de la motxilla i, sigui com sigui, ho haig d’aconseguir!!!

Arribo a Xodos, km 100, porto 12:53h i trobar-me de nou en Fernando i l’Albert m’anima moltíssim i em suposa una gran injecció d’energia. Veig que tinc 450 m de desnivell positiu fins al pròxim avituallament, així que endavant sense contemplacions!!! M’avança un corredor, intento seguir-lo i no puc. Al cap d’una estona me’n avança un altre i tampoc puc seguir-li el ritme. Això és tot el contrari al que jo estic habituat. Normalment sóc jo que guanyo algues posicions al tram final de les curses, però avui sembla que la cosa és al revés. Intento treure forces d’on sigui, però no hi ha manera. Ara sí que estic passant el pitjor moment de la cursa. Arribo a l’avituallament del km 107, de nou em queden més de 400 m de desnivell positiu. Ja veig que aquest final de cursa serà molt complicat, però em recordo a mi mateix que avui toca deixar-s’hi la pell, avui, més que mai, toca lluitar fins al final, així que no sé ben bé d’on, però aconsegueixo treure unes mínimes forces per tirar endavant el més ràpid possible. Novament estic en una zona d’una gran bellesa, davant tinc el cim del Penyagolosa, unes parets de pedra impressionants!!!

S’està començant a fer fosc, em queden 7 km de cursa i 45 minuts de llum solar. Em giro i veig a la llunyania 3 corredors, nooooo!!! Ara sí que toca donar-ho tot. Aquest final de cursa no m’està anant com m’hauria agrada. M’adono com estic pagant els excessos del principi, però no penso posa’ls-hi les coses fàcils aquests corredors que em venen pel darrera. Últims 3 km, se’m està acabant la llum del dia, m’avança un corredor, no puc seguir-lo, però segueixo anant al màxim. Ja veig la línia d’arribada i veig el crono que marca 15:29h. És possible que si no hagués sortit tant fort, hauria pogut fer un final de cursa millor, però no hi ha excusa que valgui, si no he pogut acabar millor, no he pogut i punt.

A l’arribada en Fernando em comenta que en Jaume Folguera se’l han tingut que emportar amb l’ambulància per deshidratació al km 100, però que ja bé i està descansant a l’hotel. A nivell de selecció no ens ha anat tant bé com esperàvem, això sí estic convençut que tots hem donat el màxim de nosaltres, estic convençut que tots hem lluitat tant com he pogut, estic convençut que tots ens hi hem deixat la pell!!!

Ultra Trail Barcelona - 106km 4.700m D+

Aquest serà el tercer any consecutiu que correré l’Ultra Trail de Barcelona. Aquesta és una prova amb poc desnivell i massa corredora pel meu gust, però crec que també va bé córrer aquest tipus de curses de tant en tant. Ja hi haurà temps de rondar pels Pirineus i fer importants desnivells. Sé que avui trobaré molt a faltar a en Jordi Armengau que hem corregut plegats les dues edicions anteriors, però que hi farem...

Fa un parell de dies, tot organitzant el material de la cursa, em vaig emportar la sorpresa de veure que la cursa començava a les 10:00h. Els dos anys anteriors vam començar a les 7:00h i això ens va permetre aprofitar al màxim les hores de sol i arribar amb llum de dia. Desconec el motiu d’aquest canvi, però no m’agrada gens. No entenc quina necessitat hi ha d’incrementar 3 hores de nit?!

Està plovent i la previsió és que tinguem pluja per bona part del dia. Aquest no és un fet que em preocupi excessivament corrent a prop del mar a finals del mes d’abril. Arribo a la platja de Sant Sebastià 15 minuts abans de les 10:00h i veig unes llargues cues per poder entrar a la zona de sortida. La cua avança molt a poc a poc, és ja l’hora d’inici de la cursa i encara estem fent cua. Just acabo de passar el control de material i donen la sortida, eh?! Veig com els de davant ja estan corrent i jo estic totalment parat. Com? Que les 4 curses comencen alhora? 2000 corredors a la vegada? Hi ha un munt de gent davant meu, uffff quina cursa més complicada que es presenta...

Per fi he començat a córrer, vaig avançant a tanta gent com puc, em trobo corredors que venen de cara que es dirigeixen al punt de sortida. Com? No estic entenent res! De sobte tots parats, hi ha un bassal d’aigua i tothom fa els impossibles per no mullar-se els peus. Novament parats, en aquesta ocasió el motiu és un corriol en pujada. Sí, sí, avui serà una cursa molt complicada... Quan sembla que ja tot s’ha desembussat i que podem tornar a córrer, ens trobem totalment parats una altra vegada, novament un corriol n’és el motiu.

Em cal 1:25h per arribar al km 10. En condicions normals crec que no hauria necessitat més d’una hora. Estic molt atabalat, necessito eliminar el negativisme que es vol apoderar de la meva ment. No estic concentrat, no m’ho estic passant bé, no estic gaudint amb la cursa, m’urgeix fer un reset, m’urgeix tornar a començar i gaudir del córrer (cosa que en aquests moments no estic fent).

Per fi tinc una sensació de llibertat. Ens hem separat amb els corredors de les curses de 21 i 42 km i ara ja puc córrer tranquil·lament. Segueix plovent, però no fa gens de fred, així que segueix sense preocupar-me massa. Estan començant a circular pensaments positius per la meva ment, començo a estar a gust, ja era hora!!!

Arribo a Begues, km 31, porto 4:10h, un temps bastant superior al desitjable, però, després del mal començament, això no és que em neguitegi massa. Encara hi ha molts km per recórrer i molt temps per recuperar. Menjo un parell d’entrepans que m’entren d’allò més bé i surto del poble amb molta motivació. Arribem a una ermita al costat de la carretera on l’any passat hi havia una avituallament i, sorpresa, aquest any no hi ha res de res!!! Em trobo molt bé, així que ho aprofito per seguir corrent a bon ritme, i intentar anar recuperant posicions mica en mica. Començo a tenir força gana, fa 16 km de l’últim avituallament de Begues. Arribo a Sant Climent, que bé, aquí hi ha un avituallament. Novament sorpresa, no hi ha res de sòlid fins d’aquí 5 km i jo morint-me de gana!!!

Estic notant que el tema dels avituallaments ha disminuït notablement, tant en quantitat com en qualitat. Espero que això només sigui al principi i que a mesura que guanyem km sigui com en els anys anteriors. De fet, el tema dels avituallaments va ser un factor que va influir molt positivament alhora de prendre la decisió d’escollir aquesta cursa i, de moment, no m’està agradant gaire el que m’estic trobant...

Arribo a Torrelles de Llobregat i em diuen que tinc 30 corredors davant meu. Aquesta dada em sorprèn ja que creia tenir-ne més. Aquí menjo de valent, ho necessitava! Ja no plou, així que em trec la jaqueta i, sense perdre gaire temps, reprenc la marxa a caçar uns quants d’aquests 30 corredors que tinc davant.

Amb 8:30h arribo de nou a Begues, km 66. Aquí em menjo un plat de pasta que se’m posa d’allò més bé. Em diuen que han eliminat un bucle de 8 km que hi havia a Olesa de Bonesvalls ja que amb el terreny mullat era perillós. Jo ja tenia els meus càlculs fets, tenia molt clar que ja només em faltaven 48 km per arribar de nou fins a Sitges i de sobte aquesta xifra es redueix a 40 km. En aquests moments això són molt bones notícies!!!

Surto de Begues molt eufòric, començo a fer números i veig que si apreto fort, puc baixar de les 14 hores. Sóc conscient que em tocarà prémer fort l’accelerador, però tinc clar que faré tot el que pugui per aconseguir-ho.

El tram fins a Olesa de Bonesvalls em passa molt ràpid, haig d’aprofitar els moments d’eufòria mentre durin! En vàries ocasions em penso que m’he perdut perquè les marques són molt minses. No hi ha ni una cinta, el marcatge són uns punts taronges al terra que, entre la pluja i el pas dels corredors per sobre, molts d’ells s’han acabat esborrant. Sincerament, crec que aquestes marques deixen bastant que desitjar...

Arriba la nit, de nou em trobo en dos punts on els anys anteriors hi havia avituallaments i aquest any no hi ha res de res. No m’ho he volgut acabar de creure quan a Olesa m’han dit que el pròxim avituallament estava a 19km. Del km 77 al km 96 sense avituallaments? No pot ser, s’hauran equivocat!!! Pel que sembla, no és cap equivocació...

Veig uns llums a la llunyania, no sé si seré capaç d’atrapar-los, però ho intentaré. Començo a notar el cansament a les cames, tot i així em sento amb força per fer la última apretada, som-hi!!! Ja els tinc, els passo sense excessives dificultats, endavant!!!

A l’últim avituallament em diuen que em falten 10 km per l’arribada. Està clar, només tinc una opció, donar-ho tot fins al final. El desnivell positiu fins a Sitges és molt poc, així que sense contemplacions vaig a per totes. Avanço un corredor, més endavant un altre, això em motiva i em dóna força per seguir lluitant pel meu objectiu.

Trepitjo l’asfalt de Sitges, ara sí que noto que em comencen a faltar les forces. Miro el gps, veig que em falta menys d’un km i això em dóna l’energia suficient fins a la línia d’arribada que l’acabo creuant amb 13:51h i en la 18ª posició.

El tracte dels voluntaris a l’arribada, igual que al llarg de tot el recorregut, és excel·lent. Molt bona feina i moltes gràcies per estar aquí en un dia tant complicat com el d’avui!!! Ara bé, m’emporto bastant mal record d’aquesta edició del UTBCN. Un canvi d’hora de sortida que encara no entenc, un inici de cursa nefast, pocs avituallaments i de poca qualitat, un marcatge pèssim... Des de la meva modesta opinió, crec l’organització té molta feina si vol portar a terme futures edicions...

Apuko Extrem - 83km 6.000m D+

En aquesta ocasió hem viatjat fins a Zaramillo, un petit poble pròxim a Bilbao, per córrer l’Apuko Extrem, un ultra trail de 83 km i uns 6.000 m de desnivell positiu. L’any passat es va celebrar la primera edició d’aquesta cursa i em va encantar. Em va encantar el recorregut, em va encantar la bellesa dels paratges, però el que realment em va encantar va ser el tracte proper i acollidor de la gent. Quan vaig arribar a meta em vaig dir que segur que hi tornaria i aquí estem. Hem vingut amb en Jordi Codina i en Marc Llucià, un andorrà que està molt valent.

Són les 6:00h i amb el frontal al cap prenem la sortida. En Marc surt disparat i en un moment el perdem de vista, amb en Jordi anem fent, com diuen els de la terra “suave, suave”. Tot just hem començat i ja estem pujant. Pel que sembla el recorregut ha variat bastant respecte l’any passat, ara bé, les pujades extremadament dretes imagino que hi seguiran sent.

Es comença a fer de dia i de seguida comprovem com, efectivament, les pujades tenen un desnivell molt important. Pugem per uns prats molts verds i, com que no hi ha arbres que vorejar, pugem pel dret. Per què anar fent esses si es pot pujar pel dret???

Arribem al primer punt de control i de sobte sentim: “Apua esos catalanes!!! Visca Catalunya!!!” Motivació màxima i pell de gallina!!!

La pujada al segon cim del recorregut, al Ganekogorta, és encara més empinada que l’anterior i, com no pot ser d’una altra forma amb aquesta gent, pugem pel dret. I no vegis com pugen aquests bascos!!! Just al arribar al cim sentim: “Ya están aquí los catalanes!!! Venga la ostia, queréis hacer el favor de correr!!! Aupa!!! Aupa!!!”. Com en saben d’animar, com en saben de motivar, com en saben de fer feliços als corredors. Ara entén en Jordi el perquè li parlava tant bé d’aquesta cursa.

Les baixades són igual de dretes que les pujades i baixant del cim del Gaiarraga, el tercer de la jornada, constatem com la d’avui serà una prova molt exigent per les cames i molt especialment pels quàdriceps. De camí cap al segon avituallament coneixem al Iosu, les primeres paraules que ens diu són: “Ostia, catalanes!!! Esta es vuestra casa!!!” Amb en Jordi ens quedem acollonits i de nou se’ns posa la pell de gallina... Ens diu que tirem, que ell ja té una edat (58 anys) i que va fent “suave, suave”. Al cap de res sentim: “Cuidado que viene el avi!!!” És en Iosu que ja ens atrapat, sort que anava fent “suave, suave”...

Arribats al km 30 comença una prova especial que han organitzat en mig de la cursa, es tracta d’una cronoescalda de gaire bé 1.000m de desnivell positiu en uns 4 km fins al cim del Eretza. De sobte ens comencen a avançar un munt de corredors a un ritme altíssim, un d’ells “l’avi” que va com una moto, sembla que la cursa s’hagi d’acabar a dalt el cim. Ja som al famós tallafoc que tant ni he parlat al Jordi, al veure’l no el deixa indiferent. Mirem amunt i veiem que “l’avi” ja està a mitja pujada, sort que ens ha dit que ja tenia una edat...

Quan portem unes 7 hores de cursa arribem a Güeñes on hi ha l’avituallament més important de la cursa. Aquí ens espera un bon plat de pasta que ja ens comença a convenir. L’avituallament està de conya, però el que no té preu és el tracte d’en Gaizka, un membre de l’organització que es desviu per nosaltres. Es preocupa al màxim de tots els detalls i de que no ens falti de res, ens porta el menjar, el beure... impressionant!!! Tota una demostració de com cuidar als corredors d’una forma excel·lent. Sense paraules Gaizka, moltes gràcies!!!

Sortim de l’avituallament amb la ment centrada en Zaramillo, ja fa una estona que hem superat la meitat de la cursa, però tot i així encara ens en separen uns 35 km i uns 3.000 m de desnivell positiu, som-hi!!! A la poca estona d’haver reprès la marxa, ja ens torna a passar “l’avi”, qui el va parir, no afluixa ni a la de tres, quin home més fort!!! Amb en Jordi fa una estona ens hem proposat baixar de les 14 hores i, a mesura que van passant els km, si res no canvia, sembla que ho podrem aconseguir. Això sí, crèiem que a mesura que anés avançant la cursa aniríem guanyant posicions, però anem passant algun corredor molt de tant en tant, quina gent més dura!!!

L’avituallament de Zubiaga, km 59,5, és una autèntica festa. La gent del poble està totalment entregada amb la cursa i ens fan una rebuda que costarà oblidar. Ens volen fer menjar i beure tant sí com no. Volen que marxem d’aquest poble emportant-nos un molt bon record i, sense dubte, ho aconsegueixen. Ens diuen: “A partir de ahora, ya es más llevadero...” Bé, això ja fa estona que ho sentim i sort que és “más llevadero” perquè si fos “menos llevadero” no sé pas com seria...

Amb en Jordi i “l’avi”pugem direcció al cim del Ganerantz a molt bon ritme. La veritat és que hem format un molt bon equip i estem gaudint d’allò més. La cursa és molt dura, però els paratges són d’una gran bellesa i amb la de vegades que hem arribat a sentir “Aupa esos catalanes i Visca Catalunya!!!” no podem estar més motivats. Des de la carena del Ganerantz ja veiem l’Apuko, l’últim bastió de la jornada. El veiem molt avall, semblaria doncs que la darrera pujada hauria de tenir menys dificultat.

Després de baixar durant molta estona, arribem a l’últim avituallament. Ens falten 10km i l’Apuko que semblava que estava molt avall, ara el tenim molt amunt. Ara toca doncs prémer fort les dents i amunt sense contemplacions. Ens plantem al peu de l’Apuko i com no podia ser d’una altra forma el desnivell és realment contundent, sí senyor!!! Quan falten pocs metres per coronar el cim uns crits amb la màxima potència de “Visca Catalunya!!!” ens empenyen amb una força brutal. De nou, impressionant!!!

Ja estem veient de nou el “fronton” d’on n’hem sortit a les 6:00h, quina alegria, quina felicitat, quina jornada més formidable que hem passat amb en Jordi. Finalment arribem amb 12:39h. Més de 12 hores de gaudir al màxim, més de 12 hores on ens hem sentit al màxim de ben tractats, al màxim de ben acollits, moltes gràcies per tot, sou molt grans!!!

Marató Romànic Extrem - 42km 2.000m D+

Ja estic de nou a la línia de sortida d’una marató. La d’avui és la primera edició de la Romànic Extrem, una marató amb 2.000m de desnivell positiu i que transcorre pels vols de la Vall de Bianya. Aquesta zona és nova per mi, així que avui, a més d’estrenar la marató, coneixerem un nou territori, perfecte!!!

A la primera pujada m’adono que tinc les orelles molt més tapades del que em pensava i això, junt amb un terreny molt enfangat, fa que em costi una barbaritat aguantar l’equilibri. Mentre jo intento aguantar-me dret, em passen un munt de corredors. Sembla doncs que la jornada comença un tant complicada: orelles tapades, refredat que encara no està del tot curat, fang, corredors que m’avancen... Ufff quants obstacles a vèncer!!!

A mesura que van passant els kms va pujant la temperatura que era negativa en el moment de la sortida. El cel és totalment blau i la previsió és que tinguem un dia radiant. Les orelles sembla que avui no es destaparan, així que em tocarà acostumar-me a córrer amb aquesta incomoditat.

Passat el tercer avituallament del km 16 comença la segona pujada important de la cursa. Tinc un grup de 4 corredors al darrera, per tant, hauré de prémer fort les dents si vull mantenir la posició. No tant sols aconsegueixo mantenir la posició, sinó que mica en mica en vaig recuperant alguna de les que he perdut al principi. El tram final de la pujada és un corriol per un bosc d’alzines preciós. M’està agradant, i molt, aquest nova zona que avui estic coneixent!!!

El quart avituallament es fa esperar bastant i no arriba fins gaire bé el km 25. Seguidament ve una pista que es fa força pesada, això de les pistes no està fet per mi... Per sort després d’una pista sempre hi acaba havent un corriol i, tot i que sigui de pujada, és on més a gust em trobo. Recupero alguna posició més, la cosa comença a animar-se. Veig el cartell del km 30 quan portem poc més de 3 hores, això vol dir que si no passa res la previsió inicial de baixar de les 5 hores es complirà.

De nou estem en un corriol molt xulo, ara és de baixada, és bastant tècnic, però molt divertit. Fa estona que tinc al Toni al darrera i l’un per l’altre estem anant a un bon ritme. Les cames de moment responen bé, així que aprofitem-ho!!!

Ens diuen que ens queden 9km, així que ha arribat l’hora de la veritat, ha arribat el meu moment, el moment de treure tot el que em queda a la recàmera i intentar recuperar unes quantes posicions més.

Amb poca estona avanço fins a 4 corredors. De cop la pista per on estem anant comença a pujar. Em sento molt bé i amb força suficient com per córrer aquesta pujada. Vinga, vinga, amunt, amunt!!! Miro i no veig cap marca, tinc l’esperança que d’un moment a altre em trobaré una marca, segueixo pujant i les marques que no apareixen... Nooooo!!! M’he perdut, així que ja puc girar cua. Recupero el camí i veig com els 4 corredors que havia passat els torno a tenir a davant. Per sort, els puc avançar de nou sense excessives dificultats.

Ja veig el poble d’Hostalnou de Bianya d’on hem sortit. Últim esforç, ja veig l’arc d’arribada i acabo passant per sota seu amb 4:33h i molt content amb la posició 13.

La zona molt xula i el recorregut molt interessant. Ara bé, cal destacar negativament el nombre d’avituallaments, només 6 en una marató, al meu entendre és massa poc. El contingut dels avituallaments també és força millorable. Vull pensar que és un tema que s’anirà resolent en les properes edicions.

Ultra Catllaràs - 100km 6.000m D+

La d’avui no serà una sortida qualsevol, la d’avui no serà una sortida més, la d’avui serà una sortida formidable i una jornada extraordinària sense cap mena de dubte!!! Sortim a les 8:00h de Berga tota una colla amb un únic objectiu, passar-ho al màxim de bé corrent per les muntanyes del Catllaràs i del seu voltant. Sortim sense presses, sortim sense un rellotge que ens faci córrer més del que ens vingui de gust, sortim a riure, sortim a fer gresca, sortim a gaudir com criatures amb una joguina nova!!!

Passem pel pont de Pedret i anem pujant direcció a Sant Miquel de les Canals. Es respira un ambient extraordinari, l’una que no para de xerrar, l’altre que explica un acudit, el de més enllà que crida com un boig i no sé qui que deixa anar alguna frase de l’APM per acabar-ho d’arrodonir... Avui, la diversió està més que garantida!!!

Baixem per les canals de Sant Miquel i arribem al final del pantà de la Baells, tot i que hi ha aigua per tot arreu, tenim la sort de poder passar per sobre d’un pont que estranyament no està cobert pel pantà. Sembla que hem tingut sort, sinó hauríem tingut que anar a donar una bona volta segons comenta en Jordi Codina.

Arribem a Vilada i fem la primera parada al costat de la font per avituallar-nos una mica. Ens ho prenem amb molta calma, de moment seguim sense pressa, així que quan tothom a ben menjat i a ben begut, reprenem la marxa direcció cap al Sobrepuny.

Pugem per la Creu de Roset fins arribar a un primer coll. Superem un desnivell de 700m, però es pot dir que gaire bé ni ens en adonem. Anem xerrant i fent conya i l’ascensió esdevé un autèntica diversió... Aquí decidim no pujar al cim del Sobrepuny i tirar direcció cap al Clot on ens espera la Sara. Fem una altra bona parada i seguim endavant.

Arribem a Sant Romà de la Clusa i de nou fem un altre avituallament. Portem gaire bé 4 hores per fer 22km i ens adonem que potser n’estem fent un gra massa amb les parades. Sí que és cert que no tenim pressa, però també és cert que encara tenim molts kms per davant, així que decidim anar una mica més per feina.

Pugem al cim del Puiglluent i baixem ràpidament cap al Refugi d’Ardericó per uns corriols tan xulos com poc fresats. El dia és gris, sembla que tard o d’hora acabarà plovent, però ni el mal temps podrà vèncer el bon rotllo que es respira en aquesta sortida tan divertida amb aquesta colla tan ben parida!!!

Quan portem 38km i 2.300m de D+ arribem a La Pobla de Lillet. Són les 15:30h i anem directe cap a Ca l’Àngel on ens espera un bon dinar per recuperar l’energia consumida fins el moment. El dinar és boníssim, la taula fa un goig que és massa i més a gust no s’hi pot estar, però no ens podem entretenir excessivament perquè encara tenim molt feina per fer... Aquí ens dividim, 5 membres de l’equip tornen de nou cap a Berga i els altres 4 sortim amb el Puigllançada entre cella i cella.

Passem pel Clot del Moro i pel costat del Llobregat anem fent via cap al seu naixement. Hi ha molta aigua per tot arreu i l’entorn és d’una bellesa difícil de descriure. El cel cada cop està més negre, cada cop es veu més evident que ens tocarà el rebre, però nosaltres a la nostra i sense masses contemplacions arribem a Castellar de N’Hug on hi fem una Coca-Cola ràpida.

Arribem al Coll de la Creueta just quan és el moment d’encendre els frontals. Aquí ens trobem a l’Eli i el Francesc que ens han vingut ha muntar un avituallament. Ens han preparat un caldo ben calent que millor no pot entrar, just el que necessitàvem en aquests moments, moltíssimes gràcies companys!!!

Ja de nit toca fer front a la part més complicada de la volta, el Puigllançada. El vent començar a bufar cada cop amb més força, es posa a nevar i cada vegada trepitgem més neu. La pendent es fa cada cop més pronunciada i amb la neu es fa difícil avançar. No hi ha temps per perdre, així que pugem tant ràpid com podem. A dalt el cim el fred és terrible, bufa molt de vent i neva amb molta intensitat, amb la qual cosa, optem per perdre alçada ràpidament.

Arribem a una alçada on ja no hi neva i quedem arrecerats del vent. Aquí en Pep treu el pa i l’embotit i recuperem les forces consumides en un ascens força complicat. De seguida trobem el GR, però de seguida el tornem a perdre, ens costa una mica retrobar-lo, però un cop recuperat ja no el deixem fins a La Pobla de Lillet on hi arribem a les 00:30h havent passat per Erols i novament pel Colt del Moro.

A la furgo del Xeta ens mengem un entrapà que ens han preparat a Ca l’Àngel mentre hi dinàvem, que ve que entra, quin sopar més deliciós!!!

Portem ja 73km i 4.300 m D+, aquí en Genís i en Pep, que demà tenen altres obligacions, ens ha de deixar. Ells marxen cap a Berga i en Jordi i jo quan són la 1:00h reprenem la marxa amb intenció d’arribar fins a La Nou del Berguedà, a veure com ens va la nit...

Passat Falgars començo a tenir problemes de son, li comento al Jordi i em diu que quan haguem de parar ho fem sense problemes. Intento anar tirant, però hi ha un punt en el que la son pot més que jo, així que busquem un racó que no estigui gaire moll i fem una T10, una dormida de 10 minuts. Jo em quedo clapat instantàniament, malauradament, en Jordi no pot aconsegueix conciliar el son.

A les 4:00h passem per Sant Julià de Cerdanyola i comencem la penúltima pujada que ens falta per arribar a La Nou. Tot pujant al coll del Mal Pas la son torna a atacar. De nou intentem vèncer-la, però pot més que nosaltres. Així que no queda una altra opció que fer una segona T10, afortunadament, aquesta vegada en Jordi sí que pot dormir.

Arribem al Coll del Mal Pas quan es comença a fer de dia, aquí veiem que si seguim el track hem de fer una pujada de 600m de D+. En aquests moments, això ja són paraules majors i optem per baixar directament a Malanyeu i arribar a La Nou per un altre camí que coneix en Jordi on el desnivell no és de més de 300m.

L’última pujada, ja sent novament de dia, la fem tranquil·lament. Anem fent petar la xerrada i quan convé ens aturem a veure la panoràmica, una autèntica meravella, que agradables que arriben a ser aquests moments!!!

Finalment quan són de nou les 8:00h arribem a La Nou havent fet 100km, 6.000m de D+, havent viscut 24 hores amb la màxima intensitat i havent-se superat amb escreix les expectatives inicials. Per concloure la volta un bon esmorzar a Cal Marginet i una jornada que millor no pot finalitzar.

Aquestés el track de la volteta.